On es podrà veure l’eclipsi total de Lluna del 16 de maig? 

Seqüència de l’eclipsi de Lluna de la matinada del 16 de maig de 2022. Font: Observatori espanyol.

Extret de Vilaweb 11/5/22

La nit de diumenge a dilluns la Lluna s’anirà situant a poc a poc dins l’ombra de la Terra

La nit del 16 de maig els afeccionats de l’astronomia podran gaudir d’un eclipsi total de Lluna, un fenomen que només s’esdevé quan el Sol, la Terra i la Lluna plena estan alineats exactament en el mateix pla. La darrera vegada que vam poder observar un fenomen com aquest va ser el gener del 2019. Us expliquem tots els detalls de l’eclipsi lunar d’aquest mes i què cal tenir en compte per a fer-ne una bona observació.

La NASA obté la millor imatge mai captada d’un eclipsi solar a Mart

Què és un eclipsi de Lluna?

Un eclipsi de Lluna té lloc quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats en el mateix pla orbital, amb la Lluna plena per darrere de la Terra. La matinada de diumenge a dilluns, la Lluna plena s’anirà situant a poc a poc dins l’ombra de la Terra. En aquest punt, una quantitat molt petita de la llum del Sol es filtrarà per l’atmosfera del nostre planeta i arribarà fins a la superfície de la Lluna, que quedarà il·luminada amb tons vermellosos.

Tot i que el fenomen té lloc prou sovint, el fet que sigui un eclipsi complet el converteix en més impressionant: “Cada any n’hi ha com a mínim dos; ara bé, no és tan usual que sigui complet”, explica l’astrònom Enric Marco.

Per què la lluna es veurà de color vermell?

Una de les característiques més comunes de l’eclipsi de Lluna és el seu color. Molts dels qui gaudeixen d’aquest fenomen lunar també l’anomenen “lluna vermella” o “lluna de sang”. Per què queda tenyida d’aquest color? Marco explica que l’atmosfera terrestre absorbeix tots els colors de la llum solar que penetren sobre la Terra tret el vermell, que continua en direcció cap a la Lluna, hi impacta i la il·lumina.

A quina hora serà, l’eclipsi de Lluna?

Per observar-lo, caldrà estar despert en hores un pèl intempestives de la matinada, atès que l’eclipsi de lluna tindrà lloc entre les 3.32 i les 8.51. Al seu bloc, Marco explica que a les 3.32 el disc lunar entrarà a la penombra terrestre i començarà a enfosquir-se. Més tard, a les 4.28, entrarà en l’ombra i començarà a adquirir la típica coloració rogenca. L’eclipsi assolirà el punt màxim entre les 5.29 i les 6.54. Ara bé, com que és molt a prop de l’hora en què sortirà el Sol, a les 6.48, el fenomen deixarà de ser visible cap a les 6.15 i no es podrà veure sortir la Lluna de l’ombra terrestre. “L’eclipsi s’acaba quan el sol ix i, per tant, no podrem veure’n el final perquè el cel serà massa brillant”, diu Marco.

On el podrem veure?

Un avantatge de l’eclipsi de Lluna, si el comparem amb l’eclipsi solar, és que és segur fer-ne una observació directa, sigui a ull nu o amb un telescopi. “Per a veure l’eclipsi lunar, no cal fugir de les ciutats, perquè encara que hi hagi molta contaminació lumínica és prou brillant per a poder-la observar des de qualsevol indret”, explica Marco. Això sí, si el vostre balcó és encarat cap a l’est o teniu una muntanya gaire a prop, serà més complicat, atès que per a veure l’eclipsi caldrà mirar cap a l’oest.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

Tirallonga dels monosíl·labs

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.

Pere Quart (Joan Oliver)
Circumstàncies, 1968

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

El legado de las mujeres

Asociación para dar visibilidad a las mujeres en los contenidos de Enseñanza Secundaria

En 2019 un grupo de profesoras y profesores de secundaria de Andalucía, Asturias, Castilla y León y Valencia decidimos crear la Asociación Nacional El Legado de las Mujeres (https://www.legadodelasmujeres.es/el-legado-de-las-mujeres/), cuya sede está en el IES Vaguada de la Palma de Salamanca, con el firme propósito de subsanar la ausencia de referentes femeninos en los libros de texto y en el currículo de Secundaria. La presencia de mujeres en dichos manuales apenas alcanza un 7,6%, según el estudio realizado en la Universitat de València por Ana López-Navajas, miembro de la Asociación.

Perseguimos dos objetivos fundamentales:

  1. reivindicar la inclusión de las escritoras, pensadoras, artistas y científicas en los manuales de texto de las diferentes materias contenidas en el currículo y en la práctica docente de Educación Secundaria 
  2. recuperar el legado de las mujeres en los diferentes ámbitos de la cultura para rescatar del olvido sus nombres y sus contribuciones.

Con este doble objetivo, la asociación está desarrollando una serie de actuaciones: 

1- La creación del mapas históricos de escritoras de cada una de las comunidades autónomas, como instrumento reivindicativo del coprotagonismo de las mujeres en el desarrollo cultural y social de cada región. Hasta la fecha, hemos elaborado los mapas de Andalucía, Castilla-La Mancha, Castilla y León y Galicia. Nuestra intención es continuar hasta completar toda la geografía española.

2- Realización de ediciones críticas dentro de la prestigiosa colección de Clásicos Hispánicos. 

3- La colaboración en un proyecto europeo de educación, un ERASMUS+ KA201, que lleva por titulo “El legado de las mujeres: nuestro patrimonio cultural para la igualdad” (“Women’s Legacy”), cuya finalidad es ofrecer instrumentos de intervención didáctica que sirvan para recuperar el olvidado patrimonio cultural europeo de autoría femenina y corregir la visión androcéntrica de la cultura trasmitida en la educación. Para ello se realizarán 5 productos intelectuales:

a) Una base de datos en line y gratuito con referentes femeninos, sus obras y actividades listas para ser usadas en el aula, por materias y niveles. 

b) Cursos de formación del profesorado “Las mujeres que nos faltan en STEM”: para incluir a las científicas en el aula, que se impartirá a profesorado de secundaria y asesores de formación con una duración de 20 horas.

c) Catálogo de obras musicales de autoría femenina.

d) Catálogo de obras literarias de autoria femenina.

e) Catálogo de obras artísticas de autoría femenina
El legado de las mujeres (LdM) desarrollará los contenidos de la base de datos y colaborará en los catálogos de música, arte y literatura proponiendo 15 obras por catálogo.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

D’on venen les paraules?

A través d’El viatge de les paraules es poden fer mil i una rutes per descobrir-ne els orígens i les arrels

Text:Anna Solé Sans
Foto: Unsplash
Extret de El Nacional.cat 16/4/2022

Es diu que un dels viatges més bonics és el que es recorre a bord d’una paraula. I és que per a fer-se gran, no n’hi ha prou amb anar comptant els anys, també s’han d’anar sumant les paraules que, a poc a poc, anem emmagatzemant als nostres cervells. I això, és clar, forma part de l’aventura. Aquesta odissea dels viatges i les paraules és, precisament, la que recull el llibre El viatge de les paraules (Zahori, 2022). De la mà d’Andrea Marcolongo i Andrea Ucini, es proposa una excursió per diferents paraules i la història que amaguen. Per exemple, sabies que la paraula papallona es diu farfalla en italià pel so que imita com baten les seves ales? O que en anglès es diu butterfly per una antiga llegenda sobre bruixes llamineres que es converteixen en papallones per robar mantega? Si t’has quedat atrapat amb aquestes pinzellades, és possible que també vulguis satisfer aquestes curiositats (sense ser un nen del tot).

Encara, però, amb la paraula papallona al cap, es veu que l’origen en català de papallona prové directament del llatí papilio i la seva arrel porta al verb grec paípallo, que significa “batre” o “vibrar”. Una sola paraula ens hauria portat ja a uns quants països. I és que els secrets de les paraules, esperen a ser devorats. Els autors constaten que les paraules sempre viatgen i estan en moviment continu (quina enveja, ara que alguns fan vacances uns dies). Però les paraules no només viatgen entre països o continents, sinó que també ho fan entre èpoques o d’un poble a un altre. I amb elles, no només fan excursions les grafies, també es mouen amunt i avall i porten, fins i tot, maneres de pensar, fer volar la imaginació. 

D’aquesta manera, si les paraules funcionen com si fossin els ulls amb els quals mirem el món, les vint-i-cinc històries recollides en aquest llibre són el viatge que ha fet fins ara la capacitat d’expressar-nos a través del llenguatge, evolucionant segons les noves necessitats, èxits, descobriments i sensibilitats. Però, de què serveix tot plegat? Segons els dos autors, desfer el camí per tornar-lo a fer perquè els joves tinguin respecte per paraules amb les quals ens expressem. 

Entre aquests vint-i-cinc viatges, n’hi ha de més sonats i de més calmats. Per fer un petit tastet, podem pensar, què en sabem de la paraula nostàlgia? La va crear el metge Johannes Hofer, l’any 1688, per traduir la paraula Heimweh, que significa, literalment, “color de la llar”. L’únic lloc del món que, sigui com sigui, és “casa”. I com va arribar Hofer fins aquí? Estava estudiant la tristesa profunda que afectava els soldats que feia molt de temps combatent lluny de casa i de les famílies. Tal com es pot llegir al llibre, era una paraula nova, sí, però formada per dues paraules gregues molt antigues: nóstos, “retorn”, i álgos, “dolor”. Nostàlgia és, doncs, el desig d’estar on érem feliços i aquest desig és tan fort que gairebé fa mal la necessitat urgent de posar-nos en marxa. I (re)tornar. 

I el desig? La pàgina, que explica precisament d’on ve la paraula desig i els viatges que ha fet, amaga una història bonica sobre els éssers que, en un temps primigeni, habitaven el món. Una història que serà secreta i continuarà dormint a les pàgines del llibre. Sí que es pot revelar, però, que expressar amb paraules l’acte de dirigir la mirada cap a alguna cosa o cap a algú que ens atreu prové del llatí desiderium, compost per la partícula de-, que indica carència o privació, i sidera, “estrelles”. I tal com recull el mateix llibre, de la mateixa arrel indoeuropea star- ster- deriva la paraula del grec, antic astér i d’aquesta provenen els nostres “astres” nocturns i la paraula “estrella”. I els autors comenten que, justament per això, confiem els nostres desitjos a les estrelles, perquè semblen apropar-se quan cauen. 

Entre les paraules per descobrir, també hi ha l’amor, l’odi, la xocolata, llegir, respecte, malson, política, poesia o margarida. Amb ganes de pujar al tren de les paraules i saber d’on venen i per què. A més, com a complement, cada pàgina conté una breu llegenda de com es diu en altres idiomes. En algunes pàgines coincideixen, però, en d’altres no. Pots aprendre com es diu malson en bosnià o desig en albanès. Tot un món (bonic) per descobrir. 

Anna Solé Sans

Publicat dins de Etimologies | 1 comentari

La festa de la sal

Imatge: Lluís Rius

Tu i jo som aire que estalona el foc.
Som aigua oberta que esmola la terra.
Som terra espessa que s’allera en l’aire.
Som foc que imanta amb arrels noves l’aigua.
Tu i jo, amor, avui som tot el món
congriat en la festa de la sal.

Han trobat el seu lloc el pa i la sal
i la por no ens allunya de cap foc.
Rebem, com a penyora, tot el món:
fora del nostre abast, ni un pam de terra,
ni un bri de verd, esgarriat en l’aire,
ni un bri de blau, dissolt al clar de l’aigua.


Ni un ram de nit, perdut pel fosc de l’aigua,
ni un glop de mar, colgat solta la sal.
L’urc del desig fa el ple al grat de l’aire
i torna lívides herbes i foc.
Amants, parem el jaç damunt la terra
i ens fan de cambra boscos d’aquest món.


Som d’aquest món, però encetem un món
que endevinem amb els sentits de l’aigua.
Ens creixen arbres com si fóssim terra
i se’ns arrapen vives flors de sal.
Cremem i alhora transformem el foc
en energia dolça i en bleix l’aire.


Veus de desig fan que es capgiri l’aire
i escampen tretze vents arreu del món.
Ens abracem amb les plomes del foc
i mesclem l’ona com si fóssim d’aigua.
Ens batega a la boca un cor de sal
Que obre finestres noves a la terra.


Quan fem l’amor, se’ns assembla la terra.
S’espiguen, altes, les branques de l’aire.
Cristal·litza la pena de la sal
i una alegria d’heura pren el món.
No hi ha paranys en el sexe de l’aigua
ni tirania en la farga del foc.


Som amb el foc al centre de la terra,
brollem amb l’aigua i alenem amb l’aire.
Fem rodar el món a l’era de la sal.


Maria-Mercè Marçal (1985): La germana, l’estrangera. Sant Boi de
Llobregat: Llibres del Mall.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

 Feliç Diada de Sant Jordi 2022

Fotografia: Lluis Rius

Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

Publicat dins de Poemes | 1 comentari

Desè aniversari de la Catifa Voladora

Va ser el matí del 18 d’abril del 2012, encara a la cuina de Siracusa, quan vaig estendre i enlairar la Catifa Voladora per primer cop…

Des d’aleshores no ha parat de volar, viatjar, somiar, recordar, plorar, riure… i sobre tot compartir amb totes vosaltres els meus records, les meves vivències… Per algunes és un una lectura plaent, per altres un racó de memòria, un espai on publicar escrits, idees, un punt de trobada.

Amb aquests 10 anys he publicat 750 posts i que han estat vistos i llegits per gairebé 60.000 usuaris Aquest aniversari està dedicat a totes les que ho heu fet possible. Gràcies per acompanyar-m’hi.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Imatges pel record Pl Alfons X – Rda Guinardó finals de la dècada dels 50 del segle passat

L’amic Jordi Benito està posant en ordre l’arxiu fotogràfic familiar, i m’envia algunes imatges que publico a la Catifa Voladora en homenatge al seu pare Ramon Benito.

En aquest cas corresponen a unes fotografies de la Pl Alfons X – Rda Guinardó el 1959.

Moltes gràcies.

Publicat dins de Barcelona | Deixa un comentari

Els gossos no fan “guau”

Extret de VilaWeb – Jordi Badia i Pujol – Ras i curt 10/12/21

El repertori d’onomatopeies (i interjeccions per l’estil) és immens, i cada llengua té les seves · Fem una repassada de les més conegudes del català.

En el terreny dels sons o dels crits dels animals, cada llengua puja les escales com vol. Els gossos francesos fan ouah; els anglesos, woof (o bow-wow); els alemanys, wuff wuff; els italians, bau bau; els portuguesos, au-au; els espanyols, guau… I els catalans? Els gossos catalans fan bub-bub (o nyic quan gemeguen).

D’onomatopeies, en tenim un munt. Per exemple, sense deixar els animals, un pollet o un moixó fan piu-piu, però un ocell també pot fer xiu-xiu, com recorda aquella dita: “Si el cucut el 3 d’abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l’estiu.” Alguns ocells nocturns, com ara el mussol i l’òliba, fan xut, mot amb què podem designar aquestes bèsties (a Solsona el coneixen molt bé, el Xut, perquè és una de les bèsties del carnaval). La remor sorda i contínua de les abelles, borinots i més insectes voladors és el zum-zum, que ha donat peu al verb zumzejar i al nom zumzeig. El so del grill o la cigala és cric-cric. I no ens descuidem els més coneguts: el mèu (o marrameu) del gat, el quiquiriquic del gall, el coc-coc de la gallina (cloc-cloc si és lloca), el mu (o bu) de la vaca, el qüec-qüec de l’ànec i el be de l’ovella

Per a designar el soroll dels objectes, en tenim un gavadal, d’onomatopeies. Quan es trenquen o cruixen, diem crac, o crec (o catacrac o catacrec). Les topades tenen molts matisos: paf pot ésser, per exemple, el soroll d’algú que cau a terra o topa contra una paret; si cau a l’aigua més aviat fa patatxap o –si és un soroll més curt– simplement xap. Una topada breu i violenta és un xac. En canvi, un soroll sec com el de les tisores és clec, diferent del clac que fa, per exemple, una tavella de pèsols quan s’obre.

El soroll de cops repetits (com ara les bufetades) és flist-flast. Quan una cosa va i ve contínuament, com una màquina, fa catric-catrac o bé catric-catrec, onomatopeia que també s’aplica, figuradament, a una conversa en què els interlocutors insisteixen monòtonament en les mateixes coses.

Parlant de sorolls rítmics i repetits, un rellotge –ja ho sabeu– fa tic-tac. Però potser no tothom sap que el baticor –el ritme del cor que s’accelera– és tric-trac o trip-trap. Els esternuts no fan pas atxís!, sinó atxim!, i les rialles són ha, ha, ha, que de vegades escrivim hahaha, però mai, si us plau, jajaja. I ara silenci (pss!pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.

Un tret o un cop violent fa pam i les explosions fan bum o pum. Si parlem del soroll d’un motor d’explosió, com el d’un automòbil, direm simplement taf-taf. En canvi, aquell soroll ronc continuat d’un vehicle (o d’un gat) és el rum-rum. Si a més és confús, diem bum-bum. El grinyol –d’un llit, per exemple– fa nyic. I si és molt desagradable i insistent l’hem de doblar: nyic-nyic, una onomatopeia que també apliquem a algú molt pesat que ens martiritza. Ah, i encara tenim el nyic-i-nyac, per a referir-nos a les renyines continuades entre dos individus.

El fregadís de dos cossos, si és sec i estrident com el de dues peces de fusta, és garranyic (o garranyic-garranyec, si hi volem posar èmfasi). I aquell soroll tan desagradable de les ungles fregant amb violència una pissarra? És el ric-rac, que no té res a veure amb el fru-fru, un fregadís lleuger com el d’un teixit de roba suau. Gloc-gloc és el soroll de l’aigua d’una ampolla de coll estret que mentre es buida rep aire. I xup-xup –no us ho he pas de dir– és el bull lent d’un líquid, com el suc d’un guisat.

Quan un cos cau dins un líquid o s’esclafa fa xof. A imitació d’aquest so, s’ha escampat darrerament xof com a sinònim de depressió o malenconia. I això ha donat títol a una cançó dels Arribar i Ploure, “Xof per tu”.

https://www.vilaweb.cat/noticies/gossos-guau-onomatopeies-jordi-badia/

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Aforismes de Joan Fuster

Extret de la revista SAÓ

És impossible parlar de Joan Fuster sense que vaja lligat el mot “aforisme”. Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua un aforisme és una “proposició en forma de màxima, sovint enginyosa, amb què s’enuncia un pensament o una asserció moral, filosòfica o científica”.

L’homenot de Sueca va portar els aforismes a la seua màxima expressió. A continuació us mostrem els seus 30 aforismes imprescindibles.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari