Sol de nit

Emma Martí, col·laboradora de la La Catifa Voladora ha publicat el seu primer llibre. Enhorabona!

Sol de nit – Emma Martí

Barcelona anys 60. La Consol, mare de família entregada, enveja la seva amiga l’Olga, quan li explica que ha iniciat una aventura amb un company. A partir d’aquell moment la Consol fa una escalada fins a aconseguir superar l’Olga. A poc a poc, fa una metamorfosi per convertir-se en una dona nova, la Sol, lluny de la típica esposa exemplar que dicten els cànons del franquisme.

Cartes prohibides que es llegeixen, enveges, disfresses, regals, confessions, enganys, fugides, postals, adulteris, trucades, mentides, cites, roses, sermons, bombons i canelons. Un breu resum del que trobareu en aquest llibre amè en forma de trencaclosques que us mantindrà atrapats fins a la darrera línia.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Ha mort Àngel Casas

Ahir va morir el periodista Àngel Casas: pioner en el gènere de l’entrevista, sobretot en programes com ara ‘Àngel Casas Show’, ‘Un día es un día’ i ‘Senyores i senyors’ · Feia anys que arrossegava afeccions de salut.

La seva carrera va començar a Ràdio Juventud, d’on passà a Ràdio Barcelona. Entre els programes que va presentar s’inclou Trotadiscos, que va obtenir un premi Ondas el 1972. El 1978 va dirigir a Ràdio 4 un dels primers programes en català, La clau i el duro, en què descobria llocs divertits de Barcelona. Va fer el salt a la televisió l’any 1977, al programa musical Popgrama, de Televisió Espanyola. Tres anys després, va presentar Musical Express, un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials. L’any 1984, arran del naixement de TV3, va començar a treballar-hi, i es va convertir en l’estrella del programa Àngel Casas Show (1984-1988). Amb el programa va guanyar el premi Antena de Oro de televisió del 1984 i el premi Ondas (Nacionals de Televisió) el 1986. El periodista també ha presentat el magazín El sermón, de cadena SER, Un día és un día, Tal cual,  Los unos y los otros (1994-1995) i Esto es lo que hay (1995-1996)a TVE. També ha estat director de Barcelona TV, presentador d’uns quants programes de ràdio i ha escrit dues novel·les: La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976).

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Centenari estrena del Ballet Triàdic

El Ballet Triàdic, en alemany Triadisches Ballet, és un ballet desenvolupar per Oskar Schlemmer. La seva estrena va ser el 30 de setembre, avui fa 100 anys a l’Stuttgart Landestheater, acompanyat per la música de Paul Hindemith.

L’escenografia i vestuari responien a l’estètica del Bauhaus. El ballet número “tres”, estava dividit en 3 seccions, que contenien 12 danses per les que es necessitaven 18 vestits. Cada secció estava relacionada con un color propi, i evolucionava des de l’ humor fins la serietat: la part groga donava un to alegre i burlesc, la roja por su caràcter ceremoniós i solemne i la negra por la mescla de la fantasia.

PD: Dedico aquesta entrada a la Caterina i al Niel que em van descobrir aquest ballet.

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Encíclica de l’amor

Reflexions sobre l’amor.

Gràcies Joan!

Publicat dins de Encíclica | Deixa un comentari

60è aniversari de la riuada del Vallès Occidental

25 de setembre de 1962, Terrassa

La riuada del Vallès Occidental del 1962 va ser una catàstrofe hidrològica al Vallès Occidental originada per grans precipitacions que van desbordar els rius Llobregat i Besòs i els seus afluents a les parts més baixes, provocant una avinguda torrencial d’aigua que va causar 700 víctimes i moltes pèrdues materials.

El 25 de setembre de 1962, després d’una llarga temporada de sequera, van caure precipitacions de 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores, que van fer créixer el cabal de la part final del Llobregat, el Besòs i els seus afluents. Les pluges van caure principalment sobre el Vallès Occidental, però també van ser considerables al Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Maresme. Es van registrar 182 l/m² en 24 hores a la Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt.

Uns rius gairebé insignificants, com la riera de Rubí i el Ripoll, van créixer de manera excepcional i es van endur tot el que van trobar al seu davant. El barri de les Arenes a Terrassa, l’Escardívol de Rubí i moltes fàbriques de Sabadell van desaparèixer sota les aigües de la riuada.

Es va arribar a uns grans cabals màxims estimats: 1.750 m³/s a la riera de les Arenes a Rubí; 2.000 m³/s del riu Ripoll, a Sabadell, i 3.200 m³/s a Cerdanyola del Vallès i 5.000 m³/s del Besòs a Sant Adrià del Besòs

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, Cambra de la tardor. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

45è aniversari de l’atemptat a El Papus

Avui fa 45 anys, el 20 de setembre de 1977, la revista satírica El Papus patia un atemptat de l’extrema dreta. Van enviar un paquet bomba a la redacció que va provocar17 ferits i matà al conserge de l’edifici de la cèntrica plaça Castella a Barcelona. La revista va rebre el suport de la professió (s’edità un àlbum de suport), i no va deixar d’editar-se fins a 1987, quan les vendes havien baixat molt. 

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

El bigoti

Il·lustració Miquel Esteban

Els errors han estat sovint font de noves paraules. Per exemple, el Papa de Roma és diu així, Papa, no perquè tingui un nom familiar com el de papa o mama. Se’n diu perquè les lletres P A P A són un acròstic de la signatura que hi havia al final dels documents que emetia com a bisbe de roma i pontífex: Petrus Apostolus, Pater Amantisimus. Per abreujar es posava P.A.P.A.

Doncs la paraula bigoti també és una equivocació. Fins al segle XVI es parlava de mostatxo. Però a l’època dels reis Carles I i Felip II va canviar a ‘bigoti’.

L’expressió saxona  Bye Gode («Per Déu!») era usada com a jurament en diversos llocs de l’Europa dels segles XVI i XVII, etapa històrica en què Espanya governava els Països Baixos. Se suposa que els militars deien aquesta imprecació o jurament en moments d’una certa tensió i que l’acompanyaven amb una estirada nerviosa dels pèls del mostatxo. Els militars espanyols, que convivien amb els dels Països Baixos, van atribuir l’expressió Bye God al gest d’estirar-se el mostatxo i després al mostatxo mateix , al qual van començar a anomenar bigote. Finalment, el canvi va passar al català ‘bigoti. Ha succeït moltes vegades: un petit error d’interpretació fa néixer un mot nou.

Extret de: Paraules viatgeres – Jordi Esteban

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

Encíclica: Estimar és patir

La mort del Joan Ollé m’ha fet retrobar els arxius sonors de les Encícliques que feia al final del programa del Cafè de la República i que tenia desats a un racó de l’ordinador.

Per això obro una nova categoria, on aniré publicant-ne algunes. Desitjo que us agradin tant com a mi.

Gràcies Joan!

“to love is to suffer, caring mother, abstract expressionism” -Created with DALL·E, an AI system by OpenAI

PD: El Joan Ollé va dedicar al Pepe Rubianes una Enciclica el dia que es va morir. Ara l’afegeixo a l’entrada que jo vaig fer al 10è aniversari de la seva mort.

Publicat dins de Encíclica | 1 comentari

Munic 1972

A finals de les vacances d’estiu del 72 es van celebrar el Jocs Olímpics de Munic. Uns mesos abans havia vist una exposició de les instal·lacions: estadis i pavellons futuristes, aparcaments, vila olímpica… i el logo i els pictogrames dels esports: quin dissenys tan sintètics i clars a la vegada. Tot em semblava modern, net, clar, lluminós i lluny de la foscor i la caspa del franquisme que encara vivíem immersos.

També recordo perfectament el 5 de setembre de 1972, avui fa 50 anys, quan el grup palestí Setembre Negre va assaltar la Vila Olímpica de Munic i onze membres de l’equip olimpic d’Israel van ser presos com hostatges i posteriorment assassinats.

Potser va ser la primera paraula que vaig sentir la paraula terrorisme, i vaig sentir terror. La foto d’aquella persona encaputxada al balcó encara m’esgarrifa.

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari