Abans que fessin les obres, el pati ocupava una gran terrassa rectangular enrajolada amb rajoles quadrades de ceràmica, amb un sorral ben delimitat en un costat del pati, i una part sorrosa a la part central del pati. Uns garrofers antics distribuïts en diferents indrets oferien ombra els dies assolleiats tant a l’estiu com a l’hivern.

Una de les coses més característiques del pati era la vista que tenia: a primer terme les casestes baixetes arran del Parc del Guinardó, més enllà la filera d’edificis arrenglerats a la Mare de Déu de Montserrat, més enllà un garbuix d’edificis que s’estenia fins una zona industrial on sobresortien algunes xememies i al final el mar i al final l’imponent mar que els dies lluminosos estava blau intens, i els dies de pluja d’un color gris. En dia molt diàfan la vista arribava fins lluny i podies resseguir la línia de la costa nord de Barcelona. Sovint em quedava embadalida mirant aquella vista, intentant situar algun punt o algun edifici o algun carrer. Potser des d’aleshores tinc aquest interès en contemplar les ciutats des d’indrets elevats.

Al pati ens trobavem a l’hora totes les nenes de l’escola de primària, excepte parvulari. Jugàvem a cuinetes, famílies, casetes… També saltàvem a cordes, gomes, la xarranca, el cargol… A vegades apareixia una pilota i jugavem a matar, a tirar-la a la paret i saltar-la, a mate; també a fet i amagar, a empaitar-nos… i un munt de jocs més. Quan un joc estava de moda aleshores totes ho feiem: cromets de picar, escubidubi, diábolo, canviar cromos… i altres con el Cavall Fort, o Churro, mediamanga mangotero….

Els dies que plovia òbviament no sortiem al pati, l’esmorzar el feiem a la classe mentre treiem jocs de taula que ens permetien trencar amb el treball del matí: un puzzle, el parxís, l’oca, cromets… també hi havia qui pintava o acabava alguna feina.

Havent dinat i si la pluja encara persisitia anàvem totes a la Sala de Música i les grans de l’Escola ens entretenien fent representacions teatrals de contes o històries que s’inventaven. Hi havia dies que feien putxinel·lis, aleshores muntaven el gran guinyol i apareixien escenificats tots els contes clàssics innimaginables amb els personatges de sempre: la bruixa, el llop, els pastors, la caputxeta, els tres porquets, el caçador, la mare, l’àvia… Les petites i mitjanes de l’escola ens assèiem al terra de la sala de música sobre les alfombres circulars de pita i bocabadades seguiem les comèdies que ens feien.  A vegades representaven  històries que s’inventaven i que embadalides contemplàvem mentre a fora plovia i plovia. Les petites aprofitavem les pauses i entreactes per cantar alguna cançó a l’entreacte, o explicar alguna anècdota o acudit. Sortir allà en públic era ser molt agosarda.

Hi havia dies que l’espectacle era de qualitat i bo: les representacions eren força treballades: amb disfresses i atrezzo. Altres dies la cosa anava pel pedregar i la mestra que ens vigilava decidia cloure la funció i per apaigavar el xivarri i amb una veu molt baixa iniciava el tantra que repetia incansablement altes-espatlles, altes-espatlles, altes-espatlles… aleshores poc a poc s’encomanava un moviment rítmic d’anar aixecant i baixant els braços de manera que el xibarri s’esdevenia poc a poc una dansa immobil on els braços anaven pujant i baixant acompassadament. A vegades ens hi podiem estar ben ben 5 minuts pujant i baixant els braços ja que fins que el silenci no fos total no finalitzava la dansa de braços. Aquesta pràctica a vegades també la feiem a classe i tothom sabia que calia callar, anar movent els braços acompassadament.: altes-espatlles, altes-espatlles, altes-espatlles…

Amb una mica de sort, si la pluja era intensa les representacions s’allargaven tota la tarda i empalmavem amb el brenar: el pa amb xocolata de cada dia.

M’encantaven els dies pluja, les representacions a la  Sala de Música, veure com els vidres s’entel·laven… i passava la tarda. Ara, a vegades, els dies de pluja a l’hivern em ve aquesta imatge i em produeix un gran benestar.