Les directores: la sra. Dolors Palau i la srta. Galzeran

De la sra Dolors Palau recordo poc, es va jubilar al poc temps d’entrar jo a la seva escola.  Sé que va ser una de les fundadores de l’Escola i una gran mestra. Era menuda i activa i s’esforçava per posar en pràctica uns mètodes pedagògics que no tenien res a veure amb els que hi havia a la majoria de les escoles d’aleshores, com va dir la Vicky Peña.

La que recordo perfectament és la srta. Galzeran, que havia estat abans la mestra de les grans. La sta. Galzeran, tot i la seva edat, era senyoreta, com la resta de mestres. Era de complexió gran amb la pell blanca, fina, i amb el temps va anar arrugant la cara que s’empolvava peròdicament. Els llavis sempre pintats. Era el viu retrat de la Bianca Castafiore del Tintín, de petita jo n’estava convençuda, inclús tenia una piga a la cara al mateix lloc. Tenia els ulls verds, temies veure’ls d’aprop ja que aleshores segur que era per renayar-te. Anava enjoiada: arrecades, collars, anells i polseres que senties dringar quan et queia alguna bufetada o t’estirava les orelles. Anava sempre en faldilles i els dies de pluja es posava una funda de goma sobre les sabates que evitaven que es mullesin. Aquesta funda em tenia ben capficada: com podia ser?

Us heu fixat mai la planta de galzeran? És Ella que segeuix entre nosaltres: fulles verdes fines, com la seva pell empolvada, les punxes al final com  el seu caracter per defensar-se… i el fruit vermell com el color dels seus llavis. Una espècie en extinció.

Tornemt a la nostra Galzeran… Era una dona soltera, sense fills, rares vegades reia i cada estiu aprofitava per anar-se’n de viatge, que després ens explicava a classe: Sicilia, Grècia, Roma, Austria… Ara ens pot semblar insòlit però a principis dels anys 70 viatjar a l’estranger era una bona aventura i tot un esdeveniment. A la tornada ens il·lustrava els seus viatges amb alguna diapositiva que era projectava mentre ens explicava l’ascensió a l’Etna, o com d’arreglada i polida estava Suïssa. Era fer una classe de geografia en viu ja que et donava molts detalls del país, la gent, els costums… M’agradaven aquelles xerrades i possiblement va ser ella la que em va fer veure la importància de viatjar, de veure de món, de no anar com una maleta, de saber el lloc que trepitges i buscar les característiques pròpies de cada indret.

Era una dona molt autoritària i estricta. Si li queies en gràcia ja tenies molt guanyat, mentre que si pel motiu que fos li entraves per l’ull esquerre, bé per que érets una peça o tenies una gemana que ho fos, aleshores ja havies begut oli. Era una dona molt peculiar, amb ella el millor era passar inadvertida i que ni et mirés ni t’anomenés: ni per res bo ni dolent.

Comparava molt les noies i sobre tot les germanes això feia que entre nosaltres a vegades hi hagués rivalitat tant a l’escola com a casa. Amb el temps vam aprendre que ella no s’interposaria entre els nostres sentiments i sovint la imitavem i ens en reiem d’ella, lluny de la mirada del Pares, que no admetien aquest tipus de comentaris i burles, i era la manera que teniem per venjar-nos de les seves injustícies.

Amb els anys, com tothom, va esdevenir més dócil, però tot i així quan treia el seu geni encara tremolaven els vidres quan aixecava la veu.

Aquesta entrada ha esta publicada en Escola Parc del Guinardó. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Les directores: la sra. Dolors Palau i la srta. Galzeran

  1. Carme ha dit:

    Ja,ja,ja!! Violant! però quina descripció més autèntica!! Es com si la veiés. Ondia la Galzeran!
    Petons bonica!

  2. emma ha dit:

    Amb quatre anys, quan vaig entrar a l’escola, la Galzeran em va semblar la dona més poderosa del món (com ara ho seria la Merkel). Intentava no respirar quan passava pel seu costat, per tal de passar totalment inadvertida. No volia cridar l’atenció.
    Coses d’una nena de quatre anys: al veure que era tan poderosa vaig associar que la papada que ella tenia, i els moviments discordant de les seves pamplemusses dels braços eren signes de poder, em vaig passar tot de dies estirant-me la papada i la pell dels braços per tal de tenir-los com ella.
    Recordeu quan agafava un ganivet i donant cops al got feia callar tot el menjador?? jo m’havia adonat que els clinc-clic anaven amb discordància dels moviments que les pamplemusses feien. Em tenien embadalida. Quan de poder!
    Un dia em va cridar, a mig dinar, jo quatre anys, em va dir amb aquella veu esquerdant que tenia: “així que tu ets la petita de les Marti?” mentre em posava bé la bata i m’adreçava els cabells. “ai verge santa” Jo no vaig respondre. Tenia tan de por i respecte que em vaig quedar muda. “Ves ves a acabar-te el dinar”. Vaig asseure’m a taula vermella:no havia respirat amb tota l’estona!

    • Violant Martí ha dit:

      Emma

      No sabia que t’impressionés tant! De fet era una dona que no deixava indiferent a ningú.

      Per cert la paraula pamplemusses existeix en el sentitnque vols dir? He buscat el significat i en té un altre.

      Petons

      Violant

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s