Va ser una de les darreres lleteries amb vaques  que venia llet fresca i recent munyida a Gràcia i potser a Barcelona. Les vaques van marxar l’any 1984, per tant quan jo vaig anar a viure ja no hi eren, però recordo haver-les vist allà al fons anys abans. Tot i així, i inclús el carrer Torrijos encara feia olor de vaca.

El sr. Calvet i la seva dona, la Teresa, van continuar venent llet fresca embotellada, i al pati on abans hi havia els estables amb les vaques ara hi tenien un munt de gallines ponedores,  de manera que a més d’anar a comprar llet podies sortir amb una dotzena d’ous fresquíssims.

Aquesta lleteria no era un comerç qualsevol, el sr. Calvet i la Teresa eren un parell d’amics. Ambdós eren dues persones animoses, optimistes i crítiques amb la societat i el sistema. Sempre xerravem sobre qualsevol tema: si les voreres, la festa major, el Sant Medir, els nois, la família, els vehicles, les obres… Alguna vegada, segons el tema de la conversa, el sr. Calvet treia de sota el taulell una carpeta plena de retalls d’articles de La Vanguardia i comentàvem algun tema: si la mel, o un personatge que havia esdevingut un ganster… La lleteria havia estat plató en alguna pel·lícula i els estris per mesurar la llet havien pujat escenaris un munt de vegades.

La Teresa un dia em va confessar que no sabia nedar i li feia molta enveja quan li comentava que jo hi anava sovint… Això va impressionar molt al Gerard i a l’Andreu que llavors eren petits i  no concebien que un adult no sapigués nedar!

Ara quan enfilo per Torrijos a munt i veig la paret tapiada de la Vaqueria  em retorna aquella olor forta de vaca. Aleshores, no puc deixar de pensar en les hores que allí entre ampolles de llet, iogurts i ous havia fet petar la xerradeta… i me n’adono del pas del temps, de les converses que no tornaran però que encara tinc la sort de poder-les recordar.