La catifa voladora

Les nenes de 3r i 4rt. per parelles anavem durant una setmana a ajudar a la sra. Dolores a fer cantina. Consistia en saltar-se la classe de 12 a 13 i ajudar-la a preparar el dinar: pesàvem el llegum o l’arròs de l’endemà, posàvem l’oli i la sal, carregar trisòdic per rentar els plats, pujar les patates, les cebes o els alls, baietes, draps, fregalls, serradures i comptar el pa que ella llascava, amb un tallador-guillotina,  ja fossin les llesques pel dinar o els crustons pel brenar.

Aquest també era un moment molt temut, ja que la sra. Dolores era d’una rigidesa absoluta i a la mínima et reprenia: bata malcordada, o sense algun botó, cabell no recollit… Només arribar ens feia rentar les mans ben netes i ens posava un davantal blanc, aleshores com ajudants de cuina l’ajudavem amb tot allò que fes falta.

El rebost estava sota la cuina i s’hi accedia per una escaleta estreta en un extrem de la cuina. Allà s’hi desaven tots els sacs de llegum, arròs, sacs de trisòdic i escames, sucre, bidons d’oli, sacs de patates, cebes, alls… i també el menjar fresc que ens arribava diàriament: fruita, verdura, pa… La carn i el peix es posava a la nevera, a dalt la cuina.

Recodo quan em va fer pesar llenties i arròs i a l’acabar em va dir:
–Ara ja ho pots pujar tot junt a la cuina.
Jo vaig ajuntar les llenties i l’àrros i tot junt ho vaig  pujar, tal i com m’havia dit. A l’arribar a dalt la cuinera, que es deia Rosita, es va fer un tip de riure: quina feinada que tindrein ara per separar les llenties dels grans d’arròs. Ella no hi va donar importància, i jo vaig respirar alleugerida, ja que la sra. Dolores no se n’havia adonat del meu error. Però un parell de dies més tard me’n va caure una… que encara la recordo.

Havent dinat, les nenes que havien fet rebost, ajudaven a la sra. Dolores a preparar el brenar, a més dels crustons de pa que havien comptat i ordenat, ara calia comptar la xocolata o codony o formatge que es repartia a la tarda. Com a premi aquesta tasca et donava una presa de xocolata Grefer!

Per cert, algú n’ha menjat des que va deixar l’Escola?

A Escola Parc del Guinardó tant important era la classe com el menjador, motiu pel qual totes les alumnes ens quedàvem a dinar.

Fins l’any 1972 ho vam fer al menjador de dalt que ocupavava la part superior del pabelló del mig. Era una sala amb 6 grans finestrals amb vistes sobre el pati i lluny la ciutat, i dos finestrals laterals. El menjador antic constava de  6 taules llargues i 3 de petites…

Per dues portes des del mateix menjador s’accedia a la cuina. Els fogons eren de carbó i llenya. Al mig tenia una gran taula i al fons sota les finestres hi havia les grans piques on rentaven plats. Al volant de la cuina hi havia els armaris i taulells.

Al menjador cada alumna i mestra tenia un lloc assignat i era impossible canviar. Era en el menjador on ens barrejavem tots els cursos i mestres. Quan arribava una nena nova se li assignava un lloc segons la seva edat, de manera que si era petita tenia una gran responsable que li donava un cop de mà: tallant la carn, pelant la fruita… a més d’ensenyar-li els hàbits de menjar correctament: posar-se el tovalló, plegar-lo, colzes fora de la taula, no començar fins que tothom estigués assegut… A vegades a l’inici de curs i degut a alguna baixa, hi havia algun canvi al menjador. Les mestres seien alternadament al cap de taula, l’altra extrem era ocupat per una de les grans, ja que era un lloc molt important i calia que l’ocupés algú molt responsable. A la taula del mig, una de les curtes del menjador s’hi asseia la Directora, i compartia taula amb les bones i més entremaliades. Seure’s allà era com un premi o un càstig, segons fossis.

Les cambreres paraven taula: les estovalles blanques de piqué que tenien unes marques especials de manera que es posaven sempre de la mateixa manera. La taula quedava parada amb els plats blancs amb l’escut de Barcelona, els coberts numerats: forquilla a l’esquerra, i ganivet i cullera a la dreta, un got i la bossa amb el tovalló de roba també numerats.  Cada 6 o 8 nenes hi havia al mig de la taula una pila de plats per les postres. Com que no beviem aigua per dinar les cambreres servien la llet al got que t’havia de durar durant tot el dinar si volies engolir líquid.

Els divendres havent dinat dues de les noies grans es passaven per totes les taules a mirar com de polides estaven les estovalles i donàven l’informe a la Directora. Era el pitjor moment ja que davant de tota l’Escola podies ser anomenada per la teva poca pulcritud. Hi havia tot tipus d’estratègies per amagar les taques: posar un trosset de pa, el tovalló, el braç… però a vegades era impossible dissimular. Quan s’abocava un got es posava un tovalló net per tal que empapés el líquid.

Durant el dinar les cambreres servien el primer plat, el segon i les postres. Recollien els plats bruts i eren ajudades pels caps de taula que podien aixecar-se de la taula quan hi havia certa quantitat de plats bruts. Entre el primer plat i el segon dues noies de les grans s’aixecaven i sobre la bata es posaven un devantal blanc i ajudaven a repartir l’amanida: enciam i pastanaga en rodanxes: cada dia el mateix, alguna vegada apereixien olives! i era com un bonus extra. Les pinces de repartir l’amanida eren un perfecte estri que totes miravem encisades.

Durant el dinar podies parlar amb les nenes que tenies a prop, de tant en tant alguna mestra demanava que baixessim el to de veu, però si el xibarri continuava aleshores el silenci havia de ser total. A vegades la directora o la administrativa aprofitaven l’estona del menjador per donar algun avís important a nivell d’escola.

A l’acabar de dinar algunes noies, també de les grans, durant una setmana feien menjador i consistia en ajudar a recollir el menjador quan la resta marxava. Calia acabar de recollir tots els plats, les peles de la fruita es posaven en un cubellet petit, es recollien els coberts, els gots, s’espolsaven les estovalles i es plegaven curosament, de manera que quedés l’escut de Barcelona i el número de la taula a la vista. Les bosses amb els tovallons calia ordenar-les per número i desar-ho als calaixos dels bufets que hi havia a la paret del menjador. A continuació es pujaven les cadires sobre les taules i s’escombrava, a vegades apareixia algun reste de menjar important, aleshores avisaves a la sra. Dolores o a la sta. Cabané que ho inspeccionaven i segons el lloc on estigués es feia pujar a la nena o nenes de la zona i eren sotmeses a una reprimenda important. Amb sort no arribava el divendres a orelles de la Directora, aleshores era fatal! Un cop s’havia escombrat, algunes seguien al menjador ajudant a ordenar els coberts que les cambreres acabaven de rentar amb aigua bullent, aleshores ens distribuiem les desenes i ordenàvem les culleres i forquilles que eren encaixades perfectament. Els ganivets no tenien aquesta sort i em sembla que no tenien número. Quan s’acabaven totes aquestes tasques podies anar a jugar amb la resta de companyes que ja portaven estona al pati.

Durant el dia el menjador estava buit, i algun cop s’hi anava a fer alguna classe. Potser les de Francès amb la srta. Ida que no tenia classe, i allà al voltant de la taula ens parlava i explicava coses en francès. A vegades feiem la classe a la sala de música i cantavem cançons en francès.

Després de les obres el Menjador va passar a ocupar la zona inferior del nou edifici. Era una sala molt gran amb taules rodones i caidres vermelles. Algunes taules eren més baixetes, pensades per les nenes pel nou pravulari. Al fons hi havia la nova cuina.

Un dels records més entranyables que guardo de l’hora de menjar era, mentre esperaves que tothom s’assegués, girar els teus plats i mirar si tenies pajarita o corona! Encara ara quan abans de començar a dinar giro instintivament el plat i m’apareix la simpática pajarita, faig un somriure i a l’aixecar els ulls us veig a totes al meu davant. Segur que és la màgia de la pajarita, no?

El Parvulari corresponia a les nenes de 4 i 5 anys,  hi havia entre 15 i 20. A més de la mestra, la srta. Montserrat Ollé hi havia una mainadera.

El Parvulari ocupava l’aula inferior de l’edifici esquerre. La classe tenia taules rodones amb cadires petites, una pissarra de guix que podia girar, un armari blanc alt de 6 portes i un parell de d’armaris més baixos que tenien calaixos i prestatges on desàvem els llibres, fulls, colors…

Tot i ser una classe per a nenes petites, a apart del tamany de les taules i cadires no tenia cap caràcterística que la fes especial.

L’horari que feiem era de 9:00 del matí a 6:00 de la tarda i a vegades a mitja tarda hi havia alguna que s’adormia sobre la taula i la resta seguiem fent les notres tasques com si res.

A mig matí sortiem al pati abans que ho fessin els altres cursos i jugavem al sorral que hi havia, i aprofitant les rajoles del pati feiem xarranques o pisets. Amb els garrofers ens feiem cases, hi havia racons que eren molt selectes i molt buscats.

A l’armari blanc, el de les 6 portes, hi havia els dibuixos  i els números de la cançó Quan tres oques van al camp. Cada dia cantàvem aquesta canço mentre assenyalavem la porta corresponent, i una de nosatres tenia l’honor de fer-ho dreta just al costat de la porta corresponent.

Al Parvulari cantvem moltes cançons que aprenies a mida de sentir-les cantar a les grans de la classe: Vora voreta de la mar hi ha una donzella, el Cavall, Tinc un mocador de fil i cotó… En aquesta darrera haviem de treure el mucador que totes portavem a la butxaca i anar fent els gestos correponents. La meva mare ens cosia el mucador a una beta per no perdre’l i aleshores  era més complicat fer la coreografia: també pots d’ell si vols un farcell…

Entre l’armari blanc i darrere la porta hi havia el racó de la paperera, en un racó hi havia l’estufa de carbó i llenya que haviem d’anar alimentant, a vegades s’pagava i la classe s’aturava fins que la mestra o alguna cambrera venia a encendre-la de nou. Més gran vaig saber aquell tipus d’estufes es deien salamandres. En un altre racó hi havia els penjadors amb el nom de cadascuna on penjàvem l’abric, la bossa de l’esmorzar…

Al mig de cada taula rodona hi havia un cistell de mimbre ple de pinyols d’albercoc que ens servien per comptar. Encara ara quan a l’estiu menjo albercoc no deixo de pensar que el seu pinyol em va ajudar a aprendre a sumar i restar. Com també els palillos, ara escuradents, que la unió de deu palillos mitjançant un nuset ens servien per entendre que era una desena i deu desenes una centena, i quan arribaves a deu centener: el miler i alhores ja ho sabies tot!

A vegades la mestra repartia un trosset de paper quadriculat que haviem d’anar pintant quadret a quadret ja fos lliurement o fent alguna senefa determinada.

Als calaixos de la classe guardàvem els encaixos, unes peces geomètriques metàl·liques de formes diferents: tant internes com externes. Triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons, cercles… ens ajudaven a entendre el dins i fora de la figura. Recordo que pesaven molt i si te’n queia un al peu et podia fer mal.

També hi havia el calaix de les tisores on les guardàvem totes i abans de fer-es servir erem advertides de tots els perills que podiem incórrer en cas de no fer-les servir acuradament. Retallavem tot tipus de papers: blanc i llis, de colors, de quadrets… i el que més m’agradava era fer serell: gruixiut al principi, finet a mida que tenies més destresa amb les tisores.  A vegades feiem tepetes a partir d’anar plegant el paper i fer talls i foradets en determinats plecs, al obrir-ho de nou apareixia un bonic tapete.

Hi havia un calaix ple de lletres: majúscules i minúscules inclús algunes tenien la superficie rugosa. Aquestes lletres eren per resseguir: ja fos amb el dit o sobre d’un paper amb el llapis i anar confegint una paraula escrita amb una caligrafia perfecta.

En un altre calaix hi desavem les boles de plastilina. Cada inici de curs ens feien comprar una barra de plastilina blanca que modelàvem i apreniem a fer formes, dibuixos… a vegades ho pintàvem. Qua la bola esdevenia de color grisós obriem una nova barra.

En una porteta d’aquestes armariets més petits hi guardavem totes les coses de pintura, un hule rodó protegia la taula de la pintura. La pintura estava en uns pots grans i mitjançant una espàtula es posava certa quantitat en unes càpsules de porcellana. Un pot de vidre amb aigua servia per esbandir els pinzells. Com que a la classe no hi havia cap aixeta, haviem d’anar a buscar-la a la font, i això representava que quan la mestra t’enviava a canviar l’aigua podia esdevenir tota una excursió.

Teniem llibres de contes que miràvem i remiràvem i que la mestra ens llegia mentre ens ensenyava les il·lustracions.

A l’armari blanc a més dels dibuixos i números de la cançó hi  guardàvem unes estores de pita circulars que ens servia per asseure’ns a terra ja fos a la classe com al patí. També hi guardàvem unes pissarretes negres individuals i quan venia el bon temps sortiem al pati amb les estores a fer classe. Hi havia una porta de l’armari que no s’obria quasi mai, només quan venia algun empleat per la lectura del comptador de llum.

A la classe hi havia alguns racons alguns de fixos tot l’any i d’altres que variaven segons l’època de l’any. Començàvem el curs amb el dels Fruits de Tardor, on cada setmana hi havia 3 o 4 nenes que havien de portar fruites: pomes verdes, grogues, vermelles, raïm, moniato, castanyes i la reina: la magrana que ja venia coronada. A l’hivern preparàvem el Pessebre amb tot el que pot tenir un pessebre: la cova amb les figures del naixement, les muntanyes, rius, pont, llac, casetes, l’anunciata, els xais… i lluny els reis mags. Al fons un paper blau ple d’estrelles que dibuixavem nosaltres guarnien el pessebre. A vegades hi posavem paper de xarol o cel·lofan, o platejat o daurat per donar més importància a un raconet.  A la primavera quan sortiem a passejar pel parc feiem el racó de les flors i les plantes: tallavem tiges de ginesta, mimosa, de romaní i espígol, una branca de pi, de xiprers, alzines, baladres i sobretot de garrofer amb les seves inconfusibles garrofes i llurs llavors. A l’estiu no recordo quin racó feiem…

Així que una nena s’incorporava al parvulari li donaven una carpeta de gomes. A fora amb una lletra perfecta posaven el nom enganxat amb un paper planc. Aquella carpeta hi desavem dibuixos, senefes, quadrets pintats, quartilles, treballs fets amb les tisores, serells…

La Marta Marin em comenta que llegint aquestes ratlles li ha vingut l’olor de les pells de taronja que la mestra posava al braser…

Fins abans de l’apliació de la Llei General d’Educació, a l’Escola Parc del Guinardó hi havia 4 classes corresponents a Parvulari, Primer i Segon, Tecer i Quart i les grans. A cada classe hi havia una mitjana de 24 nenes aproximadament: unes 12 per cada any de naixement. Això feia que compartissis classe amb nenes o bé un any més grans que tu o bé un anys més petites, segons fossis de les petites o les gran d’aquell curs. Això comportava que compartissis amistat amb nenes de diferents edats.

Les classes eren com d’Escoles unitàries on la mestra explicava coses per a totes o bé una part de la classe, mentre les altres amb silenci feien una altra feina.

Amb les obres van entrar moltes més nenes, ja que les classes van passar a ser de 25 d’un mateix any de naixement. Eren nenes que venien de centres que no podien aplicar l’EGB per manca d’espai, o acadèmies que tancàven…