Tots tenim un arbre

Publicat el 13/06/2026 per violantmarti


Dedicat al Lluis.
Rebo un missatge seu que em diu:
-Marxem al Priorat, necessito abraçar el teix
I em ve a la memòria l’article que l’Estel Solé va publicar fa unes setmanes.


Extret de VilaWeb – Estel Solé – 01/05/26

Tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més.

La primera cosa que vaig pensar va ser: “Quina història hi ha rere aquest home, rere aquest arbre?” Vaig veure les imatges per casualitat, les devia haver enregistrat algun veí o un familiar. Una ventada impressionant i un xàfec dels que fan història. No hi havia ningú pels carrers, tothom s’havia refugiat. Fulles i paperots volant pels aires i, en un aparent acte d’imprudència total, ell allà, al mig d’un jardí d’una casa, sota la pluja, lluitant contra el vent, abraçant un arbre de tronc estret i tendre. De fet, no l’abraçava, l’arbre, més aviat el protegia amb totes les seves forces. La tempesta ferotge feia força cap a una banda per tombar-lo i ell que premia els dits i les plantes dels peus contra terra, amb totes les seves forces. Se sentien, de fons, les veus d’homes i de dones que li demanaven que entrés a casa. És perillós, cridaven alguns. Tenia els ulls plorosos, l’home, i tot ell era la clara imatge d’algú per a qui no hi havia res més important al món que aquell arbre, ni tan sols la seva vida. No vaig veure el moment en què l’home havia anat a abraçar l’arbre, a salvar-lo, però alguna cosa en el seu posat, en la seva extrema dignitat em deia que no havia estat una decisió premeditada. Estic segura que aquell home, tan bon punt havia vist iniciar-se la tempesta, havia sortit esperitat i sense ni pensar-ho per apuntalar aquell tronc tímid, amb la serenitat i la fermesa amb què es protegeix un infant d’un perill imminent. Però, per què abraçava l’arbre? Què significava per a ell? Molt abans de saber-ne la resposta, vaig quedar totalment trasbalsada per aquelles imatges; tant, que vaig posar-me a plorar. Fos quina fos la resposta a la meva pregunta interna, vaig pensar en el meu arbre, perquè sí, tots tenim un arbre. No necessàriament un arbre real, però tots en tenim un d’ancorat a la memòria. Cada un de nosaltres, tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més, però que per a tu és una història, potser un símbol privat, íntim o potser compartit. Veient aquell home, vaig pensar en el meu, en l’avet que presideix el pati de la meva àvia, el protagonista indubtable de l’eixida de la meva infància, de la meva vida. El vam anar a comprar amb el pare i amb l’avi a la fira de Nadal d’Espinelves. Era l’any noranta. La meva mare estava embarassada del meu germà, que va néixer cinc mesos després que el plantéssim. El pare i l’àvia van fer un sot a terra i van plantar-hi aquell avet diminut que ara, trenta-sis anys després, és immens i guarda les vivències de diferents generacions de la família. Si a mi em dieu arbre, jo penso en el meu avet. No sé si es pot estimar un arbre, però a vegades he imaginat que la nostra casa familiar es venia i que els futurs propietaris el tallaven, i he sentit un ai al cor, i he sentit ràbia d’imaginar que una altra gent que no fóssim nosaltres podria viure en aquell pati, tan aliens a tot el que implica per a nosaltres el nostre avet particular. Tots tenim un arbre. El pare té el mateix que jo i, de fa uns anys, també té l’olivera d’allà, de Peramola, on va llençar-hi una mica de les cendres del meu avi i la meva àvia. La mare té l’avet i també té un arbre imaginari, un arbre cantat, comú i particular alhora, un arbre que té un niu on ella guarda la memòria del seu pare, l’arbre del “núvol blanc, penjat d’alguna branca…” Miquel Costa i Llobera ens deia que sí que es pot estimar un arbre, que son cor n’estimava un “més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”. Un pi de Formentor que el lligà per sempre al seu cosí Pere Llobera. 

Al final, vaig poder respondre a la meva pregunta, vaig poder saber què havia dut aquell home a procurar de salvar aquell arbre seu amb totes les forces. Aquell arbre, per a ell, havia deixat de ser només un arbre: era una vida, una mort, un record, un encara-no-has marxat-del-tot i et tinc aquí per sempre. Allà, entre les arrels, sota la terra d’aquell pati, d’aquell tronc plantat allà de no feia gaire, hi havia enterrada la seva dona. Mai no sabré si l’home va salvar el tronc de la ventada, si va evitar-ne l’esberlada, jo vull pensar que sí, perquè, com diu Llobera, ell, en el seu gest, va esdevenir la “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”. Sé que vosaltres també en teniu un. Quin és? Quin és el vostre? Quin arbre enveja el vostre cor?

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui centenari de la mort d’Antoni Gaudí

Publicat el 10/06/2026 per violantmarti

En motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, avui veurem s’encèn la creu de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família i que a 172,5 m esdevé la creu més alta sobre una església.

El Niel és a Barcelona i em diu que l’han construïda a Gundelfingen, Baviera.

Investigo una mica i llegeixo que l’empresa alemanya és Josef Gartner GmbH, una filial del grup Permasteelisa Group. La mateixa empresa ha explicat que la creu es va desenvolupar, fabricar i preassemblar a les seves instal·lacions abans de ser transportada a Barcelona.

La Sagrada Família indica oficialment que l’estructura va arribar des d’Alemanya en 14 peces prefabricades d’acer inoxidable i formigó, mentre que la ceràmica blanca, els vidres i la pedra interior es van produir en diversos tallers i fàbriques de Catalunya.

Un detall interessant és que Josef Gartner és una empresa especialitzada en façanes de gran complexitat tècnica i ha participat en edificis emblemàtics d’arreu del món. Segons fonts alemanyes, va ser l’encarregada de fabricar l’estructura d’acer i vidre de la creu monumental de 17 metres d’alçada i unes 100 tones de pes.

Un bon homenatge a Antoni Gaudí.

Publicat dins de Barcelona, Efemèrides, Obituari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Centenari atropellament Antoni Gaudí

Publicat el 07/06/2026 per violantmarti
Publicat dins de Barcelona, Efemèrides, Obituari | Deixa un comentari

Envellir per Simone de Beauvoir

Publicat el 27/05/2026 per violantmarti 
“Vaig envellir la francesa: sense ostentació, sense ruptura, tot just deixant que el temps s'assentés.
El cos es va aprofitar de la meva distracció.
No sé quan va decidir envellir, perquè ho va fer de manera silenciosa, gairebé elegant.
Un dia jo era moviment, urgència, promesa. A l'altre, continuïtat.
No hi va haver cap avís clar ni un moment exacte.
El cos va anar canviant mentre la ment seguia intacta, plena de plans, curiositats i desitjos. Les mans van adquirir històries, la cara va aprendre nous mapes, i el mirall va començar a reflectir algú que no va arribar de sobte, sinó que es va anar convertint.
L'envelliment no va trucar a la porta; va entrar mentre jo estava ocupada vivint.
Hi ha alguna cosa delicada en això. El cos no va trair, només va acompanyar el temps.
Es va desaccelerar on abans corria, va demanar cura on abans exigia força. No va perdre dignitat, va guanyar llenguatge. Cada canvi va començar a comunicar experiència, no declivi.
Envellir la francesa és acceptar que el temps no necessita ser combatut, sinó comprès.
És permetre que el cos canviï sense que l'essència es perdi.
La ment segueix curiosa, la mirada atenta, el cor disponible.
El cos envelleix, sí, però ho fa amb una elegància silenciosa, com qui sap que viure és transformar-se sense demanar permís.”
Publicat dins de Dones, Lectura recomanada | Deixa un comentari

Pentecosta

Publicat el 24/05/2026 per violantmarti

Després de l’Ascensió de Jesucrist, els apòstols es continuaven congregant al cenacle que, des de la Santa Cena, era el seu lloc habitual de reunió. El desè dia que Jesús havia pujat al cel, eren en aquell lloc amb la Mare de Déu i altres companys quan, de sobte, es va notar un vent que venia de dalt i que produïa un gran brogit. Al mateix temps van aparèixer unes llengües de foc que es van posar sobre el cap de cadascun dels apòstols. Era l’Esperit Sant, la tercera persona de la Santíssima Trinitat, que els era enviada per infondre’ls la sabiesa i el carisma de la predicació del cristianisme. Immediatatament van començar a alabar a Déu en diverses llengües.

Aquest fet l’Església el celebra el Diumenge de Pasqua de Pentecosta, també anomenada Pasqua granada i s’escau 50 dies després de la Pasqua de Resurecció o Pasqua florida, i és quan acaba el temps pasqual.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

L’experiència del dol a la literatura

Publicat el 21/05/2026 per violantmarti
Desconsol de Josep Llimona a Sitges 1903

De com traduir la pèrdua des de la filosofia, la literatura i l’art en parla el psicoanalista Massimo Recalcati, per primer cop en català, a l’assaig “La llum de les estrelles mortes” (ed. Fragmenta). Especial literatura i dol a partir de Recalcati i també en conversa amb la poeta Anna Gual, que ha estat la curadora per a Angle editorial l’antologia “Jo tinc una mort petita”, un recull de poemes de dol per la pèrdua d’una criatura.

En parlem amb Jordi Puntí, Xènia Dyakonova, Borja Bagunyà i Adolf Beltran.

https://www.ivoox.com/l-experiencia-del-dol-literatura-audios-mp3_rf_146458413_1.html

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Una història de dol, una història d’amor

Publicat el 17/05/2026 per violantmarti

Extret de VilaWeb – 15/05/26 – Estel Solé

En un món on la por de sentir va guanyant la partida i on s’estila més la fredor i la distància, estimar apassionadament, profundament, s’arriba a considerar estrany, insà

Sempre he admirat el binomi Paul Auster-Siri Hustvedt, una de les parelles literàries més icòniques de Nova York, dels Estats Units i jo diria que del món sencer. Brillant ell com a escriptor, brillant ella, també, i tots dos amb una aura d’atracció i magnetisme que m’ha portat a llegir-los i a voler-ne saber més coses, fins al punt de cavil·lar secretament que, com si fos un ésser invisible, em colava a la seva casa de Brooklyn per observar-los en la intimitat. No sóc mitòmana, i no crec en les parelles perfectes (sempre he pensat que són com els unicorns, preciosos, però imaginaris), però aquest parell, com a mínims vistos des de la llunyania i des de fora, feien que l’unicorn de l’amor semblés més possible i més real.

Paul Auster es va morir el 30 d’abril de 2024 a les 18.58 a causa d’un càncer de pulmó. Poc abans de la seva anunciada mort, Auster va dir a Hustvedt que volia convertir-se en un fantasma per tornar a veure-la, per saber què escriuria un cop ell ja no hi fos i per saber què feien la seva filla i el seu nét.

Assabentar-me de la mort d’Auster em va deixar tocada. El mateix m’havia passat, molts anys abans, amb la mort de Martí i Pol. Són tristeses i plors estranys perquè penses: com puc plorar o estar trist per algú que no conec? La sensació és d’una certa vergonya per usurpació de sentiments, com si no et correspongués de doldre’t d’aquella pèrdua d’algú que t’era llunyà. En el cas de Martí i Pol, sí que el vaig conèixer en persona; en el cas d’Auster, no, és clar, però el coneixia a través dels seus llibres, que és una gran manera de conèixer una persona. Sigui com sigui, considero que hauríem d’inventar una paraula que definís aquesta mena de dol pels nostres ídols, pels nostres admirats escriptors, músics, artistes, pels nostres referents que no són del nostre cercle personal o proper.

Fa poc, vaig llegir una entrevista que havien fet a Hustvedt en què promocionava la seva nova obra, titulada Històries de fantasmes, en honor al desig que Auster li havia confessat; el seu llibre més personal sobre ells dos. M’hauria quedat a viure dins aquella entrevista, perquè la manera com Hustvedt parlava del seu difunt marit em calmava l’ànima i em donava esperança. Només una dona que s’ha sentit profundament estimada, admirada, valorada i ben tractada pel seu marit podia declarar coses com ara: “La manera com el Paul em mirava em feia sentir una espècie d’ésser radiant.” Què més pot desitjar algú que sentir-se tan especial per a algú altre a qui estima? O bé: “La pèrdua del meu gran amor, del meu millor amic, del meu altre jo, que va fer-me costat a la vida durant 43 anys, és enorme.” Aquelles paraules seves em van portar a recordar el poema “Funeral Blues”, de W. H. Auden. Potser alguns coneixeu el poema amb el nom no oficial, “Stop all the clocks”, i la gran majoria de vosaltres potser el coneixeu i no el recordeu, però si torneu a mirar la pel·lícula Quatre bodes i un funeral, sabreu de què us parlo. Jo vaig descobrir els versos d’Auden en comprar un llibre seu a una llibreria de San Francisco. Em vaig quedar atrapada per l’amor profund que transmet aquell poema, que és un poema de dol, de comiat, i estic segura que descriu fil per randa el que Hustvedt va sentir quan va perdre Auster. Narcís Comadira en va fer una traducció preciosa al català: “Fora tots els rellotges i el telèfon odiós, doneu, perquè no bordi, un os sucós al gos, / tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts, / traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts. […] Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó, / jo em creia que l’amor durava sempre: no.”

Si escric avui sobre aquest tema, és perquè ara llegeixo Històries de fantasmes, i amb el llibre, Siri Hustvedt ha fet possible el meu desig secret d’entrar a la seva vida matrimonial amb Auster, a la seva casa de Brooklyn, a la seva intimitat, al moll de l’os del seu profund amor compatit. I en llegir-lo, penso com s’entenia l’amor abans i com el concebem ara; com ara deixem que tot voli pels aires de seguida per culpa d’un individualisme fastigós que productivitza l’amor i les relacions. Ara xarxes, pseudopsicòlegs, psicòlegs i terapeutes van plens de preceptes com ara “prioritza’t”, “pensa en tu”, “primer t’has de sanar tu per poder estimar” i més conceptes que, si bé poden arribar a ser benintencionats, són alhora molt perillosos. Ara en les relacions afectives s’estila molt anar-se’n, fugir quan les coses no encaixen amb allò que desitgem, sembla que la gent exigeix una cura feta a mida i tothom vol rebre, i sovint s’oblida que cap amor no creixerà, sanarà ni resistirà si no hi ha inversió i esforç, si no hi ha una mirada en el nosaltres abans que en jo, jo, jo. Les parelles ja no saben cedir, ja no saben pactar i anar al punt mitjà de la voluntat de l’un i la de l’altre. Em pregunto com hauria estat la història d’amor entre Hustvedt i Auster si ara fossin joves i comencessis a relacionar-se emocionalment guiats per aquests nous conceptes. Perquè avui ja no és dificultat, ja no es diu conflicte, sotrac, turbulència quan una parella passa una mala temporada, ara tot és tòxic, i que tot sigui tòxic fa que la paraula ‘tòxic’ es desgasti i deixi, perillosament, d’anomenar el que realment ho és. Avui, la por de comprometre’s, la manca de responsabilitat, es disfressa de llibertat personal, i no m’estranyaria de veure avui una anàlisi del poema d’Auden que digués que algú que afirma que la seva parella era “el seu Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó” és, en realitat, una persona amb massa dependència emocional, que necessita massa l’altre. En un món on la por de sentir va guanyant la partida i on s’estila més la fredor i la distància, estimar apassionadament, profundament, s’arriba a considerar estrany, insà.

Sempre he cregut que estimar, que estar en parella, és assumir que l’enamorament i el desamor visitaran molts cops la relació i s’aniran alternant i marxaran i tornaran a trobar-nos si no ens hem escapolit abans. És clar que ens desenamorem, i això està estudiat, sol passar al cap de dos anys d’haver-te enamorat, és gairebé fisiològic, químic. No es pot evitar, però el que realment marca la diferència és, justament, tota la feina personal que comença a fer-se quan l’enamorament desapareix, la voluntat de posar la mirada en el nosaltres, en el vincle per aconseguir tornar-nos a enamorar sense necessitat de trencar la relació. Crec que, justament, les històries d’amor sanes, les que perduren en el temps, són les d’aquelles parelles que han entès que, dins una relació amb una mateixa persona, viuran més d’una història d’amor, amb alts i baixos, amb períodes llargs de glòria que donaran pas a períodes llargs de foscor, que tornaran a donar pas a dies llargs de joia i, entre els secrets per fer-ho possible, hi ha el fet de saber acorralar l’individualisme i l’ego perquè no creixi més que la pròpia relació.

Al començament d’Històries de fantasmes, Hustvedt diu: “M’assec per escriure la paraula demà per a una llista de tasques. Quan miro avall, m’adono que he escrit ahir.” És clar, ella es veu empesa a viure un demà sense el seu amor, i escriu ‘ahir’, perquè ahir encara el tenia. I penso que un precepte d’amor bonic, d’història d’amor bonica i sòlida, seria que malgrat la foscor de tots els ahir, sempre quedin forces per escriure junts un demà, abans que arribi un demà on l’altre ja no hi sigui i hàgim fet tard. Un amor que en comptes de dir “t’imagines què hauria passat si haguéssim lluitat més?” digui “te’n recordes quan vam estar a punt de rendir-nos i al final no ho vam fer?”

Publicat dins de Calaix de Sastre, Dones, Lectura recomanada | Deixa un comentari

Què és el temps?

Publicat el 13/05/2026 per violantmarti

En definitiva, què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-li-ho al que m’ho pregunta, no: ho sé. L’única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present. Però aquests dos temps, el passat i el futur, com poden existir, si el passat ja no existeix i el futur encara no existeix? Quant al present, si sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. I si el present, per a ser temps, necessita que arribi a ser passat, com diem que existeix el present, si la seva raó de ser consisteix a deixar de ser, de manera que en realitat no podem dir que existeix el temps sinó en la mesura que tendeix a no existir?

Sant Agustí d’Hipona (354–430 d.C.)

Sant Agustí d’Hipona és una de les figures més influents de la filosofia occidental i de la teologia cristiana. Com a pare de l’Església, va fusionar el pensament de Plató amb la doctrina cristiana, un corrent conegut com a neoplatonisme cristià, establint les bases intel·lectuals de l’Edat Mitjana.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

22 coses que no sabíeu sobre la Fira de Sant Ponç

Publicat el 11/05/2026 per violantmarti

Resulta molt curiós que en una ciutat tan dinàmica i moderna com Barcelona es mantingui una tradició ancestral com la Fira de Sant Ponç, que es fa l’11 maig al carrer de l’Hospital. Situada al cor de Ciutat Vella, aquesta fira d’herbes remeieres ens porta de dret al passat, en una ciutat on encara no havia arribat la farmacologia. Però alhora la fira és una cita molt actual, amb una salut de ferro: gràcies al redescobriment dels remeis naturals, la fira és tan concorreguda com ho havia estat segles enrere.

  • A Barcelona, la fira de Sant Ponç es va començar a fer a l’edat mitjana, un moment d’auge dels remeis naturals.
  • Tot i això, sembla que podria tenir arrels en els rituals que es feien en honor de Flora, deessa romana de la vegetació.
  • Per això la fira es fa al final de la primavera, el moment de floració i màxima esplendor de la majora d’herbes remeieres.
  • Al segle XVI,es va fer coincidir amb la diada de Sant Ponç, que és l’11 de maig.
  • Sant Ponç és el patró dels herbolaris i apicultors i té una llegenda que el relaciona amb Barcelona.
  • Explica que al segle III, fugint dels seus perseguidors romans, va arribar a la ciutat. En veient que hi havia tanta misèria i malaltia, es va posar a preparar pocions amb herbes remeieres que coneixia bé. Això li va fer guanyar el respecte i l’admiració dels barcelonins que, a partir d’aquell moment, van començar a celebrar una fira d’herbes en honor seu.
  • En el decurs de la fira es treu en processó la imatge del sant, que es decora amb herbes remeieres.
  • Durant la processó es beneeixen herbes medicinals perquè hi ha la creença que tenen més poder guaridor. La superstició diu que cal guardar-les sota el llit durant tot l’any, fins a la següent festivitat de Sant Ponç.
  • Hi ha més creences que diuen que si es neteja bé la casa el dia de Sant Ponç s’allunyen els paràsits tot l’any.
  • Tractant-se d’una fira tan antiga, és molt problable que es desplacessin fins a Barcelona les trementinaires, unes dones que coneixien tots els poders guaridors de les herbes.
  • Les trementinaires es passaven el coneixement de generació en generació, però avui dia aquest ofici ja ha desaparegut.
  • La Fira de Sant Ponç es fa al carrer de l’Hospital des del 1817, però abans havia tingut uns altres emplaçaments al barri del Raval.
  • Sempre s’ha fet a prop de l’antic Hospital de la Santa Creu, que durant segles va ser el principal centre sanitari de la ciutat.
  • Tradicionalment hi ha una vuitantena de parades, algunes a càrrec de veïns del barri que només fan de venedors d’herbes una vegada l’any.
  • El producte estrella són les herbes remeieres, que es venen en formats molt diversos: en planter, fresques, seques, a punt per a fer-ne infusions…
  • Les herbes remeieres també són bàsiques per apomades, ungüents, bàlsams, caramels…
  • En algunes parades es venen remeis naturals provinents d’unes altres cultures, sobretot de la medicina tradicional oriental.
  • A la fira també hi ha una bona selecció de mel i dolços derivats, com ara melmelada, fruita confitada i arrop.
  • Darrerament també hi ha crescut la venda de productes de cosmètica natural com ara sabons, olis essencials, tota mena de cremes, bàlsams, exfoliants…
  • Aquests darrers anys s’ha revifat l’interès per les teràpies naturals i per això la fira es manté tan arrelada i amb una gran afluència de públic.
  • La fitoteràpia és la branca de la farmàcia dedicada als remeis naturals i treballa combinant les propietats de diverses herbes en forma de tisanes, ungüents o bafs.
  • La fira del Raval no és l’única d’aquesta mena que es fa a la ciutat: els barris de Sarrià, el Farró i el Poble-sec també munten parades d’herbes remeieres al voltant de l’11 de maig.
Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Paraules esfilagassades

Publicat el 05/05/2026 per violantmarti

Extret de VilaWeb 27/4/26 – Biel Mesquida

Fotografia: Lluís Rius i Font

Tenc un seguici de veus que em persegueixen.

Són veus que vibren amb polifonies diferents.

Es responen, s’entrellacen, se superposen de vegades fins a la confusió en una mescladissa d’harmonia i de dissonància.

Això em suscita un vertigen, un joc de virtuositat tremolosa de l’escriptura.

Les veus canvien els gèneres i les històries; les versemblances i els esdeveniments; les qualitats i els atributs.

Veus que inscriuen el cos en el text amb un perfum tènue i embaumador.

De vegades són fines i efímeres com a fils d’or, d’altres són gruixades i robustes com a ceps revenguts.

Fan circular la vida col·lectiva.

Veus que donen la impressió de fer voltes sense objecte i descobreixes, quan les has sentides molt de temps, el secret enigmàtic que amaguen.

Remouen per dedins alguna cosa decisiva i ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos.

Les veus mostren que les nostres existències són relats travessats d’accidents: són múltiples i sinuoses i no queden mai completament traçades quan es transformen en el teixit dels encontres.

Es dispersen en totes direccions i tenen una coherència interna mentre deixen lloc a les llibertats.

Sempre estan amarades, les veus, per la urgència de contar.

Veus acaronadores per tots aquells llocs que no sabies que existissin dins les profunditats de la teva pell interior més sensible.

Arrosseguen passions, odis i solidaritats sense oblidar els miratges i les il·lusions.

Veus que deixen una plaça a la complexitat d’allò que vivim: a la complexitat de les nostres emocions; així, davant la reversibilitat d’una escena que pot ser divertida i esdevenir punyent de cop, que pot passar del tràgic a la distorsió satírica.

Alguns cops són netes i exactes, d’altres vegades són mutants i híbrides.

Veus que es mouen tostemps encara que estiguin assegudes o dormides.

Transporten la informació o es converteixen en mentideres fins extrems inimaginables.

Les veus expertes són veïnades de les ignorants, les vertaderes coexisteixen amb les falses, les sinceres amb les traïdores. 

Les veus són transformadores: converteixen el banal en rar, mostren l’inextingible i l’incisiu desig de possessió, protagonitzen les aventures de la forma. 

Estic dins un aire color de rosa seca que teixeix l’atmosfera del capvespre. Els foravilers cremen pel redol on camín branques de garrovers i ametlers que han exsecallat, i s’alcen unes fumeres que fan regolfar núvols delicats de pólvores roses que malavegen damunt un fons de reflexos llunyans grisosos de clarors que fugen a l’escapada. Són fites que diuen mots coneguts: “llum,” “vespre”, “or”, “ombra”, i puntuen l’espai a distància amb un color daurat i un color negre. 

Són veus exemples de dissipació en què no cal oblidar ni la solitud dels arbres, ni la simplicitat de les accions, ni la utilitat dels fets, ni les hores que passen sense renou i amb aquest sentiment delicat i fort que fixa aquestes visions.

Escolt el Concert de Mozart per a piano, K 488, i se’m clouen les nafres, es mobla el desert eixorc del pensament, s’aturen els espasmes que m’ofeguen, la senya d’una bondat antiga apareix lenta i me’n desfaig de les coses tudades que arrosseg. Una dissipació inventiva em corr per l’espinada.

Veus que et donen la construcció i a la creixença, aquelles que engrandeixen la pau i la llum.

Veus pròximes i infinitament llunyanes que suren damunt un món crepuscular.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Publicat dins de Lectura recomanada | Deixa un comentari