Doctor Gannon

Cap a principis dels anys 70 a la TV feien una sèrie americana que es deia Centro Médico en la que hi havia un jove metge, interpretat per Chat Everett, el dr. Gannon que va enamorar a tota l’audiència femenina. Tot i que a casa no teniem TV, a l’escola sentia parlar cada dilluns de les proeses d’aquest jove metge i d’una manera o altra totes estavem enamorades d’ell per la seva bellesa i per la seva valentia a l’hora d’operar i resoldre casos mèdics complicats.

A l’hora del pati va començar a córrer una cançoneta d’aquestes que mentre les cantes vas picant de mans…

Dr. Gannon cirujano hoy tendrás que operar…

Cinquanta anys més tard… Aquesta setmana, a l’escola on treballo corre la moda de les cançons picant de mans, i escolto que canten una que diu Doctor Jannon! És una nova versió remasteritzada i actualizada del Doctor Gannon dels anys 70. He fet que les meves alumnes la cantin poc a poc i té algunes estrofes noves…

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Curiositats californianes fa 30 anys

Estimada Emma

Estic mirant la TV i estan fent anuncis, si tingués el vídeo els grabaria, n’hi ha de molt curiosos: en un anuncien xiclet pels gossos, així tindran les dents brillants!! En un altre anuncien com perdre pes menjant pizza i hamburgueses en quantitats!

Parlant de curiositats californianes quan vaig a la UCLA a la tarda, cap a quarts de quatre em trobo un súper-descapotable conduït per un iaio que porta un súper gos al seient del copilot. El curiós del cas és que el gos també porta el cinturó de seguretat posat!! Algun dia els faré una foto, si abans no tinc un accident ja que conduir i fer fotos és difícil.

Més curiositats, a la classe de conversa hi ha un home japonès d’uns 40 anys que parla anglès amb accent espanyol! El curiós és que quan no li surten les paraules amb anglès les diu en espanyol!!  Aquest home va viure 15 anys a Colòmbia i diu que del japonès quasi no se’n recorda.

Pel noticiari acaben de dir que no sé on es fan curses d’escarabats! Han sortit les imatges: quin fàstic!

Al super hi ha gent que fa la compra tot parlant per telèfon: des de l’altra banda algú els va dient que han de comprar…

Fins aviat!

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

Vida a LA

LA 5-5-1991

Estimats:

L’Artur ja ha tornat de Barcelona, l’operació del seu pare ha anat bé i sembla que es comença a recuperar bé. Amb tot això ja hem arribat a principis de maig i com aquell qui diu a finals de curs. Abans d’ahir vam estar fent plans: la vinguda dels pares, l’anada a SF… i els quatre llocs que encara ens manquen per conèixer; i ja arribarem a mitjans de juliol!!! La qüestió és que d’aquí a dos mesos deixem l’apartament i possiblement farem alguna volteta pel país abans de tornar cap a Barcelona.

La vida per aquí continua com sempre: cursos d’anglès, estudis a la Universitat… De tant en tant anem al cine o a algun concert. La veritat és que el bon temps no acaba de venir i això em fastidia ja que vaig a la piscina quatre dies seguits i després he de tornar a anar a la coberta i no és tan agradable. Avui és dissabte i hem vingut a estudiar a UCLA ja que jo necessitava fer algunes pràctiques. Possiblement aquesta nit anirem a Beverly Hills Hotel a prendre quelcom, així que ens haurem d’arreglar i vestir com senyors!!!

Aquest matí estava cansada d’estudiar i m’he dedicat a cuinar una mica: macarrons a la catalana, maduixes al seu suc, un pastisset de pa de pessic… Ara ja tenim menjar per dos o tres dies, pensa que només fem un àpat a casa.

La novetat és el curs de Fitness que em vaig apuntar; ben bé no sé com traduir-ho ja que no sé si és body-building o aeròbic, la qüestió és que dimarts i dijous al matí durant una hora i mitja vaig al gimnàs on una noia amb un tipet demasié intenta fer moure els cossos de les gordasses, iaies i altres personalitats californianes, tots els moviments estan amenitzats amb música mogudeta. Hauríeu de veure tothom intenta fer el que pot, jo també ja que em costa coordinar braços, cames i els moviments del cap… Ho passo pitjor que quan anava al gimàs a BCN ja que allà com a mínim entenia si havia de moure el peu dret o l’esquerra en canvi aquí quan he desxifrat el peu que toca moure ja està donant les ordres pels braços… Malgrat tot és entretingut I no són gaire fortes però m’ho passo bé i estic aprenent totes les parts del Cos amb anglès!!!

El proper cap de setmana anirem a San Diego que està molt a la vora de Tijuana (Mèxic), no crec que atravessem la frontera. Ja us contaré què tal per San Diego. Diuen que hi ha un dels Zoos més importants del món, de fet estem una mica encuriosits tot i que les bèsties engabiades mai han estat el meu fort. També visitarem algunes de les Missions que hi ha per la costa.

Una abraçada

Violant

Publicat dins de Cartes des de LA | Deixa un comentari

135 anys de la primera vaga general a Chicago

En aquesta data, la paralització dels centres de treball dels EUA es va generalitzar i la vaga va afectar unes 12.000 fàbriques.

A Detroit (Michigan), 11.000 obrers van fer una marxa de 8 hores. A Nova York, una manifestació amb torxes de 25.000 treballadors va anar de Broadway a Union Square i 40.000 van fer vaga. A Louisville (Kentucky), més de 6.000 obrers, negres i blancs, van dirigir-se al National Park i van accedir plegats a l’edifici en què es prohibia l’entrada als afroamericans. A Chicago (Illinois), l’ànima de la vaga, es va parar completament la ciutat. L’endemà es va fer un miting dels obrers despatxats d’una empresa per protestar pels acomiadaments i la brutalitat de la policia, acció de la qual, en reprimir una altra protesta, va provocar sis morts i una gran quantitat de ferits. Els fets car ser l’orígen de l’1 de maigcom la data per reivindicar els drets dels treballadors.

Extret de El Punt Avui

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Feliç dia de Sant Jordi

Barcelona. Política.

Sant Jordi del pati dels tarongers del Palau de la Generalitat, Barcelona

Feliç dia a totes les princeses
que volen muntar a cavall,
que no esperen avorridament a ser salvades
i que es mengen a queixalades la rosa de massapà!

Feliç dia a tots els cavallers
que saben més i volen més que tacar-se de sang,
que són creatius i nobles amb sí mateixos
i que es deixen salvar quan els fa falta!

Feliç dia a tots els dracs que lluiten
per trobar el seu lloc al món,
que repten els prejudicis del seu entorn
per a redescobrir-se i oferir tot el que duen dins!

Feliç dia a totes les persones
que gaudint de qui són i d’on vénen
segueixen obertes a pensar –en gran i en veu alta-
el lloc cap a on volen anar!

Joana Raspall (1913  – 2013)

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Terratremol de San Francisco fa 115 anys

La matinada del 18 d’abril de 1906 hi va haver un fort seisme entre 7,9 i 8,6 graus Mw (magnitud de moment) que va sacesjar la ciutat de San Francisco (California). Es va sentir des d’Oregon fins al sud de California i cap a l’interior fins a Nevada. A la badia de San Francisco d’un total de 400.000 persones, entre 225.000 i 300.000 van perdre la casa, i la meitat de la població es va refugiar a l’altra banda de la badia d’Oakland. Al centre de la ciutat van morir almenys 3.000 persones. Altres ciutats com Santa Rosa, San José, Reedwood City i la Universitat d’Stanford també van ser afectades. Els múltiples incendis i explosions posteriors al terratrèmol van prodruir un considerable nombre de ferits i morts.

De la meva estada a Califòrnia recordo com de present estan els terratrèmols. Vaig fer uns quants simuladres i assajos. A tots els edificis i espais públics hi ha avisos i punts de reunió en cas de terratrèmol. Totes les construccions d’edificis, carreteres… es fan pensant que puguin resisitir-los… i viuen a l’espera que arribi The Big One i ho arrassi tot!.

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

El menú

Extret de l’Independent- Divendres 9/4/2021

Fa un any i mig que no veig la meva família. L’altre dia, parlant amb la meva tieta, m’explicava que existeix una dita del segle XVIII en dialecte vènet que recita el següent: “Tota pandèmia dura un Nadal i dues pasqües”. Esperant que encerti la saviesa vèneta, em predisposo a imaginar-me asseguda a la taula, veient a la meva mare preparant-me tots els plats que més m’agraden. Així és com es transmet l’amor de mare a fill a Itàlia, a través del menjar. Els anys anteriors, quan comprava el bitllet d’avió per anar visitar-la, ja un mes abans em trucava per donar-me el menú que em prepararia per dinar. “Però si falta un munt”, li deia jo. I ella, sense escoltar-me, seguia amb l’elenc. Ara que porto tants mesos sense anar-hi, m’agrada que m’expliqui de la seva vida diària, també de les coses sense importància, perquè és l’únic que tenim perquè la llunyania no ho devori tot.

Explico tot això, perquè fa poc m’ha tocat fer una entrevista a una noia per a un programa de beques. En mig de la xerrada per zoom, veig la seva cara canviar i trencar en un plor desconsolat. Sense saber què fer, des de l’altre costat de la pantalla busco la manera de tranquil·litzar-la. Entre un sanglot i un altre, m’explica que la nit anterior van ingressar a la seva mare d’urgència per Covid. Em quedo sense paraules, fora de lloc. En acabar la sessió, instintivament truco a la meva mare i li prometo que aquest estiu ens veurem sí o sí. I ella tota feliç exclama: “Vaig a preparar el menú!”.

Valentina Baratti

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La mesura del metro i el turó de Can Pasqual

Extret del llibre “Excursions per la historia de Collserola” d’Iñaki Núñez

En 1790 l’Assamblée Nationale Française va proposar la necessitat de mesurar amb exactitud el metro, definit ja com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Per efectuar els mesuraments es va utilitzar l’arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona que passava per París i que era llavors el meridià origen per als geògrafs i navegants francesos. En 1792 i 1793, els astrònoms Pierre Méchain i Jean Baptiste Delambre van ser a Barcelona per a aquest fi. Es van utilitzar diversos vèrtexs: Montjuïc, la catedral, el port, diversos més per Barcelona i un altre més al terme de Vallvidrera, concretament al cim del Turó de Can Pasqual. En 1799 es va poder per fi presentar la mesura del metro amb exactitud: 3 peus, 11 línies i 296 mil•lèsimes. Ni més, ni menys. Al turó de Can Pasqual hi ha només una columna de vèrtex geodèsic. Al centre de la Plaça de les Glòries, a Barcelona, un monument recorda aquest fet.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui ha mort Arcadi Oliveres

El vaig trucar l’últim dimarts de març per darrera vegada. Vàrem estar una estoneta parlant. Poca, perquè ell ja anava amb oxigen i jo no volia ni fatigar-lo ni molestar-lo. Però ell mateix allargava la conversa, donant-me a entendre que li estava bé. I quan ja ens acomiadàvem em va dir: “m’he fixat una fita, menjar la mona!”.
Quedaven cinc dies només per menjar la mona. I si, per poc, però l’ha pogut menjar. A part d’acomiadar-se de tothom amb elegància, serenor i coherència, va acomplir aquesta darrera fita simbòlica.
Aquest era sovint el model d’esperança que tenia l’Arcadi. Tot i sabent que s’estava morint, va posar-se una fita, l’esperança de menjar-se la mona. I així ha estat sempre.
 Les seves dades, les seves comparacions, ens presentaven un món, el real, que era tot menys engrescador. Amb unes magnituds de problemes a les que sembla impossible enfrontar-se i menys guanyar. De les seves xerrades sempre sorties amb embranzida per intentar alguna cosa o per lluitar-hi. I sempre hi havia alguna fita simbòlica per assolir. La declaració de renda amb objecció de consciència pel tema exèrcit, un posicionament, un no comprar segons què i segons on, etc. I ara que mentre escric això escolto la radio, sento un cop més com tothom l’estimava i és ben curiós que algú tan bel·ligerant i coherent, sigui tan estimat. I es que tenia un do per ser fins i tot alternatiu!.

Sovint quan jo explico coses semblant a xerrades que faig sobre la desigualtat al món, transmeto indignació i desànim. I quan em passa això sempre penso en ell. De fet, ell sortia (i seguirà sortint) sempre a les meves xerrades. La diferencia es que ell transmetia esperança. I això és un art i una habilitat que el definia molt be.
És al primer al qual vaig sentir dir que en el món hi ha prou riquesa perquè tothom pugui viure dignament. I que som la primera generació capaç de solucionar, si volem, el problema de la pobresa i la fam al món. Dos missatges que en el fons transmeten esperança i responsabilitat. Dos missatges que han marcat el meu activisme i la nostra responsabilitat generacional col·lectiva.

Ara ja no el tenim entre nosaltres. Ha marxat amb la mateixa pau i tranquil·litat que va viure. Els que l’heu conegut, recordareu que semblava no tenir pressa mai i la seva mica de coixesa que el feia caminar a poc a poc, ajudava a transmetre aquesta imatge. I ha marxat igual que caminava, a poc a poc i amb un somriure. Sempre tenia per tothom paraules personalitzades, amb sentit i més enllà de la conversa formal.

Només em queda, com a tothom agrair un cop més haver-me creuat amb ell a la vida. Agrair haver-lo conegut, haver-lo escoltat i haver-me encomanat i abrandat d’energia i ganes de seguir lluitant per un món amb més justícia i menys presencia d’armes i d’actituds bèl·liques i violentes.
Ben segur, com jo, molts seguirem el que tu creies i explicaves. Tu ho vares aprendre del teu pare i d’en Xirinacs, deies. Jo ho vaig aprendre de tu. Però compto (de fet comptem) amb l’avantatge que qui seguirà el teu camí, són ara centenars o milers. Són els centenars o milers que t’hem escoltat alguna vegada i ens has canviat la manera de mirar, analitzar i lluitar.

Bon viatge Arcadi! I GRÀCIES, Arcadi! Moltes gràcies!

Francesc Mateu Hosta

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Death Valley i Las Vegas

LA 2-4-1991

Estimats:

Com podeu veure poc a poc la tècnica ens va envaint, finalment he trobat un lloc a la UCLA on pots llogar ordinadors per hores. Avui he vingut a fer uns quants escrits per tal de practicar i no oblidar com es fa servir aquesta maquineta. Com ja he acabat i encara tinc temps, aprofito per escriure en català i explicar-vos quatre coses. A més suposo que aquesta carta us serà una delícia i que ja deveu estar cansats de llegir cartes “manuscrites”…

Em sembla que en alguna de les cartes anteriors us deia que aquest darrer cap de setmana aniriem a Las Vegas, doncs bé avui és dimarts i ja fa dos dies que vam tornar. Las Vegas està a 250 milles (375km) de LA (5 hores amb auto).

Definir aquesta ciutat és molt fàcil: Las Vegas és una ciutat HORTERA, que està a ple desert, plena d’hotels monstruosos, casinos i sales de festes; a més d’innombrables capelles on et pots casar a l’instant… El que la fa hortera és la decoració de tots aquests antros: hi ha hotels que imiten l’edat mitjana, d’altres ambients orientals, d’altres romans… Cada hotel té el seu propi casino i teatre. Els hotels són monstres de 2500 a 7000 habitacions… Els casinos estan plens de màquines escurabutxaques, taules on pots jugar a la Ruleta, Poker o Bacarrà…: els teatres o sales de festa fan espectacles de “cabaret” i porno dur… A les capelletes t’organitzen la Boda en un moment: segons el preu pots tenir una bona amb flors, anells, vestit, vídeo, fotos, padrins, música…

Com podeu pensar aquest no era l’ambient que estavem buscant, és a dir, només vam passar-hi una tarda-nit. L’endemà al matí vam marxar cap Death Valley (Vall de la Mort) que està a uns 100km de Las Vegas. El trajecte el realitzes tota l’estona a través del Desert i creues uns paratges propis de pel·lícula del “MAD MAX”.

El Death Valley és un Parc Nacional. La vall central té la peculiaritat que està a uns 90m per sota del nivell del mar. La calor és irresistible i només es pot visitar de novembre a abril sense tenir problemes de morir deshidratat. El nom de Vall de la Mort és degut que l’any 1849 es van perdre un grup de buscadors d’or…

No cal que us digui la diferència que vam notar entre els dos llocs que varem visitar. La pau, la tranquil·litat del Death Valley contrastaven amb el soroll i l’horterada de Las Vegas. No crec que a Las Vegas m’hi tornin a veure.

Per aquí anem fent, passat-demà l’Artur marxa cap a Barcelona. Jo demà començo un nou curs d’informàtica com en la conversa… Sovint anem a nedar i per aquest trimestre estic matriculada a unes classes de Body-building… Cal estar a to.

No defalliu durant aquest darrer trimestre i continueu enviant-me notícies del que feu. Ja us he dit un munt de vegades la il·lusió que ens fa tenir notícies vostres.

Bé, us deixo un petó a tots, fins aviat.

Violant

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari