“On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir?

Extret de VilaWeb – Ras i curt 22.07.2022 – Jordi Badia i Pujol

L’ús erroni del verb ‘estar’ en compte de ’ésser’ és com més va més estès · Parlem de l’ús d’aquests dos verbs per a expressar la presència en un lloc, amb explicacions simples i exemples

Fotografia: Ann H. (Pexels)

L’ús erroni del verb estar en compte d’ésser (o ser) és com més va més estès. Avui la pressió del castellà ens fa trobar naturals unes certes construccions o frases que abans qualsevol parlant hauria refusat.

Vegem tot seguit, amb explicacions simples i exemples, l’ús d’aquests dos verbs quan parlem de la presència en un lloc.

Quan fem servir ‘ésser’ (en un lloc)?

1. Arribar o haver arribat a un lloc

Si volem dir ‘arribar a un lloc’ (o ‘haver arribat a un lloc’) emprem el verb ésser. De vegades va precedit d’adverbis com ara ja i finalment: “Ja som a casa”, “Finalment, som a l’aeroport”; o bé aviat i de seguida: “Puja pel carrer del mig i de seguida hi seràs”, “Caminant tan de pressa, aviat hi sereu”, “Quan vam ser davant la casa, vam trencar a l’esquerra”. Josep Tarradellas, l’any 1977, quan va exclamar “Ja sóc aquí”, també volia dir “Ja he arribat a Catalunya”.

“Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: ja estic aquí!”

2. Trobar-se circumstancialment en un lloc

Un altre ús del verb ésser cada vegada és més arraconat per estar és aquest: la mera presència, ocasional, en un lloc. Quan demanem a algú on es troba en aquell moment hem de dir “On ets?” i no pas “On estàs?” (que vol dir una altra cosa, com veurem més endavant). De la mateixa manera direm frases com ara “Som a prop de casa”, “Aquell dia érem a la Vall d’Albaida”, “Ara que ets aquí, ajuda’m”… Per això, quan els pares d’en Patufet el cridaven deien “Patufet, on ets?”.

3. Existir, haver-hi en un lloc

Un ús més formal del verb ésser, el trobem en frases en què significa ‘existir’ o ‘haver-hi’. És un ús molt antic, que ja apareix en texts medievals, com ara en aquest exemple de Curial e Güelfa: “Car yo no crech sia caualler en lo mon mills amat de una senyora que vos sots de la Guelfa” [“Car jo no crec que hi hagi cap cavaller en el món més estimat d’una senyora que vós ho sou de la Güelfa”]. Amb aquest ús també el veiem en frases en què no hi ha cap expressió de lloc, com aquella tan coneguda del bisbe Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, en què el segon serà equival a ‘existir’.

Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

Quan fem servir ‘estar (en un lloc)’?

En català estar en un lloc vol dir ‘passar-hi temps’. Molt sovint, aquest temps és explícit: “Vaig estar tot el matí al mercat”, “Vam estar tres hores a casa seva”… Però de vegades, el circumstancial de temps no hi és, tot i que l’equivalència d’estar amb ‘passar temps’ és clara: “Feia fresca i vam estar al jardí” (és a dir, “vam passar temps al jardí, vam passar una estona al jardí”). És corrent d’emprar el verb estar amb pronom, estar-se: “Feia fresca i ens vam estar al jardí.” I ara filem prim: si diem “Vaig veure que estava davant seu” hem de sobreentendre que hi passava temps, que s’hi mantenia una estona. Altrament, hauríem de dir “Vaig veure que era davant seu” (ocasionalment). 

Amb aquest ús, el verb estar pot ésser sinònim de “romandre”: “Al matí, t’hauràs d’estar a casa fins que arribem” (és a dir, “hauràs de romandre a casa”). I també pot equivaler a ‘viure’, ‘residir’: “Quan va néixer en Roc, la meva filla estava a Anglaterra” (“vivia a Anglaterra”), “On us esteu ara?” (“On residiu?”). I, per extensió, pot voler dir ‘treballar’. “Estic en una empresa tèxtil”; “—On està ara en Gerard? —Està en un institut de Menorca.”

Hi ha una frase del diccionari Fabra que resumeix molt bé tot això que acabem d’explicar: “Demà serem a Vic a les vuit. Hi estarem quatre hores.”

Un dels gramàtics que han estudiat més a fons l’ús genuí dels verbs ésser i estar i les diferències d’ús entre l’un i l’altre és Jaume Vallcorba i Rocosa. En va escriure llibres, estudis monogràfics i articles, com ara aquest, publicat a la revista Llengua Nacional, l’any 2003. Si en voleu saber més, podeu consultar la seva Obra gramatical i lingüística completa, en tres volums.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Vareta de lavanda

Instruccions:

1. Talleu 19 flors de lavanda amb tiges llargues. Podeu utilitzar més o menys,però necessiteu un nombre senar.

2. Traieu les fulles i els pètals a més de 6 cm de la part superior de cada tija de lavanda.

3. Talleu un tros llarg de cinta. Uns 60 cm per a una cinta de 5 mm o 120 cm per a una cinta  de 3 mm. Amb una cinta més fina, podreu fer més embolcalls al voltant de l’espígol i, per tant, necessitareu un tros de cinta més llarg.

4. Reuniu les flors en un ram amb les bases de les flors alineades. Lligueu un extrem de la cinta al voltant de les tiges verdes, sota la base de les flors.

5. Utilitzeu l’ungla del polze per suavitzar la tija directament sota la cinta: podeu prémer la tija suaument amb l’ungla. Quan doblegueu la tija, el plec creat amb l’ungla del polze permetrà que la tija es plegui sense trencar-se en 2 peces.

6.  Doblegueu suaument les tiges cap avall sobre les flors.

7. Teixiu les cintes per sobre i sota de les tiges treballant en el sentit de les agulles del rellotge. Heu d’alternar una i una per sota, però podeu provar altres variacions. Quan feu el vostre primer cercle complet, assegureu-vos que aleshores aneu per sota de les tiges que aneu passant a la fila anterior. Això sempre hauria de ser cert mentre continueu en espiral al voltant de l’espígol. Estireu la cinta a mesura que aneu, comprimint les flors a mesura que aneu. Això és important perquè a mesura que les flors s’assequin es reduiran de mida.

8.  Quan el vostre teixit cobreixi les flors, fixeu la cinta a la base de les flors amb mig nus i estireu fort. Talleu un altre tros de cinta i lligueu un llaç al voltant del nus.

9. Talleu les tiges perquè quedin uniformes a la longitud desitjada. Podeu retallar la vostra cinta de teixit a l’arc o utilitzar-la per embolicar les tiges. Si emboliqueu les tiges, feu un altre nus a la part inferior i retalleu l’excés de cinta.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Un viatge submarí per l’Alt Penedès (i VI): punt geològic 4

Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

Fi de la transgressió marina. Les aigües reculen cap el Vendrell Carretera de Gelida en direcció a Sant Llorenç d’Hortons (BV-2249)

Fotografia : Lluís Rius – Talús de Can Raimundet.

Com arribar-hi?
Abans d’arribar a la població de Sant Llorenç d’Hortons, passat el km. 5 de la carretera BV-2249 trobareu una pista (GR-5), just abans d’una corba molt tancada a mà dreta, seguiu-la fins al trencall que us portarà a la Masia de Can Mata. Abans d’arribar a la masia preneu una pista a mà dreta, en mal estat, que segueix en sentit cap al traçat de la línia del tren d’alta velocitat AVE. Arribem a un fort pendent, el baixem i seguim la pista de l’esquerra fins la llera del torrent de Can Raimundet.

Les condicions de retrocés de les aigües van afavorir zones subaquàtiques de ventalls costaners, és a dir, la penetració de sediments procedents del prelitoral dins de les aigües marines que recobririen els antics sediments de fons de badia. Aquestes condicions de major continentalitat són ben visibles a les parets del talús de Can Raimundet en el seu pas per la riera de la Rierussa.


D’un entorn de fons de badia, ric en llims i argiles i de coloració blava en el tram baix del talús de Can Raimundet, passem a unes condicions, cada cop de major aport detrític, més pròpies d’ambients de zones de planures submergides, com en els deltes i estuaris, visibles en el tram més alt del talús.

Podem observar sediments rics amb llims, intercalats amb dipòsits de graves i conglomerats més ocres que ens testimonien un ambient de planura del marge costaner. Molt distint de les argiles plàstiques i verdoses de la base del talús d’ambient marí profund de badia.
El retrocés de les aigües i les condicions més continentals s’imposen definitivament a l’Alt Penedès. Els torrents de la Rierussa ens han ajudat a deixar al descobert aquest episodi de transició en almenys dues pulsacions per donar pas, definitivament, als dipòsits plenament continentals reconeixibles en la zona de Masquefa, Hostalets de Pierola i Piera. Just a sobre de la Rierussa trobem la masia de can Raimundet, documentada des de 1513 però de ben segur existent des de més antic.

Al peu de la masia, a la llera de la Rierusssa, es conserva una petita joia de la història i de l’aprofitament humà dels recursos geològics: la pedrera de can Raimundet. Aquesta pedrera aprofita l’aflorament rocós propiciat per l’erosió de les aigües de la riera i que alhora dóna lloc a una bonica cascada. En aquest aflorament podem veure clarament les traces del procés extractiu al marge esquerra de la riera, amb els senyals dels tascons utilitzats per arrencar les pedres, els retalls de la roca en forma de L, característics
de les pedreres, i un gran carreu a mig extreure, envoltat del solc d’extracció.

Fotografia : Lluís Rius – Vista del front de pedrera de Can Raimundet i del carreu que es conserva sense completar-ne l’extracció.

Una mica d’història…
Qui va extreure la pedra? Quan? Quanta? On es va utilitzar?
Precisament la resposta a la quarta d’aquestes preguntes ens permet descobrir la de les altres tres. La pedra de can Raimundet va ser utilitzada en l’obra romana del Pont del Diable, construït sobre el Llobregat, al límit dels termes municipals actuals de Martorell i Castellbisbal, cap a l’inici del segle Ir., i per a la talla d’un mil·liari, descobert a les excavacions arqueològiques de Santa Margarida de Martorell, amb una inscripció que es pot datar entre els anys 350 i 353.

A la pedrera de can Raimundet podem veure com l’aparent insignificança d’una pedra retallada i d’unes marques de tascó a la vora de la Rierussa contenen una autèntica lliçó de l’aprofitament humà dels recursos naturals, de la historia del territori i de la tecnologia. Les arenites bioclàstiques emprades en la fonamentació i l’arc honorífic, i en l’estrep occidental de l’obra romana del pont, provindrien de la pedrera de Can Raimundet a Sant Llorenç d’Hortons. En aquests lloc s’observen actualment treballs d’extracció antics d’una tècnica equiparable als descrits a Olèrdola.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Un viatge submarí per l’Alt Penedès (V): punt geològic 3

Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

Entorn de plataforma terrígena i fons de badia (Torrent de Can Torrents). Entre la zona d’influència de la costa i zones de major profunditat de la badia – Nucli urbà de Gelida

fotografia: Teresahr – Plataforma terrígena del torrent de Can Torrents.

Com arribar-hi?
Es parteix del camp de futbol de la població de Gelida. Se segueix el camí que parteix de l’extrem dret
del camp. Seguiu uns 150 metres, i just quant comença a enfilar-se, preneu el camí que us apareix a la dreta i baixa pel torrent amb un fort pendent. Arribareu fins al vessant d’un altre torrent anomenat torrent de Can Torrents on hi trobareu una gossera. Quan s’acaba el tancat de la gossera, voregeu-la i endinseu-vos per un camí molt feréstec que trobareu a mà dreta. A uns 130 metres, entre pins i matolls observareu, en sentit cap al fons del torrents, una placa sorrenca d’uns 33 x 15 metres, lleugerament ondulada i inclinada. Aquesta és la plataforma terrígena.

La riera de Can Torrents, al llarg del temps, ens ha fet un rentat dels sediments plàstics que hi havia a la llera del torrent deixant al descobert uns materials més arenosos i endurits, vestigis de fons marins. La seva superfície és lleugerament ondulada amb una presència més aviat pobre d’organismes. Trobem les conquilles de bivalves, restes de lamel·libranquis, closques d’equinoderms i conxes de gasteròpodes. Els elements biològics són dispersos, fragmentats i molt alterats, la qual cosa ens indica que són materials arrossegats pels corrents marins i allunyats de la àrea de producció.

Un racó misteriós que permet al visitant deixar–se submergir i nedar damunt de la superfície reclinada i
ondulada del fons marí, entre la costa i el fons de badia.


Ambients de fons de badia


Damunt de la plataforma terrígena observem una pared d’uns 12 metres d’alçada de materials molt més plàstics de color gris, propis de les zones més profundes de la badia, com lutites i margues de coloració grisa, blava i verda, intercalades amb nivells arenosos fortament carbonatats. Aquests són els dipòsits marins més característics i fàcilment reconeguts en el nostre paisatge penedesenc. Es poden observar
fàcilment en els talussos descoberts per l’acció del riu Anoia, davant Les Cases Noves (Gelida) i al tram més baix dels dipòsits del talús Can Raimundet a Sant Llorenç d’Hortons.

Fotografia : Lluís Rius – Argiles blaves de fons de badia en els talussos de les Cases Noves.

Naturalment, en el fons marí hi trobem una fauna de vertebrats, avui dispersa en diferents museus. Aquest és el cas de les restes del sireni (*) Metaxitherium catalaunicum exposat en el Museu de Vilafranca.

Altres restes més fragmentades i aïllades ens permeten conèixer la variada fauna de vertebrats. És el cas del dofí del gènere Eurhinodelphis trobat a Can Juncosa (Gelida) i el d’una resta vertebral de balena Cetotherium trobada a Sant Llorenç d’Hortons i dipositada en el Museu del Seminari Conciliar de Barcelona. D’altra banda, al Museu Vicenç Ros de Martorell hi trobem una dent del gran tauró depredador Charcharocles.

(*) Els sirenis són un grup curiós de mamífers emparentats amb els proboscidis (grup actual dels elefants) però ben adaptats a la vida aquàtica. De cos fusiforme, amb els membres anteriors transformats en aletes i sense membres posteriors. Els seus representants actuals són els dugong i manatins. El seu descobriment fou força curiós. Les restes varen ser trobades per Jacint de Moulin a Mas Romeu (Vilafranca del Penedès) mentre realitzava la cartografia de la província de Barcelona, el 1869. Jacint de Moulin no pogué endur-se-les per l’oposició ferma del propietari dels terrenys. Aquestes restes foren oblidades en una quadra de la casa núm. 3 del carrer de la Fruita de Vilafranca, propietat del Sr. Mullol de Mas Romeu. L’any 1936 la mestressa de la casa ho comentà al canonge i paleontòleg vilafranquí Lluís Via i, finalment, l’any 1944, es dipositaren al Museu de Vilafranca.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Una ginecòloga al Líban

Estada de l’Olívia Martí-Becker al Líban

Vaig estar tres mesos al Líban, del març fins a principis de juny, per treballar com metgessa voluntària per una ONG petita local. El Líban és un país petit, molt bonic i molt complicat. Hi ha varis grups religiosos (cristians Maronites, musulmans Sunni i Xià, Darusis, entre altres) que dominen la política i moltíssima corrupció. Tot i així, el Liban és un dels països que al llarg dels anys va rebre més refugiats que cap altre del món de Palestina, de Siria, etc. (Compta amb 1 refugiat per cada 6 habitants. A Alemania, després del 2015, tenim 1 refugiat per cada 80 d’ihabitants).  Viure una crisi econòmica amb totes les seves seqüeles va ser una lliçó molt interessant. Si tens prou diners/dòlars tot bé, però la moneda està en plena caiguda, hi ha talls d’electricitat i d’aigua, els preus varien d’un dia al altre, els supermercats no tenen tots els productes etc. Tot i així la gent és la més amable i oberta del món i vaig ser feliç en conèixer persones d’ambits molt diferents.

La ONG EMA (“Endless Medical Advantage”) va ser fundada per un doctor sirià per a ajudar als refugiats sirians que viuen a la vall de Bekaa. Viuen en una mena de tenda-barraca amb una estructura de fusta, coberta amb tela impermeable del UNHCR. Per dins podries pensar que estiguessis en una casa, tenen sala d’estar, cuina i quarto de bany. Però a l’hivern fa un fred que pela, perque només tenen una estufa a la sala. En cada tenda hi viuen entre una i 3 famílies, generalment cada família té entre 3 a 8 nens. 

Cada dia anàvem als camps amb les dues furgonetes. A la gran, hi van treballar el traumatòleg siríà i la pediatra siriana, una màquina que cada dia veia entre 40 i 70 nens i infants. Jo, com que sóc ginecòloga, vaig treballar a la furgo petita, per tenir més privacitat amb les pacients. Hi havia  problemes mèdics de tota mena: infeccions genitals, embarassos un darrere l’altre a partir dels 15 o 16 anys i sense cap atenció mèdica, problemes de lactància, poc accés a contraceptius i problemes generals com a mal d’esquena i dolor de panxa. El que destacava: la falta extrema de coneixements sobre el cos i les raons d’enfermetats. A més, la fixació en prendre medicaments, sobre tot antibòtics, com a solució aparentment “fàcil” del problema perquè no hi ha temps per una prevenció. Probablement vaig decepcionar més d’una en negar-li l’antibiòtic perquè simplement no feia falta. Per altra banda – si treballes 10 hores diàries al camp, collint patates per menys d’un dólar, obviament prefereixes prendre’t un ibuprofè que no pas fer exercici d’esquena. Sobre tot, si a casa t’esperen 5 fills. Per combatre  mínimament la falta de coneixement, vaig començar de fer “Health Education Sessions” amb la Dàlia, la meva interpret a l’àrab: sessions curtetes i bàsiques de 20 minuts, explicant sobre un tema com ara infeccions genitals i higiene o contraceptius. El que em sorprenia, era que les dones eren super obertes, compartien detalls íntims i feien acusits sexuals. Ens reiem molt, sobre tot, obviament, dels homes.

Furgoneta-consultori ginecologia

Com que ens faltaven molts medicaments, en molts casos l’únic que podia fer és escoltar, perque donar consells a vegades resultava difícil degut a la situació apretada i les diferències culturals. Tot i així crec que prestar l’orella amb paciència davant les tragèdies de la vida, a vegades val més que la enèsima pastilla. 

L’experiència de treballar allà va ser extraordinària i intensa. Crec que al final jo vaig aprendre molt més del que m’esperava: tan mèdicament com en nivell humanitari. El que facilitava molt la feina és que tot l’equip d’EMA són sirians – molts d’ells van passar per situacions similars que les dels nostres pacients i per tant gaudeixen de la confiança de la communitat. I aquesta confianca s’estèn també als doctors que venen de fora, fet que valoro molt. 

Tothom em va rebre amb els braços oberts i dins de poc temps em sentia com a part de la família EMA. Per exemple, vaig estar al Líban durant el Ramadan, el període de dejuni musulmà. Entre sortida de sol i posta de sol no pots ni beure ni menjar i ni tan sols fumar un cigaret. Per entendre una mica millor de com se sent això, em vaig juntar al dejuni comú per uns dies, encara que em permetia prendre aigua. I buf, quin esforç: treballar, estar atenta totes les hores, amb la calor mentre l’estomac fa run-run. El premi, però, van ser els sopars d’Iftar, de trencar el dejú quan el sol s’hagi post: 5 o més plats de la més elaborada cuina siriana-libanesa, tot fet a mà: amanida Fattouix amb pa pita cruixent, pollastre Mansaf amb muntanyes d’arrós amb especies i ametlles, salsa de yogur amb cogombre, sopa de llenties, hummus, carbassons farcits i de postre el cafè fort amb cardamom, fruita i “baclava”, les pastes més dolces del món. Mes d’una vegada acabava a prop d’explotar. I mentre tothom perdia quilos perquè dejunava, jo en guanyava!

Mercat local del Líban

En total, vaig guanyar molt més del que vaig invertir, sobre tot experiències úniques, intenses, que mai mes oblidaré. Per tant, vull donar grácies a tot l’equip de’EMA i a tothom que em va suportar durant aquest temps!

Podeu seguir a EMA i suportar la seva feina aqui https://www.endlessmedicaladvantage.org/ o a l’Insta aqui: https://www.instagram.com/emalebanon/.

Olivia Martí-Becker

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

Por qué la natación es tan buena para cuidar el cerebro

Extret de The Conversation- Publicat: 26 julio 2022 – José A. Morales García, Universidad Complutense de Madrid

Fotografia José Rico Mira – Flickr

No es ninguna novedad que el ejercicio es beneficioso para nuestro cerebro. Cumple con un principio básico: lo que es bueno para nuestro corazón es bueno para nuestro sistema nervioso. ¿Pero existe alguna actividad física que tenga más ventajas que otra?

Existen muchas razones para ir a la piscina, a un lago o al mar este verano: para hacer más soportable el calor, para pasar un rato agradable, para ejercitar nuestros músculos, etc. Pero la mejor de todas es que la natación constituye uno de los ejercicios más completos para mejorar nuestra salud física … y mental.

Y para convencerle de que siga leyendo este artículo, le vamos a revelar un secreto. La expresión “fuente de la eterna juventud” podría ser literal. Y es que la clave está en el agua.

Ahí va un anticipo. La natación promueve la liberación de sustancias en el cerebro que mejoran la cognición y la memoria, gracias en parte a que contribuye a establecer nuevas conexiones cerebrales. Ayuda a nuestro organismo a luchar contra el estrés oxidativo y los radicales libres, reduce los niveles de estrés y mejora nuestro sistema inmunitario. En conjunto, mejora el estado de ánimo.

Empecemos a nadar.

En primer lugar, los beneficios físicos de la natación son innegables. Es un ejercicio muy completo que pone en marcha a los principales grupos musculares del cuerpo. Además de estimular el sistema cardiovascular, el trabajo realizado resulta mucho mayor que en otras actividades, gracias a la resistencia del agua. Otra ventaja es que el cuerpo, al estar sumergido, recibe menos impacto físico, y resulta más fácil moverse.

Pero tan importante es la forma física como la salud mental.

Subidón de endorfinas

Como buen ejercicio aeróbico –aquel que requiere un esfuerzo del corazón y los pulmones para proporcionar oxígeno a los músculos–, la natación produce la liberación de endorfinas.

Estas sustancias son la droga natural del cerebro, puesto que reducen la percepción del dolor, nos proporcionan placer y una inmensa sensación de bienestar y felicidad. Esta es la razón por la que la natación sea tan adictiva, porque las endorfinas secretadas se unen a los receptores opioides del cerebro, encargados de funciones como la sedación, la reducción del dolor o la euforia.

Que nadie se asuste. Las endorfinas no son para nada negativas, todo lo contrario. Entre otras cosas, se ha demostrado que son efectivas para tratar la depresión. Incluso algunos estudios han evidenciado que resultan mucho más eficaces que algunos fármacos antidepresivos. En este sentido, la natación como terapia mejora el estado de ánimo y reduce los síntomas de quien sufre ese trastorno. Esto permitiría reducir e incluso eliminar la medicación en algunos pacientes.

Parte del efecto antidepresivo podría deberse a la formación de nuevas neuronas en el hipocampo, algo que ocurre tras practicar natación. El hipocampo también es la zona del cerebro encargada de la memoria y el aprendizaje.

Entrenamiento cerebral para todas las edades

Sabemos que la actividad física contribuye a mantener la mente ágil a medida que envejecemos, pero no sólo en personas mayores. Algunos trabajos han descubierto que la natación ayuda a desarrollar el cerebro infantil. En concreto, un estudio reciente ha demostrado que niños de entre 6 y 12 años tienen más capacidad para recordar vocabulario tras haber nadado varios minutos. Esta actividad, por tanto, parece reforzar la memoria en personas de todas las edades.

Otra de sus grandes virtudes es que estimula la función cerebral. Este es el resultado al que se ha llegado después de un estudio realizado en nadadores adultos, quienes, tras 20 minutos de natación, mejoraron dicha función.

Gran parte de la culpa de estos beneficios la tiene el BDNF (del inglés Brain-Derived Neurotrophic Factor), un factor de crecimiento del cerebro que mejora la memoria y la cognición. Porque lo que diferencia a la natación de otras actividades cardiovasculares es, precisamente, que estimula la liberación de BDNF.

Rélax y desconexión

El motivo podría ser más simple de lo que pensamos: el agua. Por un lado, el medio líquido produce relajación, pero, además, el movimiento rítmico de la natación nos hace entrar en un estado meditativo. A esto se une que en el agua podemos desconectar de los sonidos que nos rodean y oír solo nuestra respiración.

Los beneficios no terminan aquí. La natación reduce la tensión emocional, puesto que reduce los niveles de cortisol, la hormona del estrés. También aumenta la producción de serotonina, una de las hormonas de la felicidad que nos ayuda a combatir la ansiedad, la depresión y el estrés.

Y por si fuera poco, las fibras nerviosas del cuerpo calloso –el cableado cerebral que permite la comunicación entre los dos hemisferios– se desarrollan más en los nadadores gracias a la precisión de las brazadas y a la forma en que se utilizan los movimientos bilaterales cruzados para nadar.

Y es que la natación pone en funcionamiento ambos hemisferios, que necesitan mayor cantidad de oxígeno. Este aumento de la comunicación de los dos lados del cerebro supone un aumento de la cognición y mejores capacidades de aprendizaje.

Pero no se vayan… ¡que aún hay más!

Freno al deterioro cognitivo

Recientemente, un estudio ha demostrado que la natación suprime el deterioro cognitivo de ratones obesos. El propósito de este trabajo fue reproducir en animales lo que ocurre en humanos al aumentar de peso como consecuencia de una mala alimentación. Esto se traduce en un deterioro de la capacidad de aprendizaje y memoria, lo que está muy relacionado con la inflamación del tejido nervioso y la disminución de factores neurotróficos o de crecimiento en el cerebro.

La natación revierte estos cambios anormales. En consecuencia, rescata del deterioro de la capacidad de aprendizaje y memoria a los ratones obesos, reduciendo la obesidad, disminuyendo la inflamación del hipocampo y aumentando la producción de factores neurotróficos como el BDNF.

Si usted nada habitualmente, seguro que no había pensado en todo lo que esta actividad le aporta. Así que a partir de ahora, tras el subidón que viene después de nadar o la adicción por la piscina, piense en todo lo que está ocurriendo en su cerebro tras practicar natación.

Para los no nadadores, si necesita una excusa para saltar a la piscina este verano considere este artículo como una señal.

¿Quién sabe? Igual el secreto de la eterna juventud se encuentra en el agua.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Un viatge submarí per l’Alt Penedès (IV): punt geològic 2

Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

Esculls coral·lígens de Sant Sadurní d’Anoia – Nucli urbà de Sant Sadurní d’Anoia

Com arribar-hi?
Preneu la carretera de sortida de Sant Sadurní sentit Vilafranca del Penedès. Entreu al darrer carrer del
marge esquerra de la vila. Del mig del carrer parteix un camí en sentit sud entre vinyes abandonades i
conrreus del Serralet que ens porta, a uns 200 metres, fins una antiga cantera envoltada de ginestes. De fet, aquest és l’escull que localitzà el paleontòleg i canonge Jaume Almera i Angelis d’Ossat el 1898.

Escull de Sant Sadurní. Capa superior amb
Mussidad i inferior més porosa amb Faviidads. Fotografia Jordi Martinell

Els esculls coral·lígens són veritables estructures vives de colonització de l’espai. Partim d’un fons marí sorrenc que cal immobilitzar a fi de poder fixar altres estructures més estables. Precisament l’interès d’aquesta visita és poder reconèixer els diferents estadis de construcció d’un escull
de coral.
Podem observar-hi quatre etapes de successió ecològica de l’evolució progressiva de l’escull.
En una primera etapa s’habilitarà l’entorn per a desenvolupar el futur escull coral·lí. L’establiment de l’escull requereix d’un suport estable. Seran els propis organismes marins els que permetran la fixació de les sorres per una munió de mol·luscs marins, com gasteròpodes i bivalves (lamel·libranquis de tipus pectínids, turritèlids i ostrèids).
Aquest primer substrat és ideal per a la colonització, en una segona etapa, d’algues rodofícies. Aquestes algues incrustants, en forma de rodòlits o formacions concèntriques, d’uns 2 cm de diàmetre, poden presentar foramimífers incrustants que contribueixen a fixar el substrat; puntualment també podem trobar-hi gasteròpodes i lamel·libranquis. Aquesta colonització ecològica de l’espai configura una matriu grollera, menys fangosa i més sòlida com a substrat futur per a implantar l’escull.
Des d’un punt de vista ambiental és una zona de gran producció, amb onatges i corrents que afavoreixen la formació dels rodòlits.
La tercera etapa configura el nucli de l’escull format per grosses colònies coral·lígenes, principalment per la família dels Faviidads, amb forma de bolet i de mida entre els 40 i 50 cm, i per altres algues de menor importància, com Porites i Mussismilia. Els Faviidads, d’aspecte rugós, més o menys compactes i de morfologia esferoïdal, creixen recolzats els uns contra els altres deixant espais intercoral·lins que
són reomplerts per llims calcaris, els quals contenen organismes més petits, com els lamel·libranquis
i gasteròpodes.
Les condicions ambientals que permeten aquest desenvolupament coral·lí són el d’aigües ben clares,
ben il·luminades i riques amb nutrients. El seu procés destructiu acostuma a ser per l’acció biològica. Les colònies de Faviidads i Poritidads són fortament perforades pels mol·luscs, serpúlids i lamel·libranquis.
La quarta etapa de l’escull culmina, en el seu nucli més alt, amb un domini de Mussimilia, formant una veritable zonació coral·lina des de la base fins al sostre, fàcilment observable per una substitució del Faviidads per les colònies de Mussimilia, de morfologia ramosa i d’aspecte més esponjós.

Detall d’una colònia ramosa de Mussismilia. Fotografia Lluís Rius

Aquestes colònies ramificades són una adaptació i colonització més agressiva en un medi abundant de fang. Conjuntament amb Mussimilia també hi trobem hidrozoos del grup dels Mil·lepòrids, ambdós ben adaptats a entorns fangosos i desenvolupant formes planes de creixement, que acabaran aclimatant l’escull com a organismes dominants.
Com hem vist, els esculls coral·lígens són formacions biològiques amb una gran diversitat d’organismes, res a veure amb d’altres indrets marins més profunds i arenosos, com en la plataforma terrígena.

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

Un viatge submarí per l’Alt Penedès (III): punt geològic 1


Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

La invasió marina Sant Salvador de la Calçada (Gelida)

Vinya de Can Duran, on podem veure el contacte continental-marí.
(Imatge Jordi Batllori)

Com arribar-hi?
Aneu a Gelida fins a l’estació de Renfe. Seguiu el camí fins al barri de Sant Salvador. Passeu el pont que travessa el riu Anoia i a mà esquerra trobareu una pista que segueix la llera del riu Anoia per enfilar-se al torrent de la Rierussa.
Seguiu el camí que travessa la riera i remunteu el camí, a uns 550 metres, observareu el contacte continental inferior i la transgressió marina ben visible en el marge de les vinyes.

A la vinya de Can Duran, barri de Sant Salvador de Gelida, hi podem observar el contacte entre els materials del complex continental inferiors i l’inici d’una pulsació o transgressió marina.
Els materials argilosos de color vermell intens són sobtadament coberts al seu damunt per materials de coloració grisosa d’origen marí. Aquest contacte també el podem apreciar en el marge dret al llarg de l’autopista AP-7 sentit Vilafranca, entre la població de Gelida i el barri de Sant Salvador de la
Calçada i, més enllà, en el Pas de Piles (Sant Sadurní d’Anoia).
El mar penedesenc era un mar d’aigües tranquil·les, somes i transparents amb una fondària d’entre
50 a 100 metres. Aquest fou un mar interior abrigat entre ambdues serralades, la del Litoral i la del
Prelitoral, que propiciaren la formació d’estructures biològiques complexes, com els esculls coral·lígens.
Les noves condicions ecològiques feren possible la formació d’almenys dues estructures d’esculls: els esculls en franja, localitzats en el sector septentrional de la conca, i els esculls en placa, d’estructura arrodonida i més allunyats de la costa, localitzats damunt dels blocs emergents de Vilobí, Pacs i Sant Sadurní d’Anoia.
Els esculls en placa eren estructures coral·lígenes modestes i s’implantaren damunt de les estructures més alçades de la depressió. Són formacions adossades a la línia de la costa i ocupen una posició interna a la conca.
Són esculls poc desenvolupats per manca d’un talús marí pronunciat, uns 20 metres com a molt, fet que
propiciaria un ambient d’aigües més somes, de poca oxigenació i amb manca de nutrients. Aquestes
condicions extremes propiciarien un tipus particular d’escull que es localitza freqüentment a l’Alt Penedès, en indrets com Sant Sadurní d’Anoia i Sant Pau d’Ordal. Són esculls aïllats i de dimensions petites, de l’ordre d’1 a 5 quilòmetres d’extensió i d’una alçada de 2 a 5 metres.
Un bon exemple d’aquest tipus d’escull el trobem a les rodalies de Sant Sadurní d’Anoia.

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

Un viatge submarí per l’Alt Penedès (II)

Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

Us proposem un viatge submarí des dels testimonis de les primeres transgressions a Sant Salvador de la Calçada (Gelida) i pels indrets més propers a la costa amb formacions coral·lígenes (Sant Sadurní d’Anoia). Ens submergirem al fons de la plataforma marina (Barranc de Can Torrents a Gelida) i contemplarem els materials de fons de la badia (Cases Noves a Gelida) per, finalment, observar el testimoni geològic de la reculada de les aigües al talús de Can Raimundet a Sant Llorenç d’Hortons.
L’ordre dels punts geològics descrits aquí responen a un guió respecte a un hipotètic allunyament de la costa. Per tant, vosaltres podeu fer la vostra pròpia ruta en funció del vostre interès.

Una ruta lògica des del punt de vista del trajecte seria començar per la població de Gelida per visitar el punt geològic 3 i 1; pendre la carretera de Gelida a Sant Llorenç d’Hortons per visitar el punt geològic 4 i per acabar a Sant Sadurní d’Anoia al punt geològic 2.

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Deixa un comentari

Un viatge submarí per l’Alt Penedès (I)

Enguany incloc a la secció Extra d’Estiu Un viatge submarí per l’Alt Penedès de Lluís Rius i Alfred Mauri. En total 6 entrades. Desitjo us agradi.
Bon estiu!
***********************

Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri

Un passeig entre 16 i 14 milions d’anys enrera

El nostre paisatge quotidià constitueix un referent per entendre l’evolució de l’entorn natural i de l’espai que l’ha generat. En clau de punts geològics d’interès per l’Alt Penedès pretenem oferir-vos un nou punt de vista de l’entorn que ens ajudarà a interpretar i descobrir els vestigis d’un temps perdut. Cal dir que els indrets aquí esmentats no formen part d’un itinerari estable sinó més aviat de racons amagats i, en alguns casos, d’accés poc condicionat, la qual cosa requereix un calçat adequat i un vehicle 4×4 per alguns dels desplaçaments.
El nostre itinerari pretén ser un recorregut pels ambients geològics de l’anomenat complex marí i de transició. Un trajecte dels vestigis marins entre els 16,4 i els 14,6 milions d’anys que ben segur us sorprendrà.

El Vallès-Penedès, el rift valley català
L’origen de la depressió del Vallès – Penedès es remunta a uns 30 milions d’anys quan, des del sud de la península Ibèrica, es va produir una important fractura o enfonsament de l’escorça terrestre, la qual s’estengué a través de la Mediterrània Occidental i del Sud-est de França fins arribà a l’Alemanya Occidental.

Distribució del conjunt de fractures o rifting a l’Europa occidental.

La conca del Rin, la del Roïne i la depressió del Vallès Penedès tenen, doncs, un mateix origen.
Aquest procés de fracturació de l’escorça s’anomena rifting, fenomen similar al que succeeix encara avui ique s’inicià fa només 4 milions d’anys a l’Àfrica Oriental, separant el continent africà de la Península Aràbiga, i creant un nou espai invadit pel Mar Roig.
En el nostre cas, aquest procés geològic fou avortat, però les seves conseqüències foren una important cicatriu, la major part de la qual se soterrà en la Mediterrània on el procés de rifting o fracturació va ser més intens.
El Vallès-Penedès constitueix, en aquest context, una estreta fossa tectònica de direcció SW-NE, és a dir, una depressió marginal d’aquesta gran esquerda en el Mediterrani Occidental, seguint un conjunt de fractures o falles en el terreny. Té una longitud d’uns 100 km i una amplada màxima de 15 m, s’estén paral·lelament a la línia de la costa encaixada per les serralades del Litoral i Prelitoral.

Els colors del passat
L’enfonsament de la conca penedesenca no va ser pas un procés regular en l’espai ni en el temps, sinó que trobem una realitat territorial fragmentada i asimètrica formada per un conjunt de diferents blocs que cediren a diferents velocitats. Alguns resten més alçats que els altres, en forma d’alts estructurals, com són els blocs del massís de Bonastre i els de l’Ordal. D’altres, més enfonsats i basculats, disposen d’una major fondària de sediments, com és el cas dels blocs més propers al Prelitoral on l’enfonsament fou més actiu.

Principals elements estructurals. (Permanyer, 1990)

De forma molt abreujada, podemiferenciar tres grans episodis que afectaren de forma global la conca. Un primer episodi de drenatgede terres que ompliren la vall succeïts durant el període anomenat Miocèinferior, entre els 23 i 16 milions d’anys. Aquestes terres solen serargi les, graves conglomerats d’un color vermellós i ocre. Especialment visibles en la llera dreta del Llobregat, en els talussos de la AP-7 entre Molins de Rei, Papiol, i Castellbisbal.
Un segon episodi, anomenat el Complex marí i de transició i motiu d’aquest recorregut, es caracteritza pels materials dipositats durant les entrades i sortides d’aigües marines succeïdes en diferents pulsacions, entre els 16 i 14 milions d’anys, reconegudes avui per materials fins i carbonatats amb una gran varietat cromàtica de les terres: blaves, verdes, grises i ocres.
En la darrera etapa, novament continental, entre els 14 i els 6 milions d’anys, els darrers drenatges ompliren la vall. Es reconeixen avui en el sector Prelitoral per argiles intercalades amb graves i conglomerats d’un color vermellós intens.

El complex marí i de transició
Entre els 16 i 14 milions d’anys hi hagué un canvi radical en les condicions fins aleshores continentals de la vall. El seu enfonsament, conjuntament amb un incrementdel nivell dels oceans, propicià la penetració terra endins d’aigües marines, fenomen que en termes geològics s’anomena transgressió marina. D’altra banda, la retirada de les aigües s’anomena regressió marina.
El perfil de la costa s’alterà considerablement i es crearen dues cubetes marines interiors: una inundà els camps de Tarragona i una altra penetrà pel Vendrell i s’endinsà pel Baix i l’Alt Penedès fins arribar a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
Durant el Miocè inferior i mitjà hi hagué diverses pulsacions de transgressions i regressions marines que condicionaren el paisatge del Vallès-Penedès: la plana de Tarragona i el Vendrell foren les que
romangueren un major temps inundades.
Hom pot reconèixer afloraments d’entorns ecològics marins en diferents indrets del nostre territori actual: es troben veritables formacions d’esculls coral·lígens propers als antics relleus de la costa, plataformes terrígenes properes al perfil del talús marí i materials més fins propis del fons de
la badia.

Posició dels indrets geològics d’interès respecte a un perfil hipotètic de la costa. (Permanyer 1990)

Continuarà…

Publicat dins de Extra d'estiu, Viatges | Etiquetat com a | Deixa un comentari