Un any va aparèixer per l’Escola una dona de mitjana edat molt peculiar: era rossa tenyida, ulls amb eyeliner negre, llavis pintats, ungles pintades, anava sempre en pantalons, fumava i parlava sempre en castellà. Si calia deia paraules que mai s’havien escoltat a l’escola. La veritat és que era molt diferent a la resta de mestres que teniem. Es deia Ma. Dolores Iglesias i es feia dir Madoli, tal qual, sense el senyoreta al davant que deiem a totes les mestres.
La Madoli era funcionària de l’Ajuntament, treballava al Negociat de Multes, però era una apassionada del Teatre i va aconseguir poder fer uns tallers de teatre a algunes escoles Municipals i Instituts. Durant dos o tres cursos ens va donar classes de teatre i interpretació.
Ens va ensenyar a interpretar i actuar, a expressar sentiments a descobrir qui erem i que feiem, ens feia vibrar, ens feia estar vives en una societat que durant els darrers anys del franquisme encara estava adormida. Ens feia relaxar, parlar, cridar, moure’ns, tocar-nos a noslatres mateixes i les unes amb les altres, ens feia plorar, riure… Amb ella vam descobrir escriptors clàssics i actuals, i sobre tot els poetes.
Qualsevol obra que muntessis amb ella esdevenia un show important ja que tenia la virtut que tothom que volia podia participar-hi.
El primer curs amb ella vam preparar un final de curs un muntatge del poeta català Salvador Espriu, i que repetiem nonòtament: He mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra, o l’Assaig de càntic al temple… El muntatge i la posta en escena no era res senzill i molt atrevit pel moment que estavem vivint: sortiem totes de negre amb un escut amb les quatre barres al pit!
A una altra classe va fer El Reino de Bongo-bongo una simpàtica comèdia ambientada a un poblat de l’Àfrica negra on va fer maquillar integrament a totes les nenes com si fossin natives!
Un altre any per Nadal vam preprar l’obra Amahl y los visitantes nocturnos, que va ser un èxit. En aquesta representació feia intervenir nenes de diferents cursos, motiu pel qual tota l’escola estava descontrolada i la Madoli no era de la simpatia de totes les professores, ja que quan haviem d’assajar les classes quedaven a mitges.
Un altre curs va aconseguir que fessim un parell d’obres de gran format: La Tia de Carlos, una divertida comèdia d’embolics i La Ciudad alegre y confiada de Jacinto Benvante amb els alumnes de l’Institut Jaume Balmes. A l’escola treballavem la nostra part i alguns dies a la tarda i els dissabtes pel matí anàvem al Jaume Balmes a assajar conjuntament. Per a nosaltres hi havia un doble alicient: el teatral i els nois amb els que haviem de compartir la obra. Les dues obres es van estrenar al Palau de Congressos de Montjuic el 28 de maig del 1975.
El curiós del cas és que en totes les obres que vam fer tot el vestuari, atrezzo, pentinat i maquillatge anava a càrrec d’ella. Tenia un fons de vestuari que era la seva passió i aconseguia que l’Ajuntament de Barcelona, li subvencionés una part, a canvi s’assegurar-se que els vestits estaven en condicions quan havien de fer alguna comèdia a l’Ajuntament.
La Madoli, vivia amb les seves germanes i sovint ens convidava a casa on en les presentava, i elles sabien més de nosaltres que nosaltres mateixes. Pel seu caràcter contestari i incorformista es va guanyar l’enemistat de molta gent i va retornar al Negociat de Multes de l’Ajuntament de Barcelona allà al carrer Aragó i va ser allà el darrer cop que la vaig veure, més vella, però igual de rossa i fumant, i amb aquells ulls que quan et miraven no et deixaven indiferent. I és que totes les noies que la vam conèixer no va deixar a cap indiferent.
PD Dedico aquesta entrada a l’Elisenda i al Jordi, segur que per ells la Madoli els va representar més que fer algunes classes de teatre.
La Montserrat Freixes em recorda que un dia va portar a l’Escola a l’actriu Mari Carmen Prendes a parlar de l’ofici d’actriu i ens va enseyar algunes tècniques per memoritzar, per parlar amb públic, per actuar… tota una lliço magistral.
La catifa voladora 