La catifa voladora

Fins abans de l’apliació de la Llei General d’Educació, a l’Escola Parc del Guinardó hi havia 4 classes corresponents a Parvulari, Primer i Segon, Tecer i Quart i les grans.

Les classes estaven organitzades com deuen estar les escoles unitàries, on la mestra explicava coses per a totes o bé una part de la classe, mentre les altres amb silenci feien una altra feina.

Estavem assegudes en taules individuals distribuides per files. A la banda dreta les de primer a nyi a l’esquerra les de segon any.

A cada classe hi havia una mitjana de 24 nenes aproximadament: unes 12 per cada any de naixement. Això feia que compartissis classe amb nenes o bé un any més grans que tu o bé un anys més petites, segons fossis de les petites o les gran d’aquell curs. Això comportava que compartissis amistat amb nenes de diferents edats.

Un dia qualsevol de 9 a 11 i de 11:30 a 13, dinar i a la tarda de 15:00 a 18:00.

A priimer i segon treballàvem Matemàtiques i castellà cada dia. Feime alguns temes de socials o naturlas relacionats amb l’època de l’any o algun fet important. La música i la gimnàstica eren en dies alterns. A primer i segon feiem dibuix lliure i català amb la mestra de parvulari.

A la classe de tercer i quart ja treballàvem, a més de totes les matèries anteriors, amb el llibre Unidades Didácticas que era entre naturals i socials i apareixia el sr. Gubianas que dues tardes a la setmana ens instruia en la formació artistica i creativa.

De la sra Dolors Palau recordo poc, es va jubilar al poc temps d’entrar jo a la seva escola.  Sé que va ser una de les fundadores de l’Escola i una gran mestra. Era menuda i activa i s’esforçava per posar en pràctica uns mètodes pedagògics que no tenien res a veure amb els que hi havia a la majoria de les escoles d’aleshores, com va dir la Vicky Peña.

La que recordo perfectament és la srta. Galzeran, que havia estat abans la mestra de les grans. La sta. Galzeran, tot i la seva edat, era senyoreta, com la resta de mestres. Era de complexió gran amb la pell blanca, fina, i amb el temps va anar arrugant la cara que s’empolvava peròdicament. Els llavis sempre pintats. Era el viu retrat de la Bianca Castafiore del Tintín, de petita jo n’estava convençuda, inclús tenia una piga a la cara al mateix lloc. Tenia els ulls verds, temies veure’ls d’aprop ja que aleshores segur que era per renayar-te. Anava enjoiada: arrecades, collars, anells i polseres que senties dringar quan et queia alguna bufetada o t’estirava les orelles. Anava sempre en faldilles i els dies de pluja es posava una funda de goma sobre les sabates que evitaven que es mullesin. Aquesta funda em tenia ben capficada: com podia ser?

Us heu fixat mai la planta de galzeran? És Ella que segeuix entre nosaltres: fulles verdes fines, com la seva pell empolvada, les punxes al final com  el seu caracter per defensar-se… i el fruit vermell com el color dels seus llavis. Una espècie en extinció.

Tornemt a la nostra Galzeran… Era una dona soltera, sense fills, rares vegades reia i cada estiu aprofitava per anar-se’n de viatge, que després ens explicava a classe: Sicilia, Grècia, Roma, Austria… Ara ens pot semblar insòlit però a principis dels anys 70 viatjar a l’estranger era una bona aventura i tot un esdeveniment. A la tornada ens il·lustrava els seus viatges amb alguna diapositiva que era projectava mentre ens explicava l’ascensió a l’Etna, o com d’arreglada i polida estava Suïssa. Era fer una classe de geografia en viu ja que et donava molts detalls del país, la gent, els costums… M’agradaven aquelles xerrades i possiblement va ser ella la que em va fer veure la importància de viatjar, de veure de món, de no anar com una maleta, de saber el lloc que trepitges i buscar les característiques pròpies de cada indret.

Era una dona molt autoritària i estricta. Si li queies en gràcia ja tenies molt guanyat, mentre que si pel motiu que fos li entraves per l’ull esquerre, bé per que érets una peça o tenies una gemana que ho fos, aleshores ja havies begut oli. Era una dona molt peculiar, amb ella el millor era passar inadvertida i que ni et mirés ni t’anomenés: ni per res bo ni dolent.

Comparava molt les noies i sobre tot les germanes això feia que entre nosaltres a vegades hi hagués rivalitat tant a l’escola com a casa. Amb el temps vam aprendre que ella no s’interposaria entre els nostres sentiments i sovint la imitavem i ens en reiem d’ella, lluny de la mirada del Pares, que no admetien aquest tipus de comentaris i burles, i era la manera que teniem per venjar-nos de les seves injustícies.

Amb els anys, com tothom, va esdevenir més dócil, però tot i així quan treia el seu geni encara tremolaven els vidres quan aixecava la veu.

A l’Escola Parc del Guinardó es donava molta importància a l’educació artística, motiu pel qual teniem un professor de dibuix, el sr. Gubianas.

El sr. Gubianas era l’Home de l’escola. Era un artista amb el sentit més ampli de la paraula. Pels matins treballava en una fàbrica dissenyant estampats per a robes i a les tardes venia a l’Escola a transmetre’ns la seva sensibilitat artística i educar-nos en l’art, en el sentit més ampli de la paraula.

Com que era l’únic home de l’Escola a vegades hi havia tasques que les mestres no podien fer i quan ell arribava a la tarda li demanvaven si els podia tirar una mà: tallar un tronc, o cargolar algun vis, o penjar un quadre, muntar el pessebre…

Les mestres el tenien molt en compte i el que deia el sr. Gubianas després de la Srta. Galzeran era paraula divina. Ell estava encantat amb aquell harem que tenia. Un bon dia em vaig assebentar que es deia Jaume i no només senyor Gubianas.

El sr. Gubianas era un home corpulent, plenet, amb la pell colrada pel sol, amb un ulls vius que es movien ràpidament, llavis fins i amb un clotet a la mandibula que li donava un aire més bohemi.  Amb un caminar molt peculiar ja el veiem quan pujava per Garriga i Roca, mentre movia rítmicament el pararaigua que portava. Davant la classe es mostrava rígid i inflexible, però tenia un punt divertit que quan li podies treure i deixava anar, aleshores les classes amb ell s’esdevenien molt divertides i entretingudes.

Amb ell feiem dibuix artístic en uns fulls de paper més grans que les típiques làmines enquadrades que a altres escoles feien servir. Aquests fulls podien ser solts o en blocs de paper. La tècnica era molt variada: colors, rotuladors, carbonet, tempera, gouache, aquarel·les, pastels… però sobretot les ceres. Els motius també eren variats i segons el curs al que anés a fer classe hi havia com temes monogràfics segons l’època de l’any o l’edat: dibuixos de temes personals, o estacionals, o altres més tècnics: ritmes de línies verticals, horitzontals ondulades, rectes, mixtes, colors prmaris, complentaris, freds, calents, neutres, motius abstractes, models reals, dibuixos de mans, nassos, ulls, gerros amb flors, professions, efectes climatològics, zones geogràfiques del món o tradicions catalanes: la sardana, els castellers, la processó, els capgrossos…

Moltes vegades abans de començar un dibuix, que podia durar algunes sessions, ens descrivia la feina que calia fer i dret al mig de la classe, com si entrés en trance, començava a explicar-nos-ho i per aquelles que mai haguessin vist els castellers ens els descrivia amb tot detall: la gent, la pinya, els dosos, els quarts, l’acotxador i l’anxeneta… la roba, la faixa vermella… i inclús arribaves a sentir com sonava la gralla. Genial.

A vegades quan entrava en aquest èxtasi nosaltres amb prou feines respiràvem… ja que qualsevol interrupció d’aquell estat era funest, ja que et castigava a omplir desenes de quartilles posant el motiu de la teva interrupció: el Carambes Martí!, deu quartilles… era temut.

Recordo quan vam fer la sèrie de dibuixos relacionats amb efectes climatològics i ens va fer dibuixar l’aurora boreal, amb les seves explicacions hi havia prou fer dibuixar-la i després he comprovat que no estava tan allunyada de la realitat.

Un cop acabada la seva explicació, venia la tasca més complicada: dibuixar-ho i posteriorment pintar-ho… Mai he estat una bona dibuixant, així que ja us podeu imaginar el sofriment a les classes de dibuix quan primer en llapis havia de dibuixar allò que el sr. Gubianas ens havia explicat i després pintar-ho. Amb els nous moviments artístics, sobre tot l’abstracte, que ell també ens explicava vaig poder treure la meva part més “artística”.

Quan començavem a dibuixar ell s’asseia i es prenia el cafetó que alguna de nosaltres li havia anat a buscar i llegia el diari, després s’aixecava i anava donant indicacions a unes i altres, el pitjor era quan et feia començar de nou el dibuix.

Podíem parlar amb discreció però si hi havia alguna molt xerrameca també podia ser que li manés llegir en veu alta alguna poesia o text, aleshores esdeveniem monges d’un monestir, on ell era l’abat.

Sovint a la vegada que dibuixavem ens feia escoltar música relacionada amb el tema, o al revés haviem de dibuixar allò que la música ens suggeria, tot un treball de concentració important. Escoltar música a la classe, tot i que ara pugui semblar la cosa més banal del món, aleshores era tot un esdeveniment: teniem un tocadiscos portàtil de la marca Cosmo que estava en alguna classe i els discos que el sr. Gubianas feia comprar a l’Escola o alguna portava de casa. ¿Qui no recorda les notes del Quadres d’una exposició de Mússorgski, o Les Estacions de Vivaldi, o el Carnaval dels Animals de Camile Saint Saëns…? Encara ara, moltes vegades a l’escoltar aquestes peces i al tancar els ulls, tinc la sensació que a l’obrir-los em trobaré davant d’un full blanc pintant allò que em suggeria la música…

El sr. Gubianas va ser la primera persona que ens va parlar de la tècnica del graffiti: que consistia en pintar en ceres taques de colors tot un paper ho vernissàvem i posteriorment ho tornàvem a pintar tot de negre, de manera que la làmina quedava completament negra. Aleshores amb un punxó, o un llapis amb punta anàvem fent dibuixant siluetes i formes sobre i al treure la cera negra apareixia la línia del color de sota.

A vegades ens insistia que anessim a veure una exposició o a un museu determinat de Barcelona. Altres cops ens suggeria anar a veure el mar, la sortida del sol, pujar al Tibidabo i veure Barcelona, passejar-nos pel Barri Gòtic i descobrir carrers, detalls dels edificis… ens parlava de Gaudí, de Jujol. Recordo anar al Museu Picasso o al Museu d’Art Modern al Parc de la Ciutadella a veure Fortuny, Martí Alsina, Sorolla…

Quan arribava el Nadal i dins de la voragine nadalenca feiem algun extra i enlloc del dibuix de sempre canviàvem de tècnica: linòlium, pirograbat, aiguafort… donaven suport a la nostra incipient ànima artistica.

A la primavera ens feia agafar les fustes de que feiem servir de suport i la cadira i ens posava a qualsevol racó de l’escola a dibuixar-lo: ja fos un detall floral, unes pedres, les vistes que es veien des de Barcelona…

Sé que moltes de les meves companyes els va despertar el talent artístic. A vegades penso quanta paciència tenia el sr. Gubianas i que poc el vam valorar mentre el vam tenir a classe. Tot i així totes en tenim un record entrenyable i podem estar ben segures que la nostra cultura artística li debem a ell.

Gràcies sr. Gubianas.

Si voleu anar descobrir l’artista no deixeu de visitar el lloc web  http://www.gubianas.cat que ha creat el seu fill per difondre la seva obra, val la pena, i les que teniu FB feu-vos amics de Jaume Gubianas i podreu anar seguint l’obra que penja.

La Pilar Trillo em recorda que el sr. Gubianas sempre deia: “Aprofiteu el temps, és l’únic que no podreu comprar” . Veient la seva extensa obra m’he adonat de com el va aprofitar ell!

Quan vaig arribar a l’Escola, l’any 1965, les mestres que hi havia eren:

Parvulari: Montserrat Ollé
Primer/segon: Rovira
Tercer/quart: Carme Palau
Grans: Maria P. Galzeran
Directora: Dolors Palau

Al poc temps de ser-hi la stes. Rovira i Palau es van jubiliar i amb la tràgica mort de la srta. Carme hi va haver alguns canvis al claustre de mestres.

Per les germanes Martí l’Escola Parc del Guinardó ha estat sempre l’Escola Palau. La nostra àvia va ser molts anys la Directora de l’Escola del Bosc de Montjuic i tenia relació amb totes les altres directores de les altres Escoles Municipals de l’època, aleshores identificava les escoles per la directora que hi havia, motiu pel qual la meva àvia quan parlava amb la meva mare sempre es referia a l’Escola del Parc del Guinardó com l’Escola Palau i la mare ens ho deia així a nosaltres, a més era un nom més curt. Inclús ara de grans encara quan ens referim a l’escola diem l’Escola Palau. Durant molts anys quan em preguntàven el nom de l’Escola deia Palau, i no va ser fins més gran que amb les meves companyes que em vaig assebentar d’aquesta llarg nom de l’Escola: Escola Municipal Parc del Guinardó. En alguns llibres antics hi havia estampat el segell que deia: Escola Municipal a ple aire Parc del Guinardó, que denotava clarament la ubicació i objectiu de l’Escola.

Recodo algunes coses de les mestres que es van jubilar.
La srta. Rovira sempre deia:
– No siguis capsigrany!

El cicle nadalenc començava quan ens reuníem totes a la sala de música i enceníem la primera espelma de la corona d’advent.

Un dia de la setmana en una estona a mig matí o a la tarda totes les nenes de l’escola i llurs professores anàvem a la sala de música i fent una gran rotllana cantavem cançons nadalenques mentre una de les nenes petites s’enfilava a una escala i amb l’ajuda de la mainadera o alguna mestra de les joves encenia una espelma de la corona d’advent que dies abans havien fabricat amb alguna planta verda, especialment avet, les quatre espelmes vermelles i  la cinta, també vermella.

Era un ritual que setmana a setmana repetiem. Poder encendre l’espelma era un honor que només era permès a poques nenes.

Mentre a les classes preparàvem altres coses de Nadal: la felicitació pels pares i mares, alguna manualitat amb el sr. Gubianes: pirogravat, linòlium, algun centre floral amb espelma, aiguafort, un plat decorat… En estones lliures feiem guraniments per la classe: era el moment que apreixia el cobejat paper xarol i el de cel·lofana . Dibuixàvem i retallàvem  formes nadalenques que enganxavem als vidres o a les parets. Al menjador i mitjançant un esprai que imitava neu i gràcies a unes plantilles guradinen els vidres. També es posaven centres florals en alguns indrets de l’escola.

A la sala de música muntàvem un pessebre gran, les noies grans dirigides pel Sr. Gubianes se n’ocupaven de la seva construcció: muntar la taula, la bastida, fer les muntanyes amb guix, reconstruir la cova i les cases, el riu, el pont i totes les figures, algunes s’aprofitaven d’anys anteriors, altres eren modelades en fang.  Quatre noies grans i assenyades anàven amb el Sr. Guabianes a buscar fulles de palmeres a la finca de la Mare de Déu de Montserrat, ara centre cívic, per tal de fer la cova.

Les figures prenien vida pocs dies abans de Nadal quan en la festa de Nadal representàvem les Figures del Pessebre de Joan Llongures. Era tot un muntatge que any a anys es repetia: les figures del pessebre a la part central que poc a poc apareixien mentre les noies grans amb una túnica rosa o blava als costats de la sala de música anaven cantant acompanyades del piano. També es feia la representació d’algunes cançons més: Les dotze van tocant, el Rabadà, el pastor Pasqual, Sant Josep i la Mare de Déu…

A les noies amb aspecte més angelical se’ls reservaven els papers de Mare de Déu, àngels… mentre que les que portàvem cabell curt o bé tenien un aspecte menys femení els papers de pastors, Sant Josep… i el temut dimoni escuat!

Les disfresses pasaven d’un any a un altre: túniques, jerseis gruixuts, mucadors pel cap, faldilles… i  objectes dels pastors, bastons. Unes setmanes abans de la festa es feia la prova de vestuari, era el moment en que s’obria l’armari negre de la sala de música i es repartia el vestuari segons el paper de cadascuna.

Aquesta festa era interna per les alumnes i mestres de l’escola i era presidida per la corona d’advent amb les 4 espelmes enceses al costat de la imatge del nen Jesús. A l’acabar la representació tothom sortia de la sala de música amb les galtes vermelles i amb el convenciment que ja era Nadal, ja que normalment es feia coincidir amb el dia que es feia el dinar de Nadal: escudella i carn d’olla, com és de rigor, pollastre amb pinyons i prunes i de postre torrons i neules. Aquell dia el temut got de llet era perdonat i ens permetien prendre aigua i inclús repetir. No podria ser Nadal cada dia?

Cada classe muntava un pessebre més casolà, en algun raconet de la classe s’aprofitava alguna taula i amb alguns suros fent de muntanyes i paper de plata d’alguna xocolata es feia el riu. Al parvulari era la feina d’unes setmanes preparar-lo i totes les figures eren presentades en societat.

El cicle nadalenc es tancava quan tornant l’endemà de Reis totes les nenes podiem portar la nina que ens havien portat els Reis i l’exposavem sobre el bufet del menjador mentre dinàvem. Hi havia nines que es repetien segons la moda: recordo l’any de la Nancy, del Tato i la Tata, dels bebés… Poc a poc s’anven sofisticant: inclús n’hi havia alguna que parlava, o cantava, o li creixia el cabell, recordo aquell bebè que es prenia el bibero i encanvi girava el cap quan li acostaven una cullera amb espinacs.

A més de presentar les nines, aquell dia també començavem a desmuntar  els pessebres, treure els guarniments… Les cambreres, que també s’ocupaven de la neteja, rascaven amb un ganivet la neu enganxada als vidres. Aleshores ja sabies que s’havia acabat definitivament el Nadal.

Abans que fessin les obres, el pati ocupava una gran terrassa rectangular enrajolada amb rajoles quadrades de ceràmica, amb un sorral ben delimitat en un costat del pati, i una part sorrosa a la part central del pati. Uns garrofers antics distribuïts en diferents indrets oferien ombra els dies assolleiats tant a l’estiu com a l’hivern.

Una de les coses més característiques del pati era la vista que tenia: a primer terme les casestes baixetes arran del Parc del Guinardó, més enllà la filera d’edificis arrenglerats a la Mare de Déu de Montserrat, més enllà un garbuix d’edificis que s’estenia fins una zona industrial on sobresortien algunes xememies i al final el mar i al final l’imponent mar que els dies lluminosos estava blau intens, i els dies de pluja d’un color gris. En dia molt diàfan la vista arribava fins lluny i podies resseguir la línia de la costa nord de Barcelona. Sovint em quedava embadalida mirant aquella vista, intentant situar algun punt o algun edifici o algun carrer. Potser des d’aleshores tinc aquest interès en contemplar les ciutats des d’indrets elevats.

Al pati ens trobavem a l’hora totes les nenes de l’escola de primària, excepte parvulari. Jugàvem a cuinetes, famílies, casetes… També saltàvem a cordes, gomes, la xarranca, el cargol… A vegades apareixia una pilota i jugavem a matar, a tirar-la a la paret i saltar-la, a mate; també a fet i amagar, a empaitar-nos… i un munt de jocs més. Quan un joc estava de moda aleshores totes ho feiem: cromets de picar, escubidubi, diábolo, canviar cromos… i altres con el Cavall Fort, o Churro, mediamanga mangotero….

Els dies que plovia òbviament no sortiem al pati, l’esmorzar el feiem a la classe mentre treiem jocs de taula que ens permetien trencar amb el treball del matí: un puzzle, el parxís, l’oca, cromets… també hi havia qui pintava o acabava alguna feina.

Havent dinat i si la pluja encara persisitia anàvem totes a la Sala de Música i les grans de l’Escola ens entretenien fent representacions teatrals de contes o històries que s’inventaven. Hi havia dies que feien putxinel·lis, aleshores muntaven el gran guinyol i apareixien escenificats tots els contes clàssics innimaginables amb els personatges de sempre: la bruixa, el llop, els pastors, la caputxeta, els tres porquets, el caçador, la mare, l’àvia… Les petites i mitjanes de l’escola ens assèiem al terra de la sala de música sobre les alfombres circulars de pita i bocabadades seguiem les comèdies que ens feien.  A vegades representaven  històries que s’inventaven i que embadalides contemplàvem mentre a fora plovia i plovia. Les petites aprofitavem les pauses i entreactes per cantar alguna cançó a l’entreacte, o explicar alguna anècdota o acudit. Sortir allà en públic era ser molt agosarda.

Hi havia dies que l’espectacle era de qualitat i bo: les representacions eren força treballades: amb disfresses i atrezzo. Altres dies la cosa anava pel pedregar i la mestra que ens vigilava decidia cloure la funció i per apaigavar el xivarri i amb una veu molt baixa iniciava el tantra que repetia incansablement altes-espatlles, altes-espatlles, altes-espatlles… aleshores poc a poc s’encomanava un moviment rítmic d’anar aixecant i baixant els braços de manera que el xibarri s’esdevenia poc a poc una dansa immobil on els braços anaven pujant i baixant acompassadament. A vegades ens hi podiem estar ben ben 5 minuts pujant i baixant els braços ja que fins que el silenci no fos total no finalitzava la dansa de braços. Aquesta pràctica a vegades també la feiem a classe i tothom sabia que calia callar, anar movent els braços acompassadament.: altes-espatlles, altes-espatlles, altes-espatlles…

Amb una mica de sort, si la pluja era intensa les representacions s’allargaven tota la tarda i empalmavem amb el brenar: el pa amb xocolata de cada dia.

M’encantaven els dies pluja, les representacions a la  Sala de Música, veure com els vidres s’entel·laven… i passava la tarda. Ara, a vegades, els dies de pluja a l’hivern em ve aquesta imatge i em produeix un gran benestar.