Pluja

 

Detalle-de-Habitación-de-hotel-de-Edward-Hooper

Detalle de ‘Habitación de hotel’ (Nyack, 1882 – Nueva York, 1967), una de las obras de Edward Hopper que se exponen en el Thyssen-Bornemisza. / museothyssen.org

Pluja (fragment)

Acabava de donar el darrer retoc a la cambra. Anà fins a la porta i mirà quin efecte feia. Havia rentat les cortines del finestral a la nit i les havia planxades al matí. Feien bonic emmidonades. Eren de color crema amb pics verds, partides en dues i guarnides amb un volant. Una llaçada verda les retenia a banda i banda.
Sota els vidres hi havia el divan amb les dues butaques de vellut gris. A la tauleta, un gerro blau de porcellana amb roses. L’armari bretó, immens, acabat d’encerar, brillava; enfront, l’escriptori amb els llibres ben arrenglerats, amb el tinter net i el secant rosa bombó, sense una taca de tinta.
Tot havia estat escrupolosament rascat, desempolsegat, fet nou.
Damunt la caixa de núvia, a la dreta de la porta, una ampolla de cristall plena de conyac i dues copes lluïen. A la cuina, minúscula i esclatant de blancor, una plata de pastissos escampava perfum i dintre de la nevera hi havia sis gelats, tres de crema i tres de maduixa.
Tot estava en ordre.
Marta es dirigí cap al dormitori que amb una petita cambra de bany completava el seu pis. Quin vestit es posaria?
I si es posés una bata? La blava: amb el cos i les butxaques brodades de flors blanques i la faldilla princesa. Es trobava tan bonica quan duia aquella bata, tan temptadora, que pensà: «Si passa alguna cosa en tindrà culpa la bata.» Després tenia una brusa de tul i de puntes que encara no havia estrenat… Es decidí per un vestit marró, camiser, amb un cinturó ample, d’antílop, cobert de claus daurats. Es rentà la cara i els braços, es pentinà curosament, però no es maquillà. Escollí les mitges més transparents i unes sabates d’antílop.
Perfum. Un darrer cop d’ull al mirall per damunt l’espatlla i tornà a la cambra de les grans cortines. S’assegué.
Era d’hora. Les tres, tot just. Com que estava cansada d’haver-se barallat amb la pols tot el matí, aprofitaria l’estona per reposar, car ell no vindria fins a les quatre. Era la primera vegada que l’Albert venia a casa seva… I estava nerviosa. S’aixecà i anà fins a l’escriptori a triar un llibre per deixar sobre la tauleta. Quin? Potser Shakespeare? Bella guerrera! Cap compliment de soldat per a la seva dona no pot ésser més patèticament pur. Com quan Antoni en morir diu «Egipte» a Cleòpatra i dona amb aquest mot la mesura de tota la grandesa d’una reina. Potser l’Albert en veure a l’abast de la mà un llibre massa solemne pensaria: «És una esnob.» En el fons tant li feia, però hi renuncià i sense pensar-s’hi gaire més agafà Du côté de chez Swann i el posà al costat de les roses.
Tornà a asseure’s. Amb el cap sobre el respatller de la butaca, se sentí sola. Molt sola. I buida. Com si la il·lusió amb què esperava Albert s’hagués fos i res no la pogués substituir.

Mercè Rodoreda
(1908-1983)

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Lledoners

lledoners.jpeg

Des de fa un temps he après a identificar els lledoners i m’he adonat que és un arbre molt abundant a la ciutat. Molts carrers de Barcelona tenen lledoners ja que són arbres que creixen depressa i tenen la fulla caduca que no es tan gran com la dels plataner d’ombra.

Avui quan he sortit a passejar amb l’Andreu hem pogut comprovar que els lledoners han perdut la fulla, sembla que tot s’hagin posat d’acord.

El lledoner té un tronc dret, d’escorça llisa i grisenca i la capçada arrodonida i densa, molt ramificada. Les flors són poc vistoses omplen l’arbre i es transformen més tard an fruits: els lledons, de mida semblant al prèxol, comestibles i dolços i de color negre quan són madurs.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La trista història de la princesa Poniegú

Avui he escoltat a la ràdio la Cançó de bres per a una princesa negra i he recordat quan anys enrere la cantava a la coral de Gràcia.

Dorm, dorm, petitona, dorm
Que en draps de fosca blava
T’embolcalla la lluna negra
Tan negra com tu.

La nit teixeix corrandes
Quan pensa en tu.
Te les canta, les canta la mare
Poniegu.

Quan el vent, quan el vent
quan el vent arribi
Naixeran als teus ulls
Plors de bambú.

Dorm, dorm, petitona, dorm
Que en draps de fosca blava
T’embolcalla la lluna negra
Tan negra com tu.

La nit teixeix corrandes
Quan pensa en tu.
Te les canta, les canta la mare
Poniegu.

He pensat que seria bonic compartir-la a la Catifa i he trobat aquest Blog que explica la història. http://coralsorissons.blogspot.com/2015/01/la-trista-historia-de-la-princesa.html

La ‘Cançó de bres per a una princesa negra’ és una bella composició del músic mallorquí Antoni Rodríguez i Sabanes a partir d’una lletra original de l’escriptor Gabriel Janer Manila, també nascut a Mallorca, i forma part de la seva novel·la ‘El palau de vidre’. La cançó va adreçada a la princesa Poniegú, sobre la qual pesa una maledicció com a càstig pel desafiament que el seu pare, el soldà, havia llençat contra el vent del desert abans del seu naixement. Quan la princesa compleix set anys, el vent se l’emporta i ningú no la torna a veure mai més: només podrà ser alliberada si un príncep és capaç de portar-li la flor negra dels boscos. El protagonista de la novel·la, Sulayman, escolta aquesta història mentre camina a través del desert com un de tants immigrants que després aconseguirà arribar a Europa, on malviurà marginat i perseguit. Malgrat això, no oblida el conte de la princesa Poniegú, i la màgica flor negra es converteix per a ell en el símbol d’una vida millor. 

I seguint buscant he trobat aquesta meravella d’interpretació pel Cor La Fontana i l’Orquestra Barcelona Filharmonia a l’Església de Sant Ildefons el 22 de Maig de 2010. Direcció de Mercè Cano amb Daniel Antolí al piano.

https://www.youtube.com/watch?v=bJvmoq1VpU4

I descobreixo cantant els amics Lluís i Griselda. I si m’hi fixo més també hi ha Angels, l’Anna, el Climent i en Jordi que vaig conèixer a l’excursió a la Fageda del Retaule dels Ports!

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La fageda del Retaule

Lo pare faig.jpg

La tardor ja és aquí, i qué millor que poder gaudir del canvi de color dels boscos.

Fa uns dies vaig anar d’excursió amb uns amics als Ports i guiats de la mà de la Rosa de Tortosa vam passejar per la zona de la Cova de Vidre i la Fageda del Retaule.

La fageda del Retaule està ubicada sota les cingleres de Vallcaneres i barranc del Retaule, és la  fageda més meridional de l’Europa continental: està formada per grans arbres que lluiten per sobreviure en condicions molt adverses, ja que el faig és un arbre de latituds fredes i humides.

Faig.jpg

Pare Faig a la Fageda del Retaule, Montsià

L’exemplar més espectacular és lo Pare Faig, un faig monumental de més de 250 anys, 25 metres d’alçada i 4 metres de perímetre. Es troba situat en pendent i això permet veure les arrels entrellaçades de formes sinoses que amb el temps l’acció de la pluja ha deixat al descobert.

Més informació:

http://www.rutesapeu.com/lo-faig-pare/

http://visitalasenia.es/ruta/ruta-de-la-fageda-del-retaule-i-el-faig-pare-per-la-fou/

 

 

 

Sota lo Pare Faig els amics els amics van entonar el  Signore delle cime, de Giuseppe Marzo. Francament emocionant…

https://www.youtube.com/watch?v=FbDsxYg5OgM

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Joan Margarit, premi Cervantes

Margairt

Des de fa molts anys segueixo a Joan Margarit, els seus poemes han estat la sintonia de la meva vida, molts cops m’ha ajudat a posar paraules als meus sentiments i emocions, a fer-los sortir… Alguns poemes han servit per enlairar la Catifa!

Avui llegeixo que guanya el premi Cervantes “per la seva obra poètica de fonda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador” i que “ha enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana”. 

Moltes felicitats Joan!

 

https://www.ara.cat/cultura/Joan-Margarit-guanya-premi-premio-Cervantes_0_2343965732.html

Publicat dins de Efemèrides, Poemes | Deixa un comentari

Litoral de los poetas

Costa dels poetes.jpg

De la meva visita a Xile em vaig endur un bonic record de tots els poetes que van viure a la regió de Valparaiso, al que s’anomena Litoral de los Poetas…

A Isla Negra vaig visitar la casa museu de Pablo Neruda: un seguit d’habitacions i estances, que com un tren, estan davant del Pacífic ple de llum i energia. Allà davant del mar hi ha la seva tomba. L’entorn i la casa respiren poesia.

Altres poetes i escriptors de la són Nicanor Parra, Gustavo Frías, Vicente Huidobro i Adolfo Couve…

Ni rastre de la famosa Gabriela Mistral.

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Dolç ángel de la Mort

 

beso-muerte-poblenou

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Màrius Torres
Setembre 1936

Publicat dins de Poemes | 1 comentari