La catifa voladora

Història

L’Escola Parc del Guinardó és una escola de la ciutat de Barcelona d’Educació Infantil i Primària integrada a la xarxa pública i de titularitat municipal. Està situada a la faldilla de la muntanya del Guinardó, al districte d’Horta-Guinardó.

La seva creació va ser acordada a iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona el 22 de novembre de l’any 1921, i s’inaugurà el 5 de novembre de 1923 (veure la imatge) com una institució pedagògica. Va ser una de les escoles que es van crear a la ciutat de Barcelona “a ple aire”, sensible l’Ajuntament llavors a les condicions de salut dels infants.
S’implantaren llavors els principis pedagògics dels Mètode Decroly, Montessori i Jacques-Dalcroze. El primer concedeix una importància extraordinària a les activitats d’observació a l’aire lliure. El Sistema Montessori parteix dels principis de llibertat, activitat i individualitar; requereix un ambient agradable i un material específic, se centra primordialment en l’educació del sentits, la lecto-escriptura, la gramàtica, el càlcul mental, els treballs manuals, la música i l’educació física. El darrer dóna molta importància a l’educació estètica, dibuix, música, dansa ja que es construeix sobre tres elements: la música, la coordinació i el moviment.
Aquestes tres metodologies: Decroly, Montessori i Jacques-Delacroze eren la base de l’aprenentatge dels infants que hi anaven, i van fer d’aquesta Escola un centre molt diferent a les escoles públiques de l’època: tant per l’entorn com per la metodologia.

Memòries de l’Escola Parc del Guinardó

Presentació

Arrel d’una trobada amb companyes que vam estar a l’Escola Parc del Guinardó durant els darrers anys de la Dictadura, la Margarida té la idea de lliurar-nos un sobre ple de records. Emocionades l’obrim i ens trobem una llista en la que ha escrit alguns dels seus records de l’Escola: en la que hi detallen aspectes d’organització escolar a classe i al menjador, plats dels dinars i berenars, profesores, festes tradicionals de l’Escola, el pati… tot plegat visions d’una nena que durant 10 anys va estar allà.

Sóc la cinquera de set germans: sóm 2 nois i 5 noies. Amb les meves germanes tinc una relació molt estreta i que durant els darrers anys s’ha enfortit més degut a la vellesa dels pares. Avui he descobert que a més de les meves 4 úniques germanes tinc unes altres germanes, tant o més importants que les biològiques i que també són úniques.  Són les noies amb les que vaig compartir la meva infantesa i l’inici de l’adolescència. Tot i haver estat un munt d’anys allunyades i oblidades, ha estat com retrobar-se amb ànimes bessones separades i que un bon dia es retroben. Són noies que tot i haver viscut en famílies diferents, barris diferents i que ara la vida ens ha portat per camins completament diversos tenim més coses en comú que ens uniexen que no ens separen. I és que amb les amistats de la infantesa s’hi estableix un vincle molt especial que no te n’adones fins que et retrobes.

Arribo a casa, han estat moltes emocions les que he viscut en aquest dinar i ara en la solitud a l’obrir de nou el sobre no només llegeixo les quatres ratlles que ens ha regalat la Margarida, sino que m’endinso a les golfes de meva memòria i començo a obrir caixes de llauna, baguls, caixes de cartró, sobres, carpetes… que tenia tancats des de feia anys: començo a recordar com era l’Escola.

Serà potser que ja he arribat als 50, que m’invaeix una necessitat d’escriure-ho per tal de reviure la meva infantesa i la de les meves amigues.

Retrobar-les ha estat un bon regal i recordar l’Escola un premi.

Violant

Barcelona 11 de desembre de 2011