L’edifici

Des de la seva inauguració el 5 de novembre de 1923  fins els anys 70, l’Escola Parc del Guinardó estava composta per tres grans edificis de dues plantes coronats per una cornisa ondulada que li donava una silueta molt particular.

L’escola es va construir entre el 1921 i el  1923 i és obra de l’arquitecte municipal Adolf Florensa, i construïda sota els parámetres del que els assesors anomenaven Escuelas reducidas: 
en contraposició de les Escuelas Monumentales que s’gavien contruït.

Arran de pati hi havia dos edificis completament simètrics, i a cada planta una classe. Les aules que estaven a planta baixa tenien tres finestres en forma de semicercle i els vidres eren quadradets petits, que anaven minvant segons s’apropessin a l’extrem de la finestra. La paret exterior era de maons vista. En canvi les classes de la planta superior tenien tres gran finestres rectangulars amb vidres grans i unes jardineres a fora on sempre hi havia plantes, ja eren cintes verdes o geranis. La paret exterior era blanca i llisa. A la planta superior de cada edifici hi havia un petit distribuidor que donava accés a l’aula i els lavabos. Darrera de la porta de l’edifici de la dreta i penjat a la paret hi havia un telèfon negre de baquelita.

Entre mig dels d’aquests dos edificis hi havia una gran escalinata de pedra flanquejada per pitòsfors retallats, i que donava a una plataforma i accés a les classes superiors. En aquest espai hi havia al centre i encastat a la paret una font amb les parets de cerámica catalana que rajava aigua de la boca d’un lleó. Pels extrems d’aquesta plataforma sortien dues escaletes circulars que donaven accés al tercer edifici.

Aquest tercer edifici era com els anteriors, també dues plantes però més gran i majestuós. A la planta de baix hi havia un gran sala: la sala de música: amb el piano i un armari negre de tres cossos que feia cantonada amb les portes de vidre però tapades per unes cortines on es guardaven les disfresses, els putxinel·lis… Les finestres d’aquesta sala de música també eren semicirculars i els vidres quadradets petits com els dels altres edificis. La paret exterior de maó vist.

Per cada extrem d’aquest edifici hi havia una escala de pedra que pujava per la dreta al menjador i la de l’esquerra al despatx de la Directora i l’administrativa. Darrere de l’edifici hi havia la carbonera. L’accés a la cuina era a través del menjador. De la cuina sortia una escaleta mig amagada que anava al rebost, on s’apilaven sacs de llegum, arròs, sal, sucre, bicarbonat i trisòdic per rentar els plats! Tot el que arribava al rebost i a la cuina s’havia de portar a pes de braços des del camió que cada dia arribava sobre les 11 del matí amb la teca de l’endemà, el pa del dia i la fruita fresca.

A la part exterior de l’entrada dreta de la sala de música hi havia la font, una aixeta encastada a la paret que ens permetia sadollar la nostra set, un espai permès i amb accés moderat i controlat. En canvi de la part esquerra de la sala de música i mig amagat sortia un camí que s’endinsava a la part boscosa d’on en una solana apareixia la placeta: una esplanada amb uns bancs de pedra. Aquest era un espai completament prohibit. M’atreviria a dir que quan m’explicàven del Paradís terrenal sobre Adam i Eva i l’arbre del bé i del mal, jo ho ambientava a la placeta.

Darrere de l’edifici gran hi havia una zona boscosa molt frondosa i lluny la tanca superior de l’Escola. A partir d’allà seguia el parc públic.