Death Valley i Las Vegas

LA 2-4-1991

Estimats:

Com podeu veure poc a poc la tècnica ens va envaint, finalment he trobat un lloc a la UCLA on pots llogar ordinadors per hores. Avui he vingut a fer uns quants escrits per tal de practicar i no oblidar com es fa servir aquesta maquineta. Com ja he acabat i encara tinc temps, aprofito per escriure en català i explicar-vos quatre coses. A més suposo que aquesta carta us serà una delícia i que ja deveu estar cansats de llegir cartes “manuscrites”…

Em sembla que en alguna de les cartes anteriors us deia que aquest darrer cap de setmana aniriem a Las Vegas, doncs bé avui és dimarts i ja fa dos dies que vam tornar. Las Vegas està a 250 milles (375km) de LA (5 hores amb auto).

Definir aquesta ciutat és molt fàcil: Las Vegas és una ciutat HORTERA, que està a ple desert, plena d’hotels monstruosos, casinos i sales de festes; a més d’innombrables capelles on et pots casar a l’instant… El que la fa hortera és la decoració de tots aquests antros: hi ha hotels que imiten l’edat mitjana, d’altres ambients orientals, d’altres romans… Cada hotel té el seu propi casino i teatre. Els hotels són monstres de 2500 a 7000 habitacions… Els casinos estan plens de màquines escurabutxaques, taules on pots jugar a la Ruleta, Poker o Bacarrà…: els teatres o sales de festa fan espectacles de “cabaret” i porno dur… A les capelletes t’organitzen la Boda en un moment: segons el preu pots tenir una bona amb flors, anells, vestit, vídeo, fotos, padrins, música…

Com podeu pensar aquest no era l’ambient que estavem buscant, és a dir, només vam passar-hi una tarda-nit. L’endemà al matí vam marxar cap Death Valley (Vall de la Mort) que està a uns 100km de Las Vegas. El trajecte el realitzes tota l’estona a través del Desert i creues uns paratges propis de pel·lícula del “MAD MAX”.

El Death Valley és un Parc Nacional. La vall central té la peculiaritat que està a uns 90m per sota del nivell del mar. La calor és irresistible i només es pot visitar de novembre a abril sense tenir problemes de morir deshidratat. El nom de Vall de la Mort és degut que l’any 1849 es van perdre un grup de buscadors d’or…

No cal que us digui la diferència que vam notar entre els dos llocs que varem visitar. La pau, la tranquil·litat del Death Valley contrastaven amb el soroll i l’horterada de Las Vegas. No crec que a Las Vegas m’hi tornin a veure.

Per aquí anem fent, passat-demà l’Artur marxa cap a Barcelona. Jo demà començo un nou curs d’informàtica com en la conversa… Sovint anem a nedar i per aquest trimestre estic matriculada a unes classes de Body-building… Cal estar a to.

No defalliu durant aquest darrer trimestre i continueu enviant-me notícies del que feu. Ja us he dit un munt de vegades la il·lusió que ens fa tenir notícies vostres.

Bé, us deixo un petó a tots, fins aviat.

Violant

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La mesura del metro i el turó de Can Pasqual

Extret del llibre “Excursions per la historia de Collserola” d’Iñaki Núñez

En 1790 l’Assamblée Nationale Française va proposar la necessitat de mesurar amb exactitud el metro, definit ja com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Per efectuar els mesuraments es va utilitzar l’arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona que passava per París i que era llavors el meridià origen per als geògrafs i navegants francesos. En 1792 i 1793, els astrònoms Pierre Méchain i Jean Baptiste Delambre van ser a Barcelona per a aquest fi. Es van utilitzar diversos vèrtexs: Montjuïc, la catedral, el port, diversos més per Barcelona i un altre més al terme de Vallvidrera, concretament al cim del Turó de Can Pasqual. En 1799 es va poder per fi presentar la mesura del metro amb exactitud: 3 peus, 11 línies i 296 mil•lèsimes. Ni més, ni menys. Al turó de Can Pasqual hi ha només una columna de vèrtex geodèsic. Al centre de la Plaça de les Glòries, a Barcelona, un monument recorda aquest fet.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Setmana Santa a LA

LA 27-3-91

Estimats Pares:

Un cop més estic aquí per explicar-vos quatre coses més de la nostra estada a LA.

Ahir vaig fer la sopa de clarets que em contares a la carta a l’Artur li va agradar molt. Fa una setmana vaig fer les albergínies amb ametlles; la dificultat va ser trobar ametlles trinxades. Últimament cuino bastant, això sempre anima.

Esperem que aviat deixi de ploure. Portem 1 mes que no para de ploure i nevarà a les muntanyes que hi ha prop de LA. Inclús el dissabte passat vam anar a la neu i l’Artur es va atrevir a esquiar! Jo vaig fer de reportera fotogràfica.

Encara que no tenim vacances de Setmana Santa, possiblement divendres-dissabte i diumenge anirem a Las Vegas i a un Parc Nacional del Death Valley. Ja us contaré què hi ha.

Suposo que aquests dies haureu sentit a parlar de LA ja que amb el lliurement dels Oscars hauran fet reportatges. Esperem a veure què diu la revista “Hola”. Nosaltres vam veure la cerimònia a través de la TV i a casa d’un amic de l’Artur. Us recomano la pel·lícula d’en Kevin Costner la guanyadora. Penso que possiblement moltes de les coses que us dic ja us les he escrit abans…

Avui a la tarda tinc l’últim examen dels cursos que em vaig matricular a UCLA. La matèria s’ha complicat molt, això fa que hagi tingut força dificultats per seguir les classes d’aquests últims dies. La setmana propera començo un altre curs, també sobre programació.

Com podeu veure continuo estudiant i aprofitant algun cap de setmana per donar un tomb.

Us desitjo molta sort i fins aviat!

Petons

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

164 anys de l’invent de l’ascensor per Elisha Graves Otis

Text extret del Punt-Avui 23/3/2021

El 23 de març del 1857 als magatzems E.V. Haughwout & Co de Nova York, l’inventor nord-americà Elisha Graves Otis va posar en marxa el primer ascensor del món en tracció mecànica, propulsat per una màquina de vapor. L’edifici tenia cinc pisos i l’ascensor, amb una capacitat per a sis persones, es movia a una velocitat de dotze metres per minut.

Cinc anys abans Otis havia inventat un disposicitiu de seguretat que evitava la caiguda de la cabina si es trencava el cable de subjecció. el 1854, en una exposició al Crystal Palace, va impressionar els assistents fent que tallessin l’única corda que subjectava la plataforma on era, que va caure només uns centímetres abans d’aturar-se. Aquell nou sisterma de seguretat va significar una autèntica evolució industrial.

Recordo quan el Dr. Joaquim Monturiol insistia en la importància dels ascensors en el desenvolupametn urba: gràcies a ells es van construir gratacels de Chicago, Nova York i altres ciutats nordamericanes fa més de 150 anys! Avui en dia gairebé tots els edificis en tenen!

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

J.P. Getty Villa a Malibú

LA, 18 de març de 1991

Estimada família:

Com podeu veure us escric una carteta aprofitant l’hora de pràctiques de la meva classe de “computers”. Hauria d’escriure amb anglès per tal d’aprofitar més però arriba un moment que necessites expresar-te en la teva llengua, i que millor que escriure una carteta.

És dilluns, aquest matí he parlat amb vosaltres per telèfon, m’ha semblat que estàveu molt animats. De fet teniu un munt de plans i no teniu motiu per estar avorrits o tristos.

Per aquí les coses ens van molt bé: continuem estudiant i treballant molt. Sort que sempre tenim una mica de temps lliure i aprofitem per continuar coneixent aquesta immensa ciutat.

El dissabte passat vam anar al J.P.Getty Villa a Malibú, que conté la col·lecció privada d’aquest súper milionari senyor. Les col·leccions són úniques en el món i n’hi ha una d’escultures, mosaics, objectes… de l’antiga Grècia i Roma. L’edifici que alberga aquesta col·lecció imita una Villa Romana de Pompeia. Tot està rodejat de jardins amb plantes mediterrànies, estancs… Com a curiositat cal reserva aparcament per poder-hi anar.

El diumenge ens vam despertar tard i vam anar a fer un “brunch” que és un àpat: mig esmorzar mig dinar. Acostuma a incloure cava per beure a més de servir-te el menjar en un buffet lliure. Tot plegat és un invent americà. De totes maneres vam menjar molt bé.

Parlant de menjar demà faré crema catalana ja que és Sant Josep, també tinc previst fer una mona per Pasqua. Finalment he trobat ametlles i podré fer la recepta que em vas enviar.

El temps ha canviat molt darrerament, des de principis de març que plou intermitentment, les temperatures han baixat i inclús ha nevat a les muntanyes que hi ha prop de LA. Passat demà arriba la Primavera i aquí sembla que anem de cara l’hivern.

Molts petons

Violant

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

It Never Rains In Southern California

Acabava el darrer post comentat que havia plogut a LA, i he recordat la cançó d’Albert Hammod: It never rains in Southern California.

Got on board a westbound 747
Didn’t think before deciding what to do
Oh, that talk of opportunities, TV breaks and movies
Rang true, sure rang true.

Seems it never rains in southern California
Seems I’ve often heard that kind of talk before
It never rains in California
But girl, don’t they warn ya?
It pours, man, it pours.

Out of work, I’m out of my head
Out of self respect, I’m out of bread
I’m underloved, I’m underfed
I wanna go home
It never rains in California
But girl, don’t they warn ya?
It pours, man, it pours.

Will you tell the folks back home I nearly made it?
Had offers but didn’t know which one to take
Please don’t tell ’em how you found me
Don’t tell ’em how you found me
Gimme a break, give me a break.

Seems it never rains in southern California
Seems I’ve often heard that kind of talk before
It never rains in California
But girl, don’t they warn ya?
It pours, man, it pours.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Viatge a la Baja California

LA 11 de març de 1991

Estimades nenes:

Com bé podeu comprovar un altre cop carta conjunta per a totes; resulta que quan vam arribar del viatget per la Baja Califòrnia vam trobar un grapat de cartes…

Hem estat 4 dies de viatge, voltant per terres mexicanes del que s’anomena la Baja California. Vam arribar fins a un poble que es diu San Felipe, està al Mar de Cortés. El poble en qüestió entre setmana és força tranquil, però els caps de setmana s’omple d’americans que van a invadir, a emborratxar-se… en fi a fer el que no fan al seu país. Ja us ho podeu imaginar.

Les platges són immenses i el sol d’estiu… La pena és que pels voltants no hi ha res, bé sí: només desert; sí sí desert autèntic, amb una calor impressionant vegetació escassa i molta sorra.

Com que anàvem amb l’auto ens vam arribar fins Ensenada que està a la costa Pacífica. La carretera de San Felipe a Ensenada és preciosa ja que passes del desert a una zona fèrtil voltada de muntanyes com la Vall d’Aran, francament impressionant.

Amb el poc que vam recórrer ens vam poder adonar que Mèxic és un país de constrastos paisatgístics força espectaculars.

Tots els pobles i les ciutats que vam estar tenen un comú denominador: la misèria en la que vivien els seus habitants. Vam passar per zones que el barri de la Perona, Camp de la Bóta o les barraques del Carmel són versalles en comparació amb el que hem vist. Potser mai havia estat en un país subdesenvolupat, i el primer contacte és molt trist i impressionant. No sé que deu ser Rio de Janeiro, però Tijuana és un conglomerat de barraques i barraques… Milers de persones que viuen en condicions infrahumanes. A més, per postre, els dies abans havien hagut unes pluges molt fortes i hi havien hagut inundacions… És difícil imaginar com a poques milles s’acaba tot això i la gent viu civilitzadament. Encara tinc gravada la imatge de centenars de persones oferint records mexicans mentre esperàvem per creuar la frontera: van ser un parell d’hores de veure gent de totes les edats picant-te al vidre de l’auto… En fi és trist, però aquesta és la realitat de Tijuana.

Val a dir que a Tijuana hi ha gent de tot Amèrica central i del Sud que esperaven poder creuar la frontera algun dia… això fa que la població sigui tan nombrosa.

Un cop a LA ens hem tornat a centrar amb la nostra feina: l’Artur amb els seus teoremes i les seves hores d’estudi; jo continuo amb els meus cursos d’informàtica i anglès.

Aquest mes es preveu quietud, no tenim previst anar enlloc, de moment. La pena és que no tenim vacances de Setmana Santa, aquí no existeix res d’això… Tot plegat farà que sigui un més llarg…

La setmana passada va ploure a LA, és una notícia força important, ja que no plou quasi bé mai. Els arbres i les plantes estan precioses. El temps continua sent quasi estiuenc. Jo vaig anedar a la piscina descoberta sempre que puc.

En fi, res més un petó  a totes i gràcies per les vostres puntuals i esperades cartes!

Us estimo!

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

Bugaderes d’Horta

bugaderes

Avui dia de la Dona Treballadora, un homenatge especial a totes les dones i en especial a aquelles bugaderes que des del segle XVII  fins a mitjans del XX baixaven d’Horta a Barcelona a buscar la roba bruta de les famílies benestants.

I per què Horta? Doncs perquè el subsol d’Horta hi ha abundant aigua que sortia dels pous a baixa temperatura.

A l’inici les bugaderes anaven casa per casa, més tard es van associar, baixaven en carro i anaven recollint o lliurant la seva mercaderia. Recollien la roba bruta els dilluns i la tornaven neta i planxada els dissabtes. També feien el servei a restaurants, fondes i hotels de la ciutat.

No us deixeu perdre el carrer d’Aiguafreda, al barri del Carmel, encara podreu veure els safrejos on aquestes bugaderes rentaven la roba.

Publicat dins de Dones, Efemèrides | 1 comentari

Sant Medir, dolça festa

Extret de Wikipèdia…

El Costumari Català de Joan Amades, situa l’origen de la festa de Sant Medir en Josep Vidal i Granés, un forner santcugatenc nascut possiblement el 1803 i molt devot de Sant Medir. Vidal es va casar amb una barcelonina i obrí una pastisseria al carrer Gran de Gràcia núm. 111 cantonada carrer Sant Marc després que s’urbanitzés el 1828.Vidal era una persona molt malaltissa i després d’un dels forts atacs de dolor, s’encomanà a Sant Medir i li prometé que en cas de curar-se aniria cada any en pelegrinatge fins a la seva ermita i que ho difondria per intentar estendre la devoció al Sant. I així va ser com el 1830 Josep Vidal inicià el primer romiatge a Sant Medir. Segons el Costumari Català, Vidal muntat sobre una egua i acompanyat de dos músics que tocaven la cornamusa i el timbal feien una cercavila pels carrers de Gràcia per difondre el romiatge abans d’enfilar cap a l’ermita.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

70 anys de la Vaga de tramvies

Extret de Wikipèdia

La Vaga de tramvies fou el boicot que els ciutadans de Barcelona van fer a la companyia de Tramvies de Barcelona a partir de l’1 de març de 1951. El motiu inicial fou l’augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d’ençà de la fi de la Guerra Civil espanyola, alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme.

Durant dues setmanes, la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta. L’inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s’hi apuntaren i li donaren suport militants de CNT, FNC, FNEC i altres; fins i tot fou detingut el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo. El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, hi emprà la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que provocaren morts el 12 de març. Finalment, tant ell com l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari