Preposicions en català: quinze errades freqüents

Publicat el 02/05/2026 per violantmarti

Extret de VilaWeb – 03/09/21 – Jordi Badia i Pujol

El català i el castellà no coincideixen sempre en l’ús de les preposicions · Us ajudem a resoldre els dubtes i confusions més freqüents en aquest apartat de la gramàtica

Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències, sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.

Som-hi.

1. Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem servir la preposició de i no pas a: olor de romaní, pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…

2. En parlant de les característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles…

3. Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de reacció…

4. Si parlem de les parts del dia, hem de fer servir a i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a la vesprada, al vespre, a la nit…

5. També s’escriu de després del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de la soledat… I, igualment, és preferible de després de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat…

6. Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi? T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.

7. És incorrecte l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc minuts).

8. En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un (Viu en un pis), algun (El trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).

9. Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar); estirar els fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no pas necessita de la vostra comprensió), etc.

10. Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes (no a quatre grapes), Passeu-ho en net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).

11. Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).

12. Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus.

13. Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va amenaçar de sancionar-lo.

14. Caiguda de preposicions: davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, però Des que has arribat que no has callat, fill!

15. El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha d’anar sense preposició).

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Setmana de la dansa

Publicat el 29/04/2026 per violantmarti

Enguany la setmana de la dansa ens ha deixat algunes imatges d’una gran bellesa.

Fotografies: Lluís Rius i Font
Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Barcelona estrena un museu al carrer, el nou Jardí Geològic

Publicat el 26/04/2026 per violantmarti

Extret de El Nacional 22/04/26 – Jordi Palmer

Fotografia UB

El nou espai se situa a l’entrada de la Facultat de Ciències de la Terra, a la Zona Universitària

La ciutat de Barcelona compta des d’aquest dimecres amb un museu al carrer, es tracta del nou Jardí Geològic, un espai a l’aire lliure situat a l’entrada de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB), al carrer de Menéndez y Pelayo, en el tram situat entre Martí i Franquès i l’avinguda de Joan XXIII, a la zona Universitària (districte de les Corts). El projecte ha tingut un cost d’1,3 milions d’euros, dels quals 1,2 s’han finançat amb fons europeus Next Generation, atorgats a l’Ajuntament de Barcelona a través del Pla de sostenibilitat turística en destinació Barcelona (PSTD). La inauguració ha anat a càrrec del rector de la UB, Joan Guàrdia, i el regidor del districte de les Corts, David Escudé.

Aquest Jardí Geològic neix amb un triple objectiu: esdevenir un espai docent i de divulgació de la geologia per a escoles i instituts i per a la ciutadania; estrènyer els lligams de la Universitat amb el barri, i oferir un turisme descentralitzat a la ciutat. Amb una superfície aproximada de 1.830 m², és un espai d’ús públic però de titularitat privada, ja que és propietat de la UB. El museu acull diversos espais educatius en què s’exposen materials naturals, juntament amb peces d’exposició i elements informatius relacionats amb la geologia i les ciències de la terra. Es distribueix en quatre espais: 

Recursos geològics. En aquest espai, es mostra la relació entre els processos i els recursos geològics essencials per a la societat —des de l’aigua i els diferents metalls fins al liti de les bateries i els xips dels telèfons mòbils—, fent palesa la gran dependència de la societat dels recursos geològics.

El temps geològic. Proposa un passeig per diversos temps geològics. Al llarg de seixanta metres, el paviment del carrer —format per roques reals de Catalunya dels darrers 600 milions d’anys— mostra la història de la Terra i de la vida, i l’evolució dels continents. En el recorregut, just al costat dels parterres, hi ha un seguit de grans roques, en estat brut, relacionades amb els esdeveniments geològics més rellevants.   

La Terra. En una de les escales d’accés de la Facultat, s’ha creat una porta al coneixement que introdueix els visitants en l’estructura interna del planeta. Es mostren les capes del globus terrestre amb materials representatius de la seva composició. També es presenta informació del camp magnètic terrestre i una representació de la dinàmica de la litosfera. 

El tall geològic. Davant de l’escala principal de la Facultat, es presenta un tall de l’escorça terrestre. El mur mostra un tall geològic del nostre territori fabricat amb roques reals, que permet entendre què hi ha sota la superfície i com l’estructura de la litosfera dona forma al paisatge de la superfície.  

Publicat dins de Barcelona, Museu al carrer | Deixa un comentari

Sant Jordi 2026

Publicat el 23/04/2026 per violantmarti
Fotografia Viquipèdia

Sant Jordi de Josep Llimona, 1924.

Cap cot, nu, després de la batalla. Una escultura magnífica, preciosa de concepte, del moment després de la lluita, fatigat i pensatiu, està observant la posició del finat, el pes d’ell. La tensió i la potència la dona el cavall. És un sant Jordi humà: cansat i pensatiu. Escultura evidentment es asimètrica, com desequilibrada.

El model per a la figura va ser el metge Francesc Duran i Reynals, amic de Llimona.

Text: Lluís Rius i Font

Bona Diada de Sant Jordi a tohom!

Publicat dins de Barcelona, Museu al carrer | Deixa un comentari

Deu refranys catalans, nascuts de la saviesa popular

Publicat el 21/04/2026 per violantmarti
Fotografia: Lluís Rius i Font

Extret de VilaWeb – Jordi Badia Pujol – 17/4/26

Els refranys són sentències breus que han travessat generacions i que concentren una manera pròpia de mirar el món. Us proposem una tria de deu dites “sàvies”, és a dir, advertiments i consells útils, amb una combinació d’ironia, prudència i sentit pràctic.

Gat escaldat amb aigua tèbia fuig
Un refrany que ens diu que els qui han sofert un dany solen estar atents a evitar-ne més, encara que no siguin tan greus.

Qui s’aixeca de matí, pixa allà on vol
Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, com diu Josep Guardiola, tindrem avantatges que no tenen els toca-sons.

Sempre plou quan no hi ha escola
Una dita pròpia del País Valencià: hi ha esdeveniment que ocorren quan són inoportuns i, en canvi, no es presenten quan serien beneficiosos.

A sants i minyons, no els prometis que no els dons
Una recomanació d’educar amb coherència: cal complir allò que s’ha promès als infants.

Deixa lladrar el ca, que mentre lladra no et mossegarà
Clar i català: no facis cabal de segons quines amenaces, perquè sovint són soroll i prou.

Caldera vella, bony o forat 
A mesura que et vas fent gran –ens diu la dita–, vas arrossegant (i acumulant) deficiències de salut. De vegades s’hi afegeix la cua: …o si no, tot plegat

Pardal que vola, a la cassola
No calen gaires explicacions: les ocasions no es poden deixar escapar.

Pensa molt i parla poc, i els savis et faran un lloc
Un elogi de la discreció i la prudència.

No donis l’hivern per passat, que l’abril no sigui acabat
Una dita d’aquest mes. Si el març marçot pot ésser traïdor, a l’abril encara pot fer fred.

Tota pedra fa paret
I acabem amb una dita optimista: qualsevol cosa pot ésser útil, res no és debades.

https://www.vilaweb.cat/noticies/gat-escaldat-aigua-tebia-fuig-dites-savies/

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

50 anys del diari Avui

Publicat el 18/04/2026 per violantmarti
Exposició 50 anys Diari Avui 23.02.2026 Foto: Albert Salamé

La vigília de Sant Jordi del 1976 no tot eren preparatius de llibres i roses per a la primera diada després de la mort del dictador. Molts també esperaven l’anhelada sortida del diari Avui, el primer rotatiu en català d’ençà del 1939. Una bona colla no es van poder esperar a l’arribada del paper als quioscs i es va plantar a la redacció per ser els primers de tocar-lo, ensumar-lo i llegir-lo. Exultaven d’alegria. I no era gens estrany. Feia deu anys que, arran de la llei de premsa –aparentment aperturista– impulsada pel ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, hom maldava per aconseguir de publicar un diari en català. L’article 16 de la llei flexibilitzava els requisits per a la creació de nous periòdics i proclamava emfàticament que qualsevol ciutadà podia constituir o participar en empreses que tinguessin per objecte l’edició de diari:

La realitat és que els impulsors de Premsa Catalana van haver d’esperar fins a la desaparició física de Francisco Franco per a aconseguir l’objectiu de tornar a portar un diari en català als quioscs catalans, quan feia trenta-set anys que el franquisme havia proscrit el català de la premsa diària. I, encara, en el postfranquisme immediat, hi va haver qui es va escarrassar a fer descarrilar el projecte. Un informe de la prefectura de policia espanyola, per exemple, assenyalava els antecedents catalanistes i desafectes al règim del pedagog Ramon Fuster, president de Premsa Catalana, del periodista Josep Maria Cadena, que havia signat la petició com a director –”és considerat un periodista molt competent, tot i que els seus companys li atribueixen un caràcter malhumorat”—, el notari Josep Maria Puig-Salellas i l’activista Josep Espar Ticó, l’ànima de la sortida de l’Avui des de la rebotiga de la Sibèria, la mítica pelleteria de la Gran Via. Aquesta investigació dels antecedents dels impulsors havia de servir al delegat d’Informació i Turisme, Luis Fernández Fernández-Madrid, per aturar in extremis l’aparició de l’Avui. No comptava que l’Avui tenia l’aval de figures provinents de l’establishment, com el president de l’Associació de la Premsa i director general al ministeri, Carles Sentís, figura clau en l’obtenció del permís, lliurat finalment pel ministre el dia de Sant Francesc de Sales, en un moment en què el periodista Josep Maria Huertas encara era a la presó. Poca broma.

Trenta-set anys de silenci
Tot això es pot descobrir en l’exposició “Avui 50+. Des de 1976 notícies, llengua i país”, que es va inaugurar, al Palau Robert, iniciativa d’Hermes Comunicació i la Direcció General de Difusió, en què han treballat els periodistes Toni Brosa, Carles Sabaté i Jordi Panyella. La inauguració ha esdevingut un retrobament d’antics redactors, col·laboradors i directors, que no s’han volgut deixar perdre la fotografia de família. La mostra serveix per a fer-se una idea de què va significar l’aparició de l’Avui, amb una imatge ben gràfica. Un quiosc d’abans del gener del 1939 mostra la diversitat de capçaleres en català i castellà que hom podia trobar-hi: sis en català –llengua que s’havia anat guanyant l’espai des que el 1879 Valentí Almirall havia fundat el pioner Diari Català– i vuit en castellà. Després de l’entrada dels franquistes a Barcelona, la premsa s’havia reduït a set rotatius, tots oficialistes i tots en castellà. El cas és que hi havia hagut iniciatives per a mirar d’aconseguir un diari en català. Com s’explica a l’exposició, el financer i mecenes Fèlix Millet Maristany, un catalanista ben relacionat amb les esferes governamentals, que havia dirigit el diari el Matí, va mirar d’aconseguir el permís per a editar Migdia, amb la complicitat del periodista Manuel Ibáñez Escofet, mestre de periodistes que havia fet les primeres armes a la publicació demòcrata-cristiana i catalanista dels anys republicans. També ho havien intentat, ingenus, Joan Estelrich i Francesc Cambó, convençuts que el seu suport decidit a l’exèrcit revoltat seria recompensat i que el franquisme seria com una segona dictadura de Primo de Rivera, que, si bé va activar la censura, va permetre la continuïtat de la premsa en català.

La mostra també posa èmfasi en el caràcter col·lectiu de l’empresa. “Un diari en català depèn de nosaltres”, va ser el lema de la campanya, que va aconseguir 34.000 comptepartícips, una institució jurídica medieval consistent a posar diners en una empresa sense formar part de la societat i sense assumir-ne els deutes –i sense necessitat de revelar-ne la participació–, que va ser clau per a aconseguir els seixanta milions de pessetes que van permetre la sortida del diari. Hi hagué moltes participacions anònimes, de mil pessetes cadascuna, però també n’hi va haver de personalitats de la cultura, com Joan Manuel Serrat, que hi va aportar el màxim, cent mil. Així, doncs, el dia de Sant Jordi de 1976 l’Avui va arribar a les mans dels lectors. La voluntat de normalització i de normalitat que s’hi volia imprimir, inspirada en Le Monde i en la premsa internacional més exigent, explica que la portada es dediqués a la vaga del metall al Baix Llobregat, i no pas a la sortida del diari. El dibuix del ninotaire Cesc serà l’única nota que trencarà la monotonia de lletra impresa d’aquella històrica edició a cinc columnes, amb l’editorial a la primera pàgina. El periodista i capellà Joan Subirà fou el primer periodista a signar una notícia a la portada, en aquell diari dirigit per Josep Faulí i Josep Maria Cadena com a número dos.

Quan es fumava a les redaccions
Per als periodistes més joves, l’exposició també permet l’exercici immersiu de descobrir com era la professió analògica: cendrers plens de burilles, pipes, agendes de paper –peça clau en la professió periodística–, telèfons de sobretaula i, sobretot, màquines d’escriure que eren l’hàbitat dels vint-i-quatre homes i dones pioners d’aquella redacció. La feina d’uns periodistes que es complementava amb els articles, cròniques, crítiques i opinions d’un ventall amplíssim d’escriptors, de Josep Maria Espinàs a Teresa Pàmies, de Montserrat Roig –que va enviar el seu darrer article el dia abans de morir-se– a Josep Maria Ballarín, i de Quim Monzó a Nèstor Luján. Però el diari Avui no es nodrí tan sols de les millors plomes de la literatura catalana, sinó que va fornir un fons d’art, amb sis-cents originals d’artistes que amb la seva obra van voler donar suport al projecte, de Salvador Dalí a Joan Miró, passant per Antoni Tàpies.

En aquests cinquanta anys, les portades del diari Avui –d’ençà del 2011, el Punt Avui– han reflectit la història del país, amb una mirada catalana i en català. I tot això, com es pot veure a la mostra, fent evolucionar la capçalera i la presència destacada de la fotografia i el color. L’exposició també esdevé una repassada exhaustiva dels grans esdeveniments d’aquests cinquanta anys, que d’ençà del 2007 també vol dir ser presents a internet. Però la mostra, malgrat el seu caràcter històric, reivindicatiu d’una capçalera i una redacció que n’ha vistes de tots colors, però pot tenir l’orgull d’haver estat una autèntica escola de periodista, fins a un cert punt nostàlgica d’un periodisme que va ser possible abans de l’emergència de les xarxes socials, no és de cap manera cofoista. Si el naixement de l’Avui, ara fa cinquanta anys, pal·liava l’anomalia de l’absència del català a la premsa diària, normalitzant una llengua que havia sobreviscut a la persecució i el bandejament, la situació actual de la llengua no permet pas de ser triomfalista, i el missatge de comiat vol ser un crit d’alerta. No s’hi val a badar: el català continua depenent de nosaltres.

Exposició 50 anys Diari Avui 23.02.2026 Foto: Albert Salamé
Publicat dins de Efemèrides | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a 50 anys del diari Avui

Adéu a Blanca Serra

Publicat el 14/04/2026 per violantmarti

Ha mort l’activista catalana Blanca Serra.

Havia estat torturada a la comissaria de la Via Laietana durant el franquisme, segons ha reconegut recentment la Fiscalia de Barcelona.

Blanca Serra, militant de l’independentisme, germana de la historiadora Eva Serra (1942-2018) i filla de l’arqueòleg Serra i Ràfols (1902-1971), ha mort als 82 anys a Barcelona, la ciutat que la va veure néixer el 1943, en plena postguerra. Es va llicenciar en filologia clàssica per la UB i als anys 60 va començar a militar en l’antifranquisme, inicialment al Front Nacional de Catalunya, que va abandonar el 1969 per passar-se al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional).

Sempre dins l’independentisme d’esquerres, el seu compromís polític la va portar primer a l’exili a la Catalunya Nord, on va viure la mort del dictador i, anys després, ja en democràcia, a la presó, a finals dels 70 i principis dels 80, acusada de col·laboració amb ETA i Terra Lliure. Fins al final va mantenir-se activa. Ja molt debilitada per diversos problemes de salut que havien anat minant el seu estat físic, la seva última aparició va ser en la manifestació de l’ANC pel caos de Rodalies.

Fa uns anys la vaig conèixer i em va impressionar la seva fermesa en la paraula i idees en front de la fragilitat física. Era enèrgica, amamble i amb les idees molt clares.

Blanca Serra descansa en pau i no deixis d’il·luminar-nos.

Publicat dins de Obituari | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’albada

Publicat el 11/04/2026 per violantmarti

«Aboca’t a la nit.
Escolta els ocells, mira el dia com neix.
Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.»

Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984)

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Clara lluna d’aquest mes d’abril…

Publicat el 08/04/2026 per violantmarti
Posta de Terra a les 18.41 La conca de la mar Oriental és situada al límit de la superfície visible de la Lluna. La part fosca de la Terra es troba en plena nit. A la cara diürna del planeta es poden veure núvols en espiral sobre la regió d’Austràlia i Oceania. Fotografia: NASA.
Posta de Terra a les 18.41 (*)

Clara lluna d’aquest mes d’abril. A cada balconada la palma beneïda el diumenge de Rams, a totes les finestres el llorer enemic de llamps i calamarsades. Ja s’havia deixat l’hivern endarrera, i els brancatges es vestien d’un borrissol que creixia amb rapidesa i es transformava aviat en el verd de la fulla tendra, nunci del bon temps. Encara eren fresques les nits, amarades de serenor, podrides d’estrelles. La llum obsessiva de la lluna s’ajaçava i resplendia damunt les teulades, el rocam s’escalfava al sol. Ja hi havia arreu xisclets de falciots i orenetes. Volades de gafarrons i grives, de pinsans, de passerells i caderneres. Enmig dels sembrats, els colors dels blauets i de les Roselles. Avançada de fruites i cireres primerenques, de pinyol gris, àcides, alguna ja corcada. La blancor de les flors de les pomeres s’enfilava per turons i marges, l’aire tenia a l’entorn esgarrifances de vellut. La tavella del pèsol queia, curulla de gra, i relliscava pels planters d’escarola groguenca. El gall cantava la història de tres negacions. I passava amb pompa, solemnial i majestuosa, la Setmana Santa.

Salvador Espriu de la novel·la Laia

(*)La conca de la mar Oriental és situada al límit de la superfície visible de la Lluna. La part fosca de la Terra es troba en plena nit. A la cara diürna del planeta es poden veure núvols en espiral sobre la regió d’Austràlia i Oceania. Fotografia: NASA.

PD: Dedicat a la Marta que m’ha fet adonar que la lluna d’aquest mes d’abril a més de clara, els astronautes d’Artemis II han vist la cara oculta.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 2 comentaris

Adéu a Josep Piera

Publicat el 06/04/2026 per violantmarti

Un record per al 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, mort ahir a Gandia.

El Ball de la vida

Dansa la vida amb ritmes d’alegria,
amb passos de dolor, i al capdavall,
sempre es repeteix el mateix ritual:
tot és efímer, tot és harmonia.

La terra, amb el seu cant de misteri,
ens invita a ballar, i al seu compàs,
som éssers en el temps, pols en l’espai,
fent camí entre la llum i el silenci.

Josep Piera
(1947-2026)

Publicat dins de Obituari, Poemes | Deixa un comentari