Oda a la pàtria

La pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carlos Aribau
(1798-1862)

Oda a la pàtria publicada el 24 d’agost de 1833 al diari El Vapor de Barcelona.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Vivir despeinada

despentinada

He recuperat un correu electrònic que la Ma. Antonieta m’enviava el 10 de maig de 2009 des de Venezuela.

Vivir despeinada

Todos deberíamos atender esta frase con intensidad, sis poses, disfrutando de cada momento, cada experiencia, cada efecto. Sin lugar a dudas seríamos mucho más felices.

Hoy he aprendido que hay que dejar que la vida te despeine, por eso he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad… El mundo está loco.. Definitivamente loco… Lo rico, engorda.  Lo lindo sale caro.  El sol que ilumina tu rostro arruga. Y lo realmente bueno de esta vida, despeina…- Hacer  el amor, despeina.

– Reírte a carcajadas, despeina.
– Viajar,  volar, correr,  meterte  en el mar, despeina.
– Quitarte la ropa, despeina.
– Besar a la persona que amas, despeina.
– Jugar, despeina.
– Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina.

Así que como siempre cada vez que nos veamos yo voy a estar con el cabello despeinado…

Sin embargo, no tengas duda de que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida. Es ley de la vida: siempre va a estar más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse.

Puede ser que me sienta tentada a ser una mujer impecable, peinada y planchadita  por  dentro  y por fuera. El aviso clasificado de este mundo exige buena presencia: Péinate, ponte, sácate, cómprate, corre, adelgaza, camina derechita, ponte seria…

Y quizá debería seguir las instrucciones pero ¿cuándo me van a dar la orden de ser feliz?

Lo único que realmente importa es que al mirarme al espejo, vea a la mujer que debo ser. Por eso mi recomendación a todas las mujeres:

Come rico, Besa, Abraza, Haz el amor, Enamórate, Relájate, Viaja, Salta, Levántate temprano, Corra, vuela , Canta, Ponte guapa , cómoda, Admira el paisaje, Disfruta… y sobre  todo, deja  que la vida te despeine!!!

Lo peor que puede pasarte es que, sonriendo frente al espejo, te tengas que volver a peinar.

A vivir despeinadas!

PD Gràcies Ma. Antonieta per ensenyar-me a viure despentinada!

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Lo Riu Corb

Riu Corb

Lo riu Corb
(cançó segarrenca)

Del bell cim de les muntanyes
de Segarra tot baixant
quines corbes més estranyes
que fa el riu saltironant.

Què bonic, què bonic!
quan comença bo i a córrer allà a Rauric!

Ple de sàlzers a la vora,
com hi canten els ocells,
com s’hi mira la pastora
rodejada pels anyells.

Què és obac, què és obac,
què és fresquivol quan decanta vers Llorac!

Pels canyars de les fondades
en veure’l d’ací i d’allà
els pagesos amb aixades
el torrent fan decantar.

L’abundor, l’abundor
va del riu a les parades de l’Albió!

Pren les aigües saludables
de la Puda, i va baixant
bo i regant les abundables
hortalisses del voltant

Sens destorb, sens destorb,
dóna nom a Vallfogona de Riucorb!

Com a platejada trena
descabdella son corrent
i al molí de la Cadena
va per dar-li moviment.

Baixarà, baixarà?
diu tothom, esguardant-te Guimerà?

Veu les runes de Vall Santa
amb la Bovera al damunt
per oir l’ocell com canta
semblar parar a cada punt.

Plana avall, plana avall
va regant de Ciutadilla l’amplia vall!

En creuar la carretera
que de Targa va a Montblanc
clou de sobte la carrera
deixant eixut el barranc.

Queda sec, queda sec
enlluernat a la vista de Nalec!

Per davall de la fondada
el riu Corb torna a sortir
i perquè la torrentada
faci anar més d’un molí.

Va tant tort, Va tant tort
que contempla retorcent-se Rocafort!

Què bonic el pla de terra
que el riu Corb rega desprès;
quin contrast que fa la serra
amb les planes d’olivers.

Ben propet, ben propet,
fa el goig i les delícies del Vilet!

Horta avall el riu s’aterra
perquè veu sortir un gegant
un forçut gegant de pedra
damunt del Gardeny vessant

Què vull, què vull dir?
ton cloquer, ton sentinella, Sant Martí!

Tot marxant el riu albira
la presència de Maldà
a Belianes l’Urgell mira
i s’espanta de passar.

I allí es fon, i allí es fon!
com ho fan totes les coses d’aquest món!

Poema guanyador, l’any 1947, dels Jocs Florals de Vallfogona de Riucorb. El poema és de mossèn Ramon Bergadà i va ser musicat per Francesc Brunet i Recasens.

PD: La meva mare sempre m’ha dit que el poema era del mossèn Xavier Maria Plassa, assassinat el 1936.

Publicat dins de Poemes, Viatges | Deixa un comentari

Mites del mar: monstres i sirenes

WhatsApp Image 2019-08-18 at 20.57.27

Mascotes

—Així,   senyoreta,   quina   mena   d’animal   vol   per   a   l’aquari?
—Alguna   cosa   especial.
—Tenim   hipocamps:   cavall   d’escates   i   acabat   amb   cua   de   peix   enrotllada.
—Color   blau?
—I   tant!   Krakens,   d’importació   escandinava.   Un   pop   terrible   amb   tentacles   que   enfonsen embarcacions   i   devoren   la   tripulació.
—Posi-me’n   un   de   ben   petit.
—Perfecte.   Una   serp   marina?
— La   té   tornassolada?
—Sí.   Tenim   nessies,   del   llac   Ness.   D’aigua   dolça.
—No,   no.   Els   prefereixo   marins.
—Cap   problema.   Aquí   tenim   el   rei   dels   mars   del   Japó:   el   ryujins !
—Que   vistosos !
—I   gorgones:   cos   de   dona   amb   dents   punxegudes   i   cabellera   de   serps   verinoses .   Allò   que miren,   es   converteix   en   pedra.
—No   sé…   Perquè   si   després   tot   ha   de   convertir – se   en   fòssils …   M’ho   repenso.
—Tinc   leviatans   d’origen   semític.   Mogawrs,   britànics.   Caribis,   mitològics.   Cthulhus,   de procedència   extraterrestre…
—Em   sap   greu …,   he   canviat   de   parer.   Aniré   a   la   botiga   de   les   fades.
— Com   vulgui.
—Adéu!

—Vaja!   Que   capritxoses   aquestes   sirenes !

Emma Martí

3r. premi del Concurs   Microrelats   Museu   Marítim   de   Barcelona
Monstres,   sirenes   i   mites   del   mar
Març   2019   150   paraules

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

30è aniversari Picnic Panaeuropeu

_108310685_picnic2

Avui se celebra el 30è aniversari de l’anomenat Picnic Paneuropeu. El “pícnic” va ser realment una manifestació per la pau celebrada a la frontera entre Àustria i Hongria el 1989, en què més de 600 alemanys de l’est van fugir cap a la part occidental d’Europa.

A l’acte, les autoritats austríaques i hongareses van acordar obrir una porta fronterera que separava Sankt Margarethen im Burgenland a Àustria de Sopronkőhida a Hongria.

L’obertura de la frontera, encara que només fos durant tres hores, era una oportunitat per a aquells que tractessin d’escapar dels governs comunistes de l’est.

A principis d’aquest mateix any, Hongria ja havia reduït la vigilància de les seves fronteres a mesura que la situació econòmica i política a tot el bloc oriental començava a fragmentar-se. A la policia fronterera se li havia dit que no disparés a ningú que intentés fugir per la frontera.

Més de 600 alemanys orientals van aprofitar aquesta extraordinària oportunitat per fugir cap a l’oest.

Extret d’Euronews

https://es.euronews.com/2019/08/19/30-aniversario-del-picnic-paneuropeo-como-condujo-a-la-caida-del-telon-de-acero

 

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Avui fa 58 anys Berlín despertava dividida

WhatsApp Image 2019-08-01 at 16.19.29

Berlín després de la Segona Guerra Mundial va esdevenir la ciutat dividida en quatre sectors: Francès, Anglès, Americà i Rus.

Avui fa 58 anys la ciutat va despertar dividida per una barrera de filferro espinós de 1,8 m. d’alt al llarg de tota la frontera del sector comunista de la ciutat. En els dies següents el filferro espinós va començar a ser substituït per blocs de formigó que van formar un mur de 3,6 m. d’altura que va arribar a estendre al llarg de 106 km. i que va estar vigilat per més de 300 torres. D’aquesta manera els sectors Francès, Anglès i Americà quedaven encerclats del que més endavant s’anomenaria el Mur de Berlín.

Publicat dins de Efemèrides, Viatges | Deixa un comentari

Encreuats

 

WhatsApp Image 2019-08-03 at 18.28.19

Des de fa molts anys faig mots encreuats. L’afició em ve dels meus pares i de la meva àvia materna, sempre els he vist passant l’estona intentant resoldre els mots encreuats que es publiquen al diari La Vanguardia o a l’Avui.

Resoldre encreuats no és una activitat que puguis fer de la nit al dia, necessites cert entrenament i moltes hores de dedicació. Jo ara en porto moltes i començo a gaudir fent-los, ja siguin els que cada dia es publiquen a La Vanguardia ja sigui el català o castellà, tot i que he de reconèixer que els catalans em surten més ràpidament que els castellans.

Enguany m’he animat a fer un Taller d’Estiu al Casal d’Avis on sóc voluntària. El Taller de Mots Encreuats ha tingut molt èxit i he explicat els trucs per resoldre amb èxit els Encreuats que publica diàrimament el Marius Serra. Em sembla que he enganxat a unes quantes persones.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari