El nou edifici i pati

Amb la implantació de la Llei General d’Educació a l’any 1970, totes les escoles van haver d’adaptar els seus espais, ja que es passaria, a més del parvulari, de 5 classes de primària a 8 classes. Així doncs amb l’arribada de l’EGB es van haver de fer obres a l’Escola per tal d’adequar els espais a les noves necessitats: més aules i més nenes a l’Escola.

Van aixecar el pati, i van posar una valla molt alta. Durant aquell curs anàvem a jugar a una zona del Parc que ens van habilitar per nosaltres. Era l’inici del Un, Dos, Tres responda otra vez, i allà emulàvem al Kiko Ledgard amb les seves secretàries i els negatius Cicutas. A més de desaparèixer el pati va desaparèixer la sala de música que va esdevenir una doble classe separada per una porta plegable! I el menjador de dalt també va ser partit en dues classes més, i la cuina amb l’aula de pretecnologia que és el que es portava aleshores.

El jardí i llurs dependències secretes va desapareixer i al seu lloc van construir un edifici annex de dues plantes que tenienen en la part superior: una aula pel Parvulari, la Biblioteca, la Sala de Música i Educació Física, a més dels serveis i algun despatx extra. A la part més inferior el menjador i la cuina. Els accessos a aquestes plantes es podien fer per una escala interior i una altra exterior.

Qué curiós, si abans el menjador ocupava la part més superior ara passava a la part més propera al carrer. La cuina va ser equipada amb tots els avenços de l’època, recordo que tenien una ebulidora per fer el caldo, i ara els fogons ja no eren de carbó i llenya. El camió del menjar, que continuava arribant a mig matí, ho deixava a peu de cuina, i el rebost estava a tocar. El despatx de la Directora ocupava també un espai a prop de l’entrada principal que des de les obres es feia arran del carrer Garriga i Roca.

Guardo un record força clar de molts espais de l’Escola abans de les obres ja que puc descriure amb molta cura alguns detalls, mentre que dels nous espais tinc una imatge més vaga. Serà que allò que aprens a la primera infància et queda més gravat.

El pati, al mateix lloc que abans, era el punt de nexe entre la part nova i l’antiga i és el que va patir més: van desaparèxer la majoria de garrofers i el sorral i va esdevenir una terrassa uniformement enrajolada amb uns bancs per seure-hi. Davant de la classe de 2n es va mantenir l´únic garrofer.

L’olor de garrofer em retorna a la infància, a les hores de pati i sobre tot a les vistes de Barcelona: els edificis a primer terme, més lluny les fàbriques del Poble Nou i encara més lluny el mar: cada dia de color diferent, segons l’hora del dia, segons el sol i els núvols. Aquesta vista ommipresent des de qualsevol indret de l’escola, ja fos al pati, a les aules, al menjador: res ens tapava l’hortizó.

Ara, quan torno al Parc del Guinardó a passejar-hi i contemplar la vista de  Barcelona, sempre m’aturo a l’entrada de l’Escola i  ho veig tot molt més petit: el pati, els edificis… Penso en les hores passades al pati contemplant la vista sense horitzó de Barcelona sota l’olor dolça i empalagosa de les garrofes, i ara veient com ha crescut la ciutat: edificis, vegetació… me n’adono que jo també he crescut.