La Big Sur és un tram de la icònica Ruta 1 de Califòrnia que transcorre paral·lela a l’Oceà Pacífic entre San Francisco i Los Angeles. La massiva popularitat d’aquesta carretera en fa malbé les qualitats escèniques i la bellesa natural.
El 1962 el professor Gary Griggs la descrivia dient que era una espècie d’aventura. Feies aquell camí salvatge que recorre la costa i potser veies passar un altre cotxe cada mitja hora.[…] Saludaves els que venien per l’altre costat. Semblava que conduïssis a Alaska. Avui és molt diferent, hi ha autobusos turístics, autocaravanes però encara estan a la mercè del clima i la geologia.
Circular-hi és cada cop més complicat pel canvi climàtic: els anomenats rius atmosfèrics que provoquen xàfecs torrencials i els incendis que destrueixen la vegetació dificulten la circulació per aquesta carretera.
He fet dues vegades el trajecte de San Francisco a Los Angeles conduint, la primera vegada el 1991 i la segona el 2009. He de reconèixer que aquest lloc és tan aclaparadorament gran que engendra humilitat i reverència que no es troba amb freqüècia en els nordamericans segons com va escriure Henry Miller.
La ciutat de Barcelona celebra des de l’edat mitjana una fira dedicada a les herbes remeieres, que al segle XVI es va fer escaure amb el dia de Sant Ponç, l’11 de maig. Actualment, les parades d’herbolaris i artesans s’arrengleren al carrer de l’Hospital, al barri del Raval, emplaçament que es manté d’ençà del 1817, després d’haver passat per la plaça de Sant Miquel, el carrer de Sant Cugat del Rec i els voltants de l’església de l’Hospital de la Santa Creu.
La munió de visitants que cada any hi acudeix hi pot trobar mel, fruita confitada, melmelada, mató, formatge artesà, herbes medicinals i més productes relacionats amb l’alimentació i la salut. Si la fira es fa el mes de maig és perquè és el moment de floració i màxima esplendor de la majora d’herbes remeieres.
La festivitat del sant patró dels herbolaris i dels apicultors és celebrada amb més activitats organitzades per la Unió de Sant Ponç entorn d’aquesta fira. El dia 10 a la nit es decora la imatge del sant amb herbes i flors perquè presideixi la missa que hom li ofereix l’endemà, el dia en què el duen en processó i es beneeixen les herbes medicinals que hagin portat els assistents.
La Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, és la darrera simfonia de Ludwig van Beethoven, estrenada el 7 de maig del 1824, avui fa 200 anys
ës una de les obres més transcedentals de la història de la música. En el seu últim moviment incorpora una part de l’Ode an die Freude de Friedrich von Shiller que va ser molt innovador per l’època i va marcar un canvi decisiu en el món simfònic.
Cant de joia – Versió Joan Maragall
Joia, que ets dels déus guspira generada dalt del cel: vent de foc el pit respira sota els plecs del teu sant vel. Si ajuntar-se els cors demanen que un mal vent va separant, tots els homes s’agermanen on tes ales van tocant.
Si fortuna generosa ens ha dat un bon company, o companya graciosa, cantarem amb més afany. Sols si un cor hem fet ben nostre forta veu podrem lluî; pro més d’un, girant el rostre, fugirà plorant d’aquí.
Joia tots voldríem heure bo i seguint son pas florit, i de joia tot s’abeura de natura en l’ample pit. Joia és bes i primavera, joia bons amics ens féu; goig fou dat al cuc en terra, goig a l’àngel prop de Déu.
Goig! Els astres canten glòria; van pel cel rient triomfants. Goig! Correm rient, germans: hèroes som cantant victòria.
Abraceu-vos, homes, ara! Un gran bes inflama els cels: germans, sobre els bells estels hi ha l’Amor immens d’un Pare. Humilia’t, o món!, ara. Criador de terra i cels! dins la llum de mils estels, dins la llum cerquem-te encara!
Senzillament se’n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l’espera llarga i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt blanca…
Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que…
Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt blanc…
Paul Auster ha estat un autor llegit, admirat i estimat per un gran nombre de lectors catalans
Bruce Springsteen, Woody Allen i Paul Auster. Algú li va fer notar, a Auster, aquesta tríada de nord-americans favorits dels catalans. I a ell no li va semblar gens malament ser agermanat amb el músic de New Jersey; ben mirat, ell també era nascut a l’anomenat The Garden State. A Newark, com el també desaparegut gran patriarca de les lletres americanes, Philip Roth, en una família jueva d’origen austrohongarès, com el cineasta del Bronx. Tots tres, anem repetint els periodistes culturals quan ens agrada posar-nos tòpics, tenen una relació especial amb el nostre país, exemplificada en els concerts organitzats per l’un, en els films produïts a casa nostra –o per l’amor a les croquetes de Ca l’Isidre– de l’altre, avui en hores baixes, i en les visites habituals de l’últim per a presentar les seves novetats literàries. El fet és que tots tres comparteixen un mateix tarannà liberal a la ianqui manera, una sensibilitat urbana i un caràcter europeu, sense deixar de ser profundament nord-americans. I això als catalans ens agrada fins a l’extenuació. No hi ha cap ciutat que, darrerament, fascini més els catalans aspirants a escriptors que Nova York. I Brooklyn, per ser més precisos, ara que Manhattan, com sap tothom, ha esdevingut impossible. Però, fet i fet, l’autor del Llibre de les il·lusions, que tot just acaba de morir i ja enyorem, no és sinó un èmul de la generació perduda, la dels joves que van deixar enrere les barres i estrelles –Hemingway, Scott-Fitzgerald, Dos Passos…– per anar a buscar la inspiració en un París que llavors era una festa. Ell ho va provar en la França post-Maig del 68, i la veritat és que el vincle amb l’anomenat Vell Continent no l’ha abandonat mai. A França, tampoc se n’han oblidat. No debades, la portada de Libération d’avui ha estat per a aquest escriptor que també tenia alguna cosa de parisien.
Un autor de fidelitats
M’explicava tot això la seva editora en català de fa més de vint anys, Pilar Beltran, responsable d’Edicions 62. Aquests dies, ella és una mena de representant de la família del finat a casa nostra, a la qual ens adrecem els periodistes per escriure les nostres necrologies d’urgència. Tot i que Auster havia començat a publicar-se a Proa, sota la direcció d’Oriol Izquierdo, va ser en el segell més internacional del grup on es va posar en circulació bona part de la seva obra, nostrada pel traductor Albert Nolla des del mateix 2002 en què Beltran va entrar a 62. Nolla també és la font recurrent dels periodistes culturals per a mirar d’acostar-nos al malaguanyat Auster, aquests dies. Tot va començar amb un llibre signat per ell però en què recollia els contes que els oients li enviaven a la seva secció del popular programa de la National Radio Public (NRP) Weekend All Things Considered, durant el 1999. Era Creia que el meu pare era Déu, que Nolla va traduir a sis mans amb dos companys de la universitat, Jordi Martín Lloret i Carles Prados. A partir del següent títol, La nit de l’oracle, Nolla es va convertir en una mena de traductor oficial d’Auster –que ja havia estat traduït al català per Joan Sellent i Marc Rubió–, de la mateixa manera que ho era del més nord-americà dels escriptors japonesos, el no menys popular Haruki Murakami. En total, Nolla en va traduir una quinzena de títols, tret del darrer, Baumgartner, el comiat d’Auster de la novel·la, escrit i publicat quan el càncer ja li minava les forces. “Llegint-lo, entenent-lo, mirant-ne la part bona i la part menys bona, es crea una convivència única entre l’escriptor i el seu traductor”, ens explica per telèfon en un Primer de Maig de dol per milers d’amants de l’obra d’Auster. Potser perquè ell mateix va començar fent de traductor de la literatura francesa, ens explica Nolla, el feia molt conscient que els lectors de tot arreu del món arribaven a la seva obra gràcies als seus adaptadors. Però, com era la prosa d’Auster en anglès? Nolla no dubta a comparar-la amb el jazz, que tant li agradava –una afecció compartida amb Murakami–: “La prosa d’Auster exigeix de mantenir el ritme, les pauses, les acceleracions, les llargàries de la frase… És una melodia molt ben treballada que exigeix de ser molt precís.”
Els darrers vint-i-dos anys, Beltran ha viscut en primera persona la repercussió, l’estima i el vincle amb la gent del seductor de les paraules, capaç de connectar amb tota mena de públic. “Generós, afable, simpàtic, tímid i rialler, Paul Auster, en el vessant més personal, sempre estava disposat a compartir el que feia. Li importaven la literatura, el cinema, la família –admirava l’obra de la Siri Hustvedt, la seva dona, i estava orgullós de la carrera musical de la seva filla Sophie, i ho pregonava a tothom–, l’amistat –també amb escriptors com Don De Lillo, David Grossman, J. M. Coetzee: llegiu la correspondència Ara i aquí–, la política i, és clar, el beisbol i Brooklyn”, escrivia la seva editora catalana l’endemà mateix de la mort de l’escriptor. L’any elèctric de 2017, amb motiu de la presentació de 4, 3, 2, 1, va ser un dels protagonistes de la Setmana del Llibre en Català. Va tenir una conversa pública amb el periodista Antoni Bassas –a qui l’any 2012, quan Bassas era corresponsal de TV3 i li havia fet saber que era de Barcelona, Auster li havia demanat explicacions de les grans manifestacions independentistes. L’acte, per culpa de la pluja, es va haver de fer sota cobert, al Col·legi d’Arquitectes. Va ser en aquell context que li van demanar sobre els seus coneixements de literatura catalana, qüestió que va respondre amb total sinceritat: “La veritat és que hi ha moltes llacunes en la meva educació i en la meva formació. Malauradament, no vaig aprendre mai ni llatí ni grec. M’hauria encantat tant poder llegir en aquests dos idiomes! Tinc llacunes sobre moltes coses… Sé molt poca cosa sobre la literatura japonesa o xinesa… Fins i tot sé tan poques coses de la literatura anglesa… Per exemple, no he llegit mai George Eliot, la famosa novel·lista victoriana, i he llegit una sola novel·la de Henry James en tota la meva vida… Per tant, he de confessar que no sé res de la literatura catalana, és una de les moltes llacunes de la meva vida.” I afegí, tot seguit: “Sí que sé una mica, però, de la situació política que viu Catalunya, i sé que hi ha un gran debat sobre si el referèndum convocat el primer d’octubre és legal o no. Però la veritat és que no en tinc una opinió gaire formada perquè no hi entenc prou.”
De fet, a Barcelona hi tenia els editors –en castellà l’editava Seix Barral, perquè l’any 2011 va trencar, més o menys amistosament però per una suma important de diners sobre la taula, amb l’editor d’Anagrama, Jordi Herralde–, alguns amics i una munió de bons lectors, entre els quals la generació literària nascuda als anys seixanta, nodrida d’allò que venia dels Estats Units. Eva Piquer, Joan Carreras, Jordi Puntí, Vicenç Pagès Jordà i Sergi Pàmies formen part de la tropa de lletraferits que han devorat l’obra austeriana. Aquest darrer, de fet, va convertir la seva relació en material literari al conte “Nova York, 1994 (Notes per un conte)”, inclòs en el volum Cançons d’amor i de pluja. Hi recrea el sopar a cals Auster-Hustvedt, a Park Slope: “Aquesta nit hem d’anar a sopar a casa de Siri Hustvedt i Paul Auster. No hi he volgut pensar fins ara perquè estava convençut que s’anul·laria. […] M’he passat la tarda fingint una calma que no tinc i revisant les vies d’accés a Brooklyn. Ahir vaig patir una baixada de tensió o una pujada de sucre –encara no distingeixo els símptomes de cada cosa– mentre dinàvem en un restaurant freqüentant per mafiosos. No vaig arribar al segon plat: en vaig sortir taquicàrdic. Ara m’adono que tot aquest nerviosisme té a veure amb la imminència del sopar. ¿Com m’he de comportar si no sé prou anglès ni per intervenir en la conversa ni per seguir-la? ¿Com tornarem de Brooklyn? ¿A quina hora? La Sílvia i la Siri es coneixen i tenen interessos comuns però, ¿què faré si Paul Auster –Paul Auster!– em diu alguna cosa? I el més important: ¿podem confiar que el taxista no ens matarà?” La trobada esdevé cordial i relaxada, amb un Auster que té la deferència de passar al francès per simpatia amb el seu convidat, nascut a París, i una conversa que entre fum de purets neerlandesos s’escola per anècdotes del film Smoke i de Blue in the face, que aquells dies rodava, tot i que el patidor Pàmies no pot deixar de pensar si el taxista assassí complirà el seu objectiu amb un matxet o amb una pistola. “Auster, constato, és la personificació del carisma i de la cordialitat.” Sense haver-hi sopat, sense haver-lo tingut a prop, sense ni haver tingut el privilegi d’entrevistar-lo –com tants altres companys de professió i, malgrat tot, com diu la broma recurrent, amics–, molts dels seus lectors n’estàvem convençuts i, entre més motius, potser atzarosos, el continuàvem llegint i admirant. Estimant, en definitiva.
Extret de VilaWeb – Jordi Badia i Pujol – 12.04.24
Les respostes de rebot o retrucs són expressions col·loquials molt arrelades als Països Catalans que no podem deixar perdre
De segur que heu viscut centenars de vegades una situació com aquesta: n’hi ha dos que parlen i, en un moment determinat, l’un diu, tot resignat: “Què hi farem?” No espera cap mena de resposta, però l’altre, com si fos un joc, replica: “Mala cara quan morirem.” D’això se’n diu retruc o resposta de rebot. En la nostra llengua en tenim molts i són un autèntic tresor popular. A més, com que tenen un origen vivaç i directe, se’n continuen creant. Són, comptat i debatut, expressions col·loquials –molt sovint vulgars– que no podem deixar perdre. Avui en veurem una tria.
Els retrucs més coneguts… i amb cua
Hi ha retrucs que són molt coneguts, com el que acabem de veure. O bé com tots aquests altres. Si alguns no els heus sentits, segurament és perquè n’hi ha que s’han difós en una àrea del país i no a tot arreu.
—Tinc gana! —Menja’t una cama!
—Tinc fam. —Pega un bram.
—Tinc set. —Jo en tinc vuit i encara no bec.
—Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer.
—I ara què fem? —De la palla fem.
—Què passa? —Un burro per la plaça.
—Què dius? —Miranius.
—Què deies? —Miraneies.
—Què diuen? —Que sense menjar no viuen.
—Quina hora és? —L’hora de comptar diners.
—Què farem? —Farem foc o fugirem!
—Ai, Senyor! —Quanta roba i quant poc sabó.
—Cauen gotes. —No cauran pas totes!
—T’ho juro! —Que cinc pessetes fan un duro.
—Bon dia i bona hora. —I bona mort quan sigui l’hora.
—Una aranya! —Fot-li castanya!
—Ai! —Cebes amb tall.
—Què t’han portat els Reis? —Una nina, un ninot i un calbot!
Algunes d’aquestes respostes tenen una mena de cua, la contrarèplica:
—Què hi farem! —Mala cara quan morirem! —Però com que no ens la veurem…
—I ara què fem? —De la palla fem. —I del fem ja ho veurem.
—Ai, Senyor! —Quanta roba i quant poc sabó —I tan neta que la volen!
—Tinc gana! —Menja’t una cama! —I si no en tens prou, menja’t un bou.
—Què deies? —Miraneies. —Digues a ton pare que t’estiri les oreies.
—Quina hora és? —L’hora de comptar diners. —Els que en tenen.
Desvergonyits, escatològics, irreverents…
Alguns retrucs són poc amables, fins i tot barroers. I n’hi ha qui-sap-los de vulgars o escatològics. Avui probablement es considerarien políticament incorrectes, però el cas és que no fa pas tants anys eren respostes molt corrents, fins i tot d’un pare o una mare al seu fill. Respostes com aquestes:
—Què tens? —La boca plena de dents!
—Tinc set! —Pixa a la taula i beu a galet!
—Catorze. —Agafa un cagarro i esmorza.
—Tinc calor. —Posa el cul a la frescor.
—Quina pena! —Portar el cul enganxat a l’esquena.
—De veres? —Com si menjares peres i les cagares senceres!
—Què passa? —Que la burra s’escagassa.
—Què busques? —Un cagarro amb dues fustes.
—Què? —Merda amb cafè!
—A on? —A on caga Ramon.
—Merda! —Beu-te-la!
—Què diu? —Que la figa és per alpiu!
—Bona nit. —Pixa’t al llit. —Totes les puces al teu melic.
—Saps què et dic? —Que si és merda clara hi posis el dit.
Variants a desdir
Per poca recerca que facis, t’adones que els retrucs tenen moltes variants. N’hi ha que probablement són geogràfiques i n’hi ha que no:
—Tinc fam! —Pega un bram. / —Pega’t un mos al cul i menjaràs carn!
—Tinc set! —Pixa a la taula i beu a galet! / —Pixa i beu al gallet! / —Pixa i beuràs calentet! / —El càntir és buit i com que és nou, encara es deu.
—Què passa? —Un burro per la plaça. / —Que la burra s’escagassa / —Un cagarro per la bassa. /—Un burro per la bassa. / —Que el campanar és més alt que la plaça.
—Tinc fred. —Arrima’t a la paret! / —Embolica’t en un pet.
—Bon dia i bona hora. —I bona mort quan sigui l’hora. / —I a dormir quan sigui hora.
—Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer. / —Trempar, riure i quedar bé.
—Quina hora és? —L’hora de comptar diners. / —Tres quarts de fusta i un tauló.
—Saps què et dic? —Que si és merda clara hi posis el dit. / —Que aquí hi tinc el melic.
—Què t’han portat els Reis? —Una nina, un ninot i un calbot! / —Una nina, un ninot i un castanyot! / —Una nina, un ninot i un carxot! / —Una mosca, un mosquit i un pessic.
—Què? —Merda amb cafè! / —Un cagarro sencer.
Segurament el retruc amb més variants és la resposta a “Què hi ha per a dinar?” (o “per a sopar?”, tant se val). N’hi ha d’innocents, com ara:
—Cançons i violes.
—Un plat d’aigua amb forquilla.
Però també n’hi ha de porques, com ara:
—Pets amb merda i bacallà.
I, sobretot, hi ha tot un reguitzell de retrucs amb parany, és a dir, respostes inintel·ligibles que diem perquè l’interlocutor no ens entengui, ens demani aclariments i ens el puguem rifar. Com ara:
—Què hi ha per a dinar?
—Brundes.
—I què són les brundes?
—Cagarros amb fundes.
Heus-ne ací unes quantes variants:
—Brundes. —I què són les brundes? —Et poses el dit al cul i et llepes les ungles.
—Gresos. —I què són els gresos? —Els cagarros dels francesos.
—Gresos. —I què són els gresos? —Els collons dels pagesos.
—Astoraques! —I què són les astoraques? —Pius com estaques!
—Xescos. —I què són els xescos? —Cagarros frescos!
—Jumbets. —I què són els jumbets? —Llufes i pets.
—Tibaltes. —I que són les tibaltes? —Merdes així d’altes.
—Barbassos. —I què són els barbassos. —Cagarros com braços.
—Ganguets. —I què són els ganguets? —Els collons dels flarets!
Ja ho veieu. Moltes vegades ens pensem –o ens fan creure– que tenim una llengua ensopida, poc expressiva. I sovint recorrem al castellà per a riure o fer riure. Doncs aquest article serveix per a demostrar que el català és una llengua versàtil com qualsevol altra i carregada d’ironia. Tot això ho devem als nostres avantpassats i la nostra responsabilitat és no malmenar-ho.
En voleu més?
Fa poques setmanes vam parlar de dos llibres que incloïen respostes de rebot, però mirant per les xarxes trobarem piulets i articles que en recullen i en comenten, com ara aquests:
Himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, la primera estrofa del qual comença amb els versos «Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel», i que fan que sigui conegut també amb el nom de «Rosa d’Abril». El mot Viriolai designa qualsevol composicó musical-literària formada, generalment, per refrany i estrofes. Ara bé, en la memòria col·lectiva dels catalans és una paraula que ja ha quedat associada amb la devoció a la Mare de Déu de Montserrat, fins al punt que pràcticament tots els fidels el saben i canten devotament en els seus romiatges davant la Santa Imatge.
La lletra del Virolai fou composta per Mn. Jacint Verdaguer i fou publicada en el programa del certamen artístic i musical celebrat amb motiu de les Festes del Mil·lenari de Montserrat, el 1880. En el mateix programa s’oferia el premi d’un flabiol d’or amb esmalts a la millor melodia popular que s’adaptés al text de Verdaguer. El 25 d’abril del mateix any fou declarada guanyadora -enmig d’una setantena de composicions- la melodia de Josep Rodoreda.
El Virolai
Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren eixos turons per fer-vos un palau. Reina del Cel que els Serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada, Ciutat de Déu que somnià David, a vostres peus la lluna s’és posada, el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora sens veure mai els cims de Montserrat; en terra i mar oïu a qui us implora, torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida, rageu del Cel al cor de mon país; dons i virtuts deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen! ditxós el cor que s’obri a vostra llum! Roser del Cel, que els serafins voltegen, a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona, Arbre d’encens, Palmera de Sion, el fruit sagrat que vostre amor ens dóna és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí: sien per tots l’escala de la glòria eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel.
Lletra Mn. Jacint Verdaguer Música Josep Rodoreda
PD: Dedicat a totes les Montserrats que avui celebren la seva onomàstica.
A les 00.20 hores del 25 d’abril de 1974, va sonar una cançó a les emissores de ràdio que suposava l’inici de la Revolució dels Clavells, l’enderrocament de l’Estado Novo i la implantació sense violència de la democracia a Portugal.
Grândola, Vila Morena va ser una cançó composada per Jose Afonso, prohibida a Portugal durant els anys de la Dictadura del general Spinola.
Una altra baixa forçada que m’ha regalat temps de lectura.
Vull destacar la lectura de les Memòries de Josep M de Sagarra.
El primers capítols sobre la història de la seva família per part de pare i mare són història de Catalunya. Més tard ja a l’adolescència i joventut són la història de Barcelona.
Aquí va un fragment de la descripció de la bassa que hi havia a la casa d’estiueig a Santa Coloma de Gramenet.
En la gran bassa circular del final del jardí, les superficials granotes engegaven a tot gas la seva xaranga, i els grills afinaven l’arquet de les cuixes i començaven la gran fregadissa musical, que harmonitzava amb l’escandol de les granotes, i encara dels cadells, en un ritme més ràpid i més greu acabaven d’arrodonir l’orquestra.
El perfum que s’exigia als vegetals, i que donaven amb aquella precipitació calenta de finals de juny, feia com un coixí voluptuós a la música de granotes i grills, dins del qual, complicant-la, es distingia la col·laboració de solistes més conscients i refinats, com l’oboè d’un contingut gripau, o la flauta, més estrident i tirant una punta a gemec del sospir d’una babeca, i el xiu-xiu allargadíssim, que semblava la remor d’un sofregit fet amb poques brases, i no era res més que la expansió natural d’una òliba. Aquelles excelències me les amania la rialleta del vent; me les desconcertava, com un renec estúpid, el xiscle d’un paó; me les amorosia amb el seu tebi mugit una vaca que patia insomni, i tot plegat, el fil i l’agulla de la meva il·lusió, ho guarnien, en un no res, amb una mena de vestit de gala, perquè jo pugués presentar-m’ho a mi mateix i acceptar-ho com el pur extracte de la beatitut.
La catifa voladora 