Avui ha mort Pere Casaldàguila

PCD

Diumenge nit, escolto que ha mort Pere Casaldàliga, el claretià nascut a Balsareny el 1928 i que va marxar com a missioner a Sao Félix d’Araguaia a l’estat del Mato Grosso a Brasil. Sempre ha estat vinculat a la teologia de l’alliberament i és considerat un gran defensor dels drets de les persones menys afavorides. Va denunciar els malractaments i l’explotació que patien els indígenes. Va esdevenir Bisbe d’aquesta prelatura de l’Amazonia durant 40 anys. Va cosntruir una església popular, oberta, compromesa, coherent que treballa pels més pobres. Durant la seva vida va rebre nombroses amenaces de mort.

Quan tenia 10 anys em van parlar d’ell i de la seva lluita a les classes oprimides del Brasil.  Sempre l’he tingut molt present.

M’agrada molt el seu epitafi:

Al final del camí em diran
has viscut?
has estimat?
I jo, sense dir res obriré el meu cor, ple de noms.

 

 

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Els paletes i la gràcia de Déu

Visita d'obres reflexos

Prova d’estanqueitat al Molí de Sant Jordi

Estem fent obres i recordo la dita que fa mesos em va dir la meva cosina Diana:

Els paletes sempre estan en gràcia de Déu…..

El dia que van arribar després de gairebé un any més tard de l’acordat vam exclamar:

– Gràcies a Déu que han arribat!

Les feines sempre duren més del previst: les pluges torrencials del novembre, l’huracà Glòria i la COVID 19… Ara la pols i el soroll i … El ferrer que no acaba l’escala i les baranes, el fuster que no posa les portes, el lampista que no instal·la els inodors, la companyia de l’aigua que no fa l’escomesa…

Esperem amb ganes poder dir ben aviat:

– Gràcies a Déu que marxen!!!

 

PD: Dedicat  al Ramon i a la a la Diana, ambdós arquitectes i coneixedors del ram dels paletes i altres treballadors de l’obra.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

La noia dels cabells de lli: Preludi

Pianista

Il·lustració Herbert Becker

La noia dels cabells de lli

Les tecles agudes del piano s’enfonsaven poc a poc sota els àgils dits del concertista.
Tan lentament, que gairebé no se sentia res.
Tan lentament, que gairebé no sentíem res.

Així i tot, desitjàvem que continuessin abaixades, polsades, perquè el so, la música, ja la teníem a dins. Tots.
Eren els acords finals del vuitè Preludi de Debussy La noia dels cabells de lli. Hom diria que l’auditori era buit, malgrat ple de gom a gom. Cap estossec, cap crepitar d’un programa consultat en un moment inoportú.
La connexió entre pianista i públic era tan intensa com si per una estranya telepatia aquells dits els mantinguéssim abaixats tots nosaltres.
De cop i volta, en un gest quasi de ballet, s’enretiraren les mans com en un miracle de suavitat i delicadesa. Com els d’una mare, que fent puntetes, deixa el fill adormit.

Uns aplaudiments generosos, necessaris per haver, per poc, aguantat el respir aquells segons intensos que havien precedit, premiaven el jove concertista que dempeus lleugerament inclinat, ens mirava somrient.
Realment n’hi havia prou per compensar picant de mans tot el que ell ens havia fet sentir  amb les seves?
Fou aleshores quan de reüll vaig adonar-me que el meu veí no aplaudia. Romania amb la mà dreta a la butxaca. Era un home d’uns seixanta anys, correctament abillat. Com que no feia cap comentari amb la noia que seia a l’altra banda, vaig deduir que anava sol.

El concert continuà. L’execució de les peces era pura delícia. La joventut de l’intèrpret m’obria molts interrogants:
Quantes hores d’estudi…?
Quantes renúncies i sacrificis per aconseguir aquella tècnica?
I, quant cultiu de vida interior per traspassar-nos les seves emocions?

De mica en mica, però, el meu interès pel concert anava perdent punts. El meu enigmàtic veí no aplaudia cap partitura. Tant se valia que fos de Bach, Chopin, Granados, Debussy o Mompou. Es veia ben clar que a aquell home no li agradava res!

La meva obsessió era cap al final de les melodies comprovar si aquelles mans premiarien l’intèrpret. No fou així, i la meva inquietud arribà al grau de fer-me l’efecte que el concertista, en saludar-nos, s’adonava del contrast i mirava de reüll cap a la nostra banda!

En acabar-se aquell regal meravellós, jo tenia unes ganes enormes de felicitar-lo, però d’entre el públic s’aixecà un matrimoni i ràpidament entrava per la porta del costat de l’escenari. No vaig voler trencar l’encís del moment que els pares abraçarien emocionats llur fill, i malgrat no tenir ningú que m’esperes a casa, gairebé amb recel, vaig abandonar l’auditori.

Teresa Casas Bayer
Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
2015

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Contes d’estiu…

La noia dels cabells de lli - portada

El dia 22 de juliol del 2015, 92è aniversari de la nostra mare, va ser ella qui ens va fer un regal. Ens donà a cadascun dels fills un sobre gruixut, amb la condició que miréssim a casa el contingut.

Quina va ser la nostra sorpresa quan vam obrir el paquet i vam trobar-nos un dossier amb tot de fulls fotocopiats escrits a màquina amb algun dibuix intercalat.

A mesura que anàvem passant els fulls, vam anar descobrint que el que la mare ens havia fet arribar era un dossier amb un conjunt de contes que ella havia escrit feia un munt d’anys, i dels quals en coneixíem ben poc l’existència.

Poc a poc vam anar llegint els contes i ens vam delectar amb els dibuixos fets pel seu consogre, el Herbert Becker.

Un cop acabada la lectura, va ser quan va sorgir la idea de regalar-li entre tots a ella “l’edició” en llibre del que ens havia fer arribar.

Entre les mans teniu el que la mare ens va lliurar en format de fotocòpies i ara som nosaltres els qui li regalem a ella el seu propi llibre de contes.

Esperem que el disfruteu!

 

Cinc anys més tard, i amb permís de la meva mare, publico els seus contes a La Catifa Voladora com a Extra d’estiu, desitjo que us agradin…

Publicat dins de Calaix de Sastre, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Ahir va morir Juan Marsé

img_msancho_20170724-112957_imagenes_lv_propias_1500888584704-kaHC-U482391793541MrD-992x558@LaVanguardia-Web

La meva vida infantil està lligada al barri del Guinardó… Ja d’adolescent vaig descobrir que Juan Marsé era l’escriptor del barri i  havia ambientat la majoria de les seves novel·les al Guinardó i al Carmel… en el mateix moment que jo passejava per la Ronda Guinardó,  anava a l’escola Parc del Guinardó, Mare de Déu de Montserrat, anava al Park Güell fins el Carmel, o als Cañones…

Ahir va morir Juan Marsé, i la seva obra perdura sobre la seva vida.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Obituari | Deixa un comentari

56 anys sense Frida Kahlo

kahlo_frida_1

Avui fa 56 anys moria a Coyoacàn, Mèxic, la pintora Frida Kahlo als 47 anys d’edat. La seva vida va estar marcada per un tràgic accident que va viure de jove i que la va fer passar pel quiròfan 39 vegades. La seva obra gira al voltant de la seva vida i sofriment i amb una forta influència dels artistes indígenes mexicans.

 

He llegit la seva biografia dues vegades i sempre m’ha corprès la seva valentia i resiliència per tirar endavant davant de situacions tan adverses. Una dona avançada al seu temps.

Publicat dins de Dones, Efemèrides, Obituari | Deixa un comentari

Ratafia

Ratafia [1803; del fr. ratafia, mot crioll de les Antilles franceses d’origen incert]

La ratafia, aquest licor aromatitzat amb el suc de diverses fruites, serveix també per brindar.

El nom ens ve de les Antilles franceses, del segle XVII. Se’n donen moltes explicacions, del seu origen. Una de molt curiosa és la de Mossèn Cinto Verdaguer. Ve a dir que allí es ratificaven els pactes convidant les parts a beure aquest licor i que el van anomenar ratafia, un escurçament de l’expressió llatina Rata fiat res que vol dir justament això que es feia en brindar: «Que sigui ratificat el pacte». La tradició i la paraula van arribar fins a Europa. A Catalunya ens ho hem pres molt sàviament i productiva i hi ha moltes comarques que n’elaboren, amb moltes variants d’ingredients i de gust.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Calaix de Sastre, Etimologies | Deixa un comentari

Adéu a Ennio Morricone

ennio

El compositor italià Ennio Morricone va néixer el 10 de novembre del 1928 i ha mort  avui 6 de juliol de 2020 als 91 anys.

Va arribar a composar més de 500 bandes sonores al llarg de la seva vida, títols com: Cinema Paradiso, Novecento, Once upon a time in America, Mission…  El 2006 va rebre un Òscar honorific en reconeixement de la seva obra i el 2016 va rebre un ÒScar a la millor banda sonora pel film The Haterful Eight.

La música de La muerte tenia un precio  amb aquell llarg xiulet avui sona més trista. Gràcies Ennio pel teu art, descansa en pau.

 

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

La relíquia

 

Faune

Faune al Jardí de Bomarzo – Itàlia

La relíquia

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Beneïda l’hora
que m’ha duït aquí.
La font qui no vessa,
la font qui no plora,
me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir
que dins el misteri
de l’ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.

De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.

Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d’antiga olivera.

Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora
i venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d’un món esbocat…
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover (1854 – 1926)

Publicat dins de Calaix de Sastre, Poemes | 2 comentaris

Joan Vinyoli a Aiguablava

No recordo d’on he tret aquest fragment que retrata a Joan Vinyoli, un poeta que m’agrada…

untitled

Un Joan Vinyoli familiar és el que ens recorda Judit Pujadó, que parla amb el més petit dels fills del poeta: Raimon Vinyoli, qui recorda les passejades que cada diumenge feien a Barcelona, i a l’estiu, a Begur, tot i que alguna vegada s’havien apropat fins al puig son Ric o fins a Pals. Quan Vinyoli era a Begur, no es perdia mai uns determinats moments, “sagrats”, diu Pujadó: “Quan arribava en Roman a l’embarcador d’Aiguablava amb la seva barca d’un verd preciós, allò era sagrat. Aquesta és la gran història, el moment que en Roman aturava el motor i la barca arribava empesa pel seu propi impuls i en Roman saltava a terra. El meu pare s’aixecava per aquesta escena, o per anar a veure el capvespre, i d’allà sortien els poemes”, explica en Raimon.

Begur encara es recorda de Vinyoli, i és per això que des del 2009 hi ha uns plaques commemoratives del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort als llocs que ell freqüentava.

https://visitbegur.cat/cultura/ruta-poetica-vinyoli-begur/

 

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari