Museu de la Pauma

A la comarca del Montsià al sud de Catalunya trobareu Mas de Barberans un poblet a la falda del Parc Natural dels Ports i un balcó al Baix Ebre, el Delta de l’Ebre, la serra del Montsià…

El Centre de Desenvolupament Rural – Museu de la Pauma de Mas de Barberans (https://cdrmuseudelapauma.cat/worpre/ ) es va inaugurar al maig del 2010 com un espai destinat a la realització d’accions que afavoreixin i diversifiquin el desenvolupament econòmic local i territorial, així com la posada en valor d’una part del patrimoni etnològic autòcton que és el treball de la pauma.

Tant l’espai com tot el contingut és molt interessant i sorprèn. Actualment hi ha una exposició Lockout molt interessant i altament recomanable amb peces d’una gran bellesa.

CDR- Museu de la Pauma – Clavell 52, 43514 Mas de Barberans (Tarragona)
(+34) 977 053 778
info@cdrmuseudelapauma.cat

Publicat dins de Calaix de Sastre, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Exposició “Hiroshima-Nagasaki: els únics atacs atòmics de la història”

La Biblioteca Jaume Fuster (*) acull del 15 de juliol al 24 d’agost una exposició fotogràfica al voltant dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki. A càrrec de Lucas Vallecillos. Sala d’exposicions. Entrada lliure.

Els bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki es van produir el 6 i 9 d’agost de 1945 respectivament. Aquests actes de guerra representen els únics bombardejos nuclears fins ara esdevenint el tancament de la 2a Guerra Mundial i l’inici de la carrera armamentística nuclear.

Aquesta exposició mostra l’horror de 70.000 persones a Hiroshima i de 40.000 persones a Nagasaki mortes instantàniament a les quals s’han d’afegir les morts a conseqüència de diversos tipus de càncers i altres patologies. Un motiu per reflexionar com el sense sentit d’una guerra arrasa amb la població civil no només en el sentit físic sinó també emocional.

Biblioteca Jaume Fuster – Plaça Lesseps 20-22 – Barcelona

Publicat dins de Calaix de Sastre, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Un concurs original

En el país de les fruites
hi ha una gran expectació
per decidir quina d’elles
deu ser la fruita millor.

I un jurat gens ensopit
ens promet que serà equànim
ponderat, just i decidit
i que no tindrà desanim.

Parlem de la mandarina:
si té gust de medicina!
El plàtan vol ser famós
però noi… és tan pastós!

La síndria, sense ganivet
no en tastaràs ni un tallet!
I si es tracta del meló
serà encara molt pitjor!

L’albercoc és el que vols?
no sempre té el pinyol dolç!
Vermella, groga i rodona
massa poc suc: és la poma!

Roja i com un barret de bruixa
no em digueu és la maduixa!
Pell, pinyol… què assaborim
menjant un gra de raïm?

Fent nyam nyam a una taronja
si surt seca, és una esponja!
La figa… massa granets!
és menjar pels ocellets.

I sols i en provaràs una:
és massa àcida la pruna!
La pera seria bona
més té poc suc com la poma!

T’estàs tacant la pitrera!
és que em menjo una cirera!
I el caqui no és oportú
si no està ben madur.

El veredicte com cal
el sentireu de seguida,
ja hem arribat al final:
Una fruita que és sucosa,
i té la pell avellutada
com les galtes d’un infant
ha estat la més estimada:
dolça polpa, suc riquíssim
que assaborim amb delit,
el Jurat ha estat unànim:
el préssec hem escollit.

Teresa Casas i Bayer – 1995

Publicat dins de Extra d'estiu, Poemes | 2 comentaris

50 anys sense Louis Amstrong

Avui fa 50 anys moria a Nova York Louis Amstrong, una de les figures més carismàtiques i innovadores de la història del jazz i probablement el músic més popular. Gràcies a la seva habilitat va saber transformar el jazz de música de ball a una forma d’art popular. Va iniciar-se com a trompetista però aviat va destacar com a vocalista ja que és considerat l’inventor de l’essència del cant jazzístic. Tenia una veu extraordinàriament peculiar, greu i trencada, que desplegava amb gran destresa en les seves improvisacions, reforçant la lletra i la melodia d’una cançó amb propòsits expressius.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Bes-canvis

Dibuix Lluís Rius

Bes-canvis

El Senyor Recasens era propietari d’un gran imperi financer.

Vivia en una magnífica casa a Collserola, que malgrat estar a dues passes de la ciutat, semblava que fos al mig del Montseny. Se sentia el rei del món.

Però era un home solitari, malaltís, de fràgil salut i amb una única debilitat. El seu tendó d’Aquil·les eren les dones.

Per això un vespre de tempesta, quan se li va presentar aquell bombonet a casa, no va dubtar com esdevindria la nit. Creia que era molt hàbil en l’art de la seducció. Potser les dimensions de la casa i els cotxes aparcats al garatge hi ajudaven.

Tot va començar quan l’alarma volumètrica es va disparar. Va anar a posar el codi de seguretat i va veure per la pantalla de televisió, algú per terra, enfangat de cap a peus sota d’una bicicleta. Quina va ser la seva sorpresa quan va fixar-se que era una noia. Llamps i trons l’acompanyaven mentre va obrir la porta. Va sortir amb un paraigües a socórrer la ciclista temerària. Mentre l’ajudava a aixecar-se de sota la ferralla, ella li va explicar, molt enfadada, que s’havia perdut, que havia agafat la drecera en plena tempesta, maleïts camins sense senyalitzar!, a més la roda de la bicicleta s’havia punxat i en plena baixada, havia relliscat per terra fent una bona tombarella. Es queixava que el mòbil no li funcionava, a més el seu ex no s’havia presentat a la cita i per acabar, el temporal, quan les previsions eren cel serè. Vaja, un dia rodó!

Ell la va ajudar a aixecar-se i va fer l’observació que tenia els genolls (molt bonics, per cert, va pensar) pelats i començaven a sortir-li sang. Calia que se’ls desinfectés.

El senyor Recasens va somriure per sota el nas i va iniciar el seu desplegament romàntic. La va fer passar, i li va dir que es quedés mentre la tempesta no afluixava. Potser havia d’haver sospitat quan ella, enfundada en un mallot rosa de ciclista, va treure’s la mascareta i va veure que duia els llavis pintats del mateix color del mallot. Però només hi va veure uns llavis carnosos i una llengua humida que els acariciava.

Li va oferir la seva farmaciola, potser millor abans prendre un bany, roba eixuta, escalfor de la llar de foc, una mica de refrigeri, una taula de formatges i fumats que va aparèixer del no res, una copa de vi que es transformà en més d’una ampolla i tot amanit amb una dolça música.

Cal dir que ell desconeixia que era un pla maquiavèl·licament tramat. El holding competidor americà, va trigar mesos a trobar una senyoreta que reunís les condicions i requisits necessaris que calia, a canvi de molts diners i una clàusula de confidencialitat.

La noia no només era maca, esportista, agradable, simpàtica, intel·ligent, culta, manetes, bona figura i de, suposada, consciència efímera.

L’endemà de carícies, petons i intercanvi de fluids, la jove va reparar la roda punxada, va muntar la bicicleta i va marxar ben d’hora per on havia vingut.

Quan el senyor Recasens va omplir la banyera, satisfet per haver ficat una granota dins al cove, i una mica ullerós per un incipient constipat, el baf del vapor va deixar escrita en el mirall una frase:

“Sap greu, però soc portadora del virus. Asimptomàtica ”

Emma Martí

2n premi del CONCURS LITERARI DE COLLSEROLA

SANT JORDI 2021

Tema: Covid, Collserola i vivències.

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Mirades més enllà de la pandèmia, diàlegs des de l’espiritualitat

Des de la Casa d’espiritualitat/Fundació Valors Humans han volgut posar una mirada àmplia i amb perspectiva al que pot significar l’impacte que la pandèmia de la Covid-19 ens causa a nosaltres individualment i al nostre entorn proper i més enllà, globalment. Aquesta crisi ens està mostrant  indicacions clares per tal de construir una nova manera de viure més conscient i justa per a tothom.

Des del compromís que tenen amb el camí d’espiritualitat pensen que escoltar, contrastar, reflexionar sobre les aportacions de persones altament reconegudes en diferents àmbits (des de l’ètica, la ciència, l’ecologia, l’antropologia i la visió social) ens pot facilitar una major comprensió i permetre ser millors portadors de visió i de llum. 

Primer diàlegReforestando corazones: humanismo y ecología emocional en tiempo de COVID19 – 30 d’abril de 2021 a càrrec de Ramon M Nogués i Mercè Conangla.

Segon dàlegCiencia, ética y sostenibilidad en la pandemia de la COVID – 15 de maig de 2021 a càrrec d’Anicet Blanc i Josep M. Mallarach.

Tercer diàlegLa acción de hoy define el mundo de mañana – 11 de junio de 2021 a càrrec de Xavier Palau i Eduard Ibàñez.

Quart diàleg – La necesidad material y social frente a la necesidad espiritual – 2 de julio de 2021 a càrrec d’ Eduard Sala i Berta Menses.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Centenari de Pulgarcito

Llegeixo a la premsa que enguany se celebra el centenari de la revista Pulgarcito que va néixer el juny del 1921 com a “diari infantil” publicada per El gato negro, seguint la línia del llavors popular TBO, però aviat va trobar la seva pròpia personalitat.

Vaig aprendre a llegir en castellà amb el Pulgarcito: Carpanta, Zipi y Zape, El reportero Tribulete, Don Pío y Gordito relleno, Doña Urraca, Las hermanas Gilda, El Doctor Cataplasma…

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Feliç nit de Sant Joan

Un vespre quan l’estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s’alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son…

Els anys m’han allunyat del meu carrer
i s’han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa
com si qualsevol cosa.
Sembla que tot s’hagués cremat al foc
de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada
una altra vegada
veig els ‘nanos’ collint llenya per carrer.
Corren.
Com jo abans corria.
Els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d’on pugui, com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan.

Joan Manuel Serrat

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

KBr

KBr és el símbol químic del bromur de potassi, una sal que es fa servir en el procés de revelat de la fotografia analògica. Té la funció principal de frenar o retardar l’acció de l’agent revelador amb l’objectiu d’impedir la formació del que s’anomena vel químic, la qual cosa permet obtenir més puresa de blancs a la imatge.

KBr és el nom que rep l’espai dedicat a la fotografia de la Fundació Mapfre que està a l’Avinguda del Litoral, 30 de Barcelona.

Actualment i fins el 5 de setembre podeu veure dues exposicions dedicades a dos fotògrafs nordamericans:

Garry Winogrand

Fotògraf dels carrers americans, Garry Winogrand (Nova York, 1928–1984) ha estat reconegut, juntament amb Diane Arbus i Lee Friedlander, com una de les figures fonamentals en la renovació de la fotografia documental.

Quan va començar, Winogrand va treballar en revistes tan populars com LifeLook o Sports Illustrated, però aviat va deixar de banda el fotoperiodisme per dedicar-se a una nova cultura fotogràfica vinculada al món de l’art. A partir del 1955, va viatjar per bona part de la geografia nord-americana amb el desig de recollir imatges dels moviments pacifistes i contraculturals de la dècada dels seixanta.

La seva manera de fotografiar, gairebé compulsiva, reflecteix el caos i la vitalitat de la societat nord-americana durant tres dècades. La seva extensa obra, feta al bell mig del flux urbà, presenta una realitat que es mostra tal com és, sense judicis morals, com si fos un catàleg de la vida quotidiana.

Nicholas Nixon

Nicholas Nixon (Detroit, Michigan, 1947) ha ocupat un lloc destacat i singular en la història de la fotografia de les últimes dècades. Centrat sobretot en el retrat, i amb un interès clar per les possibilitats descriptives de la càmera, la seva obra revela una tensió entre el que és visible, el contingut (d’una extraordinària claredat i habilitat compositiva) i allò invisible, els pensaments i inquietuds que afloren en les seves imatges. La sèrie The Brown Sisters és l’obra més coneguda de Nicholas Nixon; està formada pels retrats de la seva dona, Beverly Brown (Bebe), i de les seves tres germanes, fetes cada any sense interrupció des del 1975. Des d’aquest senzill punt de partida, Nixon ha creat una de les recerques sobre el retrat i el temps més convincents de la fotografia contemporània.

Una recomanació la temperatura de KBr és molt freda, no us oblideu una bona jaqueta quan hi aneu!

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Xicandra

S’acosta l’estiu i als carrers i places de la ciutat apareix el núvol lila d’una xicandra.

He trobat aquest preciós poema de Josep Carner on descriu una xicandra que va trobar a Mèxic.

Xicandra de Mèxic

Una xicranda florida
enlluerna tot el món.
Flama fosca de la terra
que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva
sobre els primers aiguarells,
¿on són tes branques ardides,
oh dosser fet de pomells?

Una xicranda florida,
l’arbre mateix que era ahir
una urpa negrenca i sola
com un retret al destí.

Amor covada en l’escorça
que enlluernes d’un plegat–
oh seny obscur del poeta
pel déu, de sobte, inflamat!

Música es tornarà la saba
com d’un innombrable amor;
resseguí tot el fustatge
el do líquid i sonor.

Goig que en la rel arpegia
dins de la soca retruny;
hi concerta una esperança
la fullada, encara lluny.

I tots junts, en llur miracle
–so i color que hi equival–,
traspassen a un músic incendi
llur gran acord triomfal.

Josep Carner

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari