La catifa voladora

La vigília de Sant Jordi del 1976 no tot eren preparatius de llibres i roses per a la primera diada després de la mort del dictador. Molts també esperaven l’anhelada sortida del diari Avui, el primer rotatiu en català d’ençà del 1939. Una bona colla no es van poder esperar a l’arribada del paper als quioscs i es va plantar a la redacció per ser els primers de tocar-lo, ensumar-lo i llegir-lo. Exultaven d’alegria. I no era gens estrany. Feia deu anys que, arran de la llei de premsa –aparentment aperturista– impulsada pel ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, hom maldava per aconseguir de publicar un diari en català. L’article 16 de la llei flexibilitzava els requisits per a la creació de nous periòdics i proclamava emfàticament que qualsevol ciutadà podia constituir o participar en empreses que tinguessin per objecte l’edició de diari:

La realitat és que els impulsors de Premsa Catalana van haver d’esperar fins a la desaparició física de Francisco Franco per a aconseguir l’objectiu de tornar a portar un diari en català als quioscs catalans, quan feia trenta-set anys que el franquisme havia proscrit el català de la premsa diària. I, encara, en el postfranquisme immediat, hi va haver qui es va escarrassar a fer descarrilar el projecte. Un informe de la prefectura de policia espanyola, per exemple, assenyalava els antecedents catalanistes i desafectes al règim del pedagog Ramon Fuster, president de Premsa Catalana, del periodista Josep Maria Cadena, que havia signat la petició com a director –”és considerat un periodista molt competent, tot i que els seus companys li atribueixen un caràcter malhumorat”—, el notari Josep Maria Puig-Salellas i l’activista Josep Espar Ticó, l’ànima de la sortida de l’Avui des de la rebotiga de la Sibèria, la mítica pelleteria de la Gran Via. Aquesta investigació dels antecedents dels impulsors havia de servir al delegat d’Informació i Turisme, Luis Fernández Fernández-Madrid, per aturar in extremis l’aparició de l’Avui. No comptava que l’Avui tenia l’aval de figures provinents de l’establishment, com el president de l’Associació de la Premsa i director general al ministeri, Carles Sentís, figura clau en l’obtenció del permís, lliurat finalment pel ministre el dia de Sant Francesc de Sales, en un moment en què el periodista Josep Maria Huertas encara era a la presó. Poca broma.

Trenta-set anys de silenci
Tot això es pot descobrir en l’exposició “Avui 50+. Des de 1976 notícies, llengua i país”, que es va inaugurar, al Palau Robert, iniciativa d’Hermes Comunicació i la Direcció General de Difusió, en què han treballat els periodistes Toni Brosa, Carles Sabaté i Jordi Panyella. La inauguració ha esdevingut un retrobament d’antics redactors, col·laboradors i directors, que no s’han volgut deixar perdre la fotografia de família. La mostra serveix per a fer-se una idea de què va significar l’aparició de l’Avui, amb una imatge ben gràfica. Un quiosc d’abans del gener del 1939 mostra la diversitat de capçaleres en català i castellà que hom podia trobar-hi: sis en català –llengua que s’havia anat guanyant l’espai des que el 1879 Valentí Almirall havia fundat el pioner Diari Català– i vuit en castellà. Després de l’entrada dels franquistes a Barcelona, la premsa s’havia reduït a set rotatius, tots oficialistes i tots en castellà. El cas és que hi havia hagut iniciatives per a mirar d’aconseguir un diari en català. Com s’explica a l’exposició, el financer i mecenes Fèlix Millet Maristany, un catalanista ben relacionat amb les esferes governamentals, que havia dirigit el diari el Matí, va mirar d’aconseguir el permís per a editar Migdia, amb la complicitat del periodista Manuel Ibáñez Escofet, mestre de periodistes que havia fet les primeres armes a la publicació demòcrata-cristiana i catalanista dels anys republicans. També ho havien intentat, ingenus, Joan Estelrich i Francesc Cambó, convençuts que el seu suport decidit a l’exèrcit revoltat seria recompensat i que el franquisme seria com una segona dictadura de Primo de Rivera, que, si bé va activar la censura, va permetre la continuïtat de la premsa en català.

La mostra també posa èmfasi en el caràcter col·lectiu de l’empresa. “Un diari en català depèn de nosaltres”, va ser el lema de la campanya, que va aconseguir 34.000 comptepartícips, una institució jurídica medieval consistent a posar diners en una empresa sense formar part de la societat i sense assumir-ne els deutes –i sense necessitat de revelar-ne la participació–, que va ser clau per a aconseguir els seixanta milions de pessetes que van permetre la sortida del diari. Hi hagué moltes participacions anònimes, de mil pessetes cadascuna, però també n’hi va haver de personalitats de la cultura, com Joan Manuel Serrat, que hi va aportar el màxim, cent mil. Així, doncs, el dia de Sant Jordi de 1976 l’Avui va arribar a les mans dels lectors. La voluntat de normalització i de normalitat que s’hi volia imprimir, inspirada en Le Monde i en la premsa internacional més exigent, explica que la portada es dediqués a la vaga del metall al Baix Llobregat, i no pas a la sortida del diari. El dibuix del ninotaire Cesc serà l’única nota que trencarà la monotonia de lletra impresa d’aquella històrica edició a cinc columnes, amb l’editorial a la primera pàgina. El periodista i capellà Joan Subirà fou el primer periodista a signar una notícia a la portada, en aquell diari dirigit per Josep Faulí i Josep Maria Cadena com a número dos.

Quan es fumava a les redaccions
Per als periodistes més joves, l’exposició també permet l’exercici immersiu de descobrir com era la professió analògica: cendrers plens de burilles, pipes, agendes de paper –peça clau en la professió periodística–, telèfons de sobretaula i, sobretot, màquines d’escriure que eren l’hàbitat dels vint-i-quatre homes i dones pioners d’aquella redacció. La feina d’uns periodistes que es complementava amb els articles, cròniques, crítiques i opinions d’un ventall amplíssim d’escriptors, de Josep Maria Espinàs a Teresa Pàmies, de Montserrat Roig –que va enviar el seu darrer article el dia abans de morir-se– a Josep Maria Ballarín, i de Quim Monzó a Nèstor Luján. Però el diari Avui no es nodrí tan sols de les millors plomes de la literatura catalana, sinó que va fornir un fons d’art, amb sis-cents originals d’artistes que amb la seva obra van voler donar suport al projecte, de Salvador Dalí a Joan Miró, passant per Antoni Tàpies.

En aquests cinquanta anys, les portades del diari Avui –d’ençà del 2011, el Punt Avui– han reflectit la història del país, amb una mirada catalana i en català. I tot això, com es pot veure a la mostra, fent evolucionar la capçalera i la presència destacada de la fotografia i el color. L’exposició també esdevé una repassada exhaustiva dels grans esdeveniments d’aquests cinquanta anys, que d’ençà del 2007 també vol dir ser presents a internet. Però la mostra, malgrat el seu caràcter històric, reivindicatiu d’una capçalera i una redacció que n’ha vistes de tots colors, però pot tenir l’orgull d’haver estat una autèntica escola de periodista, fins a un cert punt nostàlgica d’un periodisme que va ser possible abans de l’emergència de les xarxes socials, no és de cap manera cofoista. Si el naixement de l’Avui, ara fa cinquanta anys, pal·liava l’anomalia de l’absència del català a la premsa diària, normalitzant una llengua que havia sobreviscut a la persecució i el bandejament, la situació actual de la llengua no permet pas de ser triomfalista, i el missatge de comiat vol ser un crit d’alerta. No s’hi val a badar: el català continua depenent de nosaltres.