Un lloro, un mono i un mico i un senyor de Puerto Rico
Un senyor de Puerto Rico al balcó tenia un lloro de rica ploma i bon pico: un lloro dels que fan oro, dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro, de Tetuan, va rebre un mico. Amarra aquest mico, el moro, al balcó, quedant el lloro a l’altre, pro’ lluny del mico.
Mes tan i tan xerrà el lloro, que un dia s’empipa el mico, i amb rabiós alè de toro l’embesteix. S’amaga el lloro, trenca la cadena el mico,
salta a la gàbia del lloro, surt el lloro, pica al mico, xiscla el mico, xerra el lloro i, amb l’esvalot, surt el moro i el senyor de Puerto Rico.
–Per què no tanca el seu lloro? –Per què no amarra el seu mico? – Exclamen els dos fent coro, volguent l’un agafar el lloro i estirant-li, l’altre, el mico.
Cau el mico sobre el lloro. El lloro li clava el pico. Reganya les dents el mico i, esbarat, mossega el moro i el senyor de Puerto Rico.
Aquest renega del lloro, prometent matar el mico, mentre que, furiós, el moro provoca l’amo del lloro i embesteix a lloro i mico.
Cap amunt s’enfila el lloro, cap avall s’escorre el mico i, faltant tots al decoro, agarrats queden el moro i el senyor de Puerto Rico.
–¡Ay, moro, si pierdo el loro! li diu el de Puerto Rico. Replica, cremat, el moro: –Pagaràs ben car el lloro, oh, cristià!, si es perd el mico.
A dalt l’escarneix el lloro, a baix, fa mueques el mico, i no se sap si és el moro el que parla, o bé és el lloro, o el senyor de Puerto Rico.
Creix el brogit; vola el lloro, cau al carrer sobre el mico… Burrango el de Puerto Rico, veient-se amb perill el lloro, altre volta sobre el mico!
Es desfà com pot del moro. Entra i pega un tiro al mico, però l’erra i mata el lloro. Cau desmaiat. Riu el moro i fuig a buscar el mico.
Eixerit, retorna el moro amb el lloro mort i el mico. Auxilia el de Puerto Rico… I després li envia el lloro amb una carta, pel mico,
que diu: “Seis onzas en oro per l’atemptat contra el mico, d’un cristià reclama un moro. Guardi’s, dissecat, el lloro. Pagui’m ara, a mi, aquest pico”.
Veu això l’amo del lloro. Es tira damunt del mico. Mata el mico, mata el moro, i, mort moro, mico i lloro, fa un farcell… i a Puerto Rico!
Enguany es compleixen 625 anys de la fundació de l’Hospital de la Santa Creu, origen històric de l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
La institució va néixer l’any 1401, arran de l’acord entre la Catedral i el Consell de Cent de Barcelona, que va comportar la unió de diversos hospitals de la ciutat per crear un únic centre assistencial. Aquell mateix any diversos fets clau van consolidar el projecte: l’inici de la construcció de l’edifici gòtic, la incorporació de l’Hospital de Sant Llàtzer i de l’Hospital dels Pelegrins, i la confirmació pontifícia del papa Benet XIII, que va reconèixer oficialment la nova institució.
Aquesta fundació va marcar l’inici d’una trajectòria de més de sis segles, durant els quals aquesta fundació benèfica ha evolucionat en paral·lel als canvis socials, urbans i sanitaris de Barcelona. Des dels seus orígens medievals fins al desenvolupament del recinte modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner, l’Hospital s’ha consolidat com una institució de referència en l’àmbit assistencial, docent i de recerca.
Amb motiu d’aquesta efemèride, la institució impulsa un programa d’activitats al llarg de tot l’any que combinarà projecció institucional, divulgació històrica i participació ciutadana.
El programa d’activitats inclourà conferències, exposicions, concerts i jornades especials d’entrada gratuïta, amb l’objectiu de posar en valor el llegat històric, assistencial i patrimonial de Sant Pau i reforçar-ne el vincle amb la ciutadania.
Les celebracions arrenquen amb una jornada commemorativa el 15 de març al Recinte Modernista, una trobada oberta a la comunitat de Sant Pau i al públic, que combinarà propostes culturals i lúdiques. El programa inclourà actuacions musicals, activitats familiars, una jam de lied amb la Fundació Victoria de los Ángeles i una ballada de swing als jardins, així com projeccions audiovisuals, una nova exposició permanent sobre la història de l’Hospital i un joc interactiu.
Al llarg de l’any també s’organitzarà un cicle de conferències dedicades a diversos episodis de la història de la institució, des dels seus orígens medievals fins a l’etapa del recinte modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner. També s’organitzaran diverses jornades d’entrada gratuïta coincidint amb dates destacades del calendari cultural de la ciutat, com Sant Jordi, la Nit dels Museus, el 48H Open House o la Mercè.
La Biblioteca de Catalunya (antiga seu de l’Hospital de la Santa Creu) acollirà una exposició dedicada a les principals fites assistencials de la història de l’Hospital.
Aquests actes de commemoració culminaran amb un concert especial que repassarà la història de l’Hospital a través de diferents peces interpretades pel Cor Vivaldi.
Amb aquest conjunt d’activitats, Sant Pau vol posar en valor una trajectòria de més de sis segles al servei de la salut, el coneixement i la ciutadania, i projectar cap al futur el llegat d’una institució que ha evolucionat al llarg del temps en paral·lel a la història de Barcelona.
Celebrem el 625è aniversari de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau:
En la cultura xinesa, cada paraula, cada gest, cada objecte, posseeix un significat més profund del que sembla tenir en principi. Per això, quan June Wu ha d’ocupar el lloc de la seva mare al Club de la Bona Estrella, no s’imagina el que descobrirà: la seva pròpia història, la de Suyuan Wu, la seva mare, la de les amigues d’aquesta i les de les seves filles. Mentre les mares viuen recloses en els records de la seva Xina natal, les filles estan immerses en la cultura nord-americana; les lliçons que les primeres ensenyen no són les que les segones aprenen; i mentre que aquelles exigeixen el millor de les seves filles, aquestes els reclamen el dret a ser imperfectes.
El Club de la Bona Estrella d’Amy Tan és la història de les diferències que separen, i els lligams que uneixen, mares i filles de cultures i generacions diferents. És un homenatge a totes les dones, i en especial a les que han lliutat per marxar del seu país i esperar un futur millor per les seves filles.
Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita, i és, d’allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve. És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger.
Aigües de la primavera que degoten pels jardins, posades damunt les branques, les gotes es tornen brins. Al cor d’una trista fotja tremolen els cels divins. S’acuita la neu a fondre’s i baixa torrent endins; la fressa de les escumes, com mou el fullam dels pins! Com sotgen, les flors novelles! Com dringuen aquests matins! Al riu de les aigües noves diuen que hi ha tres remolins: ”L’un molia or i plata, l’altre perles i robins, l’altre l’amor de les dames que captiven els fadrins.
Casa Brillas, tres generacions de reparadors de màquines d’escriure a Hostafrancs
Casa Brillas taller màquines d’escriure 12.02.2026 Foto: Albert Salamé
En l’origen dels llibres, articles de diaris i cartes personals del segle passat, hi havia una màquina d’escriure. I, amb aquesta màquina, un so ben característic que l’arribada dels computadors va silenciar. Era aquell clic del contacte de les tecles que impulsaven cada lletra en relleu sobre una cinta de roba impregnada amb tinta que marcava la grafia sobre un paper en blanc. Així funcionaven les màquines de mecanografiar que, en domicilis particulars, centres d’estudi on ensenyaven a utilitzar-les i en oficines de tot el món, feien la feina que avui fan els ordinadors. Ara aquelles màquines de mecanografiar romanen al fons d’un armari, en trasters o, ben a la vista, exposades sobre un moble d’escriptori clàssic en una casa, en museus o en uns altres llocs, com la botiga d’Adam Brillas Rosell, al número 68 del carrer del Moianès, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, on actualment encara en reparen.
De fora estant, ja es veuen ocupant la seva posició a l’aparador. De diferents colors, mides i models, unes quantes màquines d’escriure comparteixen espai amb antigues màquines registradores. A dins, en veiem pertot. N’hi ha una cinquantena a la vista, però ens diu l’Adam que n’hi ha moltes més tancades en les seves fundes i al magatzem. Totes són de segona mà, perquè de màquines així ja fa molts anys que no se’n fabriquen. Quantes paraules, quins escrits deuen haver sortit d’aquestes màquines! I ara callen totes, en silenci, com un cor que espera el to per començar a cantar.
Cadascuna de les màquines que veiem té un nom i un cognom, unes prestacions, el record de les mans que la van fer funcionar, un passat carregat d’hores de feina, una història que potser encara no ha acabat. “Aquest hivern n’hem venut una vintena”, explica l’Adam. Però, qui compra una màquina d’escriure avui? “Col·leccionistes, per exemple, nostàlgics, o joves que n’hereten alguna de l’avi o dels pares i, com que els resulta tan curiós perquè desconeixen aquest món, els fa il·lusió i tenen ganes de fer-les servir, i ens les porten a reparar, o vénen a comprar cinta.”
L’Adam és la tercera generació de la mateixa família que és al capdavant d’aquesta botiga i taller de reparació de màquines d’escriure. El seu avi patern, Manel Brillas Gascó, va començar d’aprenent de mecànic de màquines d’escriure en una botiga de Barcelona. En començar la guerra, se’n va anar al front i, quan va tornar, va agafar el local on encara hi ha la botiga. “Era local i habitatge, on van néixer el meu pare i la seva germana”, relata l’Adam. També sap que l’avi, durant la postguerra, enmig de penúries i gana i pràcticament sense material, agafava la bicicleta i se n’anava a voltar cercant clients i màquines per a reparar. “Arribava fins a Olesa de Montserrat, amb un fred que pelava, i es ficava papers de diari pel cos per abrigar-se. Era aquella fortalesa feta per les circumstàncies”, diu el nét del fundador d’aquest negoci. De l’avi, l’ofici de mecànic d’aquelles màquines, va passar al pare de l’Adam, també de nom Manel, que, ara ja jubilat, encara soluciona dubtes del seu fill. “Li pregunto coses al meu pare, perquè cada màquina és diferent, com un cotxe. No és igual reparar un Ferrari que un Seat”, comenta. “Això t’ha d’agradar, perquè és una feina laboriosa, i hi ha molta feina a descobrir.”
L’Adam era ben petit que ja passava moltes estones a la botiga, quan sortia de l’escola. “A les tardes, ajudava el meu pare a fer les factures, a poc a poc, amb una màquina d’escriure. I aprenia com anaven les coses, una mica de mecànica, fins i tot”, recorda. De més gran va fer estudis d’informàtica. A la botiga també han venut i reparat ordinadors, impressores, talladores de paper, grapadores, màquines registradores i calculadores. Les més antigues només sumaven, després sumaven i restaven i, finalment, van tenir les que ja ho feien tot. De fet, els Brillas són especialistes en totes les màquines que s’utilitzaven i encara es fan servir a les oficines, com ara ordinadors portàtils i de torre. “Si es pot arreglar, aquí s’arregla”, expressa l’Adam. Normalment, al matí volta reparant màquines directament a les oficines i despatxos, i a la tarda és a la botiga i pel barri. “Aquest barri, Hostafrancs, encara és molt barri, amb botiguers de sempre, lampista, perruqueria de tota la vida…”, puntualitza amb aquell orgull de pertinença.
El barri també en pot estar, d’orgullós, pel fet de comptar amb aquesta relíquia, aquest reservori de memòria del país. Amb el tecleig d’aquestes màquines es va escriure el segle XX. A la botiga, també hi tenen exposat el primer disc dur de la IBM, que tenia dotze megues. La màquina més antiga a la vista és del 1918, i és tota de ferro. Pesa a més no poder. Mentre conversem, un senyor entra per comprar cinta per a la seva màquina d’escriure. “La vol negra o negra i vermella?”, li demana l’Adam. És talment com si haguéssim fet, de cop, un bot cinquanta anys enrere. “Això és una raresa. Per a mi és molt bonic, perquè és una cosa única. Quan era petit, hi havia més gent que ho feia, però ara no sé si som els últims”, comenta el nét de qui va encetar l’ofici. A l’Adam li agrada explicar que un dels clients que havien tingut, que els portava la seva màquina d’escriure per reparar-la, era l’escriptor londinenc Tom Sharpe, que es va establir a Catalunya, on escrivia les novel·les.
Va arribar un moment en què, a poc a poc, al taller dels Brillas van anar entrant menys màquines per a reparar. L’Adam recorda que, a deu anys, el seu pare va comprar un ordinador. Era als anys noranta, quan van començar a arribar-los més màquines de segona mà, algunes de models espectaculars que ara exhibeixen, satisfets de poder-ne conservar algun exemplar. Empreses que van tancar els en varen vendre. Algunes altres les van trobar als Encants: “El meu pare encara hi va de tant en tant. Fins i tot, n’hem trobat alguna d’espectacular al contenidor, i moltes han arribat de la compra i venda, que és al que ens hem dedicat les tres generacions.”
Les que ara tenen més sortida –explica l’Adam– són les portàtils, com la Lettera, amb el seu estoig. La Lettera és un model de l’Olivetti, l’empresa italiana nascuda al poble d’Ivrea, a prop de la capital piemontesa de Torí. Barcelona va ser la primera ciutat fora d’Itàlia on la casa Olivetti va tenir una fàbrica. Encara se’n conserva l’edifici, allà on ara hi ha el centre comercial Glòries.
La màquina d’escriure, diu Adam Brillas, “va empènyer les dones a entrar al mercat laboral i, per tant, va contribuir a donar un bon impuls al feminisme”. Entre fotografies en blanc i negre, a la botiga tenen penjat un gran retall de diari, sobre una paret, que dedica dues planes a Jack M. Nadjari, “un jueu establert a Barcelona que tenia una botiga de màquines d’escriure i que comprava a l’Olivetti totes les màquines de segona mà que els clients lliuraven quan se’n compraven una de nova”. Ens ho explica el pare de l’Adam, que a catorze anys ja treballava a la botiga i al taller, al costat del seu pare. Ho va fer fins a seixanta-cinc i ara, a vuitanta-quatre, és el millor aclaridor de dubtes per al seu fill.
Entre tantes tecles, la botiga d’aquesta família guarda moltes anècdotes, com el dia que uns policies els van portar un document mecanografiat per saber si els podien “ajudar a esbrinar amb quin model de màquina podia haver estat escrit”. O aquella tarda en què un jove –“devia tenir uns quinze anys”– va entrar a demanar a l’Adam si li deixaria redactar una carta per a una noia amb una d’aquelles màquines d’escriure. “I és clar que sí, li vaig dir. Em va preguntar quant li costaria, però jo li vaig dir, no res, no et cobraré res per això, aquí tens paper i ja la pots escriure. Tot sigui per l’amor, vaig pensar.” Per amor, també, a tot allò que va representar aprendre a moure els dits sobre un teclat, en mans de nostàlgics o curiosos, torna a sentir-se aquell clic de màquina d’escriure, ressuscitant l’art de lligar, tecla a tecla, pensament i paraula.
Durant una època vaig ser sòcia del Círculo de Lectores, i el comercial que venia per casa tenia l’especialitat de trucar a la porta en els moments més inesperats i inoportuns, especialment quan van néixer els fills. El mecanisme era aquest home portava una revista-catàleg i havies d’escollir un llibre mensualment i te’l portava a casa. Encara no sé perquè em vaig fer sòcia, potser alguna amiga, o veïna m’ho va proposar i com que m’agrada llegir no em va semblar del tot malament.
El cas és que al desembre del 92, vaig veure a les llibreries de NY el llibre The Bridges of Madison County de Robert James Waller i em va agradar aquell títol, el cas és que quan va passar el comercial del Círculo de Lectores, vaig demanar-li i em va dir que l’aconseguiria. I així va ser.
La novel·la em va agradar molt, tant la forma com el contingut, i vaig descobrir els ponts coberts que tan bonics i origianls són. La història d’amor entre Francesca, una mastressa de casa, i en Robert un fotògraf freelance… em va semblar molt bonica, i possiblement real.
El cas és que anys més tard es va fer una pel·lícula protagonitzada per la Meryl Streep com a Francesca Johnson i Clint Eastwood com a Robert Kincaid va fer famós el best seller. Enguany se celebra el 30è aniversari del film.
Visites obertes en català tots els dijous a les 12h (excepte festius, Dijous Sant i període nadalenc). No cal reservar plaça.
Visites concertades per a grups de 10 persones o més, dies i horaris sempre que siguin compatibles amb els horaris de la Comunitat de Germanes. Pots fer la sol·licitud de la reserva a través del correu monestir@valldonzella.cat o telèfon 619 158 666 (whatsapp).
La durada de la visita és de 45 min/1h i l’aportació al Monestir és de 5€ per visitant. A la sortida pots a visitar la botigueta.
Reial Monestir de Santa Maria de Valldonzella Carrer del Cister 43 08022 Barcelona 619158666
La catifa voladora 