21/1/21

Són les 21 hores del dia 21 de l’any 21 del segle 21…

21 és un nombre que simbolitza optimisme, relacions, inspiració, creativitat, autexpressió, diplomàcia. L’essencia bàsica d’aquest nombre és el nombre 3, que obtenim al reduir el nombre 21 a un sol dígit. Les persones que tenen el nombre de nom 21 són creatives i artístiques.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Veritat: Qui són els Reis?

Nit de reis

Il·lustració Herbert Becker©

Qui són els Reis?

Ens imaginem que estem a l’any 1909, a punt d’acabar-se, i guaitant per la finestra de l’ànima d’un infant, sorgeix aquesta meravellosa història de Reis:

Són les tres de la matinada, com podrien ser les tres de la tarda. En els pobles hi ha el mateix silenci, la mateixa calma, la mateixa pau.

Ara, a la matinada perquè tothom dorm i a la tarda perquè els pagesos després d’un matí molt atrafegat en el camp, sembrant, llaurant o segant, segons l’època de l’any, es permeten el luxe necessari de fer una petita becaina allí mateix, a l’hort; i així agafar energies per al cap d’una estoneta (massa curta per a ells) tornar a agafar l’aixada, la corbella, el trill i seguir, seguir treballant i esgotant-se.

Ben  mirat aquell “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” és ben dur per als pagesos. Sempre mirant el cel, no pas per dirigir amb el pensament una acció de gràcies a Déu que els dóna la terra fèrtil que els proporciona el pa, l’oli, el vi, la fruita que mengen cada dia ells i llurs famílies i que els ajuda a sobreviure, no; miren el cel amb por:

  • Gelarà i se’ns farà malbé la collita?
  • Aquest cel grisós com si portés dol anticipant la calamitat que s’apropa…

De vegades mirant aquell cel blau clar, nítid, aquell sol puríssim que ja fa mesos que no s’ennuvola i perilla l’espelta…

En aquesta època els pagesos catalans porten encara pantalons de pana, camisa blanca, faixa negra, barretina i espardenyes de pagès, en les quals tots els espardenyers semblava que es posessin d’acord per escatimar la tela de la puntera i els camperols duien enfangats i polsosos els dits petits del peu, que es confonen amb la terra que trepitgen.

Tots els nens de la petita escola de Rosers eren fills de pagesos. Tots menys dos: el fill del metge i el fill de Don Juan.

Aquest darrer sí que n’era d’important, a Rosers! Més que el metge. Perquè Don Juan, el pare de l’Emili, anava vestit de capità general, o així el veia el seu fill. Portava uniforme blau marí, botons daurats, una gorra de plat vermella amb visera negra i lluent, tant, que feia la sensació d’estar sempre mullada de tant que relluïa.

I Don Juan era l’única persona a Rosers que es podia permetre el luxe d’interrompre la calma de les tres de la matinada, o de la tarda:

Piiiiiiiii! Piiiiiiii!

La gent del poble ja sabien que era el xiulet de Don Juan, que posava en marxa el tren, aquella rècula de vagons grans i pesats; portant viatgers unes vegades o mercaderies les altres. Però malgrat saber-ho, no podien evitar, en aquelles hores de quietud, que el cor els fes un petit sobresalt.

Tots els cors, menys el de l’Emili, que mirava els seus companys de classe amb aire se suficiència i superioritat.

  • El meu pare -pensava- no porta barretina ni va a l’hort a enfangar-se els peus. Va vestit com un general i amb el xiulet fa parar o posa en marxa aquestes màquines i aquests vagons que es passegen per tot Espanya portant l’oli del sud cap al nord, el ferro del nord cap a l’estranger, peces de tela que surten de Catalunya i van cap a Castella, taronges de València cap a Galícia i Andalusia…. Si el pare vol, tot Espanya es quedaria amb el que té cada regió -seguia rumiant l’Emili- Mira: no tocant el xiulet perquè aquest tren no marxi…-i un somriure maliciós li sortia de sota el nas.
  • El pare és més que el Sr. Alcalde, que porta barretina, i les barretines no tenen viseres lluents. És més que el Sr. Rector, que es posa aquell barret de punxes. I més que el metge, que no porta barretina però no pot dur una gorra vermella amb visera negra i xarolada.

Que n’era de feliç, l’Emili, als seus vuit anys en fer-se totes aquestes reflexions! “El meu pare és el més amo i senyor de tot el poble!”

Però… una cosa enyorava l’Emili: una cosa que hi havia a casa de tots els pagesos menys a la seva: un cavall, un matxo, una mula encara que fos. I… Per què el pare no en comprava un?

  • No, fill meu, no el necessitem, a més valen molts i molts rals i a casa no tenim lloc per a la bèstia, i qui la cuidaria?
  • Joooooo! Joooooo! -responia l’Emili amb vehemència.

I quedà consirós. Ell que era i se sentia el fill de l’home més important del poble, no podia tenir un cavall com qualsevol fil de pagès? Ah no, això ell ho arreglaria aviat. D’ací a quatre mesos ell tindria cavall i el muntaria i es passejaria pels carrers de Rosers com un Cid Campeador. Ara veurien els seus companys si ell tindria o no cavall. El demanaria als Reis. Pel seu comportament no hi hauria problema, el Sr. Mestre donava bons informes a Don Juan respecte a la conducta del fill, i això als Reis no els pot passar desapercebut. Sí, que li portessin el cavall, de cartró o de fusta. Així no embrutaria la cuina ni li haurien de donar civada, garrofes i ordi…

Quan explicà les seves cabòries als companys de col·legi, quantes mofes!

  • No demanis cavalls als Reis, home. A casa teva ja teniu un ruc!

I afegien sense compassió:

  • Tu ets el ruc, home! Mira que creure’s lo dels Reis..! Ets més burro que els que tenim a les nostres quadres. Que no saps encara qui són, els Reis? No? No? No ho saps que són els pares?

Pobre Emili!

  • Ells sí que en són de rucs -pensava- mira que dir que els Reis són els pares!

Arribà la tardor, les fulles dels arbres grogues i resseques, encatifaven els carrers del poble. I a mesura que queien les fulles també una a una l’Emili arrencava els fulls del calendari que penjava de la cuina.

Arribà el Nadal i la mare, que feia dies que no es trobava gaire bé, s’aixecà i féu l’esforç de seure a la taula. Vingué a ajudar-la la Lola de cal Curt i van fer un dinar boníssim i es va fer cagar el tió. Era un tronc de llenya miraculós que prodigava torrons i begudes de festa: ratafia, xampany, vi bo…

El pare, amb la veu entelada per la visió de la mare tan esgrogueïda, que treia forces de flaquesa per no amargar-los la diada, unia la seva veu a la de l’Emili cantant tots dos el parenostre del tió:

Parenostre del tió, per molts anys que Déu mos do.
Ara vénen festes, festes precioses
dones curioses, renteu els plats.
Renteu-los bé:
que Nadal ja ve.

Ara passen bous i vaques,
gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.

Marieta, fes torrons.
La guineu els ha tastat,
diu que són un xic salats:

Marieta, posa-hi sucre
que seran un poc millor.

Caga tió, pixa vi blanc!
caga torrons per al dia de Nadal!

De sota la manta que abrigava el tió, la maneta de l’Emili treia de tot. Ell sabia que el sou del pare no era gaire generós i creia en la sort que tenien de procurar-se els llamins de Nadal gràcies al tronc prodigiós i al parenostre cantant fins a esgargamellar-se.

Per Any Nou la mare ni forces va tenir de llevar-se. Encara, però, el nen pogué veure el pare i la mare llegint la carta que ell havia escrit als Reis, abans d’anar a donar-la als patges que la vigília es posaven davant de l’Ajuntament. Per cert, el dia que hi anava es trobà en Felicià, amb el seu germà gran que era un burleta:

  • Home, carta i tot. Mira, allà els tens, com si no es veiés qui són: el de cal Llebre amb perruca blanca, el de cal Jepcandi amb la rossa i el de la Pastora amb més betum a la cara que fa riure!
  • Què deia aquell boig! El patge negre l’agafà un moment a coll i li omplí les mans de caramels.

Tornant a casa, la Lola de cal Curt se’l mirà amb infinita tristesa i en l’habitació dels pares, la Pepa de can Llebre i la Mònica Plats i Olles vestien la Mare estirada al llit com una figureta que s’ho deixava fer tot…

El pare l’agafà sanglotant, la Lola de cal Curt a la cuina havia parat taula i el cridà per sopar.

Ara sí que ho veia clar. Si en Felicià, en David i tots aquells tenien raó, els Reis per ell no passarien. Veure plorar el pare, un home tan valent… I l’enyorament de la mare! Com havia pogut pensar que a casa hi faltava un cavall, si ara, sense la mare, sí que sabrien què era una casa buida? Dos dies feia que l’havien enterrada.

Així i tot, a l’anar a dormir la vigília de Reis el cor bategava i el desvetllava, no podia aclucar l’ull. Sense adonar-se pensava: “hauran passat els Reis?” Recordava els comentaris dels seus companys: “Ruc, més que ruc…”

Però… tremolant, descalç i de puntetes per no despertar el pare, se’n va cap al balcó i obre un parell de dits el finestró. No es veu res. Fora fa massa fred i la casa calentona fa que els vidres estiguin entelats per dintre i glaçats per la part exterior. Encongeix el braç i amb el colze de la màniga del pijama treu una mica el baf. Al cel encara queden unes quantes estrelles.

Per poc cau d’esquena quan es troba amb uns ullassos que se’l miren fit a fit, i una boca gran i oberta ensenyant-li unes dents…!

Sembla que fins i tot el cavall el saluda amb un renill afectuós! No s’ho pot creure i surt al balcó a abraçar-lo: “El cavall! El cavall!”

El pare amb cara ensonyada sortí a sentir l’alegria de l’Emili. Palplantat, emocionat i mentalment adreçant un missatge a l’esposa:

  • Et vaig prometre que el nen no es quedaria sense cavall!

L’Emili entrava exultant:

  • Mira pare, quina cua té, la veus? -I s’hi balancejava fort, a risc de saltar pel dret!

I així fou com a l’Emili encara se li arrelà més la seva innocent convicció aquell sis de gener del 1910. I quan pels carrers del poble trobava els companys desconfiats de l’Escola, ell s’apuntalava fort i els descobria el secret més meravellós de la seva vida:

Saps, tu… Els Reis… Són els REIS!!

 

Teresa Casas Bayer
Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
2015

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Feliç 2021!

Feliç 2021 a tots els seguidors i seguidores de La Catifa Voladora 😉 Violant

2021 és un número semiprimer, ja que és producte de dos primers: 2021 = 43•47 (a més, és un semiprimer brillant, ja que els seus dos factors tenen la mateixa quantitat de dígits)

Aquestes propietats són molt poc habituals, de fet si busquem el següent número que sigui producte de dos primers i que estigui format per dos números consecutius concatenats (2021 –> 20-21) ens n’hem d’anar al: 23073409469011482307340946901147 = 4803478892324963•4803478892324969

Hi ha encara més propietats del 2021:

2021 és un número Duffinià (no té factors comuns amb la suma dels seus divisors).

2021 és un número educat, ja que és pot expresar com a suma d’enters positius consecutius, 2021 = 20+21+…+65+66

Ja ho veieu, en un any així no hi pot passar res dolent, així que segur que el 2021 ens depara moltes sorpreses agradables.

PD: Dedicat al Pablo amb qui comparteixo els secrets dels nombres.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Edredó

Edredó [1868; del suec eiderdun, compost de eider ‘ànec salvatge del nord d’Europa’ i dun ‘plomissol’]

Ja no n’hi ha gaires, d’edredons. Ara tenim nòrdics. Ja no se’n porten gaires d’abrics. Ara tenim anoracs. Totes aquestes paraules fan referència a llocs freds o a situacions de fred.

Ànec salvatge del nord d’Europa

L’edredó és l’adaptació de la paraula sueca eiderdum, que vol dir ‘plomissol de l’ànec salvatge del nord d’Europa’. Deu ser pel farcit que duia, que provenia d’aquests animalons. La paraula ‘nòrdic’ ja ho diu tot. La paraula ‘abric’ prové del verb llatí apricari, ‘escalfar-se al sol’. I la paraula anorac ens arriba del món esquimal, d’anoré, que vol dir vent.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Nadal 2020


Tot aquell món que ens sabíem

es va desfer en un moment

i, de cop, toca aferrar-nos

a un bategar diferent.

Si la vida és un regal,

el regal és el present

i viure’l estimant tant

com el molí estima el vent.

Roc Casagran

Nadal 2020

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui: Solstici d’hivern i Gran Conjunció

Extret del Diari de Girona

La nit més llarga de l’any serà l’escenari d’un fenomen astronòmic únic que només es repeteix cada 800 anys.

L’hivern, que s’estrena aquest dilluns a les 11.02 minuts hora catalana, i que durarà 88 dies i 23 hores, fins al 20 de març amb l’arribada de la primavera, estarà dominat per la brillantor dels planetes Venus, Mercuri, Júpiter i Saturn al llarg de tota l’estació.

Al llarg de l’estació, la més curta de l’any, no es produirà cap eclipsi i la primera lluna plena de l’hivern arribarà el 30 de desembre, segons càlculs facilitats per l’Institut Geogràfic Nacional (IGN), que apunten que les següents tindran lloc el 28 de gener i el 27 de febrer de 2021.

Durant l’hivern, el cel al vespre estarà dominat per Mart, al què acompanyaran Júpiter i Saturn fins a mitjans de gener i Mercuri durant tot gener; a l’alba serà visible Venus fins a la meitat de febrer, moment en el qual apareixeran Mercuri, Júpiter i Saturn.

Aquest 21 de desembre serà el dia més curt de l’any i a Madrid, per exemple, la durada serà de 9 hores i 17 minuts, a comparar amb les 15 hores i 3 minuts que va durar el dia més llarg de l’any, el passat 21 de juny.

Les sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg depèn de la latitud del lloc, nul·la en l’equador i extrema (24 hores) entre els cercles polars i els pols; a l’Antàrtida, al voltant de el 21 de desembre es produeix el fenomen del “Sol de mitjanit”, en què l’astre és visible tot el dia.

La ‘Gran Conjunció’

Els dos planetes més grans de el sistema solar estaran tan junts un l’altre que formaran el que es coneix com a ‘doble planeta’, un fenomen astronòmic que no es produïa des de fa gairebé 800 anys A més, al mateix temps que arriba el solstici d’hivern a l’hemisferi nord, arriba també el d’estiu a l’hemisferi meridional.

La ‘Gran Conjunció’ es podrà veure des de qualsevol lloc de la Terra. Júpiter i Saturn ‘s’uniran’, encara que en realitat estaran separats per gairebé 400 milions de quilòmetres. Per apreciar aquest fenomen, es recomana emprar un telescopi o aparell de visió astronòmica una hora després de la posta de sol d’un lloc a cel obert i lliure de nuvolositat.

PD: Dedicat al Gerard que fa uns dies explicava a nens i nenes de 2n de Primària els secrets de l’Univers.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui 250 anys naixement Beethoven

Avui fa 250 anys del naixement a Bonn ( Alemanya) de Ludwig van Beethoven.

“No practiquis solament el teu Art, esforça’t per arribar als seus secrets”
L. van Beethoven: carta a Emilie M. (17 de juliol de 1812)

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

L’hivern

2016-04-27 07.32.01

Un Conte del Joan Barril, en el 6è aniversari de la seva mort.

L’hivern

Una cosa és l’hivern astronòmic i l’altre l’hivern de la pell. L’hivern és aquest aroma de brasa de rabassa que se’n parra per les parets dels pobles. L’hivern és aquesta llum gris que ens recorda que el més lluminós és el color de la nostra pell. A l’hivern els boscos estan més o menys callats. En el cas de que nevi, és bo i necessari posar una cassoleta de mill a l’ampit de les finestres per tal que els ocells vagin a menjar allò que la neu els oculta. L’hivern és també el temps de la reflexió, el temps d’escriure cartes antigues als vells amics o de reescriure’ns a nosaltres mateixos per ser llegits quan torni el bon temps. Durant l’hivern és quan el fred es converteix en un núvol d’alè que surt de dintre nostre com si es tractés de l’ànima que se’n vol anar. És temps en el que la terra espetega pel gebre i les aigües dels rius es troben espesses fins amagar-se sota els gorgs gelats. A les ciutats l’hivern és un vidre entelat on algú ha escrit paraules d’amor que es fonen. L’hivern és el temps en el que les paraules parlamentàries es diuen en veu més baixa i el dubte es converteix en una teranyina penjada dels arbres. És a l’hivern quan ens plantegem si l’any passat realment va ser millor i si ens quedaran forces per emprendre l’any que ara s’acosta. Som una temperatura freda que ens fa bullir la imaginació mentre els llençols s’esberlen el pas del nostre cos cansat. Diuen que a l’estiu tota cuca viu però l’hivern ens porta un fred que no sabem treure’ns-el del damunt. Allò que abans van ser arbres de nadal ara només són llenya per cremar, però ni el foc no té esma per encendre’s.

Joan Barril
(1952 – 2014)

Publicat dins de Calaix de Sastre, Efemèrides | 1 comentari

Love of my life

Love of my life – you hurt me,
You broken my heart and now you leave me.
Love of my life can’t you see,
Bring it back, bring it back,
Don’t take it away from me, because you don’t know, what it means to me.
Love of my life don’t leave me,
You’ve stolen my love, you now desert me,
Love of my life can’t you see,
Bring it back, bring it back,
Don’t take it away from me because you don’t know – what it means to me.

You won’t remember –
When this is blown over
And everything’s all by the way –
When I get older
I will be there by your side to remind you how I still love you – still love you.
Back – hurry back,
Don’t take it away from me, because you don’t know what it means to me –
Love of my life
Love of my life…

Queen

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Shostakovich. Simfonia Leningrad

leningrat

En record del 10è aniversari de la mort del meu Pare, gran admirador de la simfonia Leningrad de Shostakovich.

Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltàvem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matí lluminós. Dins de la música,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadàvers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’empremta dels tancs damunt la neu.
Era un matí d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metalls i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.

De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.

Joan Margarit

Publicat dins de Obituari, Poemes | Deixa un comentari