La catifa voladora

El nou edifici i pati

Amb la implantació de la Llei General d’Educació a l’any 1970, totes les escoles van haver d’adaptar els seus espais, ja que es passaria, a més del parvulari, de 5 classes de primària a 8 classes. Així doncs amb l’arribada de l’EGB es van haver de fer obres a l’Escola per tal d’adequar els espais a les noves necessitats: més aules i més nenes a l’Escola.

Van aixecar el pati, i van posar una valla molt alta. Durant aquell curs anàvem a jugar a una zona del Parc que ens van habilitar per nosaltres. Era l’inici del Un, Dos, Tres responda otra vez, i allà emulàvem al Kiko Ledgard amb les seves secretàries i els negatius Cicutas. A més de desaparèixer el pati va desaparèixer la sala de música que va esdevenir una doble classe separada per una porta plegable! I el menjador de dalt també va ser partit en dues classes més, i la cuina amb l’aula de pretecnologia que és el que es portava aleshores.

El jardí i llurs dependències secretes va desapareixer i al seu lloc van construir un edifici annex de dues plantes que tenienen en la part superior: una aula pel Parvulari, la Biblioteca, la Sala de Música i Educació Física, a més dels serveis i algun despatx extra. A la part més inferior el menjador i la cuina. Els accessos a aquestes plantes es podien fer per una escala interior i una altra exterior.

Qué curiós, si abans el menjador ocupava la part més superior ara passava a la part més propera al carrer. La cuina va ser equipada amb tots els avenços de l’època, recordo que tenien una ebulidora per fer el caldo, i ara els fogons ja no eren de carbó i llenya. El camió del menjar, que continuava arribant a mig matí, ho deixava a peu de cuina, i el rebost estava a tocar. El despatx de la Directora ocupava també un espai a prop de l’entrada principal que des de les obres es feia arran del carrer Garriga i Roca.

Guardo un record força clar de molts espais de l’Escola abans de les obres ja que puc descriure amb molta cura alguns detalls, mentre que dels nous espais tinc una imatge més vaga. Serà que allò que aprens a la primera infància et queda més gravat.

El pati, al mateix lloc que abans, era el punt de nexe entre la part nova i l’antiga i és el que va patir més: van desaparèxer la majoria de garrofers i el sorral i va esdevenir una terrassa uniformement enrajolada amb uns bancs per seure-hi. Davant de la classe de 2n es va mantenir l´únic garrofer.

L’olor de garrofer em retorna a la infància, a les hores de pati i sobre tot a les vistes de Barcelona: els edificis a primer terme, més lluny les fàbriques del Poble Nou i encara més lluny el mar: cada dia de color diferent, segons l’hora del dia, segons el sol i els núvols. Aquesta vista ommipresent des de qualsevol indret de l’escola, ja fos al pati, a les aules, al menjador: res ens tapava l’hortizó.

Ara, quan torno al Parc del Guinardó a passejar-hi i contemplar la vista de  Barcelona, sempre m’aturo a l’entrada de l’Escola i  ho veig tot molt més petit: el pati, els edificis… Penso en les hores passades al pati contemplant la vista sense horitzó de Barcelona sota l’olor dolça i empalagosa de les garrofes, i ara veient com ha crescut la ciutat: edificis, vegetació… me n’adono que jo també he crescut.

El pati i el jardi

Al pati hi havia quatre garrofers, borejant les escales hi havia els pitòsfors que feien el marge a l’escala i a l’interior sempre hi havia flors i plantes. A la zona de la font del lleó estava plena de testos amb plantes verdes i flors. Una anys més tard hi van plantar un avet blavós. De camí cap al menjador o al despatx de la directoria hi havia uns arbres molt alts, a mi em semblaven sequoies, més tard he sabut que eren cedres, i a la part posterior el bosquet que abans he anomenat estava plena de pins, alzines i matolls com la resta del Parc.

Pero hi havia un altre espai més que secret i desconegut per a moltes de nosaltres: el jardí que hi havia a la part inferior del patí on anys més tard van construir la part nova de l’Escola. Al jardí es baixava per una escala que hi havia en un extrem del pati i que portava a una esplanada on hi havia els vivers de plantes i flors de tot el parc del Guinardó. A més sota del patí hi havia uns magatzems amb eines de jardiners: carretes, pales, mànegues, adobs… i el quarto de les garrofes, on antigament hi havia hagut unes dutxes pels alumnes de l’escola, quan jo era petita era on s’emmagatzemaven totes les garrofes que a la tardor es recollien de tot el parc i que servien per alimentar als cavalls de l’Ajuntament de Barcelona. L’olor de garrofes encara m’evoca aquella sala: de parets blanques ennegrides per l’acumulació de garrofes.

Mentre que a la Placeta a vegades algú s’hi escapava al Jardí no s’hi baixava mai, i si jugant la pilota alguna vegada queia es deixava allí fins que l’endemà els jardiners ens la deixàven altre cop al pati.

L’Escola era de nenes, dirigida per mestres femenines i servides per les cambreres i cuineres. El Sr. Gubianes, que més endavant ja parlaré era l’únic home, però dos dies a la setmana apareixia el señor Miguel, el jardiner, que amb el seu bon humor i paciència ens ensenyava com de divertit podia ser la feina de jardiner.

L’edifici

Des de la seva inauguració el 5 de novembre de 1923  fins els anys 70, l’Escola Parc del Guinardó estava composta per tres grans edificis de dues plantes coronats per una cornisa ondulada que li donava una silueta molt particular.

L’escola es va construir entre el 1921 i el  1923 i és obra de l’arquitecte municipal Adolf Florensa, i construïda sota els parámetres del que els assesors anomenaven Escuelas reducidas: 
en contraposició de les Escuelas Monumentales que s’gavien contruït.

Arran de pati hi havia dos edificis completament simètrics, i a cada planta una classe. Les aules que estaven a planta baixa tenien tres finestres en forma de semicercle i els vidres eren quadradets petits, que anaven minvant segons s’apropessin a l’extrem de la finestra. La paret exterior era de maons vista. En canvi les classes de la planta superior tenien tres gran finestres rectangulars amb vidres grans i unes jardineres a fora on sempre hi havia plantes, ja eren cintes verdes o geranis. La paret exterior era blanca i llisa. A la planta superior de cada edifici hi havia un petit distribuidor que donava accés a l’aula i els lavabos. Darrera de la porta de l’edifici de la dreta i penjat a la paret hi havia un telèfon negre de baquelita.

Entre mig dels d’aquests dos edificis hi havia una gran escalinata de pedra flanquejada per pitòsfors retallats, i que donava a una plataforma i accés a les classes superiors. En aquest espai hi havia al centre i encastat a la paret una font amb les parets de cerámica catalana que rajava aigua de la boca d’un lleó. Pels extrems d’aquesta plataforma sortien dues escaletes circulars que donaven accés al tercer edifici.

Aquest tercer edifici era com els anteriors, també dues plantes però més gran i majestuós. A la planta de baix hi havia un gran sala: la sala de música: amb el piano i un armari negre de tres cossos que feia cantonada amb les portes de vidre però tapades per unes cortines on es guardaven les disfresses, els putxinel·lis… Les finestres d’aquesta sala de música també eren semicirculars i els vidres quadradets petits com els dels altres edificis. La paret exterior de maó vist.

Per cada extrem d’aquest edifici hi havia una escala de pedra que pujava per la dreta al menjador i la de l’esquerra al despatx de la Directora i l’administrativa. Darrere de l’edifici hi havia la carbonera. L’accés a la cuina era a través del menjador. De la cuina sortia una escaleta mig amagada que anava al rebost, on s’apilaven sacs de llegum, arròs, sal, sucre, bicarbonat i trisòdic per rentar els plats! Tot el que arribava al rebost i a la cuina s’havia de portar a pes de braços des del camió que cada dia arribava sobre les 11 del matí amb la teca de l’endemà, el pa del dia i la fruita fresca.

A la part exterior de l’entrada dreta de la sala de música hi havia la font, una aixeta encastada a la paret que ens permetia sadollar la nostra set, un espai permès i amb accés moderat i controlat. En canvi de la part esquerra de la sala de música i mig amagat sortia un camí que s’endinsava a la part boscosa d’on en una solana apareixia la placeta: una esplanada amb uns bancs de pedra. Aquest era un espai completament prohibit. M’atreviria a dir que quan m’explicàven del Paradís terrenal sobre Adam i Eva i l’arbre del bé i del mal, jo ho ambientava a la placeta.

Darrere de l’edifici gran hi havia una zona boscosa molt frondosa i lluny la tanca superior de l’Escola. A partir d’allà seguia el parc públic.

L’Entorn
L’Escola Parc del Guinardó està dins del Parc del Guinardó. Cap a finals dels anys 60 el Parc no estava urbanitizat com ara, i des de la Placeta del Nen de la Rutlla (de l’Aro que en dèiem aleshores) fins a l’Escola hi havia una descampat ple de brossa, vegetació roderal, esbarzers, i molt de fang quan plovia.
L’entrada a l’Escola sempre es feia per la porta que donava al Parc i per tant per arribar-hi haviem d’endinsar-nos en ell. A vegades passàvem per la Font del Cuento que estava a mig camí i veiem com pacientment algun jubilat omplia algun cantir o alguna garrafa d’aigua: era l’estampa de l’eternitat ja que el rajolí era ínfim.
Quan arribàvem a l’entrada del Parc haviem de descansar ja que el desnivell des de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat (aleshores era Verge de Montserrat) fins a dalt era considerable.
Aprofitant que l’Escola estava dins del parc feiem sortides sovint i passejàvem per indrets solitaris mentre dibuixavem les fulles dels arbres, o miravem formigues, o abelles… A l’estiu ens mullàvem i jugàvem amb l’aigua quan obrien les comportes del dipòsit superior i l’aigua fluia per tots els canals del parc i conduccions que Rubió i Tudurí va fer per refrescar els dies calurosos.

El Parc del Guinardó
Barcelona gaudeix d’aquest parc gràcies a les reserves de sòl que es van establir a principis del segle XX. Es tracta d’una finca encarada al mar, que l’any 1910 va passar a ser propietat municipal.
El Parc del Guinardó és un parc amb jardins projectats per Jean-Claude-Nicolas Forestier el 1916 en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1920.
És el parc urbà més extens de Barcelona i potser el més desconegut i amb més contrastos: on hi conviuen la rusticitat del bosc amb l’elegància d’un jardí d’arbustos retallats, on l’aigua hi té un gran protagonisme. A baix de tot, tocant al carrer, un nen enjogassat fa voltar la seva rutlla en mig d’un mar de flors.

El parc del Guinardó té tres parts ben diferenciades: una d’urbana, que esdevé l’avantsala del gran espai que ocupa aquesta zona verda, una altra d’històrica i, dalt de tot, la frondositat de la vegetació forestal. Les seves terrasses enjardinades i les pinedes converteixen aquest lloc en un dels espais verds més refrescants i plàcids de la ciutat.

El parc urbà
És fruit de la remodelació feta a la part inferior del parc l’any 1977, que va ser ampliada i es va enllaçar amb la plaça del Nen de la Rutlla, que és on hi ha l’entrada principal del parc. Està formada per terrasses situades a diferents nivells separades per talussos amb gespa, arbres i arbustos. Aquest és un espai que, per la seva proximitat al carrer, convida a seure en un banc per descansar-hi una estona.

El parc històric
Està format per un jardí frondós de factura eminentment rústega, que s’enfila per la muntanya seguint l’eix d’un torrent mitjançant terrasses comunicades per camins i escales. A la part central de la pujada hi ha murets de pedra solcats per petits canals per on corre l’aigua que baixa des del safareig, tot formant cascades i omplint estanyols. Dalt de tot hi ha un safareig, presidit per un eucaliptus des d’on es pot gaudir de la primera de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar en aquest parc.

El parc forestal
De fort pendent, està constituït per una important arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que s’encreuen, on es freqüent trobar-hi gent passejant, jugant amb els seus gossos o anant en bicicleta. Hi ha espai per a tothom. Un lloc a tenir en compte és el mirador de la Mitja Lluna, al costat de la plaça del mateix nom.

Vegetació
A la part urbana hi destaquen els grans pins blancs i les tipuanes, que, a l’estiu, s’omplen a vessar de flors grogues i, en caure, van cobrint el terra com una catifa. És tan bonica, que molts cops els jardiners es resisteixen a escombrar-la. Els arbres de l’amor, les moreres, els oms i les oliveres són altres arbres que ornamenten aquesta zona del parc.

La zona històrica és plena de grans tanques vegetals, molt ben retallades, a banda i banda dels camins. Són abundants els arbustos, com el pitòspor, el llorer, la ginesta i el baladre, i les plantes aromàtiques, com el romaní i l’espígol. També hi ha molts garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines, la majoria de grans dimensions.

Pels petits canals per on corre l’aigua hi podem trobar una espècie vivaç de flors vermelles molts ornamentals i poc freqüent a Barcelona, Lobelia laxiflora, i a les placetes que es van enfilant per la muntanya, sòfores, mimoses sempre-en-flor i tarongers amargs.

A dalt de tot s’obre un bosc espès, molt natural i espontani, amb pins blancs i en alguns llocs també cedres, i un sotabosc molt mediterrani.

Art i arquitectura
Al principi de la zona històrica del parc, hi ha una de les fonts més populars del barri: la font del Cuento. Deu el seu nom al fet que normalment rajava poc, i la gent, mentre s’esperava per recollir aigua, anava fent petar la xerrada tot explicant cuentos. Pels volts de la font també hi solia haver parelles, i per això es deia que era una font amb molt de cuento.

Entre l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i l’entrada del parc hi ha una plaça amb l’escultura més popular del barri del Guinardó: la del Nen de la Rutlla, que dóna nom a la plaça. Es tracta d’un bronze de Joaquim Ros i Bofarull de l’any 1961