Graneria Sala

No puc evitar esmentar la Graneria Sala a la Travessera de Gràcia.

Des del rebost de l’Escola, que anava de petita, ple de sacs de llegums, patates i alls, feia temps que no veia tal quantitat de gra: llegum com llenties, cigrons… fruits secs: nous, avellanes… patates, moniatos, alls, veces pels coloms, soja, llorer.

Des les parets blanques pengen tot tipus d’estris relacionats amb el gra. La mestressa ha venut el negoci als dependents, això fa que aquest negoci segueixi com sempre. Ara a més venen llegum cuit.

Navegant per la xarxa trobo la història de la Granera Sala: http://bcn100.blogspot.com.es/2010/02/mes-de-100-anys.html

La història de la Graneria Sala es remunta al 1885 quan el Isidre Sala i la seva dona Antònia Vilaseca van baixar d’Agramunt, un poblet de Lleida, fins a la Vila de Gràcia. Fins només fa 1 any la propietària de la botiga era Maria Antònia Sala, la néta dels fundadors. Ella era qui venia a l’àvia les orellanes d’albercoc més bones que he tastat a la meva vida.

Per sort a la botiga encara hi treballa en Miguel, la mà esquerra de la senyora Maria Antònia des dels 14 anys, quan va acabar l’escola. “Els clients són molt variats” em diu. Des de joves que decideixen tenir cura de la seva alimentació, fins a àvies que com la Remei, prefereixen donar unes orellanes d’albercoc abans que unes gominoles. “Fins i tot hem tingut de client al Joan Manuel Serrat” em diu el Miguel amb un somriure tímid. I jo que sóc tafaner de mena, el punxo perquè me n’expliqui els detalls – “Sí, quan anava al Club Elena a veure a les seves fans passava per la Graneria i es comprava una bosseta de pipes”.

Malgrat que la botiga no ha canviat massa el seu aspecte original s’hi han anat afegint nous productes. Al principi el que més es venia eren fruits secs com els pinyons, les avellanes, o productes com les faves de Santa Pau. Més endavant van començar a vendre productes importats com els festucs o coquets del Brasil. Després cereals com la civada, “que va molt bé per la circulació de la sang”. I actualment, s’estan tornant bojos per trobar “arròs salvatge i cuscus”.

L’ambient de familiaritat i deferència que es respira a la botiga em criden l’atenció. La Rosa, que hi treballa des del novembre, m’assegura que “ haver deixat la feina en una oficina de dilluns a divendres és un canvi radical” però amb un somriure em certifica que “val la pena”.

Aquesta entrada ha esta publicada en Gràcia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s