Passa vent

fulles de tardor

Passa vent

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l’arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l’hort el planter m’aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me’ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m’ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.

Clementina Arderiu
(1889-1976)

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

BCN-LAX

Los Angeles 14/10/1990

Estimats tots,

Ja fa quatre dies que vaig arribar a LA i avui és el primer moment que tinc per escriure una mica. Espero que tot vagi molt bé per casa.

Respecte el meu periple començaré pel viatge.

Em vau deixar al Prat i després de creuar la duana vaig esperar el meu vol. A les vuit del matí sortiem de BCN. A l’avió ens van donar un esmorzar… Dues hores més tard i després d’una becaina vaig arribar a London. Havia de canviar d’avió i de terminal: cap problema. Tot estava molt ben senyalitzat. A les 12:15 sortia cap a LA. L’avió era immens: un d’aquells de deu persones per fila i jo estava a la fila 52! El vol de London-LA va anar passant: amb onze hores es poden fer moltes coses: dormir, llegir, escoltar el casset, mirar les pel·lícules que et posen, beure, menjar, avorrir-te… tornar a dormir, menjar, beure… En fi, tot això és el que vaig fer.

Quan faltaven dues hores per arribar em vaig aixecar del seient i per una finestreta de l’avió vaig veure tot el Gran Cañon del Colorado, quina visió tan meravellosa! Jo no sabia què era, i després m’ho van dir. En mig del desert vaig veure Las Vegas, també m’ho van dir. Poc a poc ens acostavem a LA, havent enderrarit vuit hores els rellotges. Això significava que tot i ser les 23:00h de la nit pel nostre cos, a fora feia al sol de les 15:00h del migdia.

Un cop arribàrem a LA, pasadíssos, escales mecàniques, tapíssos… I al final la duana. Jo ja estava tota arrugada del viatge. Em va tocar un agent de policia que no em va posar cap pega. Després de recollir les bosses i no poder pendre cap carret portamaletes per no tenir ni una moneda, vaig anar cap a la sortida. Va ser l’estona més pesada. Hi havia una rampa i s’havia de pujar i jo amb els dos embalums. Lluny vaig veure l’Artur. Vaig deixar una bossa a terra i li vaig donar l’altra. Després vaig anar a recollir l’altra bossa i vaig poder saludar-lo. Més endavant, tot passat la barrera ens vam trobar: jo estava mig zombie: la son, el cansament, el viatge, l’avió… i sobre tot les emocions:  la seva presència em semblava que era un somni. Sort que estava molt content i va carregar les maletes. Una gran bandera americana i la foto de Tom Bradley l’alcalde de LA em donaven la benvinguda.

Ja a casa m’esperava un ram de flors, i una copa d’un xampany californià més dolent que el pebre! Aviat vaig menjar: no sé si sopar, esmorzar o sopar: una amanida i un fricandó boníssim, i fruita. Vam estar xerrant fins tard.  Després d’estar 27 hores “dempeus” i vestida vaig anar a dormir… Sort que no em vaig anar a dormir de seguida sinó hagués estat fotut!

Us estimo

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

LA 30 anys

Tal dia com avui del 1990, avui fa 30 anys, arribava a Los Angeles per viure-hi  gairebé un any.

Des del moment que a Barcelona vaig posar el peu a l’avió sabia que estava vivint una experiència única i que l’havia d’assaborir des d’aleshores. I així va ser, recordo amb molt afecte i estima l’estada a LA.

LA-aixeta

Rètol publicitari al mig de LA, de nit l’aixeta mal tancada ens recordava que la ciutat mai dormia…

 

Durant tot el temps que vaig estar allà vaig escriure un munt de cartes a la família i amics. El correu postal: carta, sobre aeri i segell era el que aleshores es feia… I de les moltes que vaig escriure encara guardo les que vaig enviar als Pares, a l’Emma i a la Llum.

Obro una nova secció a La Catifa Voladora que es diu Cartes des de LA, on aniré publicant fragments de les cartes amb les impresssions de la ciutat, el continent, la gent… i com vam viure des de la llunyania els fets que s’esdevenien a Catalunya a l’inici de la dècada dels 90 del segle passat.

 

 

 

Publicat dins de Cartes des de LA | 1 comentari

Edredó

Edredó [1868; del suec eiderdun, compost de eider ‘ànec salvatge del nord d’Europa’ i dun ‘plomissol’]

Ja no n’hi ha gaires, d’edredons. Ara tenim nòrdics. Ja no se’n porten gaires d’abrics. Ara tenim anoracs. Totes aquestes paraules fan referència a llocs freds o a situacions de fred.

Ànec salvatge del nord d’Europa

L’edredó és l’adaptació de la paraula sueca eiderdum, que vol dir ‘plomissol de l’ànec salvatge del nord d’Europa’. Deu ser pel farcit que duia, que provenia d’aquests animalons. La paraula ‘nòrdic’ ja ho diu tot. La paraula ‘abric’ prové del verb llatí apricari, ‘escalfar-se al sol’. I la paraula anorac ens arriba del món esquimal, d’anoré, que vol dir vent.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Adéu a Quino

Amb la Diana i l’Anna ens haviem comprat tots els àlbums de les seves tires i ens els passàvem com si es tractes de droga… Ens haviem arribat a aprendre algunes tires i diàlegs de memòria i que al llarg de la meva vida els he vist reflectits en múltiples situacions…

Els seus llibres han estat traduïts a 26 idiomes i a Argentina se h’han venut més de 20 milions d’exemplars.

Avui tots diem adéu a Quino, sobre tot els teus afligits, Mafalda, Guille, Susanita, Felipe, Manolito, Miguelito i Libertad.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Amistat de tardor

Fulles de pollancre

Amistat de tardor

S’han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d’un desordre
que s’endinsa en la greu comprensió de l’hivern.

 

Joan Margarit

https://www.joanmargarit.com/es/amistad-de-otono/amistat-de-tardor-2/

Publicat dins de Poemes | 2 comentaris

Fi del concert: Comiat

La noia dels cabells de lli - portada

Comiat

No, aquest conte no estava en el llibre d’Apel·les Mestres, però és una història amb tanta poesia i tendresa que la crec capaç de no desentonar de tot amb el repertori anterior.

Seguíem tots dos gairebé en la mateixa postura del començament, potser una mica hipnotitzats: ell per la curiositat d’escoltar-me i jo per l’esforç immens que em representava anar posant en ordre un trencaclosques mig oblidat de cançons, dibuixos, circumstàncies i anècdotes, tenint cura que tot plegat no resultés monòton sinó agradable per al meu oient.

  • Estic acabant el meu “índex”… El llibre que tant intensament li he comentat ja ha tombat la seva darrera plana. A més: quantes hores fa que som ací?
  • El pacte de no mirar el rellotge l’hem de complir fins al nostre comiat -digué el meu company amb to quasi imperatiu- I perdoni que no li he preguntat cap vegada si estava cansada de parlar, cuito a dir-li que jo escoltant-la he passat una estona breu, ràpida, inoblidable… Sembla que clareja, la lluna ja no destaca tant. Tornarem a veure’ns algun dia? -preguntà ell, afirmà, millor dit.
  • Què vol que li contesti! L’experiència m’ensenya que a vegades hi ha desenganys si retrobem una persona fora de l’escenari que li havia atorgat aquella peculiar situació. El nostre marc ha estat aquest: primer el concert, després el tema de pregona bellesa que ens hem trobat com un privilegi sorprenent i inesperat, mai més el tindrem a l’abast!

La meva resposta potser fou una mica dura, però realista. Ell semblà que no volia claudicar:

  • Ens veurem en altres concerts, n’estic segur. Però és veritat, cap més tindrà el llarg epíleg del d’aquesta nit, immersa en emocions difícilment repetibles.

Les notes dels primers compassos del Preludi de Debussy tornaren a commoure’m. L’amic, feia unes hores inconegut, es posà dret tot prenent amb la mà esquerra l’aparellet lluent i pla que havia aconseguit un perfecte enregistrament.

El moment era tens, inexplicable. Dempeus  un davant de l’altre.

La lluna era un plat d’argent damunt unes tovalles esteses de color blau cel. Els nostres rostres tenien l’expressió de quan veus en l’altre un vell amic, aquest és el miracle de la comunicació!

Vaig agafar-li el braç dret i sense adonar-me’n tenia la seva mà entre les meves. Tan freda que em va causar una esgarrifança. Me la vaig apropar als llavis, poc a poc, amb veritable unció, amb respecte. Els ulls plens de llàgrimes l’anaven humitejant. Mentre passava per la memòria aquell soldadet que tornà amb la mà morta, de la guerra…

L’esquartarament dels cavalls… La nina esbotzada… Però també el record del jardí i les roses… I el nen que per fi ja sabia qui eren els Reis (*)… El nen Jesús adormit… L’explosió de claror i ginesta dalt de la muntanya que cada u ha de pujar amb optimisme…

Amb delicadesa ell agafà la mà xopa de tants records i la tornà al seu lloc. Havia deixat el magnetòfon minúscul damunt del banc, del “nostre banc”, les notes de La noia dels cabells de lli  rajaven subtilment de l’aparell.

Ell el prengué i començà a allunyar-se. Les tecles agudes del piano vibraven cada vegada més distanciades de mi.

Tan lleus que gairebé no se sentia res…
Tan lleus, que jo ja no sentia res…

FI

(*) Aquest darrer conte es publicarà la Nit de Reis del 2021

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Esquifidesa i despreniment: Cargol treu banya (II)

Cargol treu banya
Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

[…]

Cargol treu banya II

L’únic parent que tenien era un nebot. Ja havien intentat guanyar-se’l, fer-se’l seu, ja, però era un xicot impossible.

Gràcies a Déu allà no s’hi perdia gaire. Ho havia fet feia anys de venir sovint a veure’ls, quan morí la germana de la Paca, la mare del noi. Però fill meu, “allò” era un huracà, un terremoto que en deia en Magí.

– Tia, de frontispici, deixi’m tirar les persianes amunt!!

I tot dient “deixi’m”, ja les havia aixecat.

Un instant! Exagerat el xicot! Oh, i a banyar-nos! A ofegar-nos, voldràs dir, cap de trons, un pom de l’escala tens per cap, Francesc. Poc es podia pensar que ta tia quan et posà el seu nom arribessis a ser tan diferent d’ella!

– Oncle Magí, per què no anem a banyar-nos? Vostè que té cotxe, d’ací a Castelldefels és un instant!

Sí, sí, es veu que la Sra. Paca en apadrinar el nadó i atorgar-li el seu patronímic havia volgut també traspassar-li els seus efluvis d’antipatia, cor agre, manca del sentit de l’humor, espessor i altres virtuts, de les quals ella n’estava tan cofoia.

Sort que de mica en mica, la tromba del Francesc, el cabra boja de nebot, anà distanciant les vistes. De vegades semblava que en Magí s’ho passés bé recordant a la seva dona les males estones provocades pel parent:

-Tu… Recordes aquell dia que els d’aquí el costat es barallaven per la bicicleta i s’escometien a trompades? Quan vaig veure el “teu” nebot que anava a descompartir-los…! I com rebia, ell també, el beneit! Fort, pensava jo, aprendràs de cop a posar-te a redemptor, Don Quijote de pega!

-Sí -responia la Paca-. Però l’endemà vingué la Sra. Mercè a donar-nos les gràcies. Diu que si no s’hi posa en Francesc, s’haguessin matat!

– Doncs si que s’haguessin matat, recasquinpace -responia en Magí amb un català disfressat i un llatí d’oïdes.

-Sí, Magí, sí, tens raó.

I tornava a veure’l dalt del pòdium de vencedor victoriós, i estarrufat com un gall dindi. Quin marit! Quina clarividència, senyor!

Un dia, la Sra Paca va obrir una altra escletxa. No per xafardejar a fora, sinó en els seus sentiments plens crostes. Ni sap com va ser: estava estenent la roba dalt del terradet, i aquell aire fresc… potser una flauta que se sentia de lluny assajant el Santa nit, qui sap si les rialles dels infants de la torre del costat que tenien vacances i esmorzaven en una tauleta sota una parra esplomissada i ella podia contemplar-los a pleret…

Quan fou la darrera vegada que vingué en Francesc? Ah, sí, ja recordo! Va ser al·lucinant! Mentre, anava rumiant com posar les agulles d’estendre a unes tovalles blanquíssimes que feien encara olor de lleixiu. Va ser horrorós. Sí, ens vam discutir, ens vam barallar, com es va posar! És un maleducat, no ens tenia respecte de res… Va dir… Sí, que semblaven DOS CARGOLS tancats a la closca. Que ja podia tronar i ploure, que el món, que la fam, que si els infants desnodrits. Què deia…? Si no l’enteniem! Oh, i torna-hi amb lo dels cargols… Aquests mitjons no sé ni per on sargir-los.

La Sra. Paca anava estenent, barrejant l’avui, el present, amb la filípica del nebot.

-Ara mateix, s’acosta Nadal. Sí que estem bé en Magí i jo solets, sí…

Però l’any passat, en Francesc fins i tot em va fer plorar, em va emocionar. Va trucar i en entrar ja cantava a crits el Fum-fum-fum. I va aixecar totes les persianes i va desembolicar un paquetot que portava i en va treure unes figures de pessebre i damunt el bufet en un moment el va fer, amb molsa i tot! I ens deia: canteu, canteu, és Nadal! És ben boig. No obstant això, em sembla que en Magí també estava content d’aquella invasió.

Però vam quedar disgustats. En anar-se’n em va fer un petó i em demanà que li telefonés. Ja em pot esperar assegut que li telefoni assegut. On he d’anar a telefonar? Ja ho diu en Magí: “Quin invent més nefast, el telèfon! Se’t posa a casa, t’interromp quan menges, té dret a fer-te aixecar del llit… Fora el telèfon!”.

I fora telèfon. Era veritat que no el necessitaven, MAI.

El cove ja era buit. La Sra. Paca baixava amb recança les escales. En entrar al menjador va veure en Magí, amb la porta mal ajustada del bany, com s’afaitava. Amb la cara plena de bromera destacaven uns llavis prims i vermells.

-Magí… no sé… com que he pensat que s’acosta Nadal, que allò d’en Francesc va ser una criaturada. Estarem molt sols…

Ai, el Sr. Magí semblà més gall dindi que mai. De poc no es fa un estropell amb la navalla.

-Ja baixes del burro…? A aquell poca-solta vols convidar? Tu mateixa, al cap i a la fi és de la teva banda.

Per una intuïció -no en va feia tants anys que vivien juntets- la Sra. Paca comprengué que en Magí desitjava, tant o més que ella, que aquell raig de llum d’en Francesc tornés a aquelles parets grises i silencioses. De puntetes sortí per la porta del jardí i s’atreví a anar a la torre del costat.

Com si implorés una gràcia de caritat, demanà si li deixaven telefonar. La Sra. Mercè, somrient, l’acompanyà cap dins… Fora el jardí, els infants feien rotllana amb nens d’altres veïns i cantaven a ple cor: “Cargol treu banya, puja a la muntanya!”

La Sra. Paca, instintivament es posà ambdues mans als costats del front. Potser sí que ella en aquell moment trencava la muralla de bava que obstruïa la seva closca i espiritualment dues antenes començaven a adonar-se que fora d’ells hi havia vida, alegria, cançons, nens i una senyora afectuosa assenyalant un aparell que acabaria de fer el miracle:

-Aquí té el telèfon, Sra. Paca. Vostè mateixa, jo vaig al jardí, que ara em tocava parar a mi.

+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Croissant

crosant

 

Croissant [mot francès ‘creixent’, pastís vienès (1689) en record de la victòria contra els turcs, amb al·lusió a l’ensenya turca de la ‘mitja lluna’]

La ciutat de Viena va ser durant els segles XVI i XVII un baluard de la cristiandat, atacat diverses vegades pels turcs fins que els vienesos els van fer fora definitivament l’any 1689. Sembla que a partir d’aleshores, algun pastisser de la ciutat, per celebrar la victòria, devia elaborar una pasta que representava l’emblema dels vençuts: la mitja lluna creixent (croissant, en francès). La tradició de menjar-se’l amb el cafè o el cafè amb llet del matí es va anar estenent per França, Espanya, Itàlia…

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Manel ja estàs al cel

Avui a darrera hora del vespre he rebut un missatge comunicant-me la mort del Manel, el Manel Pousa, el pare Manel. He tingut una esgarrifança: perdre al Manel és perdre una baula de la meva vida.

El conec des de fa gairebé 50 anys, aleshores jo anava a l’esplai del Club Oriols a la Parròquia de Sant Josep Oriol, i ell era el responsable de l’esplai. Ens acompanyava a les excursions de cap de setmana, a les colònies a l’estiu, a setmana santa… i es preocupava de la nostra educació com a joves i adolescents.

Recordo que quan el 1975 el van ordenar sacerdot van fer una col·lecta entre tothom i li van regalar un vespino vermell que també ens l’emportàvem de colònies, i cada matí anava a buscar el pa al poble, o a fer altres encàrrecs.

Amb ell reiem molt, era molt ingeniós i força transgressor, però a l’hora de pencar, no hi havia qui s’escaquegés amb ell. Les misses eren disteses, i començavem donant-nos la pau, a vegades ni llegia totes les lectures, l’evangeli i prou, i isi hi havia hagut un problema entre els companys en parlavem allà.

El recordo en una excursió a Sant Segimón del Montseny, que va ploure el que no està dit, no portava anorac i es va fer un impermeable amb bosses de brossa.Vam acabar tots enfangadissims i el lema era: Tots ben guarros! i no importava com de mullats i enfangats estavem tots.

A l’esplai tothom li deia el Manel, a casa ma mare em va preguntar qui era aquest Manel del qual en parlàvem les germanes i al dir-li que era el sacerdot de l’esplai, aleshores ens va dir que li haviem de dir mossèn Manel. Per a mi sempre serà el Manel. Des de fa anys ha esdevingut el Pare Manel i per allà on ha passat s’ha preocupat de dignificar la vida dels altres sobre tot els més desfavorits.

Mai ens hem perdut la pista i sempre hem estat en contacte. Des de sempre he col·laborat a les seves accions: colònies per nens, esplais, ara un club de fútbol, ara el repàs, els casals d’estiu. Recordo anar-lo a animar a les maratons que corria i fer-li l’avituallament d’una punta a una altra de Barcelona.

Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una trucada d’ell, resulta que volia trucar a unaltre i em va trucar a mi. Vam estar xerrant una estona del confinament, l’estiu… A l’acabar em va dir a principis de setembre et truco i parlem.

Gràcies Manel per tot.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari