Tots tenim un arbre

Publicat el 13/06/2026 per violantmarti


Dedicat al Lluis, rebo un missatge seu que em diu:
-Marxem al Priorat, necessito abraçar el teix
I em ve a la memòria l’article que l’Estel Solé va publicar fa unes setmanes.


Extret de VilaWeb – Estel Solé – 01/05/26

Tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més.

La primera cosa que vaig pensar va ser: “Quina història hi ha rere aquest home, rere aquest arbre?” Vaig veure les imatges per casualitat, les devia haver enregistrat algun veí o un familiar. Una ventada impressionant i un xàfec dels que fan història. No hi havia ningú pels carrers, tothom s’havia refugiat. Fulles i paperots volant pels aires i, en un aparent acte d’imprudència total, ell allà, al mig d’un jardí d’una casa, sota la pluja, lluitant contra el vent, abraçant un arbre de tronc estret i tendre. De fet, no l’abraçava, l’arbre, més aviat el protegia amb totes les seves forces. La tempesta ferotge feia força cap a una banda per tombar-lo i ell que premia els dits i les plantes dels peus contra terra, amb totes les seves forces. Se sentien, de fons, les veus d’homes i de dones que li demanaven que entrés a casa. És perillós, cridaven alguns. Tenia els ulls plorosos, l’home, i tot ell era la clara imatge d’algú per a qui no hi havia res més important al món que aquell arbre, ni tan sols la seva vida. No vaig veure el moment en què l’home havia anat a abraçar l’arbre, a salvar-lo, però alguna cosa en el seu posat, en la seva extrema dignitat em deia que no havia estat una decisió premeditada. Estic segura que aquell home, tan bon punt havia vist iniciar-se la tempesta, havia sortit esperitat i sense ni pensar-ho per apuntalar aquell tronc tímid, amb la serenitat i la fermesa amb què es protegeix un infant d’un perill imminent. Però, per què abraçava l’arbre? Què significava per a ell? Molt abans de saber-ne la resposta, vaig quedar totalment trasbalsada per aquelles imatges; tant, que vaig posar-me a plorar. Fos quina fos la resposta a la meva pregunta interna, vaig pensar en el meu arbre, perquè sí, tots tenim un arbre. No necessàriament un arbre real, però tots en tenim un d’ancorat a la memòria. Cada un de nosaltres, tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més, però que per a tu és una història, potser un símbol privat, íntim o potser compartit. Veient aquell home, vaig pensar en el meu, en l’avet que presideix el pati de la meva àvia, el protagonista indubtable de l’eixida de la meva infància, de la meva vida. El vam anar a comprar amb el pare i amb l’avi a la fira de Nadal d’Espinelves. Era l’any noranta. La meva mare estava embarassada del meu germà, que va néixer cinc mesos després que el plantéssim. El pare i l’àvia van fer un sot a terra i van plantar-hi aquell avet diminut que ara, trenta-sis anys després, és immens i guarda les vivències de diferents generacions de la família. Si a mi em dieu arbre, jo penso en el meu avet. No sé si es pot estimar un arbre, però a vegades he imaginat que la nostra casa familiar es venia i que els futurs propietaris el tallaven, i he sentit un ai al cor, i he sentit ràbia d’imaginar que una altra gent que no fóssim nosaltres podria viure en aquell pati, tan aliens a tot el que implica per a nosaltres el nostre avet particular. Tots tenim un arbre. El pare té el mateix que jo i, de fa uns anys, també té l’olivera d’allà, de Peramola, on va llençar-hi una mica de les cendres del meu avi i la meva àvia. La mare té l’avet i també té un arbre imaginari, un arbre cantat, comú i particular alhora, un arbre que té un niu on ella guarda la memòria del seu pare, l’arbre del “núvol blanc, penjat d’alguna branca…” Miquel Costa i Llobera ens deia que sí que es pot estimar un arbre, que son cor n’estimava un “més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”. Un pi de Formentor que el lligà per sempre al seu cosí Pere Llobera. 

Al final, vaig poder respondre a la meva pregunta, vaig poder saber què havia dut aquell home a procurar de salvar aquell arbre seu amb totes les forces. Aquell arbre, per a ell, havia deixat de ser només un arbre: era una vida, una mort, un record, un encara-no-has marxat-del-tot i et tinc aquí per sempre. Allà, entre les arrels, sota la terra d’aquell pati, d’aquell tronc plantat allà de no feia gaire, hi havia enterrada la seva dona. Mai no sabré si l’home va salvar el tronc de la ventada, si va evitar-ne l’esberlada, jo vull pensar que sí, perquè, com diu Llobera, ell, en el seu gest, va esdevenir la “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”. Sé que vosaltres també en teniu un. Quin és? Quin és el vostre? Quin arbre enveja el vostre cor?

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui centenari de la mort d’Antoni Gaudí

Publicat el 09/06/2026 per violantmarti

En motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, avui veurem s’encèn la creu de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família i que a 172,5 m esdevé la creu més alta sobre una església.

El Niel és a Barcelona i em diu que l’han construïda a Gundelfingen, Baviera.

Investigo una mica i llegeixo que l’empresa alemanya és Josef Gartner GmbH, una filial del grup Permasteelisa Group. La mateixa empresa ha explicat que la creu es va desenvolupar, fabricar i preassemblar a les seves instal·lacions abans de ser transportada a Barcelona.

La Sagrada Família indica oficialment que l’estructura va arribar des d’Alemanya en 14 peces prefabricades d’acer inoxidable i formigó, mentre que la ceràmica blanca, els vidres i la pedra interior es van produir en diversos tallers i fàbriques de Catalunya.

Un detall interessant és que Josef Gartner és una empresa especialitzada en façanes de gran complexitat tècnica i ha participat en edificis emblemàtics d’arreu del món. Segons fonts alemanyes, va ser l’encarregada de fabricar l’estructura d’acer i vidre de la creu monumental de 17 metres d’alçada i unes 100 tones de pes.

Un bon homenatge a Antoni Gaudí.

Publicat dins de Barcelona, Efemèrides, Obituari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Pentecosta

Publicat el 24/05/2026 per violantmarti

Després de l’Ascensió de Jesucrist, els apòstols es continuaven congregant al cenacle que, des de la Santa Cena, era el seu lloc habitual de reunió. El desè dia que Jesús havia pujat al cel, eren en aquell lloc amb la Mare de Déu i altres companys quan, de sobte, es va notar un vent que venia de dalt i que produïa un gran brogit. Al mateix temps van aparèixer unes llengües de foc que es van posar sobre el cap de cadascun dels apòstols. Era l’Esperit Sant, la tercera persona de la Santíssima Trinitat, que els era enviada per infondre’ls la sabiesa i el carisma de la predicació del cristianisme. Immediatatament van començar a alabar a Déu en diverses llengües.

Aquest fet l’Església el celebra el Diumenge de Pasqua de Pentecosta, també anomenada Pasqua granada i s’escau 50 dies després de la Pasqua de Resurecció o Pasqua florida, i és quan acaba el temps pasqual.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

L’experiència del dol a la literatura

Publicat el 21/05/2026 per violantmarti
Desconsol de Josep Llimona a Sitges 1903

De com traduir la pèrdua des de la filosofia, la literatura i l’art en parla el psicoanalista Massimo Recalcati, per primer cop en català, a l’assaig “La llum de les estrelles mortes” (ed. Fragmenta). Especial literatura i dol a partir de Recalcati i també en conversa amb la poeta Anna Gual, que ha estat la curadora per a Angle editorial l’antologia “Jo tinc una mort petita”, un recull de poemes de dol per la pèrdua d’una criatura.

En parlem amb Jordi Puntí, Xènia Dyakonova, Borja Bagunyà i Adolf Beltran.

https://www.ivoox.com/l-experiencia-del-dol-literatura-audios-mp3_rf_146458413_1.html

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Una història de dol, una història d’amor

Publicat el 17/05/2026 per violantmarti

Extret de VilaWeb – 15/05/26 – Estel Solé

En un món on la por de sentir va guanyant la partida i on s’estila més la fredor i la distància, estimar apassionadament, profundament, s’arriba a considerar estrany, insà

Sempre he admirat el binomi Paul Auster-Siri Hustvedt, una de les parelles literàries més icòniques de Nova York, dels Estats Units i jo diria que del món sencer. Brillant ell com a escriptor, brillant ella, també, i tots dos amb una aura d’atracció i magnetisme que m’ha portat a llegir-los i a voler-ne saber més coses, fins al punt de cavil·lar secretament que, com si fos un ésser invisible, em colava a la seva casa de Brooklyn per observar-los en la intimitat. No sóc mitòmana, i no crec en les parelles perfectes (sempre he pensat que són com els unicorns, preciosos, però imaginaris), però aquest parell, com a mínims vistos des de la llunyania i des de fora, feien que l’unicorn de l’amor semblés més possible i més real.

Paul Auster es va morir el 30 d’abril de 2024 a les 18.58 a causa d’un càncer de pulmó. Poc abans de la seva anunciada mort, Auster va dir a Hustvedt que volia convertir-se en un fantasma per tornar a veure-la, per saber què escriuria un cop ell ja no hi fos i per saber què feien la seva filla i el seu nét.

Assabentar-me de la mort d’Auster em va deixar tocada. El mateix m’havia passat, molts anys abans, amb la mort de Martí i Pol. Són tristeses i plors estranys perquè penses: com puc plorar o estar trist per algú que no conec? La sensació és d’una certa vergonya per usurpació de sentiments, com si no et correspongués de doldre’t d’aquella pèrdua d’algú que t’era llunyà. En el cas de Martí i Pol, sí que el vaig conèixer en persona; en el cas d’Auster, no, és clar, però el coneixia a través dels seus llibres, que és una gran manera de conèixer una persona. Sigui com sigui, considero que hauríem d’inventar una paraula que definís aquesta mena de dol pels nostres ídols, pels nostres admirats escriptors, músics, artistes, pels nostres referents que no són del nostre cercle personal o proper.

Fa poc, vaig llegir una entrevista que havien fet a Hustvedt en què promocionava la seva nova obra, titulada Històries de fantasmes, en honor al desig que Auster li havia confessat; el seu llibre més personal sobre ells dos. M’hauria quedat a viure dins aquella entrevista, perquè la manera com Hustvedt parlava del seu difunt marit em calmava l’ànima i em donava esperança. Només una dona que s’ha sentit profundament estimada, admirada, valorada i ben tractada pel seu marit podia declarar coses com ara: “La manera com el Paul em mirava em feia sentir una espècie d’ésser radiant.” Què més pot desitjar algú que sentir-se tan especial per a algú altre a qui estima? O bé: “La pèrdua del meu gran amor, del meu millor amic, del meu altre jo, que va fer-me costat a la vida durant 43 anys, és enorme.” Aquelles paraules seves em van portar a recordar el poema “Funeral Blues”, de W. H. Auden. Potser alguns coneixeu el poema amb el nom no oficial, “Stop all the clocks”, i la gran majoria de vosaltres potser el coneixeu i no el recordeu, però si torneu a mirar la pel·lícula Quatre bodes i un funeral, sabreu de què us parlo. Jo vaig descobrir els versos d’Auden en comprar un llibre seu a una llibreria de San Francisco. Em vaig quedar atrapada per l’amor profund que transmet aquell poema, que és un poema de dol, de comiat, i estic segura que descriu fil per randa el que Hustvedt va sentir quan va perdre Auster. Narcís Comadira en va fer una traducció preciosa al català: “Fora tots els rellotges i el telèfon odiós, doneu, perquè no bordi, un os sucós al gos, / tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts, / traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts. […] Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó, / jo em creia que l’amor durava sempre: no.”

Si escric avui sobre aquest tema, és perquè ara llegeixo Històries de fantasmes, i amb el llibre, Siri Hustvedt ha fet possible el meu desig secret d’entrar a la seva vida matrimonial amb Auster, a la seva casa de Brooklyn, a la seva intimitat, al moll de l’os del seu profund amor compatit. I en llegir-lo, penso com s’entenia l’amor abans i com el concebem ara; com ara deixem que tot voli pels aires de seguida per culpa d’un individualisme fastigós que productivitza l’amor i les relacions. Ara xarxes, pseudopsicòlegs, psicòlegs i terapeutes van plens de preceptes com ara “prioritza’t”, “pensa en tu”, “primer t’has de sanar tu per poder estimar” i més conceptes que, si bé poden arribar a ser benintencionats, són alhora molt perillosos. Ara en les relacions afectives s’estila molt anar-se’n, fugir quan les coses no encaixen amb allò que desitgem, sembla que la gent exigeix una cura feta a mida i tothom vol rebre, i sovint s’oblida que cap amor no creixerà, sanarà ni resistirà si no hi ha inversió i esforç, si no hi ha una mirada en el nosaltres abans que en jo, jo, jo. Les parelles ja no saben cedir, ja no saben pactar i anar al punt mitjà de la voluntat de l’un i la de l’altre. Em pregunto com hauria estat la història d’amor entre Hustvedt i Auster si ara fossin joves i comencessis a relacionar-se emocionalment guiats per aquests nous conceptes. Perquè avui ja no és dificultat, ja no es diu conflicte, sotrac, turbulència quan una parella passa una mala temporada, ara tot és tòxic, i que tot sigui tòxic fa que la paraula ‘tòxic’ es desgasti i deixi, perillosament, d’anomenar el que realment ho és. Avui, la por de comprometre’s, la manca de responsabilitat, es disfressa de llibertat personal, i no m’estranyaria de veure avui una anàlisi del poema d’Auden que digués que algú que afirma que la seva parella era “el seu Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó” és, en realitat, una persona amb massa dependència emocional, que necessita massa l’altre. En un món on la por de sentir va guanyant la partida i on s’estila més la fredor i la distància, estimar apassionadament, profundament, s’arriba a considerar estrany, insà.

Sempre he cregut que estimar, que estar en parella, és assumir que l’enamorament i el desamor visitaran molts cops la relació i s’aniran alternant i marxaran i tornaran a trobar-nos si no ens hem escapolit abans. És clar que ens desenamorem, i això està estudiat, sol passar al cap de dos anys d’haver-te enamorat, és gairebé fisiològic, químic. No es pot evitar, però el que realment marca la diferència és, justament, tota la feina personal que comença a fer-se quan l’enamorament desapareix, la voluntat de posar la mirada en el nosaltres, en el vincle per aconseguir tornar-nos a enamorar sense necessitat de trencar la relació. Crec que, justament, les històries d’amor sanes, les que perduren en el temps, són les d’aquelles parelles que han entès que, dins una relació amb una mateixa persona, viuran més d’una història d’amor, amb alts i baixos, amb períodes llargs de glòria que donaran pas a períodes llargs de foscor, que tornaran a donar pas a dies llargs de joia i, entre els secrets per fer-ho possible, hi ha el fet de saber acorralar l’individualisme i l’ego perquè no creixi més que la pròpia relació.

Al començament d’Històries de fantasmes, Hustvedt diu: “M’assec per escriure la paraula demà per a una llista de tasques. Quan miro avall, m’adono que he escrit ahir.” És clar, ella es veu empesa a viure un demà sense el seu amor, i escriu ‘ahir’, perquè ahir encara el tenia. I penso que un precepte d’amor bonic, d’història d’amor bonica i sòlida, seria que malgrat la foscor de tots els ahir, sempre quedin forces per escriure junts un demà, abans que arribi un demà on l’altre ja no hi sigui i hàgim fet tard. Un amor que en comptes de dir “t’imagines què hauria passat si haguéssim lluitat més?” digui “te’n recordes quan vam estar a punt de rendir-nos i al final no ho vam fer?”

Publicat dins de Calaix de Sastre, Dones, Lectura recomanada | Deixa un comentari

Què és el temps?

Publicat el 13/05/2026 per violantmarti

En definitiva, què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-li-ho al que m’ho pregunta, no: ho sé. L’única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present. Però aquests dos temps, el passat i el futur, com poden existir, si el passat ja no existeix i el futur encara no existeix? Quant al present, si sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. I si el present, per a ser temps, necessita que arribi a ser passat, com diem que existeix el present, si la seva raó de ser consisteix a deixar de ser, de manera que en realitat no podem dir que existeix el temps sinó en la mesura que tendeix a no existir?

Sant Agustí d’Hipona (354–430 d.C.)

Sant Agustí d’Hipona és una de les figures més influents de la filosofia occidental i de la teologia cristiana. Com a pare de l’Església, va fusionar el pensament de Plató amb la doctrina cristiana, un corrent conegut com a neoplatonisme cristià, establint les bases intel·lectuals de l’Edat Mitjana.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Paraules esfilagassades

Publicat el 05/05/2026 per violantmarti

Extret de VilaWeb 27/4/26 – Biel Mesquida

Fotografia: Lluís Rius i Font

Tenc un seguici de veus que em persegueixen.

Són veus que vibren amb polifonies diferents.

Es responen, s’entrellacen, se superposen de vegades fins a la confusió en una mescladissa d’harmonia i de dissonància.

Això em suscita un vertigen, un joc de virtuositat tremolosa de l’escriptura.

Les veus canvien els gèneres i les històries; les versemblances i els esdeveniments; les qualitats i els atributs.

Veus que inscriuen el cos en el text amb un perfum tènue i embaumador.

De vegades són fines i efímeres com a fils d’or, d’altres són gruixades i robustes com a ceps revenguts.

Fan circular la vida col·lectiva.

Veus que donen la impressió de fer voltes sense objecte i descobreixes, quan les has sentides molt de temps, el secret enigmàtic que amaguen.

Remouen per dedins alguna cosa decisiva i ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos.

Les veus mostren que les nostres existències són relats travessats d’accidents: són múltiples i sinuoses i no queden mai completament traçades quan es transformen en el teixit dels encontres.

Es dispersen en totes direccions i tenen una coherència interna mentre deixen lloc a les llibertats.

Sempre estan amarades, les veus, per la urgència de contar.

Veus acaronadores per tots aquells llocs que no sabies que existissin dins les profunditats de la teva pell interior més sensible.

Arrosseguen passions, odis i solidaritats sense oblidar els miratges i les il·lusions.

Veus que deixen una plaça a la complexitat d’allò que vivim: a la complexitat de les nostres emocions; així, davant la reversibilitat d’una escena que pot ser divertida i esdevenir punyent de cop, que pot passar del tràgic a la distorsió satírica.

Alguns cops són netes i exactes, d’altres vegades són mutants i híbrides.

Veus que es mouen tostemps encara que estiguin assegudes o dormides.

Transporten la informació o es converteixen en mentideres fins extrems inimaginables.

Les veus expertes són veïnades de les ignorants, les vertaderes coexisteixen amb les falses, les sinceres amb les traïdores. 

Les veus són transformadores: converteixen el banal en rar, mostren l’inextingible i l’incisiu desig de possessió, protagonitzen les aventures de la forma. 

Estic dins un aire color de rosa seca que teixeix l’atmosfera del capvespre. Els foravilers cremen pel redol on camín branques de garrovers i ametlers que han exsecallat, i s’alcen unes fumeres que fan regolfar núvols delicats de pólvores roses que malavegen damunt un fons de reflexos llunyans grisosos de clarors que fugen a l’escapada. Són fites que diuen mots coneguts: “llum,” “vespre”, “or”, “ombra”, i puntuen l’espai a distància amb un color daurat i un color negre. 

Són veus exemples de dissipació en què no cal oblidar ni la solitud dels arbres, ni la simplicitat de les accions, ni la utilitat dels fets, ni les hores que passen sense renou i amb aquest sentiment delicat i fort que fixa aquestes visions.

Escolt el Concert de Mozart per a piano, K 488, i se’m clouen les nafres, es mobla el desert eixorc del pensament, s’aturen els espasmes que m’ofeguen, la senya d’una bondat antiga apareix lenta i me’n desfaig de les coses tudades que arrosseg. Una dissipació inventiva em corr per l’espinada.

Veus que et donen la construcció i a la creixença, aquelles que engrandeixen la pau i la llum.

Veus pròximes i infinitament llunyanes que suren damunt un món crepuscular.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Publicat dins de Lectura recomanada | Deixa un comentari

Preposicions en català: quinze errades freqüents

Publicat el 02/05/2026 per violantmarti

Extret de VilaWeb – 03/09/21 – Jordi Badia i Pujol

El català i el castellà no coincideixen sempre en l’ús de les preposicions · Us ajudem a resoldre els dubtes i confusions més freqüents en aquest apartat de la gramàtica

Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències, sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.

Som-hi.

1. Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem servir la preposició de i no pas a: olor de romaní, pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…

2. En parlant de les característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles…

3. Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de reacció…

4. Si parlem de les parts del dia, hem de fer servir a i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a la vesprada, al vespre, a la nit…

5. També s’escriu de després del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de la soledat… I, igualment, és preferible de després de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat…

6. Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi? T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.

7. És incorrecte l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc minuts).

8. En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un (Viu en un pis), algun (El trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).

9. Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar); estirar els fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no pas necessita de la vostra comprensió), etc.

10. Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes (no a quatre grapes), Passeu-ho en net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).

11. Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).

12. Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus.

13. Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va amenaçar de sancionar-lo.

14. Caiguda de preposicions: davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, però Des que has arribat que no has callat, fill!

15. El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha d’anar sense preposició).

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Setmana de la dansa

Publicat el 29/04/2026 per violantmarti

Enguany la setmana de la dansa ens ha deixat algunes imatges d’una gran bellesa.

Fotografies: Lluís Rius i Font
Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Barcelona estrena un museu al carrer, el nou Jardí Geològic

Publicat el 26/04/2026 per violantmarti

Extret de El Nacional 22/04/26 – Jordi Palmer

Fotografia UB

El nou espai se situa a l’entrada de la Facultat de Ciències de la Terra, a la Zona Universitària

La ciutat de Barcelona compta des d’aquest dimecres amb un museu al carrer, es tracta del nou Jardí Geològic, un espai a l’aire lliure situat a l’entrada de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB), al carrer de Menéndez y Pelayo, en el tram situat entre Martí i Franquès i l’avinguda de Joan XXIII, a la zona Universitària (districte de les Corts). El projecte ha tingut un cost d’1,3 milions d’euros, dels quals 1,2 s’han finançat amb fons europeus Next Generation, atorgats a l’Ajuntament de Barcelona a través del Pla de sostenibilitat turística en destinació Barcelona (PSTD). La inauguració ha anat a càrrec del rector de la UB, Joan Guàrdia, i el regidor del districte de les Corts, David Escudé.

Aquest Jardí Geològic neix amb un triple objectiu: esdevenir un espai docent i de divulgació de la geologia per a escoles i instituts i per a la ciutadania; estrènyer els lligams de la Universitat amb el barri, i oferir un turisme descentralitzat a la ciutat. Amb una superfície aproximada de 1.830 m², és un espai d’ús públic però de titularitat privada, ja que és propietat de la UB. El museu acull diversos espais educatius en què s’exposen materials naturals, juntament amb peces d’exposició i elements informatius relacionats amb la geologia i les ciències de la terra. Es distribueix en quatre espais: 

Recursos geològics. En aquest espai, es mostra la relació entre els processos i els recursos geològics essencials per a la societat —des de l’aigua i els diferents metalls fins al liti de les bateries i els xips dels telèfons mòbils—, fent palesa la gran dependència de la societat dels recursos geològics.

El temps geològic. Proposa un passeig per diversos temps geològics. Al llarg de seixanta metres, el paviment del carrer —format per roques reals de Catalunya dels darrers 600 milions d’anys— mostra la història de la Terra i de la vida, i l’evolució dels continents. En el recorregut, just al costat dels parterres, hi ha un seguit de grans roques, en estat brut, relacionades amb els esdeveniments geològics més rellevants.   

La Terra. En una de les escales d’accés de la Facultat, s’ha creat una porta al coneixement que introdueix els visitants en l’estructura interna del planeta. Es mostren les capes del globus terrestre amb materials representatius de la seva composició. També es presenta informació del camp magnètic terrestre i una representació de la dinàmica de la litosfera. 

El tall geològic. Davant de l’escala principal de la Facultat, es presenta un tall de l’escorça terrestre. El mur mostra un tall geològic del nostre territori fabricat amb roques reals, que permet entendre què hi ha sota la superfície i com l’estructura de la litosfera dona forma al paisatge de la superfície.  

Publicat dins de Barcelona, Museu al carrer | Deixa un comentari