La catifa voladora

La taula del jaciment talaiòtic de Torralba d’en Salort sorprèn per les seves dimensions gegantines i l’elegància d’un tall ben definit. Compta amb una nervadura posterior dissenyada per a garantir l’estabilitat de la base. Aquesta zona de culte té una estructura en forma de ferradura, envoltada de pilars que recorden petites capelles laterals. L’impacte visual és imponent: el resultat d’un treball col·lectiu ingent. Avui dia, l’efecte continua sent el mateix que als segles X i XI: sorpresa i solemnitat.

Fotografia i text: Lluís Rius i Font

Continuant la successió dels tres eclipsis ibèrics (2026, 2027, 2028), el 2 d'agost del 2027 tindrà lloc un nou eclipsi total de Sol visible des de la península ibèrica. En aquest cas, la franja de totalitat creuarà l'estret de Gibraltar d'oest a est, cobrint les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, gairebé la totalitat de la província de Cadis, part de la província de Màlaga i les zones més meridionals de les de Granada i Almeria. L'eclipsi tindrà lloc al matí, al voltant de les 10h 50m, hora peninsular espanyola, per això l'elevació del Sol facilitarà l'observació de l'eclipsi. Serà visible com a total a les zones esmentades, però també serà visible parcialment a la resta del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/eclipsi-solar-total-quines-son-les-proximes-oportunitats-de-veuren-un

Després de quasi 3 anys esperant la data, ahir vam poder gaudir d’un dels espectacles més sorprenents de la natura: un eclipsi de sol en directe, i des de casa amb els que més estimo.

Extret de VilaWeb- Estel Solé -7/8/26

Fragment de l’article Torna’m a agafar la mà

[…]

Aquesta setmana he conegut un projecte artístic que, a través de les imatges, ha indagat en el mateix tema sobre el qual jo vull escriure, les relacions pare-fill. Es tracta del fotògraf búlgar Valery Poshtarov. La seva obra gira al voltant de la memòria i els vincles humans, i el 2024 va guanyar el Sony World Photography Award en la categoria de retrat pel seu projecte “Pare i fill”.

Es tracta d’una sèrie de fotografies preses des del 2020 en què retrata pares i fills adults agafant-se la mà. D’entrada, la idea pot semblar simple, ridícula o sense interès, fins i tot, però si us atureu a observar les imatges, hi descobrireu molts detalls que parlen i que emocionen. La seva inspiració va sorgir mentre portava els seus fills petits a l’escola. Es va adonar que algun dia deixarien de voler-li donar la mà. I fou així que decidí demanar al seu pare i al seu avi que tornessin a agafar-se la mà per a una fotografia. El conjunt d’imatges de l’artista qüestiona la masculinitat tradicional. Poshtarov explica que molts homes han après a no mostrar emocions, associen el contacte físic amb feblesa, estimen profundament els seus pares, però gairebé mai no saben com expressar-ho. Quan els demana que s’agafin les mans, molts dubten, alguns riuen incòmodes i d’altres asseguren que no feien aquell gest des que el fill era petit.

Poshtarov assegura que ell no és l’autor de les obres, que ho són els protagonistes, que ell només facilita i proposa una vivència i capta amb la seva càmera el retrobament físic i emocional entre pares i fills de més de setze països diferents. Les imatges deixen bategant per dins unes quantes preguntes: quant fa que no agafes la mà del teu pare, o del teu fill ja adult? Què has heretat del teu pare més enllà del patrimoni econòmic? Què conserves de tot el que et va ensenyar? Què li retreus? Què transformes i què perdones? Si et diguessin que demà perdràs per sempre el teu fill o el teu pare, avui aniries corrents a abraçar-lo fort, a dir-li t’estimo? Mai no és tard per a trencar les incomoditats que ens tenallen emocionalment i que eviten que tornem a fer un gest tan senzill i alhora tan poderós com tornar-nos a agafar la mà.

https://www.poshtarov.net

Estrenem un nou web del Nomenclàtor de Barcelona, ara molt més fàcil i àgil de consultar.

Hi trobaràs més de 4.600 fitxes per descobrir el nom oficial, actual i històric dels carrers, places, jardins i espais públics de la ciutat.

Pots consultar l’origen i la història dels noms, l’any d’aprovació, el recorregut, fotografies i informació detallada, i localitzar els vials directament sobre el mapa de Barcelona.

Una manera més accessible de conèixer la història social, cultural i democràtica que expliquen els noms dels nostres carrers.

https://www.barcelona.cat/nomenclator/ca

Article extret de MengemAra.Cat

Quan la temperatura s’enfila, l’orxata es ven a litres. Ho asseguren els elaboradors d’orxateries artesanals com El Tío Che, La Campana, La Valenciana, Sirvent –del carrer Parlament, de Barcelona–, i Fillol, a Badalona. “La gent s’ha acostumat a beure-la a l’estiu, però nosaltres voldríem vendre-la tot l’any”, afirma Xavier Fillol. Per fer més coneguda la beguda vegetal, els cinc establiments s’han inventat una ruta amb l’objectiu que la gent les visiti totes i compari els gustos. “Ningú de nosaltres revelem la recepta exacta ni tampoc acordem els preus però sí que ara hem decidit fer pinya perquè ens hem adonat que podem fer molt més junts que separats”, explica Dídac Mullor de Sirvent.

La història de l’orxata a Catalunya es remunta a finals del segle XVIII, quan se sap que es venia de forma ambulant als carrers de Barcelona. “Els elaboradors de Xixona van ser molt emprenedors”, explica Severino Cortés de La Valenciana, al carrer d’Aribau, que guarda al seu mòbil una imatge de l’orxateria que els seus avantpassats tenien a la ciutat de Tànger. És una fotografia en blanc i negre amb els familiars a la porta, vestits de negre, davant d’un establiment imponent, amb l’orxata als aparadors. “Van haver de marxar de pressa i corrents el 1905 quan es va desencadenar una crisi internacional i ho van perdre tot”, diu, però a Barcelona hi van arrelar.

Els altres orxaters, quan repassen les dates d’inici del negoci, també constaten que gairebé tots es remunten a principis del segle passat: la Sirvent de Paralment va començar el 1928, la Fillol, a Badalona, entre el 1920 (com a ambulants) i el 1929 amb establiment; La Campana, el 1900, i el Tío Che, el 1912.

Repassada la història, la Teresa Moreno, de l’orxateria Tío Che, a la rambla del Poblenou de Barcelona, subratlla que les orxates artesanals que ells venen no tenen res a veure amb les pasteuritzades de tetrabric. “Un litre de les nostres orxates està feta amb xufles d’Alboraia (País Valencià), aigua, sucre i ja està, per això s’han de consumir al cap de 24 hores d’haver-se elaborat”, diu la Teresa. Sobre la pasteurització, els elaboradors no hi tenen res en contra, com a mètode, però proposen fer un tast a casa d’una orxata artesanal i una de pasteuritzada. “Aquesta última, pel procés pel qual passa perquè es mantingui més temps, perd gust”, diu ara Laura Ferrer, de La Campana, al carrer Princesa de Barcelona. Per conservar l’artesanal, sempre es pot recórrer a la congelació, que l’aguanta bé, i després descongelar-la a la nevera unes hores abans de beure-la. “Sobretot, amb la calor, el que és molt important és que l’orxata artesanal es posi a la part més freda de la nevera, entre 0 i 4 graus”, assenyala Dídac Mullor, de Sirvent, que ens ensenya els consells de conservació que hi ha a les ampolles de vidre que fan servir per emportar-se l’orxata a casa.

L’orxata tampoc té res a veure amb la llet. Dir-ho pot semblar sobrer però els orxaters asseguren que cal dir-ho i explicar-ho. “Nosaltres ho fem constantment, perquè ens ho pregunten. Suposem que l’associen a la llet pel color blanc”, diu Xavier Fillol, que afegeix que l’orxata sense sucre fa uns anys que té més demanda. Un fet que també han notat als altres establiments. “Els orxaters de sempre la prefereixen amb sucre, però hi ha clients que ens diuen que es volen acostumar a prendre-la sense i comencen el procés demanant una barreja de mig de cada una, és a dir, mig amb sucre i mig sense sucre”, explica la Teresa Moreno, del Tío Che.

De fet, amb l’orxata es poden fer moltes barreges. Per exemple, amb gelats o amb granissats de llimona i amb cafè. I el que resulta curiós és conèixer el nom que rep cada barreja. “La barreja d’orxata i granissat de llimona pot ser una palmera, un canario, una murciana o un mig-mig segons el territori on ens trobem”, diu el Xavi Fillol. Per a d’altres, el flotador és l’orxata amb gelat de xocolata en què la bola fosca sura per sobre. Hi ha orxateries, però, en què la barreja amb gelat de xocolata rep altres noms, com el cubà. “Però al Tío Che el cubà el preparem amb llet merengada i no amb orxata”, insisteix la Teresa Moreno. Varietat per a tots els gustos.