Amistat de tardor

Fulles de pollancre

Amistat de tardor

S’han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d’un desordre
que s’endinsa en la greu comprensió de l’hivern.

 

Joan Margarit

https://www.joanmargarit.com/es/amistad-de-otono/amistat-de-tardor-2/

Publicat dins de Poemes | 1 comentari

Fi del concert: Comiat

La noia dels cabells de lli - portada

Comiat

No, aquest conte no estava en el llibre d’Apel·les Mestres, però és una història amb tanta poesia i tendresa que la crec capaç de no desentonar de tot amb el repertori anterior.

Seguíem tots dos gairebé en la mateixa postura del començament, potser una mica hipnotitzats: ell per la curiositat d’escoltar-me i jo per l’esforç immens que em representava anar posant en ordre un trencaclosques mig oblidat de cançons, dibuixos, circumstàncies i anècdotes, tenint cura que tot plegat no resultés monòton sinó agradable per al meu oient.

  • Estic acabant el meu “índex”… El llibre que tant intensament li he comentat ja ha tombat la seva darrera plana. A més: quantes hores fa que som ací?
  • El pacte de no mirar el rellotge l’hem de complir fins al nostre comiat -digué el meu company amb to quasi imperatiu- I perdoni que no li he preguntat cap vegada si estava cansada de parlar, cuito a dir-li que jo escoltant-la he passat una estona breu, ràpida, inoblidable… Sembla que clareja, la lluna ja no destaca tant. Tornarem a veure’ns algun dia? -preguntà ell, afirmà, millor dit.
  • Què vol que li contesti! L’experiència m’ensenya que a vegades hi ha desenganys si retrobem una persona fora de l’escenari que li havia atorgat aquella peculiar situació. El nostre marc ha estat aquest: primer el concert, després el tema de pregona bellesa que ens hem trobat com un privilegi sorprenent i inesperat, mai més el tindrem a l’abast!

La meva resposta potser fou una mica dura, però realista. Ell semblà que no volia claudicar:

  • Ens veurem en altres concerts, n’estic segur. Però és veritat, cap més tindrà el llarg epíleg del d’aquesta nit, immersa en emocions difícilment repetibles.

Les notes dels primers compassos del Preludi de Debussy tornaren a commoure’m. L’amic, feia unes hores inconegut, es posà dret tot prenent amb la mà esquerra l’aparellet lluent i pla que havia aconseguit un perfecte enregistrament.

El moment era tens, inexplicable. Dempeus  un davant de l’altre.

La lluna era un plat d’argent damunt unes tovalles esteses de color blau cel. Els nostres rostres tenien l’expressió de quan veus en l’altre un vell amic, aquest és el miracle de la comunicació!

Vaig agafar-li el braç dret i sense adonar-me’n tenia la seva mà entre les meves. Tan freda que em va causar una esgarrifança. Me la vaig apropar als llavis, poc a poc, amb veritable unció, amb respecte. Els ulls plens de llàgrimes l’anaven humitejant. Mentre passava per la memòria aquell soldadet que tornà amb la mà morta, de la guerra…

L’esquartarament dels cavalls… La nina esbotzada… Però també el record del jardí i les roses… I el nen que per fi ja sabia qui eren els Reis (*)… El nen Jesús adormit… L’explosió de claror i ginesta dalt de la muntanya que cada u ha de pujar amb optimisme…

Amb delicadesa ell agafà la mà xopa de tants records i la tornà al seu lloc. Havia deixat el magnetòfon minúscul damunt del banc, del “nostre banc”, les notes de La noia dels cabells de lli  rajaven subtilment de l’aparell.

Ell el prengué i començà a allunyar-se. Les tecles agudes del piano vibraven cada vegada més distanciades de mi.

Tan lleus que gairebé no se sentia res…
Tan lleus, que jo ja no sentia res…

FI

(*) Aquest darrer conte es publicarà la Nit de Reis del 2021

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Esquifidesa i despreniment: Cargol treu banya (II)

Cargol treu banya
Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

[…]

Cargol treu banya II

L’únic parent que tenien era un nebot. Ja havien intentat guanyar-se’l, fer-se’l seu, ja, però era un xicot impossible.

Gràcies a Déu allà no s’hi perdia gaire. Ho havia fet feia anys de venir sovint a veure’ls, quan morí la germana de la Paca, la mare del noi. Però fill meu, “allò” era un huracà, un terremoto que en deia en Magí.

– Tia, de frontispici, deixi’m tirar les persianes amunt!!

I tot dient “deixi’m”, ja les havia aixecat.

Un instant! Exagerat el xicot! Oh, i a banyar-nos! A ofegar-nos, voldràs dir, cap de trons, un pom de l’escala tens per cap, Francesc. Poc es podia pensar que ta tia quan et posà el seu nom arribessis a ser tan diferent d’ella!

– Oncle Magí, per què no anem a banyar-nos? Vostè que té cotxe, d’ací a Castelldefels és un instant!

Sí, sí, es veu que la Sra. Paca en apadrinar el nadó i atorgar-li el seu patronímic havia volgut també traspassar-li els seus efluvis d’antipatia, cor agre, manca del sentit de l’humor, espessor i altres virtuts, de les quals ella n’estava tan cofoia.

Sort que de mica en mica, la tromba del Francesc, el cabra boja de nebot, anà distanciant les vistes. De vegades semblava que en Magí s’ho passés bé recordant a la seva dona les males estones provocades pel parent:

-Tu… Recordes aquell dia que els d’aquí el costat es barallaven per la bicicleta i s’escometien a trompades? Quan vaig veure el “teu” nebot que anava a descompartir-los…! I com rebia, ell també, el beneit! Fort, pensava jo, aprendràs de cop a posar-te a redemptor, Don Quijote de pega!

-Sí -responia la Paca-. Però l’endemà vingué la Sra. Mercè a donar-nos les gràcies. Diu que si no s’hi posa en Francesc, s’haguessin matat!

– Doncs si que s’haguessin matat, recasquinpace -responia en Magí amb un català disfressat i un llatí d’oïdes.

-Sí, Magí, sí, tens raó.

I tornava a veure’l dalt del pòdium de vencedor victoriós, i estarrufat com un gall dindi. Quin marit! Quina clarividència, senyor!

Un dia, la Sra Paca va obrir una altra escletxa. No per xafardejar a fora, sinó en els seus sentiments plens crostes. Ni sap com va ser: estava estenent la roba dalt del terradet, i aquell aire fresc… potser una flauta que se sentia de lluny assajant el Santa nit, qui sap si les rialles dels infants de la torre del costat que tenien vacances i esmorzaven en una tauleta sota una parra esplomissada i ella podia contemplar-los a pleret…

Quan fou la darrera vegada que vingué en Francesc? Ah, sí, ja recordo! Va ser al·lucinant! Mentre, anava rumiant com posar les agulles d’estendre a unes tovalles blanquíssimes que feien encara olor de lleixiu. Va ser horrorós. Sí, ens vam discutir, ens vam barallar, com es va posar! És un maleducat, no ens tenia respecte de res… Va dir… Sí, que semblaven DOS CARGOLS tancats a la closca. Que ja podia tronar i ploure, que el món, que la fam, que si els infants desnodrits. Què deia…? Si no l’enteniem! Oh, i torna-hi amb lo dels cargols… Aquests mitjons no sé ni per on sargir-los.

La Sra. Paca anava estenent, barrejant l’avui, el present, amb la filípica del nebot.

-Ara mateix, s’acosta Nadal. Sí que estem bé en Magí i jo solets, sí…

Però l’any passat, en Francesc fins i tot em va fer plorar, em va emocionar. Va trucar i en entrar ja cantava a crits el Fum-fum-fum. I va aixecar totes les persianes i va desembolicar un paquetot que portava i en va treure unes figures de pessebre i damunt el bufet en un moment el va fer, amb molsa i tot! I ens deia: canteu, canteu, és Nadal! És ben boig. No obstant això, em sembla que en Magí també estava content d’aquella invasió.

Però vam quedar disgustats. En anar-se’n em va fer un petó i em demanà que li telefonés. Ja em pot esperar assegut que li telefoni assegut. On he d’anar a telefonar? Ja ho diu en Magí: “Quin invent més nefast, el telèfon! Se’t posa a casa, t’interromp quan menges, té dret a fer-te aixecar del llit… Fora el telèfon!”.

I fora telèfon. Era veritat que no el necessitaven, MAI.

El cove ja era buit. La Sra. Paca baixava amb recança les escales. En entrar al menjador va veure en Magí, amb la porta mal ajustada del bany, com s’afaitava. Amb la cara plena de bromera destacaven uns llavis prims i vermells.

-Magí… no sé… com que he pensat que s’acosta Nadal, que allò d’en Francesc va ser una criaturada. Estarem molt sols…

Ai, el Sr. Magí semblà més gall dindi que mai. De poc no es fa un estropell amb la navalla.

-Ja baixes del burro…? A aquell poca-solta vols convidar? Tu mateixa, al cap i a la fi és de la teva banda.

Per una intuïció -no en va feia tants anys que vivien juntets- la Sra. Paca comprengué que en Magí desitjava, tant o més que ella, que aquell raig de llum d’en Francesc tornés a aquelles parets grises i silencioses. De puntetes sortí per la porta del jardí i s’atreví a anar a la torre del costat.

Com si implorés una gràcia de caritat, demanà si li deixaven telefonar. La Sra. Mercè, somrient, l’acompanyà cap dins… Fora el jardí, els infants feien rotllana amb nens d’altres veïns i cantaven a ple cor: “Cargol treu banya, puja a la muntanya!”

La Sra. Paca, instintivament es posà ambdues mans als costats del front. Potser sí que ella en aquell moment trencava la muralla de bava que obstruïa la seva closca i espiritualment dues antenes començaven a adonar-se que fora d’ells hi havia vida, alegria, cançons, nens i una senyora afectuosa assenyalant un aparell que acabaria de fer el miracle:

-Aquí té el telèfon, Sra. Paca. Vostè mateixa, jo vaig al jardí, que ara em tocava parar a mi.

+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Croissant

crosant

 

Croissant [mot francès ‘creixent’, pastís vienès (1689) en record de la victòria contra els turcs, amb al·lusió a l’ensenya turca de la ‘mitja lluna’]

La ciutat de Viena va ser durant els segles XVI i XVII un baluard de la cristiandat, atacat diverses vegades pels turcs fins que els vienesos els van fer fora definitivament l’any 1689. Sembla que a partir d’aleshores, algun pastisser de la ciutat, per celebrar la victòria, devia elaborar una pasta que representava l’emblema dels vençuts: la mitja lluna creixent (croissant, en francès). La tradició de menjar-se’l amb el cafè o el cafè amb llet del matí es va anar estenent per França, Espanya, Itàlia…

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Manel ja estàs al cel

Avui a darrera hora del vespre he rebut un missatge comunicant-me la mort del Manel, el Manel Pousa, el pare Manel. He tingut una esgarrifança: perdre al Manel és perdre una baula de la meva vida.

El conec des de fa gairebé 50 anys, aleshores jo anava a l’esplai del Club Oriols a la Parròquia de Sant Josep Oriol, i ell era el responsable de l’esplai. Ens acompanyava a les excursions de cap de setmana, a les colònies a l’estiu, a setmana santa… i es preocupava de la nostra educació com a joves i adolescents.

Recordo que quan el 1975 el van ordenar sacerdot van fer una col·lecta entre tothom i li van regalar un vespino vermell que també ens l’emportàvem de colònies, i cada matí anava a buscar el pa al poble, o a fer altres encàrrecs.

Amb ell reiem molt, era molt ingeniós i força transgressor, però a l’hora de pencar, no hi havia qui s’escaquegés amb ell. Les misses eren disteses, i començavem donant-nos la pau, a vegades ni llegia totes les lectures, l’evangeli i prou, i isi hi havia hagut un problema entre els companys en parlavem allà.

El recordo en una excursió a Sant Segimón del Montseny, que va ploure el que no està dit, no portava anorac i es va fer un impermeable amb bosses de brossa.Vam acabar tots enfangadissims i el lema era: Tots ben guarros! i no importava com de mullats i enfangats estavem tots.

A l’esplai tothom li deia el Manel, a casa ma mare em va preguntar qui era aquest Manel del qual en parlàvem les germanes i al dir-li que era el sacerdot de l’esplai, aleshores ens va dir que li haviem de dir mossèn Manel. Per a mi sempre serà el Manel. Des de fa anys ha esdevingut el Pare Manel i per allà on ha passat s’ha preocupat de dignificar la vida dels altres sobre tot els més desfavorits.

Mai ens hem perdut la pista i sempre hem estat en contacte. Des de sempre he col·laborat a les seves accions: colònies per nens, esplais, ara un club de fútbol, ara el repàs, els casals d’estiu. Recordo anar-lo a animar a les maratons que corria i fer-li l’avituallament d’una punta a una altra de Barcelona.

Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una trucada d’ell, resulta que volia trucar a unaltre i em va trucar a mi. Vam estar xerrant una estona del confinament, l’estiu… A l’acabar em va dir a principis de setembre et truco i parlem.

Gràcies Manel per tot.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Esquifidesa i despreniment: Cargol treu banya (I)

Cargol treu banya

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Cargol treu banya

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
Cargol bover, jo vindré també.

Allà sempre n’és festa
i el sol entra al cor
n’esclata la ginesta
tota estrellada d’or.

Allà s’hi córrer i salta
allà s’eixampla el pit
si la muntanya es alta
pugem-hi amb més delit!

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
cargol bover, jo vindré també.

Allà hi baten les ales
pinsans i gafarrons
allà hi canten cigales
que en saben mil cançons
la xica farigola
floreix arreu, arreu
com més se la capola,
perfuma més el peu!

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
Cargol bover, jo vindré també.

El dibuix representava uns infants que asseguts a terra entonaven la cançó, mentre uns cargols grandiosos enfilaven muntanya amunt lentament, constantment amb l’esperança de trobar “allí dalt” la ginesta estrellada d’or, el sol que entrant al cor donarà la recompensa a tots els esforços. Perquè… així és la vida.

El Sr. Magí i la Sra. Paca eren un matrimoni feliç. Bé, entre ells dos, s’ho recordaven sovint, semblava que els fos necessari refrescar la memòria dient-s’ho l’un a l’altra. Si em permeteu la comparació us diré que en assegurar llur “felicitat” era com si donessin corda a un rellotge vell, que hom es col·loca a l’orella i escolta si encara camina…

El Sr. Magí, doncs, de tant en tant deia beatífic:

– Quina sort vam tenir de trobar aquesta torreta amb jardinet. Imagina’t que visquéssim en una escala de pisos! Tot el dia saludant: ara l’un, ara l’altre… Imagina’t que ara truca la veïna del davant preguntant si tens julivert, si els deixes un moment el diari, si han vingut a mirar el comptador de la llum… imagina’t.

Efectivament, per al Sr. Magí tot eren fantasmes dels quals, sortosament, ells n’havien prescindit, “monstres” mig éssers humans, mig no, que potser els haguessin demanat un favor. Trucades inoportunes a la porta, de les quals ells, benauradament, se n’havien alliberat!

Quanta imaginació, el Sr. Magí. Realment, li havien encertat el nom.

I la Sra. Paca?

Feina tenia a tirar persianes avall, a córrer cortinetes. Això sí: deixant una mica d’escletxa per aposentar el seu “observatori”.

– Fixa’t Magí. Aquests vailets de la torre del costat ja tornen a jugar a pilota. Com els vingui a parar al jardí, no els la torno. Si truquen, fem veure que no…

Riiiiiing! No va poder acabar la frase: la Sra. Paca, llucava, com fent puntetes, dos infants trucaven primer breument, però després…

El Sr. Magí mormolava:

– Maleducats! Apa, fort! Jo trucaria més! Sembla que el timbre tingui pega; no desenganxaran els dits, no!

Ben junts, incòmodes, mig ajupits en el seu racó, sentint dintre seu la cremor de la gran victòria del seu egoisme, van veure per fi com els dos germanets se n’anaven amb la cua entre les cames.

En aquella torreta sols trucaven les persones inevitables: els cobradors.

– Ui, ui, ui, -deia en to desconfiat el Sr. Magí- Això que el banc et pagui les coses. He! Si fan el viu ja els pots anar al darrere, ja… Ves si miraran pels meus interessos com miro jo. Mira que n’ha viscut de segles, la humanitat, sense tantes combinacions… Així hem anat a parar!

La Paca se’l mirava embadalida. Si enlloc de frívols concursos de bellesa, en fessin de “marits espavilats” ella (que també tenia imaginació) ja veia al seu home amb una “banda” creuant-li el cos, un ceptre a la mà, i potser corona i tot. És que s’havia de veure lo atinador que era!

També… oh atreviment! Algun cop trucava un pobre.

– Mangantes, ganduls, vaja xollo us munteu… Res, a treballar.

I tant! A treballar! Que ell havia criat moltes varices a les cames, dempeus tot el dia fent d’adroguer! Ni un mos podria menjar-se en pau:

– Magí, m’he quedat sense fideus!

– Magí, en anar a fer el cafè…

I porta cap amunt, i rialleta de conill als llavis. Que la parròquia és sagrada, i ell no es podia estar de permetre el luxe d’engegar les desmemoriades a fregir espàrrecs.

En resum: que truquessin perquè venien a mirar-li els comptadors era natural. Que li vinguessin a cobrar els rebuts era desagradable, però no pretenia que els regalessin l’aigua o la llum “perquè eren tan guapos”.

De vegades, s’avorrien tant, se sabien tant de memòria, que discutien per qualsevol fotesa:

– Qui veus? Qui és? Deixa-m’hi posar, dona. Enretira’t. T’enganxes a l’escletxa i no em deixes veure res…

Em preguntareu si anaven a comprar. És clar que sí. I ben d’horeta. El soterrani el tenien curull encara de “coses que s’aguanten”, les havien emmagatzemat abans de liquidar la botiga. Les torretes del voltant encara no s’havien obert quan ells sortien i anava la mar de bé, no trobaven “persona humana” com deia la Sra. Paca.

(Continuarà)

+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•

Publicat dins de Extra d'estiu | 1 comentari

Reserved Dr. Collons

Dr. Collons

1033 Weyburn Pl – Los Angeles, CA 90024

L’octubre de 1990 em vaig traslladar a viure a Los Angeles. A les hores lliures agafava el cotxe i anava a voltar per la ciutat, qualsevol excusa era bona per descobrir les autopistes, barris perifèrics, carrers amagats, indrets insòlits… I tot sense GPS com a màxim un mapa en paper que m’havien proporcionat els de l’ American Automobile Association AAA. Vaig arribar al carrer Barcelona i Menorca, a l’avinguda Catalunya i Andalusia… Sempre anava proveïda de la màquina de fotos i vaig fotografiar els rètols dels noms dels carrer.

Un dia passejant per Westwood al 1033 Weyburn Pl, prop d’on viviem, em vaig adonar que en una zona d’aparcament hi havia una plaça reservada al Dr. Collons! Vaig fer la foto i quan les vaig revelar vaig fer còpies i enviar la família i amics. El meu pare ho va reenviar inclús als diaris!

Trenta anys més tard he investigat sobre el Dr. Collons: encara existeix i visita al carrer 1033 Gayley Ave a Westwood i que segueix tenint l’aparcament al carrer del darrere tal i com jo vaig fotografiar.

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

Curiositat i desil·lusió: La nina

La nina

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

La Nina

La nina tan fina, que més que joguina semblava una dona,
i així feia nona tancant els ulls blaus
tan dolços i suaus!

Un dia volia saber d’on venia que així enraonava
i els ulls aclucava,
per veure-la endins, vaig fer-la a bocins.

Prou la pago cara
que ja no diu ara:
“papà-mamà, papà-mamà”

La meva nineta,
la meva il·lusió
és morta, pobreta
que Déu la perdó!

És morta, pobreta
que Déu la perdó!

El gravat representava fidelment el drama de la nena de la cançó: esgarrifada per la trencadissa en veure la nineta esquarterada, la visió era irresistible i amb la maneta es tapava els ulls. A terra, els ullets de la nineta seguien mirant-la com sempre, sense fer-li cap retret.

I… comença la història:

La meva filla de vuit anys arribà tota corpresa d’una excursió feta amb l’Escola al Museu Arqueològic de Tarragona:

  • Mare, hem vist una nineta que té més de dos mil anys!

Efectivament: si mirem la fotografia de la nina en qüestió, es veu molt ben conservada i si no estigués protegida per la vitrina del Museu, a qualsevol nena les manetes se n’hi anirien deleroses de jugar-hi!

Si pensem en l’alegria de la nena que la tenia en els seus braços… Si un aparell mesurés els sentiments amb aquests fòtils que calculen els anys de les mandíbules dels homes prehistòrics, veurien que la sensibilitat d’aquella nena romana era idèntica a la de les nostres criatures.

Coneixia una nena de pagès que mai no havia tingut cap nina. No vull dir amb això que li manquessin els jocs. En aquell poble, com en tots, les aptituds dels infants no tenen distinció de sexe i a tirar la pedra més lluny, enfilar-se als arbres més amunt o a empaitar els gossos, no quedava enrere la nostra protagonista. Però una senyora de Barcelona li regalà una nina de drap. Amb els cabells de debò i ulls de vidre brillant i preciosos.

La nena, ja no tenia tant afany per anar amb la colla, aquella nina li tenia el cor robat, les estones ocupades. Aquelles manetes barroeres van aprendre a acariciar, a pentinar i a fer trenes… I l’anomenava Rosó. Tanta vida veia en la Rosó, que a la “mare” li va passar pel cap una tarda d’estiu que segurament hauria de tenir set.

La galleda de l’entrada sempre estava plena d’aigua. L’entrada era com aquelles dels dibuixos: grandiosa, amb eines de fusta de treballar al camp, forcs d’alls penjats, tomacons, una gerra grossa amb olives i la porta tremenda i pesada amb un forat a baix perquè hi passessin els gats. Ah! El forat també servia per deixar-hi “amagada” la clau. Una clauota com un martell de grossa, com la que duia la imatge de Sant Pere.

Tornem a la set de la Rosó i la voluntat de la nena per fer-li passar. Cada tarda, en arribar el pare del camp, la mula s’abeurava en aquella galleda de zenc lluenta i neta. Pel mateix procediment fou submergida la Rosó de cap al recipient. Però… Quin xiscle la seva mestressa quan veié en treure-la que unes conques buides i negres se la miraven insistentment! Els ulls amb la mullena s’havien desenganxat i havien caigut dins del cap. La pobra criatura, plena de sorpresa i esgarrifada, llençà la nina i corregué espantada sense comprendre què havia passat.

El misteri de la nina… L’Elisenda, la meva filla gran, es casà i de les nines s’emportà la més atrotinada, la que ni tancava els ulls i els cabells eren bonys fets al cap pintats de marró i que simulaven rinxols.

Però… els diàlegs que hi havia entre “mare i filla”, entre aquells ulls sempre esbatanats de la nineta i els ulls lluents i amorosos de l’Elisenda! És que s’havia creat tanta comunicació, tanta entesa, que només podia resumir-se en una frase pronunciada amb fermesa:

  • M’enduc la Maria! – Digué quan s’estava emportant les coses cap a la seva futura llar!

La Maria mai va tenir un disc a dintre demanant petons ni dient que tenia son… La Maria mai tancà els ulls, però dormia al costat de la seva “mare” tota  la nit. Tampoc li creixia el cabell, però la fantasia de la nena li veia la més preciosa cabellera. Ni caminava amb piles. Ni les necessitava: uns braços amorosos l’agombolaven i la portaven d’una banda a l’altra.

Quan jo li cantava a l’Elisenda la trista cançó de la nena que trencà la nina per veure com podia dir “papà-mamà”, els ulls de la menuda s’humitejaven. Si ni calien les cordetes per fer parlar a la nina! Si ella era feliç amb uns diàlegs a mitja veu que eren un monòleg de tendresa!

Però… potser ara sí que ho ha entès. Perquè en fer-nos grans ens tornem realistes i furguem per aclarir el que i el com de les coses. I trenquem la joguina més estimada pensant que descobrirem el misteri. I un cop a trossos veiem amb desencís que a dintre poca cosa hi havia, que el més important no era la joguina, l’objecte o persona… Sinó la nostra il·lusió…!

********

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Repòs i estrelles: Tinc son

Tinc son

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Tinc son…

“Veig una mare traient la son d’uns ulls blaus al matí”

August Strindberg, El guant negre. Acte quart: la mansarda del conservador.

Tinc son, tinc son, anem al llit
els ulls se’m tanquen, santa nit!
Tinc son, tinc son, anem al llit
Tinc son, tinc son, noneta non.

Baixarà l’Àngel de la nit
i d’estrelletes m’omplirà el coixí.
Tinc son, tinc son, anem al llit
Tinc son tinc son, noneta non!

La música era talment un bressoleig, una finesa que invitava a aclucar els ulls, a respirar rítmicament, a oblidar-ho tot i reposar.

El dibuix era el d’un infant que dormia plàcidament, al seu costat l’Àngel de la nit li omplia d’estels el coixí. No puc afegir res més. El dibuix era tota la cançó.

Diu que els ratpenats senten sons que mai l’orella humana podrà percebre. Jo faig ara la comparació paral·lela: qui no s’ha passat una estona mirant com dorm un infant, desconeix unes sensacions espirituals que cap més vivència podrà produir-li.

Un infant dormint és el símbol de la confiança en tot el que l’envolta, la seguretat en el seu petit món que per a ell és enorme perquè és tot el que té!

Quan era petita, a les Escoles Franceses cantàvem una cançó molt bonica:

Un follet puja a la làmpada del menjador i mentre sopen els nens petits, d’un saquet que porta a l’espatlla treu grapadets de sorra i els la tira als ulls- Els infants es defensen tancant-los, però de mica en mica, ja els clouen del tot!

Deliciós privilegi de l’infant a qui res no pot entorpir el son…

Shakespeare ens fa veure com el remordiment impedeix a Maceth tornar a dormir, mai més! I aquella frase terrible: “Macbeth, has perdut el son!” sona i ressona en el seu interior com maledicció fantasmal, fins que mor…

Un dia, vaig veure anunciat en una farmàcia un disc que té gravats els batecs del cor. L’anunci garantia que l’infant s’adormia fàcilment escoltant aquell ritme.

Jo, que estic a cavall entre l’inici de l’aviació i he viscut el moment de trepitjar la lluna, penso, no obstant això, que malgrat tots els moviments sistòlics del disc, l’infant té dret a tenir la seva mare ben a prop i a sentir una bonica melodia que el bressi en els inefables moments que els seus ulls reben la sorra d’un follet trapasser.

Totes les nadales del món tenen gairebé un argument comú: la Mare de Déu bressant i cantant per adormir l’Infant.

Contemplant la cova d’un pessebre, des del més sofistica, elaborat per un professional, fins al més senzill, aquella claror de celístia, aquella austeritat, el repòs del Nen… Tothom està silenciós uns instants. I és que ho necessitem tant, tenir dins l’esperit un trosset de la pau d’aquell Infant que ha vingut a portar-nos-la!

Hi ha una estrofa preciosa del poeta Ricardo de León. Ell desitja que tot el món trobi aquest estat “utòpic de pau”, emmirallant-se en el Nadó de Betlem:

Cuidao, mucho cuidao.
Silencio! No hagais ruido.
Todo es cuna, todo es nido,
y el mundo entero reposa
como la imagen piadosa
de un Niño Jesús dormido.

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Pilar de llum o de sol

Pilar de sol

Ens llevem ben d’hora i anem a fer el passeig per Sol de Riu, una finca que toca al riu Sènia i el mar. És una camí que va vorejant les petites cales que hi ha al nord de Vinaròs. Hi anem d’hora per tal de veure la sortida del sol, avui és a les 7:13.

Arribem a temps, però de camí ens adonem que avui hi ha un pilar de llum o de sol: una columna estreta sobre el sol, que es forma quan encara no ha sortit: no són raigs verticals, sinó els reflexos simultanis de milions de cristalls de gel.  Ja ens adonem que som uns privilegiats de poder gaudir d’aquest instant tan màgic.

A les 7:13 el sol surt puntual a la cita: primer un punt rogenc sobre el mar i poc a poc, més depressa del que ens agradaria, la bola de foc completament rodona ja està  a l’horitzo, i sobre d’ella el pilar de llum es manté. La mar està en calma i transparent.

Seguim el camí tot contemplant com el sol va pujant i els colors van canviant segon a segon. El pilar de sol ens acompanya força estona. A l’arribar a la desembocadura del riu Sènia uns llobarros ens saluden en el punt on l’aigua dolça del riu es barreja amb l’aigua del mar; l’olor de la immensa figuera que hi ha i els crits de les aus ens embolcallen: l’espectacle multisensorial és únic.

Acabem la passejada banyant-nos en una de les cales: l’aigua està completament transparent i encalmada, només se sent el moviment de les pedres  que llisquen a la vora del mar.

PD: Dedico aquesta entrada a l’Ester, el Salva i a l’Artur que hem xalat molt.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari