L’Entorn
L’Escola Parc del Guinardó està dins del Parc del Guinardó. Cap a finals dels anys 60 el Parc no estava urbanitizat com ara, i des de la Placeta del Nen de la Rutlla (de l’Aro que en dèiem aleshores) fins a l’Escola hi havia una descampat ple de brossa, vegetació roderal, esbarzers, i molt de fang quan plovia.
L’entrada a l’Escola sempre es feia per la porta que donava al Parc i per tant per arribar-hi haviem d’endinsar-nos en ell. A vegades passàvem per la Font del Cuento que estava a mig camí i veiem com pacientment algun jubilat omplia algun cantir o alguna garrafa d’aigua: era l’estampa de l’eternitat ja que el rajolí era ínfim.
Quan arribàvem a l’entrada del Parc haviem de descansar ja que el desnivell des de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat (aleshores era Verge de Montserrat) fins a dalt era considerable.
Aprofitant que l’Escola estava dins del parc feiem sortides sovint i passejàvem per indrets solitaris mentre dibuixavem les fulles dels arbres, o miravem formigues, o abelles… A l’estiu ens mullàvem i jugàvem amb l’aigua quan obrien les comportes del dipòsit superior i l’aigua fluia per tots els canals del parc i conduccions que Rubió i Tudurí va fer per refrescar els dies calurosos.

El Parc del Guinardó
Barcelona gaudeix d’aquest parc gràcies a les reserves de sòl que es van establir a principis del segle XX. Es tracta d’una finca encarada al mar, que l’any 1910 va passar a ser propietat municipal.
El Parc del Guinardó és un parc amb jardins projectats per Jean-Claude-Nicolas Forestier el 1916 en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1920.
És el parc urbà més extens de Barcelona i potser el més desconegut i amb més contrastos: on hi conviuen la rusticitat del bosc amb l’elegància d’un jardí d’arbustos retallats, on l’aigua hi té un gran protagonisme. A baix de tot, tocant al carrer, un nen enjogassat fa voltar la seva rutlla en mig d’un mar de flors.

El parc del Guinardó té tres parts ben diferenciades: una d’urbana, que esdevé l’avantsala del gran espai que ocupa aquesta zona verda, una altra d’històrica i, dalt de tot, la frondositat de la vegetació forestal. Les seves terrasses enjardinades i les pinedes converteixen aquest lloc en un dels espais verds més refrescants i plàcids de la ciutat.

El parc urbà
És fruit de la remodelació feta a la part inferior del parc l’any 1977, que va ser ampliada i es va enllaçar amb la plaça del Nen de la Rutlla, que és on hi ha l’entrada principal del parc. Està formada per terrasses situades a diferents nivells separades per talussos amb gespa, arbres i arbustos. Aquest és un espai que, per la seva proximitat al carrer, convida a seure en un banc per descansar-hi una estona.

El parc històric
Està format per un jardí frondós de factura eminentment rústega, que s’enfila per la muntanya seguint l’eix d’un torrent mitjançant terrasses comunicades per camins i escales. A la part central de la pujada hi ha murets de pedra solcats per petits canals per on corre l’aigua que baixa des del safareig, tot formant cascades i omplint estanyols. Dalt de tot hi ha un safareig, presidit per un eucaliptus des d’on es pot gaudir de la primera de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar en aquest parc.

El parc forestal
De fort pendent, està constituït per una important arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que s’encreuen, on es freqüent trobar-hi gent passejant, jugant amb els seus gossos o anant en bicicleta. Hi ha espai per a tothom. Un lloc a tenir en compte és el mirador de la Mitja Lluna, al costat de la plaça del mateix nom.

Vegetació
A la part urbana hi destaquen els grans pins blancs i les tipuanes, que, a l’estiu, s’omplen a vessar de flors grogues i, en caure, van cobrint el terra com una catifa. És tan bonica, que molts cops els jardiners es resisteixen a escombrar-la. Els arbres de l’amor, les moreres, els oms i les oliveres són altres arbres que ornamenten aquesta zona del parc.

La zona històrica és plena de grans tanques vegetals, molt ben retallades, a banda i banda dels camins. Són abundants els arbustos, com el pitòspor, el llorer, la ginesta i el baladre, i les plantes aromàtiques, com el romaní i l’espígol. També hi ha molts garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines, la majoria de grans dimensions.

Pels petits canals per on corre l’aigua hi podem trobar una espècie vivaç de flors vermelles molts ornamentals i poc freqüent a Barcelona, Lobelia laxiflora, i a les placetes que es van enfilant per la muntanya, sòfores, mimoses sempre-en-flor i tarongers amargs.

A dalt de tot s’obre un bosc espès, molt natural i espontani, amb pins blancs i en alguns llocs també cedres, i un sotabosc molt mediterrani.

Art i arquitectura
Al principi de la zona històrica del parc, hi ha una de les fonts més populars del barri: la font del Cuento. Deu el seu nom al fet que normalment rajava poc, i la gent, mentre s’esperava per recollir aigua, anava fent petar la xerrada tot explicant cuentos. Pels volts de la font també hi solia haver parelles, i per això es deia que era una font amb molt de cuento.

Entre l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i l’entrada del parc hi ha una plaça amb l’escultura més popular del barri del Guinardó: la del Nen de la Rutlla, que dóna nom a la plaça. Es tracta d’un bronze de Joaquim Ros i Bofarull de l’any 1961