Dissabte passat vam anar a Vancouver des de Seattle. Van ser quasi tres hores per arribar.

Vancouver és la ciutat més important de l’oest canadenc i capital de la British Columbia. Es troba a la costa del gran estuari, que recerat pel Pacific, també es troba Seattle, a uns 200 km més avall

El primer que m’ha sorprès del viatge ha estat recuperar el vell costum del pas de la frontera, aquest cop entre USA i Canadà. Uns 45 minuts de cua a la frontera m’ha fet recordar que bé que vivim a Europa on ens podem moure per qualssevol dels països de la comunitat sense passar els tràmits dels controls fronterers i canvis de moneda…

L’arribada a Vancouver és molt diferent a la de les ciutats dels Estats Units, on l’autopista et deixa a poca distància del destí on vols anar, ja que hi ha un munt d’autopistes que arriben a tot arreu. L’autopista a Vancouver acaba al passar un pont, i aleshores entres a l’entremat urbà com qualsevol altra ciutat. És una manera de començar a veure la fesomia de la ciutat: les cases, els jardins, la gent que hi viu… Passem per una zona de casetes unifamiliars modestes, poc a poc les cases són més grans envoltades per altes tanques de xipresos i vegetació, aquí les cases ja són més tipus xalet, devem estar a la zona alta de la ciutat. El carrer per on passem és ample, amb molts cotxes i les cruïlles amb els semàfors penjats d’un munt de cables. Continuem direcció el centre de la ciutat…

De sobte atravessem un altre pont i apareix el Downtown de Vancouver: un munt de gratacels de color turquesa tots de vidre… molt semblants tots però tots diferents entre si. Em sorprèn aquesta munió de gratacels: semblen llapis de vidre posats verticals, tots d’una mateixa tonalitat… És genial!. Segur que algun urbanista ha creat aquest estil i la resta d’arquitectes s’han adaptat donant aquest aire tan peculiar i harmònic a la ciutat. Els carrers continuen plens de cotxes, de gent, de semàfors i batibull de cables a les cruïlles. De tant en tant apareix alguna illa de cases model estats units: tendes, restaurant, aparcaments…

Amb el cotxe ens dirigim a l’Stanley Park a l’extrem oest de la ciutat. Passegem una estona i veiem unes vistes excel·lents del Downtown de Vancouver. El park té uns arbres de dimensions gegantines, ple de camins frondosos i gent fent picinc jugant a softball, a cricket… Prop de la costa hi ha gent en bici, patins, caminant.. tot amb unes vistes espectaculars. Uf! Aquesta ciutat té un encant especial i encara no sé si són els gratacels, el color, l’ambient…

Havent dinat anem a fer moure la pilota que tenim quieta al cotxe: anem a un altre parc prop de la platja. Els nois juguen a futbol. Més enllà hi ha un aplec de gent i cents de casetes on hi ha de tot: intercanvi de samarretes, begudes isotòniques, plànols de la ciutat, l’associació de ciclistes de la ciutat, unes noies que pinten ungles, i uns nois que regalen fribies… Quatre pistes de bàsquet on fan partits: tots uniformats i amb les corresponents cheerleaders al peus de pista.

Fem un tour en cotxe per la ciutat, ens tornem a endinsar dins del laberint de gratacels turqueses de vidre: carrers i avingudes on el vidre toca el terra. La lluminositat i l’ambient lleuger que es crea fa que la ciutat sembli més diàfana i oberta. El sol brilla per totes bandes, i es potser això el que em captiva: el colors, la llum i l’espai diàfan.

Entrem al Chinatown, i com tots aquests barris, entres a Xina. Tendes i comerços autènticament xinesos: productes ja siguin de menjar, roba, tecnològics, rentadories, electrodomèstics o bancs cent per cent xinesos. Els fanals amb dracs i els noms del carrer en caràcters xinesos marquen els límits d’aquesta zona.

Més enllà Water St. el cor del Gastown, la part més antiga de la ciutat: edificis de maó vermell, plens de tendes de souvenirs i restaurants: són les Rambles de Vancouver amb turistes passejant. Aparquem el cotxe i ens endinsem en aquest parc temàtic. Que diferent es aquesta zona de Chinatown, només a quatre carrers d’aquí i de la resta de la ciutat plena de gratacels!.

Més enllà el port comercial amb grans creuers, zona de càrrega de mercaderies, i moll de matèries primeres… mostren la vitalitat d’aquest port. Aquí els hidroavions no paren d’ameritzar…

Ha sortit el sol i la tarda és agradable. Descobrim que a Vancouver s’hi està molt bé però hem de tornar a Seattle, així que ens endinsem pels carrers d’aquesta acollidora ciutat, desfent el camí que hem fet a l’anada. Aquest cop vaig de copilot i puc disparar fotos a totes bandes.

Prometo que hi tornaré per estar-m’hi alguns dies i conèixer millor la ciutat. que acabo de descobrir.