Inauguracions i organitzacions

LA 16.11.90

Estimats Pares:

Què tal? Com esteu?

Per aquí tot segueix de meravella: tenim salut, fa bon temps i els estudis i el treball segueixen anant força bé.

Ahir vam inaugurar la Biblioteca, que per cert us adjuntaré un tríptic del què és. Jo he dedicat molta estona a ajudar a organitzar i sobretot a donar idees a la meva cap, ja que en la seva vida havia fet res d’això i sovint no sap com sortir-se’n. L’acte va estar força bé, sense himnes nacionals; això sí parlaments per donar i vendre: tot fill de mare tenia que dir. El Cap de l’Oficina d’Educació em va anomenar en el seu parlament, donant-me les gràcies per la meva col·laboració.

Dimarts proper 20-N tenim una reunió amb ell per a veure què cal fer i amb quins mitjans comptem. Els ha agradat molt com treballo; en especial a la cap que tan em fa fer de botones, com donar-li idees, com anar a comprar… La pena és que el meu anglès continua sent fluix sobretot en la conversa: comprensió i parla.

Per tal de solucionar aquest “problema” vaig posar un anunci al diari de la UCLA. I de moment he trobat 4 persones per intercanvi de conversa: elles parlen en espanyol i jo en anglès. És un sistema força interessant ja que no et costa ni un duro i coneixes gent que d’una manera o altra està interessada en aprendre el castellà.

Fa una setmana vam fer, l’Artur i jo, un pòster-mural amb fotos de llurs famílies i amics. Hem  posat les fotos més representatives i alhora més maques. El tenim penjat a l’habitació. He fet una foto del mural i si està revelada abans de dimarts uns l’enviaré i així l’ensenyeu a tothom.

Dijous proper és el “Thanksgiving” que és el “dia d’acció de gràcies” i recorda als primers emigrants que van arribar als USA. És una festa molt sonada i íntima. És tradicional menjar gall d’indi. Un company de l’Artur que té tots els fills fora ens ha convidat a dinar. Jo tinc ganes de veure com se celebra. Aquí tenen poques tradicions, però les que tenen són molt sonades.

Bé família, res més, petons i abraçades.

Violant

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Insomnio

Tú y tu desnudo sueño. No lo sabes.
Duermes. No. No lo sabes. Yo en desvelo,
y tú, inocente, duermes bajo el cielo.
Tú por tu sueño, y por el mar las naves.

En cárceles de espacio, aéreas llaves
te me encierran, recluyen, roban. Hielo,
cristal de aire en mil hojas. No. No hay vuelo
que alce hasta ti las alas de mis aves.

Saber que duermes tú, cierta, segura
—cauce fiel de abandono, línea pura—,
tan cerca de mis brazos maniatados.

Qué pavorosa esclavitud de isleño,
yo, insomne, loco, en los acantilados,
las naves por el mar, tú por tu sueño.

Gerardo Diego

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

XXXL: les mides a LA

Estimats/des

Què tal va tot? Les notícies ens arriben amb un endarreriment de gairebé 15 dies, però tot i així estem contents de tenir notícies vostres, suposu que tant com a vosaltres rebre’n de nostres!

L’Artur treballa molt, va cada dia a UCLA,  però aprofitem els caps de setmana per fer una mica de turisme; de moment hem anat a la platja i a la muntanya.

A UCLA hi ha un gran complex esportiu on pots fer de tot. És una passada d’instal·lacions. Ens hi vam apuntar desseguida i hem anat sovint a la piscina, squash, gimnàs, també fem bicicleta i rem sense moure’ns del lloc! A totes hores hi ha gent! Aquí la gent es cuida molt i fa força esport.

El que més m’impressiona són els homes i les dones extremadament grassos! Molt, immensament GORDOS XXXXL; aquesta n’és la paraula! Menjant hamburgueses, patates amb ketchup i bevent galledes de Coca-Cola… Les carns els hi sobresurten del pantaló, pitrera i genolls. Això sí no es tallen i es posen mallots malles i pantalons cenyits! Quin panorama!  Malgrat tot he de controlar el pes i no em vull convertir en una més d’elles; per això intento menjar poques porqueries americanes.

Us deixo avui he d’anar a donar un cop d’ull al “Manual del Manejo” (vol dir conduir). Cuideu-vos molt espero les vostres notícies amb delit.

Una forta abraçada i un petó

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

Primeres impressions de LA

LA 21/10/90

Benvolguts/des

Aquí la vida va passant. Al principi i degut al canvi horari és com si estiguessis en un núvol: tot et sembla bé, fa sol doncs bé, és de nit també… però t’adorms: tens sempre son; la gent et parla i ho sents però no ho escoltes. Fins dijous d’aquesta setmana passada; no he estat a to.

A part d’això ja estic instal·lada; no només físicament sinó psiquicament.Ja conec bé la zona per la qual és habitual moure’s: de casa a la UCLA, al super, al col·legi on estudio anglès, a la platja… A mida d’anar movent-te vas prenent més punts de referència i vas ampliant els teus horitzons.

Demà dilluns aniré a fer l’examen teòric pel carnet de conduir. Això del cotxe és fonamental: les distàncies són tan grans que és necessari. A la zona on vivim hi ha unes línies d’autobusos suficients per anar a UCLA, platja, al meu col·legi… però el cap de setmana, o a la nit no pots confiar en ells.

El meu anglès és encara justet, tot i anar a classes de gramàtica (5h setmanals) i de conversa (15h setmanals) a dos llocs diferents. Encara em costa captar la música. Malgrat tot intento fer-me entendre, segur que deu ser pitjor que el “Cruyff”.

Aquí el temps és difícil de definir-lo. Quan fa sol, durant el dia, el temps és càlid, vas d’estiu, en canvi al vespre  o a la matinada fa fresqueta. Rares vegades plou. Prop de LA hi ha uns deserts i segons com bufen els aires es nota més. Això del temps és sec i no fa xafogor.

LA és una macrociutat, és una aglomeració de gent, cases, edificis, carrers i autopistes que ocupen un quadrat de 100 km de costat! És immens! Anar a peu als llocs és de boig; les distàncies són llarguíssimes! Els carrers es perden a l’infinit i tots amb casetes baixes, amb palmeres altes, molt altes… Em recorda al caos que hi ha a Castelldefels: l’autovia, la platja, els apartaments, més baixos aquí… 

Respecte la gent aquí hi ha de tot: mexicans, peruans, xilens.. i sobretot molts orientals: xinesos, japonesos, coreans, filipins… La universitat està a tope. Això si tothom va com vol, botes, xancletes, bambes; tot es permet; faldilles curtes, llargues, pantalons shorts… Ningú es posa en tu, ni et mira ni et diu res… Gent amb walkman, negres, blancs, orientals rient, patins, bicicletes, aigua, sol… Per desgràcia també hi ha l’altra cara els “homeless”: el clima tant benigne fa que vinguin de tot arreu del país i s’estableixin aquí.

Hem conegut a força gent: tant catalans, com espanyols i estrangers. La majoria és gent de la universitat. Jo ,poc a poc aniré coneixent més gent als cursos d’anglès. Ja hem fet uns quants sopars. Sort del llibre de cuina, això sempre dóna idees.

El pitjor de tot són les mides: no sé quant peso, ni quant mesuro, quanta carn compro i quanta benzina poso al cotxe; ni la temperatura! Tot va amb altres escales, sempre has d’anar fent conversions i pensar de forma aproximada. Això del Sistema Mètric Decimal és un gran invent! Molts problemes he tingut en apendre’m les mesures en el carnet de conduir: la velocitat són milles per segon, les distàncies i longituds van amb peus i iardes..

Això si la Coke i l’hamburguer és el menjar oficial. Per sort als supers hi ha menjar! Cada dia he menjat una amanida abundant i després un segon: carn o pasta italiana, i fruita o infinitat de iogurts! No te’ls acabes!

Aquí, tot això és com ho pinta l’anunci de Coca-Cola: “sensació de viure!”

En definitiva aquests americans estan bojos -com diria l’Obelix pensant amb els romans-

Us estimo

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

Passa vent

fulles de tardor

Passa vent

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l’arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l’hort el planter m’aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me’ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m’ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.

Clementina Arderiu
(1889-1976)

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Ha mort Sean Conery, el millor 007

Acaba l’octubre amb nou estat d’Alarma i la mort de Sean Conery: el millor 007 que hi hagut, un actor excel·lent i una persona compromesa amb el seu país i els seus ideals.

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

L’alzina i el roure

L’alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.

L’estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja
ja no són iguals.

Les fulles del roure
se’n van a l’hivern.
L’alzina les guarda
per no tenir fred.

Núria Albó

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Trobant feina a LA

LA 25.10.1990

Estimats:

Fa una estona que he parlat amb vosaltres i això de poder-vos sentir tan bé de bon matí em fa posar contenta.

Ara estic dreta esperant el bus per tal d’anar a la feina que us he comentat. A continuació us explico amb més detalls i calma.

El govern de l’estat de Califòrnia junt amb el Ministeri d’Educació d’Espanya convoquen cada any un munt de places de 90 a 120 per a mestres espanyols que vulguin venir a LA a donar classes de llengua espanyola. Aquesta convocatòria està molt sol·licitada ja que paguen molt bé i a més la possibilitat de poder venir aquí, l’experiència… (Ara ve l’autobús). Doncs bé, resulta que jo m’hi vaig presentar cap a finals de març i després de dos mesos em van dir que no em podien agafar ja que el meu nivell d’anglès no era suficient tot i tenir un bon currículum com a mestra. Així és que em vaig quedar sense plaça!!! Malgrat això vaig demanar el nom del responsable i dimarts passat el vaig anar a visitar a l’ambaixada que hi ha a LA. Em vaig presentar i li vaig entregar el meu currículum, a més de fotocòpies del títol de mestra, cartes de l’Escola, i tots els papers conforme tinc permís per estar aquí… La meva intenció era fer-los saber que jo estava per aquí i que en cas de necessitar una suplència d’un mestre d’aquests, jo podia estar disponible. Em van dir que ja em dirien quelcom i que era difícil poder treballar en aquest programa ja que és una cosa molt ajustada i rares són les vegades que cal buscar algú.

El noi que m’estava parlant em va dir què tal escrivia a màquina ja que on sí que necessitaven algú era pel Centre de Recursos que estan montant, és a dir una Biblioteca enfocada als mestres espanyols que estan per aquí. El treball únicament fóra a hores i durant tres setmanes, fins que s’inaugurés la biblioteca. Jo vaig accedir i així és com un quart d’hora més tard ja em veus dins d’un auto atravessant LA de punta a punta per una autopista, i amb un ordinador… Anàvem cap a la Univertity of Southern California que a la Biblioteca d’Educació és on els han cedit un espai per creat aquest centre de Recursos… Així és que vam ensenyar el programa i vinga a introduir fitxes dels llibres. Vaig a preu fet però és un treball molt mecànic.

De moment he intentat no deixar les classes d’anglès on estava apuntada. Ja que l’objectiu principal és aprendre bé aquesta llengua. El fet de treballar em pot obrir portes i horitzons i això sempre és bo.

Sembla que estan contents de mi, a més els he donat algunes idees d’organització de Biblioteques; ho tinc bastant per la mà i la noia que ho porta sovint s’atabala!

Per anar a la biblioteca m’he de llevar a ¼ de 7 del matí -que és quan us he trucat- Entro a les 8 i tinc 45 minuts de trajecte!!!

És bonic sortir d’hora de casa: encara és fosc i es veu sortir el sol. Malgrat l’hora l’autopista és plena d’autos.

Bé, us he de deixar, he d’anar a anglès de 7 a 9 del vespre. A les classes de conversa, a veure de què xerrem avui… Com que hi ha gent de tot el món un tema de conversa són els plats de cada país. Jo he intentat explicar la paella! O el fricandó! Ara no em pregunteu què mengen a Indoxina, o al Tibet, encara em costa entendre quan parlen.

Fins la propera i un petó molt gran.

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

1626 Armacost

Los Àngeles 20/10/90

Estimats/des

L’apartament on estem està situat al districte de Westwood a prop de la UCLA, a uns 20 minuts amb bus o cotxe. Està en una zona molt tranquil·la on tot són apartaments i casetes d’un pis d’alçada. Entre mig dels apartaments hi ha moltes plantes, arbres i gespa. Això sí les construccions no segueixen cap norma ni pla d’urbanisme. La majoria son fetes amb fusta i amb una àmplia zona d’aparcament al costat, o a sota els apartaments, com el nostre.

L’apartament és el que aquí es diu one-bedroom, i consta d’un saló-menjador amb cuina americana, una habitació i un bany; un parell d’armaris molt grans. A més tenim un balconet…

L’Artur el va llogar buit i s’ha dedicat a comprar tot el necessari: llit, taula, quatre cadires, estris de cuina, roba de casa, sofà, planxa i electrodomèstics bàsics.

La cuina té de tot: neverassa, fogons, forn, rentaplats!! També tenim rentadora i secadora encara que estan en un quartet comú i accessible a  tots els llogaters. Aquestes màquines funcionen amb monedes.

Com podeu veure estem com reis; tot i que això fa falta, tenir l’apartament acollidor ja que fora tot és inòspid.

Bé, us deixo, he de preparar el gaspatxo i després pollastre amb escamarlans!

Demà estem convidats a una “party”; una festa de presentació a casa d’un company de la Universitat. També anirem d’excursió a les Muntanyes; no sé quines, per aquí no se’n veu cap!

Espero rebre notícies vostres ben aviat.

A tots i totes una abraçada

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

BCN-LAX

Los Angeles 14/10/1990

Estimats tots,

Ja fa quatre dies que vaig arribar a LA i avui és el primer moment que tinc per escriure una mica. Espero que tot vagi molt bé per casa.

Respecte el meu periple començaré pel viatge.

Em vau deixar al Prat i després de creuar la duana vaig esperar el meu vol. A les vuit del matí sortiem de BCN. A l’avió ens van donar un esmorzar… Dues hores més tard i després d’una becaina vaig arribar a London. Havia de canviar d’avió i de terminal: cap problema. Tot estava molt ben senyalitzat. A les 12:15 sortia cap a LA. L’avió era immens: un d’aquells de deu persones per fila i jo estava a la fila 52! El vol de London-LA va anar passant: amb onze hores es poden fer moltes coses: dormir, llegir, escoltar el casset, mirar les pel·lícules que et posen, beure, menjar, avorrir-te… tornar a dormir, menjar, beure… En fi, tot això és el que vaig fer.

Quan faltaven dues hores per arribar em vaig aixecar del seient i per una finestreta de l’avió vaig veure tot el Gran Cañon del Colorado, quina visió tan meravellosa! Jo no sabia què era, i després m’ho van dir. En mig del desert vaig veure Las Vegas, també m’ho van dir. Poc a poc ens acostavem a LA, havent enderrarit vuit hores els rellotges. Això significava que tot i ser les 23:00h de la nit pel nostre cos, a fora feia al sol de les 15:00h del migdia.

Un cop arribàrem a LA, pasadíssos, escales mecàniques, tapíssos… I al final la duana. Jo ja estava tota arrugada del viatge. Em va tocar un agent de policia que no em va posar cap pega. Després de recollir les bosses i no poder pendre cap carret portamaletes per no tenir ni una moneda, vaig anar cap a la sortida. Va ser l’estona més pesada. Hi havia una rampa i s’havia de pujar i jo amb els dos embalums. Lluny vaig veure l’Artur. Vaig deixar una bossa a terra i li vaig donar l’altra. Després vaig anar a recollir l’altra bossa i vaig poder saludar-lo. Més endavant, tot passat la barrera ens vam trobar: jo estava mig zombie: la son, el cansament, el viatge, l’avió… i sobre tot les emocions:  la seva presència em semblava que era un somni. Sort que estava molt content i va carregar les maletes. Una gran bandera americana i la foto de Tom Bradley l’alcalde de LA em donaven la benvinguda.

Ja a casa m’esperava un ram de flors, i una copa d’un xampany californià més dolent que el pebre! Aviat vaig menjar: no sé si sopar, esmorzar o sopar: una amanida i un fricandó boníssim, i fruita. Vam estar xerrant fins tard.  Després d’estar 27 hores “dempeus” i vestida vaig anar a dormir… Sort que no em vaig anar a dormir de seguida sinó hagués estat fotut!

Us estimo

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari