El Pati i els dies de pluja

Abans que fessin les obres, el pati ocupava una gran terrassa rectangular enrajolada amb rajoles quadrades de ceràmica, amb un sorral ben delimitat en un costat del pati, i una part sorrosa a la part central del pati. Uns garrofers antics distribuïts en diferents indrets oferien ombra els dies assolleiats tant a l’estiu com a l’hivern.

Una de les coses més característiques del pati era la vista que tenia: a primer terme les casestes baixetes arran del Parc del Guinardó, més enllà la filera d’edificis arrenglerats a la Mare de Déu de Montserrat, més enllà un garbuix d’edificis que s’estenia fins una zona industrial on sobresortien algunes xememies i al final el mar i al final l’imponent mar que els dies lluminosos estava blau intens, i els dies de pluja d’un color gris. En dia molt diàfan la vista arribava fins lluny i podies resseguir la línia de la costa nord de Barcelona. Sovint em quedava embadalida mirant aquella vista, intentant situar algun punt o algun edifici o algun carrer. Potser des d’aleshores tinc aquest interès en contemplar les ciutats des d’indrets elevats.

Al pati ens trobavem a l’hora totes les nenes de l’escola de primària, excepte parvulari. Jugàvem a cuinetes, famílies, casetes… També saltàvem a cordes, gomes, la xarranca, el cargol… A vegades apareixia una pilota i jugavem a matar, a tirar-la a la paret i saltar-la, a mate; també a fet i amagar, a empaitar-nos… i un munt de jocs més. Quan un joc estava de moda aleshores totes ho feiem: cromets de picar, escubidubi, diábolo, canviar cromos… i altres con el Cavall Fort, o Churro, mediamanga mangotero….

Els dies que plovia òbviament no sortiem al pati, l’esmorzar el feiem a la classe mentre treiem jocs de taula que ens permetien trencar amb el treball del matí: un puzzle, el parxís, l’oca, cromets… també hi havia qui pintava o acabava alguna feina.

Havent dinat i si la pluja encara persisitia anàvem totes a la Sala de Música i les grans de l’Escola ens entretenien fent representacions teatrals de contes o històries que s’inventaven. Hi havia dies que feien putxinel·lis, aleshores muntaven el gran guinyol i apareixien escenificats tots els contes clàssics innimaginables amb els personatges de sempre: la bruixa, el llop, els pastors, la caputxeta, els tres porquets, el caçador, la mare, l’àvia… Les petites i mitjanes de l’escola ens assèiem al terra de la sala de música sobre les alfombres circulars de pita i bocabadades seguiem les comèdies que ens feien.  A vegades representaven  històries que s’inventaven i que embadalides contemplàvem mentre a fora plovia i plovia. Les petites aprofitavem les pauses i entreactes per cantar alguna cançó a l’entreacte, o explicar alguna anècdota o acudit. Sortir allà en públic era ser molt agosarda.

Hi havia dies que l’espectacle era de qualitat i bo: les representacions eren força treballades: amb disfresses i atrezzo. Altres dies la cosa anava pel pedregar i la mestra que ens vigilava decidia cloure la funció i per apaigavar el xivarri i amb una veu molt baixa iniciava el tantra que repetia incansablement altes-espatlles, altes-espatlles, altes-espatlles… aleshores poc a poc s’encomanava un moviment rítmic d’anar aixecant i baixant els braços de manera que el xibarri s’esdevenia poc a poc una dansa immobil on els braços anaven pujant i baixant acompassadament. A vegades ens hi podiem estar ben ben 5 minuts pujant i baixant els braços ja que fins que el silenci no fos total no finalitzava la dansa de braços. Aquesta pràctica a vegades també la feiem a classe i tothom sabia que calia callar, anar movent els braços acompassadament.: altes-espatlles, altes-espatlles, altes-espatlles

Amb una mica de sort, si la pluja era intensa les representacions s’allargaven tota la tarda i empalmavem amb el brenar: el pa amb xocolata de cada dia.

M’encantaven els dies pluja, les representacions a la  Sala de Música, veure com els vidres s’entel·laven… i passava la tarda. Ara, a vegades, els dies de pluja a l’hivern em ve aquesta imatge i em produeix un gran benestar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Escola Parc del Guinardó. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El Pati i els dies de pluja

  1. Andreu Nicolau ha dit:

    ummm quin benestar…

  2. Olivia ha dit:

    Que maca la història!!
    Quina imatge més “gemütlich”, per dir-ho en alemany…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s