De la sra Dolors Palau recordo poc, es va jubilar al poc temps d’entrar jo a la seva escola.  Sé que va ser una de les fundadores de l’Escola i una gran mestra. Era menuda i activa i s’esforçava per posar en pràctica uns mètodes pedagògics que no tenien res a veure amb els que hi havia a la majoria de les escoles d’aleshores, com va dir la Vicky Peña.

La que recordo perfectament és la srta. Galzeran, que havia estat abans la mestra de les grans. La sta. Galzeran, tot i la seva edat, era senyoreta, com la resta de mestres. Era de complexió gran amb la pell blanca, fina, i amb el temps va anar arrugant la cara que s’empolvava peròdicament. Els llavis sempre pintats. Era el viu retrat de la Bianca Castafiore del Tintín, de petita jo n’estava convençuda, inclús tenia una piga a la cara al mateix lloc. Tenia els ulls verds, temies veure’ls d’aprop ja que aleshores segur que era per renayar-te. Anava enjoiada: arrecades, collars, anells i polseres que senties dringar quan et queia alguna bufetada o t’estirava les orelles. Anava sempre en faldilles i els dies de pluja es posava una funda de goma sobre les sabates que evitaven que es mullesin. Aquesta funda em tenia ben capficada: com podia ser?

Us heu fixat mai la planta de galzeran? És Ella que segeuix entre nosaltres: fulles verdes fines, com la seva pell empolvada, les punxes al final com  el seu caracter per defensar-se… i el fruit vermell com el color dels seus llavis. Una espècie en extinció.

Tornemt a la nostra Galzeran… Era una dona soltera, sense fills, rares vegades reia i cada estiu aprofitava per anar-se’n de viatge, que després ens explicava a classe: Sicilia, Grècia, Roma, Austria… Ara ens pot semblar insòlit però a principis dels anys 70 viatjar a l’estranger era una bona aventura i tot un esdeveniment. A la tornada ens il·lustrava els seus viatges amb alguna diapositiva que era projectava mentre ens explicava l’ascensió a l’Etna, o com d’arreglada i polida estava Suïssa. Era fer una classe de geografia en viu ja que et donava molts detalls del país, la gent, els costums… M’agradaven aquelles xerrades i possiblement va ser ella la que em va fer veure la importància de viatjar, de veure de món, de no anar com una maleta, de saber el lloc que trepitges i buscar les característiques pròpies de cada indret.

Era una dona molt autoritària i estricta. Si li queies en gràcia ja tenies molt guanyat, mentre que si pel motiu que fos li entraves per l’ull esquerre, bé per que érets una peça o tenies una gemana que ho fos, aleshores ja havies begut oli. Era una dona molt peculiar, amb ella el millor era passar inadvertida i que ni et mirés ni t’anomenés: ni per res bo ni dolent.

Comparava molt les noies i sobre tot les germanes això feia que entre nosaltres a vegades hi hagués rivalitat tant a l’escola com a casa. Amb el temps vam aprendre que ella no s’interposaria entre els nostres sentiments i sovint la imitavem i ens en reiem d’ella, lluny de la mirada del Pares, que no admetien aquest tipus de comentaris i burles, i era la manera que teniem per venjar-nos de les seves injustícies.

Amb els anys, com tothom, va esdevenir més dócil, però tot i així quan treia el seu geni encara tremolaven els vidres quan aixecava la veu.