Extret de VilaWeb 27/2/26
Casa Brillas, tres generacions de reparadors de màquines d’escriure a Hostafrancs
En l’origen dels llibres, articles de diaris i cartes personals del segle passat, hi havia una màquina d’escriure. I, amb aquesta màquina, un so ben característic que l’arribada dels computadors va silenciar. Era aquell clic del contacte de les tecles que impulsaven cada lletra en relleu sobre una cinta de roba impregnada amb tinta que marcava la grafia sobre un paper en blanc. Així funcionaven les màquines de mecanografiar que, en domicilis particulars, centres d’estudi on ensenyaven a utilitzar-les i en oficines de tot el món, feien la feina que avui fan els ordinadors. Ara aquelles màquines de mecanografiar romanen al fons d’un armari, en trasters o, ben a la vista, exposades sobre un moble d’escriptori clàssic en una casa, en museus o en uns altres llocs, com la botiga d’Adam Brillas Rosell, al número 68 del carrer del Moianès, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, on actualment encara en reparen.
De fora estant, ja es veuen ocupant la seva posició a l’aparador. De diferents colors, mides i models, unes quantes màquines d’escriure comparteixen espai amb antigues màquines registradores. A dins, en veiem pertot. N’hi ha una cinquantena a la vista, però ens diu l’Adam que n’hi ha moltes més tancades en les seves fundes i al magatzem. Totes són de segona mà, perquè de màquines així ja fa molts anys que no se’n fabriquen. Quantes paraules, quins escrits deuen haver sortit d’aquestes màquines! I ara callen totes, en silenci, com un cor que espera el to per començar a cantar.
Cadascuna de les màquines que veiem té un nom i un cognom, unes prestacions, el record de les mans que la van fer funcionar, un passat carregat d’hores de feina, una història que potser encara no ha acabat. “Aquest hivern n’hem venut una vintena”, explica l’Adam. Però, qui compra una màquina d’escriure avui? “Col·leccionistes, per exemple, nostàlgics, o joves que n’hereten alguna de l’avi o dels pares i, com que els resulta tan curiós perquè desconeixen aquest món, els fa il·lusió i tenen ganes de fer-les servir, i ens les porten a reparar, o vénen a comprar cinta.”
L’Adam és la tercera generació de la mateixa família que és al capdavant d’aquesta botiga i taller de reparació de màquines d’escriure. El seu avi patern, Manel Brillas Gascó, va començar d’aprenent de mecànic de màquines d’escriure en una botiga de Barcelona. En començar la guerra, se’n va anar al front i, quan va tornar, va agafar el local on encara hi ha la botiga. “Era local i habitatge, on van néixer el meu pare i la seva germana”, relata l’Adam. També sap que l’avi, durant la postguerra, enmig de penúries i gana i pràcticament sense material, agafava la bicicleta i se n’anava a voltar cercant clients i màquines per a reparar. “Arribava fins a Olesa de Montserrat, amb un fred que pelava, i es ficava papers de diari pel cos per abrigar-se. Era aquella fortalesa feta per les circumstàncies”, diu el nét del fundador d’aquest negoci. De l’avi, l’ofici de mecànic d’aquelles màquines, va passar al pare de l’Adam, també de nom Manel, que, ara ja jubilat, encara soluciona dubtes del seu fill. “Li pregunto coses al meu pare, perquè cada màquina és diferent, com un cotxe. No és igual reparar un Ferrari que un Seat”, comenta. “Això t’ha d’agradar, perquè és una feina laboriosa, i hi ha molta feina a descobrir.”
L’Adam era ben petit que ja passava moltes estones a la botiga, quan sortia de l’escola. “A les tardes, ajudava el meu pare a fer les factures, a poc a poc, amb una màquina d’escriure. I aprenia com anaven les coses, una mica de mecànica, fins i tot”, recorda. De més gran va fer estudis d’informàtica. A la botiga també han venut i reparat ordinadors, impressores, talladores de paper, grapadores, màquines registradores i calculadores. Les més antigues només sumaven, després sumaven i restaven i, finalment, van tenir les que ja ho feien tot. De fet, els Brillas són especialistes en totes les màquines que s’utilitzaven i encara es fan servir a les oficines, com ara ordinadors portàtils i de torre. “Si es pot arreglar, aquí s’arregla”, expressa l’Adam. Normalment, al matí volta reparant màquines directament a les oficines i despatxos, i a la tarda és a la botiga i pel barri. “Aquest barri, Hostafrancs, encara és molt barri, amb botiguers de sempre, lampista, perruqueria de tota la vida…”, puntualitza amb aquell orgull de pertinença.
El barri també en pot estar, d’orgullós, pel fet de comptar amb aquesta relíquia, aquest reservori de memòria del país. Amb el tecleig d’aquestes màquines es va escriure el segle XX. A la botiga, també hi tenen exposat el primer disc dur de la IBM, que tenia dotze megues. La màquina més antiga a la vista és del 1918, i és tota de ferro. Pesa a més no poder. Mentre conversem, un senyor entra per comprar cinta per a la seva màquina d’escriure. “La vol negra o negra i vermella?”, li demana l’Adam. És talment com si haguéssim fet, de cop, un bot cinquanta anys enrere. “Això és una raresa. Per a mi és molt bonic, perquè és una cosa única. Quan era petit, hi havia més gent que ho feia, però ara no sé si som els últims”, comenta el nét de qui va encetar l’ofici. A l’Adam li agrada explicar que un dels clients que havien tingut, que els portava la seva màquina d’escriure per reparar-la, era l’escriptor londinenc Tom Sharpe, que es va establir a Catalunya, on escrivia les novel·les.
Va arribar un moment en què, a poc a poc, al taller dels Brillas van anar entrant menys màquines per a reparar. L’Adam recorda que, a deu anys, el seu pare va comprar un ordinador. Era als anys noranta, quan van començar a arribar-los més màquines de segona mà, algunes de models espectaculars que ara exhibeixen, satisfets de poder-ne conservar algun exemplar. Empreses que van tancar els en varen vendre. Algunes altres les van trobar als Encants: “El meu pare encara hi va de tant en tant. Fins i tot, n’hem trobat alguna d’espectacular al contenidor, i moltes han arribat de la compra i venda, que és al que ens hem dedicat les tres generacions.”
Les que ara tenen més sortida –explica l’Adam– són les portàtils, com la Lettera, amb el seu estoig. La Lettera és un model de l’Olivetti, l’empresa italiana nascuda al poble d’Ivrea, a prop de la capital piemontesa de Torí. Barcelona va ser la primera ciutat fora d’Itàlia on la casa Olivetti va tenir una fàbrica. Encara se’n conserva l’edifici, allà on ara hi ha el centre comercial Glòries.
La màquina d’escriure, diu Adam Brillas, “va empènyer les dones a entrar al mercat laboral i, per tant, va contribuir a donar un bon impuls al feminisme”. Entre fotografies en blanc i negre, a la botiga tenen penjat un gran retall de diari, sobre una paret, que dedica dues planes a Jack M. Nadjari, “un jueu establert a Barcelona que tenia una botiga de màquines d’escriure i que comprava a l’Olivetti totes les màquines de segona mà que els clients lliuraven quan se’n compraven una de nova”. Ens ho explica el pare de l’Adam, que a catorze anys ja treballava a la botiga i al taller, al costat del seu pare. Ho va fer fins a seixanta-cinc i ara, a vuitanta-quatre, és el millor aclaridor de dubtes per al seu fill.
Entre tantes tecles, la botiga d’aquesta família guarda moltes anècdotes, com el dia que uns policies els van portar un document mecanografiat per saber si els podien “ajudar a esbrinar amb quin model de màquina podia haver estat escrit”. O aquella tarda en què un jove –“devia tenir uns quinze anys”– va entrar a demanar a l’Adam si li deixaria redactar una carta per a una noia amb una d’aquelles màquines d’escriure. “I és clar que sí, li vaig dir. Em va preguntar quant li costaria, però jo li vaig dir, no res, no et cobraré res per això, aquí tens paper i ja la pots escriure. Tot sigui per l’amor, vaig pensar.” Per amor, també, a tot allò que va representar aprendre a moure els dits sobre un teclat, en mans de nostàlgics o curiosos, torna a sentir-se aquell clic de màquina d’escriure, ressuscitant l’art de lligar, tecla a tecla, pensament i paraula.
La catifa voladora 