El polifacètic escriptor -narrador, poeta, dramaturg, lingüista i traductor- ha traspassat aquest dimarts als 103 anys d’edat. El centenari creador del Rovelló es va acomiadar de la vida pública fa tot just sis mesos després d’una vida intensa com un dels fars culturals de Ponent i del país.
“El seu llegat ja és patrimoni de tots”
Per Rafa Moreno – juliol 2026
Entre la ruidosa risa del infante y la prudente risa del anciano, pués disponían del pasaje adquirido con terrenal conformidad, para un tren que sólo pareció, no discurriría por tenebrosos paisajes.
Clamando desde el primer llanto entrecortado del neonato y el último grito desgarrador del anciano, pués se les condenó con el lamento de cerrar los ojos durante la turbulencia del vuelo que los llevó sin permiso a sobrevivir, bajo la promesa de un nuevo destino.
Desde la agitación silenciada de una cuna que fué mecida por el viento, hasta el calmo reposo en un lecho que se forjó a base de desprender máscaras, cediendo a la sucesión de amaneceres, en la fuerza de guía divina, lograron despertar del sueño y descansar, tras ser espejo frente a quiénes quisieron limitar su experiencia.
Nada, todo, siempre y nunca son conceptos que no nos limitarán, si creamos el sueño, que ya vivimos.
Joaquín Tusquets de Cabirol (Barcelona, 1904-1979) va gaudir en el seu acomodat entorn familiar d’una educació sensible a l’art i la cultura que sens dubte va contribuir a educar el seu criteri fotogràfic. Químic i industrial de professió, va trobar en la fotografia un mitjà per a reflectir una mirada lúcida, estètica i profunda del seu entorn. Les seves imatges, que ofereixen una visió única de la Catalunya de postguerra, destaquen per l’evolució des del pictorialisme cap a l’experimentació formal i tècnica, mentre que l’extraordinària qualitat de les seves còpies es deu al seu domini dels processos químics de positivat.
L’exposició, realitzada per Fundación Mapfre en col·laboració amb la Fundació Photographic Social Vision, entitat que custodia i preserva l’arxiu del fotògraf, s’inscriu en l’atenció que la programació del KBr presta de forma regular als fons de fotografia conservats en entitats catalanes.
Extret de VilaWeb 26.06.26 – Jordi Badia Pujol
De segur que sabeu més d’una manera de dir “tomàquet”. El mot procedeix del castellà tomate, provinent de tomatl, originari del nahua (llengua utoasteca parlada a Mèxic). Sembla que, de primer, es va catalanitzar en tomàtec. Per una altra banda, del plural castellà tomates en va sortir la variant tomata, modificada en tomaca, segurament per dissimilació (diferenciació de la segona te respecte de la primera). La forma tomàquet pot provenir de tomàtec per metàtesi (inversió de sons), però també pot ésser fruit de la convivència de tomàtec i tomaca. Les variants tomàtiga i domàtiga són més incertes. I l’alguerès pomata sembla clar que és agafada del lugodorès pumatta.
La forma més estesa, tomata, es diu a Catalunya Nord, a les comarques de Ponent, en punts de les Terres de l’Ebre, en una bona part del País Valencià i a Eivissa i Formentera.
Tomaca abasta també una zona àmplia, que baixa del Ripollès cap a Osona i el Bages, salta al Camp de Tarragona i a una part de les Terres de l’Ebre i, més al sud, a les Comarques Centrals valencianes.
A Barcelona i en unes quantes comarques del català central –com ara la Cerdanya, el Maresme, el Vallès, el Penedès i l’Anoia– es diu tomàquet.
Tomàtiga o domàtiga es diuen a Mallorca i Menorca, llevat de Maó, on es diu tomàtec. Aquesta forma, juntament amb tomàtic, són les habituals al Berguedà, al Lluçanès i al Solsonès.
A la Franja de Ponent es diu tomate i a l’Alguer, pomata.
Les flames
mosseguen la nit.
Mill mans
teixen fills d’amor
entorn als focs
que ballen pels carrers.
I se salta
entre les fulles flamejants,
se beu
l’essència de l’alegria
que dolçament entra en la sang,
esclaten els cants
que envaeixen les estrelles.
Antoni Canu (Ocier, Sardenya, 1929)
En l’arc dels dies. L’Alguer: La Poligràfica Peana, 2000
Antoni Canu és una de les veus poètiques més reconegudes de l’Alguer. Tot i ser de llengua familiar sarda, ha fet del català la seua llengua literària. El 2020 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Una exposició del Gremi de Revenedors reivindica el valor i la singularitat dels esgrafiats del segle XVII
Extret de El Nacional
Autor: Jordi Palmer
Foto: Pau de la Calle – Gremi Revenedors
Barcelona. Dimecres, 13 de maig de 2026. 11:37
L’esgrafiat és una tècnica decorativa que aporta personalitat i singularitat a Barcelona, on es calcula que hi ha uns 1.500 edificis que disposen d’aquests tipus de revestiments murals a façanes o vestíbuls, que sovint prenen la forma de sanefes, gerros, garlandes, orles, motius florals i figures, i fins i tot, els més moderns, anuncis publicitaris. Al segle XX van ser utilitzats amb profusió pel modernisme, però els més antics són del segle XVII i formen un conjunt patrimonial de primer ordre. Són els esgrafiats barrocs de Barcelona, dels quals en queden un centenar i que ara són objecte d’una exposició, precisament, en un d’aquests immobles que disposen d’aquest tipus de decoració històrica.
En concret, l’Associació Antic Gremi Revenedors 1447, que té la seu a la plaça del Pi, 3, en un edifici decorat profusament amb esgrafiats, ofereix des del passat dia 5 i fins al 29 de maig l’exposició Esgrafiats barrocs de Barcelona (dilluns a divendres de 17:00 a 20:00 h i dissabtes de 10:00 a 14:00 h. Entrada, 5 euros). Es tracta d’una mostra comissariada pel doctor en Història de l’Art Reinald Gonzàlez, i amb fotografies de Pau de la Calle -col·laborador habitual d’ElNacional.cat– que buscar reivindicar els esgrafiats barrocs com a elements clau per a entendre la història de Barcelona.
Així, a través d’imatges de nou edificis que conserven aquests esgrafiats, situats, entre d’altres, als carrers Portaferrisa, Escudellers, Botella i la ja mencionada plaça del Pi cantonada amb el carrer Petritxol, tots situats -lògicament en tractar-se de patrimoni històric del segle XVII-, al districte de Ciutat Vella, l’exposició se centra no només en la funció decorativa dels esgrafiats, sinó també en el context en què van sorgir i en el paper clau que van tenir en la transformació urbana de Barcelona, precisament en un moment que la tradicional pedra de Montjuïc es va començar a substituir pel maó i alhora la ciutat es va densificar amb l’afegit de noves plantes als edificis ja existents d’una ciutat constreta per les muralles.
“Els esgrafiats són el resultat d’un canvi en l’organització social de la ciutat”, va afirmar Reinald Gonzàlez en la inauguració de l’exposició, que va recordar que els esgrafiats eren una manera de projectar el prestigi de la burgesia menestral i gremial del moment amb acabats alhora vistosos i econòmics i molt específica de Barcelona: “Ens trobem davant d’una solució decorativa molt local”, va afegir. La selecció del comissari mostra la gran diversitat d’esgrafiats que es poden trobar a Barcelona, alguns de molta qualitat i d’altres molt més senzills, però on tots expliquen com es va aplicar aquesta tècnica a la ciutat.
Així, des de l’exposició es destaca el cas de l’immoble del carrer Portaferrisa, 21, on no hi ha motius figuratius sinó que és un exemple de com es feien servir els esgrafiats per a ordenar els volums de les façanes i mantenir l’equilibri entre les obertures amb el doble objectiu d’embellir la finca i la via pública. Una altra singularitat dels esgrafiats barcelonins és que, sovint, hi apareixia el propietari de la finca representat, com és el cas d’Escudellers, 44. A partir de l’exposició, els visitants poden accedir, mitjançant un codi QR, al mapa de la ruta i a una sèrie d’àudios explicatius sobre cadascuna de les façanes que formen part de la mostra. Una proposta per recórrer els esgrafiats a peu de carrer i descobrir les històries que amaguen les façanes barroques esgrafiades que encara es conserven a la ciutat.
Dedicat al Lluis.
Rebo un missatge seu que em diu:
-Marxem al Priorat, necessito abraçar el teix
I em ve a la memòria l’article que l’Estel Solé va publicar fa unes setmanes.
Extret de VilaWeb – Estel Solé – 01/05/26
Tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més.
La primera cosa que vaig pensar va ser: “Quina història hi ha rere aquest home, rere aquest arbre?” Vaig veure les imatges per casualitat, les devia haver enregistrat algun veí o un familiar. Una ventada impressionant i un xàfec dels que fan història. No hi havia ningú pels carrers, tothom s’havia refugiat. Fulles i paperots volant pels aires i, en un aparent acte d’imprudència total, ell allà, al mig d’un jardí d’una casa, sota la pluja, lluitant contra el vent, abraçant un arbre de tronc estret i tendre. De fet, no l’abraçava, l’arbre, més aviat el protegia amb totes les seves forces. La tempesta ferotge feia força cap a una banda per tombar-lo i ell que premia els dits i les plantes dels peus contra terra, amb totes les seves forces. Se sentien, de fons, les veus d’homes i de dones que li demanaven que entrés a casa. És perillós, cridaven alguns. Tenia els ulls plorosos, l’home, i tot ell era la clara imatge d’algú per a qui no hi havia res més important al món que aquell arbre, ni tan sols la seva vida. No vaig veure el moment en què l’home havia anat a abraçar l’arbre, a salvar-lo, però alguna cosa en el seu posat, en la seva extrema dignitat em deia que no havia estat una decisió premeditada. Estic segura que aquell home, tan bon punt havia vist iniciar-se la tempesta, havia sortit esperitat i sense ni pensar-ho per apuntalar aquell tronc tímid, amb la serenitat i la fermesa amb què es protegeix un infant d’un perill imminent. Però, per què abraçava l’arbre? Què significava per a ell? Molt abans de saber-ne la resposta, vaig quedar totalment trasbalsada per aquelles imatges; tant, que vaig posar-me a plorar. Fos quina fos la resposta a la meva pregunta interna, vaig pensar en el meu arbre, perquè sí, tots tenim un arbre. No necessàriament un arbre real, però tots en tenim un d’ancorat a la memòria. Cada un de nosaltres, tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més, però que per a tu és una història, potser un símbol privat, íntim o potser compartit. Veient aquell home, vaig pensar en el meu, en l’avet que presideix el pati de la meva àvia, el protagonista indubtable de l’eixida de la meva infància, de la meva vida. El vam anar a comprar amb el pare i amb l’avi a la fira de Nadal d’Espinelves. Era l’any noranta. La meva mare estava embarassada del meu germà, que va néixer cinc mesos després que el plantéssim. El pare i l’àvia van fer un sot a terra i van plantar-hi aquell avet diminut que ara, trenta-sis anys després, és immens i guarda les vivències de diferents generacions de la família. Si a mi em dieu arbre, jo penso en el meu avet. No sé si es pot estimar un arbre, però a vegades he imaginat que la nostra casa familiar es venia i que els futurs propietaris el tallaven, i he sentit un ai al cor, i he sentit ràbia d’imaginar que una altra gent que no fóssim nosaltres podria viure en aquell pati, tan aliens a tot el que implica per a nosaltres el nostre avet particular. Tots tenim un arbre. El pare té el mateix que jo i, de fa uns anys, també té l’olivera d’allà, de Peramola, on va llençar-hi una mica de les cendres del meu avi i la meva àvia. La mare té l’avet i també té un arbre imaginari, un arbre cantat, comú i particular alhora, un arbre que té un niu on ella guarda la memòria del seu pare, l’arbre del “núvol blanc, penjat d’alguna branca…” Miquel Costa i Llobera ens deia que sí que es pot estimar un arbre, que son cor n’estimava un “més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”. Un pi de Formentor que el lligà per sempre al seu cosí Pere Llobera.
Al final, vaig poder respondre a la meva pregunta, vaig poder saber què havia dut aquell home a procurar de salvar aquell arbre seu amb totes les forces. Aquell arbre, per a ell, havia deixat de ser només un arbre: era una vida, una mort, un record, un encara-no-has marxat-del-tot i et tinc aquí per sempre. Allà, entre les arrels, sota la terra d’aquell pati, d’aquell tronc plantat allà de no feia gaire, hi havia enterrada la seva dona. Mai no sabré si l’home va salvar el tronc de la ventada, si va evitar-ne l’esberlada, jo vull pensar que sí, perquè, com diu Llobera, ell, en el seu gest, va esdevenir la “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”. Sé que vosaltres també en teniu un. Quin és? Quin és el vostre? Quin arbre enveja el vostre cor?
En motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, avui veurem s’encèn la creu de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família i que a 172,5 m esdevé la creu més alta sobre una església.
El Niel és a Barcelona i em diu que l’han construïda a Gundelfingen, Baviera.
Investigo una mica i llegeixo que l’empresa alemanya és Josef Gartner GmbH, una filial del grup Permasteelisa Group. La mateixa empresa ha explicat que la creu es va desenvolupar, fabricar i preassemblar a les seves instal·lacions abans de ser transportada a Barcelona.
La Sagrada Família indica oficialment que l’estructura va arribar des d’Alemanya en 14 peces prefabricades d’acer inoxidable i formigó, mentre que la ceràmica blanca, els vidres i la pedra interior es van produir en diversos tallers i fàbriques de Catalunya.
Un detall interessant és que Josef Gartner és una empresa especialitzada en façanes de gran complexitat tècnica i ha participat en edificis emblemàtics d’arreu del món. Segons fonts alemanyes, va ser l’encarregada de fabricar l’estructura d’acer i vidre de la creu monumental de 17 metres d’alçada i unes 100 tones de pes.
Un bon homenatge a Antoni Gaudí.
La catifa voladora 