La Madoli i la formació teatral

Un any va aparèixer per l’Escola una dona de mitjana edat molt peculiar: era rossa tenyida, ulls amb eyeliner negre, llavis pintats, ungles pintades, anava sempre en pantalons, fumava i parlava sempre en castellà. Si calia deia paraules que mai s’havien escoltat a l’escola.  La veritat és que era molt diferent a la resta de mestres que teniem. Es deia Ma. Dolores Iglesias i es feia dir Madoli, tal qual, sense el senyoreta al davant que deiem a totes les mestres.

La Madoli era funcionària de l’Ajuntament, treballava al Negociat de Multes, però era una apassionada del Teatre i va aconseguir poder fer uns tallers de teatre a algunes escoles Municipals i Instituts. Durant dos o tres cursos ens va donar classes de teatre i interpretació.

Ens va ensenyar a interpretar i actuar, a expressar sentiments a descobrir qui erem i que feiem, ens feia vibrar, ens feia estar vives en una societat que durant els darrers anys del franquisme encara estava adormida. Ens feia relaxar, parlar, cridar, moure’ns, tocar-nos a noslatres mateixes i les unes amb les altres, ens feia plorar, riure… Amb ella vam descobrir escriptors clàssics i actuals, i sobre tot els poetes.

Qualsevol obra que muntessis amb ella esdevenia un show important ja que tenia la virtut que tothom que volia podia participar-hi.

El primer curs amb ella vam preparar un final de curs un muntatge del poeta català Salvador Espriu, i que repetiem nonòtament: He mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra, o l’Assaig de càntic al temple… El muntatge i la posta en escena no era res senzill i molt atrevit pel moment que estavem vivint: sortiem totes de negre amb un escut amb les quatre barres al pit!

A una altra classe va fer El Reino de Bongo-bongo una simpàtica comèdia ambientada a un poblat de l’Àfrica negra on va fer maquillar integrament a totes les nenes com si fossin natives!

Un altre any per Nadal vam preprar l’obra Amahl y los visitantes nocturnos, que va ser un èxit. En aquesta representació feia intervenir nenes de diferents cursos, motiu pel qual tota l’escola estava descontrolada i la Madoli no era de la simpatia de totes les professores, ja que quan haviem d’assajar les classes quedaven a mitges.

Un altre curs va aconseguir que fessim un parell d’obres de gran format: La Tia de Carlos, una divertida comèdia d’embolics i La Ciudad alegre y confiada de Jacinto Benvante amb els alumnes de l’Institut Jaume Balmes. A l’escola treballavem la nostra part i alguns dies a la tarda i els dissabtes pel matí anàvem al Jaume Balmes a assajar conjuntament. Per a nosaltres hi havia un doble alicient: el teatral i els nois amb els que haviem de compartir la obra. Les dues obres es van estrenar al Palau de Congressos de Montjuic el 28 de maig del 1975.

El curiós del cas és que en totes les obres que vam fer tot el vestuari, atrezzo, pentinat i maquillatge anava a càrrec d’ella. Tenia un fons de vestuari que era la seva passió i aconseguia que l’Ajuntament de Barcelona, li subvencionés una part, a canvi s’assegurar-se que els vestits estaven en condicions quan havien de fer alguna comèdia a l’Ajuntament.

La Madoli, vivia amb les seves germanes i sovint ens convidava a casa on en les presentava, i elles sabien més de nosaltres que nosaltres mateixes. Pel seu caràcter contestari i incorformista es va guanyar l’enemistat de molta gent i va retornar al Negociat de Multes de l’Ajuntament de Barcelona allà al carrer Aragó i va ser allà el darrer cop que la vaig veure, més vella, però igual de rossa i fumant, i amb aquells ulls que quan et miraven no et deixaven indiferent. I és que totes les noies que la vam conèixer no va deixar a cap indiferent.

PD Dedico aquesta entrada a l’Elisenda  i al Jordi, segur que per ells la Madoli els va representar més que fer algunes  classes de teatre.

La Montserrat Freixes em recorda que un dia va portar a l’Escola a l’actriu Mari Carmen Prendes a parlar de l’ofici d’actriu i ens va enseyar algunes tècniques per memoritzar, per parlar amb públic, per actuar… tota una lliço magistral.

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | 19 comentaris

Plàstics Murató

Hi ha un munt de botigues que vaig conèixer i que ja han tancat a la Travessera de Gràcia, un exemple és Plàstics Murató, que fa anys cinquanta deuria ser la modernitat més moderna del barri. A més de trobar-hi tot tipus de bosses de plàstic, podies trobar qualsevol objecte fabricat en plàstic: carmanyoles, gibrells, palanganes, cubells, coberts,  cantimplores, vaixelles, gots, tasses, banyeres, orinals, cunyes i orinals per homes, cortines de bany, cubells, plats de càmping… amb el temps també hi havia escales, taules de planxar, tamborets…

L’amo un home simpàtic i rialler, que havia nascut abans que s’inventés el plàstic, i curiosament embolicava en paper tots els objectes que venia… És que potser no sabia que podia fer servir les bosses de plàstic?

El millor de la botiga era que era com una sastreria del plàstic i podien confeccionar qualsevol peça de la forma que els diguessis: ja fos plàstic gruixut o prim, transparent o de color, llis o rugós.

De la nit al dia va tancar les portes.

Publicat dins de Gràcia | Deixa un comentari

48 h open house BCN 2012

índex

Aquest any he descobert això de l’Open house… N’havia sentit parlar pero les dues últimes edicions m’havien passat sense assebentar-me.

Dissabte 27 d’octubre
09:00 Dipòsit d’Aigües de l Parc de l’Escorxador (No podem entrar) 😦
10:00 Edifici Banc Sabadell
11:30 Biblioteca Arús
12:00 Dipòsit Aigües a la Barceloneta
13:30 Dipòsit de les Aigües de la Biblioteca de la UPF

Diumenge 28 d’octubre
10:00 Edifici Harry Walker

edificio_oficinas_jt_123_barcelona_1274254554

edificio_oficinas_jt_123_barcelona_1274254554

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Les cascades d’Iguazú

Divendres en llevem molt d’hora i anem cap Iguazú. Arribem d’hora: encara hi ha fanals encesos al carrer. Fa molt fred, tot i que ens havien dit que faria calor.

De l’aeroport anem a les cascades d’Iguazú, una meravella de la Natura en majúscules. La primera visió de les casades és IM-PRES-SIO-NANT! Mare meva quin espectacle: desenes i desenes de salts d’aigua caient més de 80 metres i aixecant una quantitat d’aigua pulveritzada que ho mulla tot, la vegetació es precipita amb l’aigua, el riu amb braços i braços d’aigua llisa que cau… La pega és que fa molt fred ja que el dia és tapat i fa molta humitat. No hem pogut veure els magnífics arcs de Sant Martí que s’hi fan. Tot i així el passeig per selva i les passeres del riu ja han valgut la pena.

El millor ha estat l’estona que al peu de la cascada he estat meditant, mentre l’aigua pulveritazada em mullava lleument la cara i poc a poc em xopava la resta de la roba: abric pantalons, guants… Ha estat una estona de pau… En aquesta estona he tingut un pensament pels que vull: els nois, l’Artur, els pares, la resta de la família i els amics, i en especial l’oncle Josep que va morir fa un any i sempre ens parlava d’Iguazú com un lloc amagat al mig de la selva. M’he sentit per una estona la mestressa del món. Serà una imatge que recordaré i evocaré aquesta pau durant el curs estigui amoinada, trista, preocupada: ha estat com carregar piles. Els que s’han mullat de valent han estat els nois que amb una llanxa han anat pel riu Iguazú al peu de la cascada.

L’endemà des del costat Brasiler contemplem tota la magnificència de les Catarates d’Iguaçú.

Violant – agost 2010

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Les mestres de primària

Quan vaig arribar a l’Escola, l’any 1965, les mestres que hi havia eren:

Parvulari: Montserrat Ollé
Primer/segon: Rovira
Tercer/quart: Carme Palau
Grans: Maria P. Galzeran
Directora: Dolors Palau

Al poc temps de ser-hi la sta. Rovira i la directora Dolors Palau es van jubiliar i amb la tràgica mort de la srta. Carme hi va haver alguns canvis al claustre de mestres.

WhatsApp Image 2018-06-13 at 13.46.59

Plaça dedicada a Dolors Palau, directora de l’Escola Parc del Guinardó, al final del carrer Telègraf

Per les germanes Martí l’Escola Parc del Guinardó ha estat sempre l’Escola Palau. La nostra àvia va ser molts anys la Directora de l’Escola del Bosc de Montjuic i tenia relació amb totes les altres directores de les altres Escoles Municipals de l’època, aleshores identificava les escoles per la directora que hi havia, motiu pel qual la meva àvia quan parlava amb la meva mare sempre es referia a l’Escola del Parc del Guinardó com l’Escola Palau i la mare ens ho deia així a nosaltres, a més era un nom més curt. Inclús ara de grans encara quan ens referim a l’escola diem l’Escola Palau. Durant molts anys quan em preguntàven el nom de l’Escola deia Palau, i no va ser fins més gran que amb les meves companyes que em vaig assebentar d’aquesta llarg nom de l’Escola: Escola Municipal Parc del Guinardó. En alguns llibres antics hi havia estampat el segell que deia: Escola Municipal a ple aire Parc del Guinardó, que denotava clarament la ubicació i objectiu de l’Escola.

La jubilació dela srta. Rovira va comportar que fes primer amb la srta. Marta Pujol, una noia jove molt agradable i dolça però que només va estar-hi un curs. Recordo la seva rialla i la seva bona lletra. L’any següent amb la srta. Carme Ossó molt mes anitpàtica i cridanera que l’altra i que no va aconseguir que fes les F ben fetes.

La mort per accident de la srta. Carmen va ser un bon trasbals a l’Escola, ho recordo molt bagament, perque les meves germanes grans ho van comentar. Aleshores va venir una professora castellanoparlant: la srta. Lolita, Dolores de León, que era gallega, pero feia anar el diàbolo amb una destresa inusual, a més ens cantava cançons o recitava poemes en gallec. la vaig tenir a tercer i quart i el recen estrenat cinquè d’EGB.

Al mateix moment entrava la srta. Cecília Almenara que s’ocupava de les classes de primer i segon, era una dona extremadament ordenada i pulcre, i feia folrar els llibres amb un plàstic anomennat aironfix enlloc del clàssic paper blau o marró. Jo no la vaig tenir mai, pero per les meves germanes sé que tenia una paciència quasi infinita i rares vegades aixecava la veu, però quan ho feia…

 

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | 4 comentaris

Dimecres anem a Concert al Palau de la Musica!

A partir de 3r. de primària, un cop al mes anàvem al Palau de la Música Catalana de Concert, dins del cicle que Joventuts Musicals muntava per a les escoles de Barcelona.

Hi anavem en autocar que ens recollia a la placeta del “nen de l’aro”. Aquell dia totes ens posavem el nostre millor vestit, deixavem la cartera a l’escola i agafavem un bolset i anàvem de concert.

Allà al Palau de la Música assegudes a la platea escoltàvem concerts de músics que interpretaven tot tipus de música. Hi havia cicles més classics, altres més moderns, altres més temàtics… Va ser allà on per primer cop vaig sentir parlar del Jazz. Recordo un any que vam acabar cantant una inacabable cançó on apreixien tots els personatges de còmic mentre els convidàvem a passar entrar a casa d’algú i feien fum de les tristors! El cantant un noi amb ulleres de miop i cabell estofat ens dirigia.

El darrer concert de la temporada es feia al Palau Nacional de Montjuïc on s’ajuntaven totes les escoles que havien participat durant el curs en el Cicle de concerts. Un any al final de cada concert mensual preparavem una estrofa d’una cantata La petita venedora de llumins de Joan Llongueres i a la sala oval del Palau i sota la cúpula vam poder entornar finalment:

Oh neu del cel quan caus benefectora […]
També  ets cruel i et tem aquell que enyora el cobricel […]
Somriu pensant en la dolça calor que tant enyora […]

A més de la formació musical que rebies, el més important era l’educació implícita que envoltava tota aquesta activitat: sortir de l’escola ordenadament, anar pel carrer, pujar i baixar de l’autocar, entrar al Palau de la Música, asseure’s correctament i estar durant un hora i poc més assegudes a la cadira, restar amb silenci… A vegades hi havia alumnes d’altres escoles que la  liaven, o parlaven, o menjaven xiclet, cosa terminantment prohibida a l’escola. Quan tornaves a l’escola ja havia passat el matí, ja que arribaves just a l’hora de dinar. El pitjor que et podia passar éra que per alguna qüestió et castiguessin sense anar-hi…

 

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | Deixa un comentari

Graneria Sala

No puc evitar esmentar la Graneria Sala a la Travessera de Gràcia.

Des del rebost de l’Escola, que anava de petita, ple de sacs de llegums, patates i alls, feia temps que no veia tal quantitat de gra: llegum com llenties, cigrons… fruits secs: nous, avellanes… patates, moniatos, alls, veces pels coloms, soja, llorer.

Des les parets blanques pengen tot tipus d’estris relacionats amb el gra. La mestressa ha venut el negoci als dependents, això fa que aquest negoci segueixi com sempre. Ara a més venen llegum cuit.

Navegant per la xarxa trobo la història de la Granera Sala: http://bcn100.blogspot.com.es/2010/02/mes-de-100-anys.html

La història de la Graneria Sala es remunta al 1885 quan el Isidre Sala i la seva dona Antònia Vilaseca van baixar d’Agramunt, un poblet de Lleida, fins a la Vila de Gràcia. Fins només fa 1 any la propietària de la botiga era Maria Antònia Sala, la néta dels fundadors. Ella era qui venia a l’àvia les orellanes d’albercoc més bones que he tastat a la meva vida.

Per sort a la botiga encara hi treballa en Miguel, la mà esquerra de la senyora Maria Antònia des dels 14 anys, quan va acabar l’escola. “Els clients són molt variats” em diu. Des de joves que decideixen tenir cura de la seva alimentació, fins a àvies que com la Remei, prefereixen donar unes orellanes d’albercoc abans que unes gominoles. “Fins i tot hem tingut de client al Joan Manuel Serrat” em diu el Miguel amb un somriure tímid. I jo que sóc tafaner de mena, el punxo perquè me n’expliqui els detalls – “Sí, quan anava al Club Elena a veure a les seves fans passava per la Graneria i es comprava una bosseta de pipes”.

Malgrat que la botiga no ha canviat massa el seu aspecte original s’hi han anat afegint nous productes. Al principi el que més es venia eren fruits secs com els pinyons, les avellanes, o productes com les faves de Santa Pau. Més endavant van començar a vendre productes importats com els festucs o coquets del Brasil. Després cereals com la civada, “que va molt bé per la circulació de la sang”. I actualment, s’estan tornant bojos per trobar “arròs salvatge i cuscus”.

L’ambient de familiaritat i deferència que es respira a la botiga em criden l’atenció. La Rosa, que hi treballa des del novembre, m’assegura que “ haver deixat la feina en una oficina de dilluns a divendres és un canvi radical” però amb un somriure em certifica que “val la pena”.

Publicat dins de Gràcia | Deixa un comentari

La sta. Marina i la formació musical

Era la mestra especialista de música. Mentre que el record del sr. Gubianes és molt viu, el d’ella és més tènue.

Era una dona relativament jove, molt riallera i portava ulleres de miop. Tocava el piano força bé. Portava sempre una jaqueta penjada de les espatlles que era la meva distracció durant la classe de música. Tot i els moviments de braços que feia, per aquesta peça no existia la força de la gravetat: ja que mai queia.

Un parell de dies anàvem ala sala de música i allà ens feia cantar alguna cançó o cànon, també ens feia fer ritmes que acompassavem amb les mans. A vegades ens ensenyava alguna dansa, res complicat.

Quan arribava el Nadal repassàvem el cançoner nadalenc que any a any sortia i a vegades introduiem una cancó nova. Preparàvem la festa de Nadal.

Les que cantaven millor formaven part del coro de veus blanques que ens permetia anar a algun concurs de cançons amb altres coros d’escoles, motiu pel qual entraves a altres centres: Pere Vila, Milà i Fontanals, Collaso Gil, Milà i Fontanals… són alguns altres centres als que haviem anat a cantar. Aleshores t’adonaves del que volia dir Escola a ple aire, ja que tot i ser escoles relativament grans i tenir una sala d’actes, cosa que nosaltres no teniem, no tenien ni els patis, ni els jardí, ni classes com nosaltres!

Les nenes de parvulari a més de cantar a classe amb la mestra també rebien la visita de la srta. Marina, a vegades a la pròpia classe, les cançons i els ritmes eren més adequats a la seva edat.

Com que anàvem al Cicle de Concerts al Palau de la Música a vegades a la classe ens feia referència al concert que anairiem a sentir, o si teniem la visita a l’escola d’algun músic també.

Respecte aquest darrer tema recordo quan va venia el Diabolus in Musica dirigits pel mestre Joan Guinjoan que posava a prova el seu talent musical amb menors de 14 anys. La seva música dissonant i abstracta sonava dins la sala de música on es barrejava amb la dolça melodia de les nostres cançons. Era un exercici important restar immòbil escoltant aquella música sota la batuta d’un música jove: autor i intèrpret que rere d’una ulleres de miop dirigia peces inacabables completament dissonants i arrítmiques. Quan finalment sonava la darrera nota i alliberades aplaudiem, aleshores encara feia algun bis per terror nostre. A l’acabar la srta Galzeran s’aixecava i amb tota la franquesa del món li deia: Guinjoan no m’ha agradat gens! Ell responia amb una tímida rialla.

Altres vegades venia alguna cobla o algun grup de cambra de l’OCB. Els músics pacientment ens explicaven les característiques dels instruments que tocaven i les peces que després interpretaven. Aquells concerts a l’escola eren fantàstics ja que et trencaven el ritme de les classes i ja de grans era una bona excusa per saltar-se alguna classe.

Un curs vam enregistrar un disc amb cançons nadalenques inèdites. Va ser una experiència molt interessant.

Aquesta és la funda del disc.

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | Deixa un comentari

Nova temporada de la Catifa Voladora

Avui 18 de setembre,  5 mesos més tard d’haver creat la Catifa Voladora arribo a les 2000 visites!

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Després d’un periode que ha estat desada i amb naftalina torno a desplegar la Catifa Voladora amb noves entrades.

Continuo comptant amb la vostra companyia.

Violant

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Sra. Montserrat Ollé

La sta Montserrat era una gran parvulista i malgrat patir una hemiplègia a la part dreta del cos exercia de mestra excel·lentment. Tenia algunes dificultats per caminar, escriure, aplaudir… però per una nena de 4 anys que acaba d’arribar a l’Escola el que més li preocupava era la berruga peluda que tenia a la part inferior de la cara.

Malgrat la seva disminució física ens explicava coses, ens feia obrir els ulls, ens educava en valors, en respecte, ens feia cantar, recitar, explicar coses, fer comèdia… i alguna que altra vegada ens queia algun bolet metre et deia No siguis beneita.

Recordo que cada dilluns pel matí ens preguntava que haviem fet el cap de setmana: i quan alguna de nosaltres no sabia dir-li on havia anat, aleshores deia que no haviem de ser maletes, que haviem d’anar pels llocs amb els ulls oberts i saber on anàvem: el nom del poble, el nom del riu o de la muntanya. Aquests expressió de no ser maleta em va colpir, i ha estat la raó que sempre em fixi per allà on vaig ja sigui al barri, la ciutat, o aqulasevol altre indret de la geografia catalana o del món.

El que m’amoinava més era quan passava revista de les bates, o el mucadors, o les ungles; sobre tot això darrer: les haviem de portar netes i polides, ben tallades… Jo aleshores me les mossegava i a vegades m’havia caigut algun reprimenda.

A més era la mestra de Català i totes passavem per la seva classe a aprendre a llegir i escriure: les primeres lliçons del llibre Beceroles eren l’apostrof, els plurals en –es, i l’accentuació en català.

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | Deixa un comentari