Vam arribar a Chicago després de travessar els USA des de LA. Chicago era el final d’un llarg viatge i punt final de l’estada als USA. Acabar amb aquesta ciutat era marxar dels USA amb més bon gust de boca.
Pel viatger que arriba a Chicago sense haver viscut abans als USA ho deu trobar tot desproporcionat. El fet d’haver viscut abans et permet entendre les proporcions i distàncies urbanes. La ciutat és immensa i està banyada pel Llac Michigan.
La visita es va centrar al centre de Chicago on estan situats els edificis més emblemàtics: the Loop, South Loop/Burnham Park i el North Loop la Magnificient mile.
El més bonic de Chicago és passejar per la ciutat i descobrir l’arquitectura i l’art de la ciutat: edificis d’art decó i moderns, carrers, parcs, places, escultures, pintures… És bonic veure l’skyline de dia, de nit, fer un passeig en barca, fer una ruta amb el bus turístic, jeure a l’herba dels parcs vora el llac, banyar-se al llac, pujar als observatoris dels edificis alts, entrar i xafardejar a tendes boniques i cares, anar a l’oficina de turisme, visitar l’Art Institute o el Museu d’Història Natural… Visitar el Chicago Board Trade, el Chicago Board Options Exchange i el Midwest Stock Exchange… i abans de marxar no deixeu d’anar a la City of Chicago Store.
En quan a la restauració hi ha restaurants de tots els indrets del món: oriental i occidental, mediterranis, sud-americans, africans… L’únic que a vegades costa una mica trobar un bon restaurant ja que cal sortir de les rutes turístiques.
Edificis i llocs per visitar:
– Grant Park
– Olive Park
– Lake Shore Park
– Ohio St. Beach
– Sears Tower
– Art Institute of Chicago
– Museum of Natural History
– Adler Planetarium
– John Hancock Center
– Old Water tower (és horrible però s’ha de veure)
– Tribune Tower
– Wrigley Building
– Marina City
– IBM Building
– Lake Point Tower
– Chicago Board Trade
– Chicago Board Options Exchange
– Midwest Stock Exchange
– Passejar per Oak Stret i Michigan ave. On hi ha les tendes i shooping mall més famosos, a més és un bon lloc per no patir la sufocant calor de Chicago.
Una anècdota
Ens havien avisat que ens podiem moure per la ciutat sempre per sobre d’una avinguda, ja que a partir d’ella començava la zona conflictiva i millor no entrar-hi. Haviem de vendre el cotxe i ens van encaminar a una gran avinguda que anava cap el sud, on hi havia un munt de dealers, on era qüestió d’anar preguntant quant ens donaven pel vehicle. El cas és que sense adonar-nos vam creuar la fatídica anvinguda.
Vam entrar a un dealer de cotxes i ja vam veure que l’aspecte era una mica sinistre… però ho haviem d’intentar, fins aleshores no haviem tingut sort. Un parell de negres de dimensions exagerades ens esperaven a l’oficina mentre fumaven i miraven un reality a la tele… Van revisar el vehicle i van mostrar cert interès perl ell. Aleshores el jefe va fer un parell de trucades i va dir-nos que si l’acompanyàvem aniriem a valorar el cotxe. Ens va semblar interessant. Aleshores vam cometre un error que fins més tard no ens vam adonar: ens vam separar. L’Artur va anar amb el jefe a valorar el cotxe en una altre dealer i jo em vaig quedar en ple barri prohibit esperant ¿?
No va ser fins una estona més tard, quan l’Artur no tornava que vaig començar a sentir por. Si POR. Em vaig adonar que haviem creuat l’avinguda prohibida, que estavem en ple barri prohibit, intentant vendre el cotxe, que estava sola, en un lloc completament hostil. Passaven vehicles amb gent que em mirava i es girava per mirar-me de nou… Algú em deia quelcom. Jo només sentia el batec del meu cor. Pensava ja seria ben trist acabar la meva estada allà en aquell racó del món. I l’Artur no tornava… De sobte l’home de l’oficina no sé que em va dir. No vaig entendre res. Patia per la meva sort i la de l’Artur. Vaig començar a pensar com me’n sortiria: marxar corrent cap el nord? avisar a la polícia? caure desmaiada?… El cor cada cop bategava amb més força i la calor era més insuportable: ara si que cauria desmaida sense fingir-ho.
Aleshores girant una cantonada va aparèixer l’Artur sol sa i estalvi, conduint el cotxe! No m’ho podia creure! A tots dos se’ns va il·luminar la cara al veure’ns. Vaig entrar corre-cuita al cotxe i els dos vam dir a l’hora: hem de marxar pitant. I vam enfilar cap el nord.
L’Artur em va explicar que la seva experiència també havia estat plena d’emocions i patiment. També s’havia adonat tard del lloc on haviem arribat i de l’error de separar-nos.Havia estat fent voltes pel barri i finalment el dealer li va demanar que aturés el cotxe davant d’un edifici ruinós d’on van sortir un parell d’armaris de matrimoni amb cames i ulleres de sol que es dirigien cap el cotxe. Quan l’Artur els va veure estava disposat a donar-los les claus del cotxe i marxar corrents, però els armaris van inspeccionar el motor, les rodes, els vidres.. i van interncanviar paraules intel·ligibles entre ells. Finalment van decidir que no els interessava i que ja se’n podia tornar… Aquest cop sol. Es va perdre per aquell barri fins que va arribar a l’avinguda prohibida i allà en una cantonada em va veure.
Finalment vam vendre el cotxe a la zona permesa. El propi comprador, un cop ens va donar el xec per l’import del vehicle, ens va advertir que prenguéssim un taxi i anéssim a un banc del centre de la ciutat a cobrar-lo. Fins que no vam arribar-hi no vam estar tranquils.
Juliol 1991
La catifa voladora 