Romanç de Santa Llúcia

santa-llucia

Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

―Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d’arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!―

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.

Desembre, 1915

Josep Maria de Sagarra
“Romanç de Santa Llúçia”.
Obra completa. Poesia I.
València: Tres i quatre, 1996

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

El camí escolar

Tot i que no viviem prop l’escola la majoria de dies anàvem a peu, i reconec que no se’ns feia llarg el camí, ja que ens anavem ajuntant diferents nenes i quan arribavem a l’escola el grup podia ser molt nombrós.

Anavem en grup sense cap adult, les gran s’ocupaven de les petites i tenien una autoritat com la d’un adult. A mida que anaves creixent i et feies gran acabaves ocupant-te de les nenes més joves que s’incorporaven al grup.

A la cantonada de Praga/Camèlies ens ajuntàvem una bona colla de nenes: les Martí, les Juvés… a mig camí ens trovàvem amb la colla quie pujava pel costerut carrer Cartagena i recolliem les de la Maré de Déu de Montserrat i les del carrer Telègraf. En total ens podiem ajuntar sobre unes 20 nenes.

Per la banda del Congrés també se n’ajuntàven si fa o no fa unes 20 més, de manera que si coincidiem a la placeta del Nen de la Rutlla aleshores  el grup era molt nombrós i variat ja que hi havia nenes de 4 a 14 anys!

A vegades preniem el bus i en  4 parades ja arribàvem a la placeta del Nen de la Rutlla i només haviem de pujar el costerut carrer Garriga i Roca. La distància de casa a l’Escola era massa llarga per fer-la a peu cada dia, i massa curta per anar-hi en bus, així que majoritàriament hi anàvem a peu i nomès en dies especials preniem el bus, el 5 que venia de la pl. Eapanya i anava fins la pl. Catalana al Guinardó.

Pel camí hi podien haver algunes pauses: el forn per comprar l’esmorzar, la libreria per algun boli, el quiosc per les xuxes…

Alguna vegada i de forma excepcional el pare de la Margarida ens acompanyava en cotxe: un bonic 1500 blau marí que hi cabia tothom, ja que a més de les que pujàvem a l’inici del trajecte, també recolliem a les que ens trobàvem pel camí. Si anàvem amb temps el pare de la Margarida allargava el trajecte i donava la volta al final del carrer Garriga i Roca.

A l’entrada del Parc del Guinardó hi havia un Guàrdia Urbà que aturava el trànsit i controlava les entrades i sortides de l’Escola.

La sortida era més variada, ja que segons el dia hi havia qui feia extraescolars i al sortir marxava ràpidament o la recollien. Sino el camí de tornada era més entretingut que el matí ja que no hi havia cap pressa.

Recordo quan el meu pare venia amb el Citroen-Break blau cel a recollir-nos i portava les nenes a ballet, altres al Conservatori… En total 6-8 nenes que repartia per Barcelona.

Hi havia algunes nenes que venien amb la camioneta del sr. Diego i altres en el taxi del sr. Marín.

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | 1 comentari

La Tintoreria

La Tintoreria

Comença la tardor i recordo que he d’anar a recollir un parell de jerseis que llana que fa uns mesos vaig anar a deixar a la tintoreria. Sortint de la feina trobo un moment per anar-hi. Ja a casa deso els jerseis a l’armari. Penso que a l’igual que una agenda a l’inici de l’any poc a poc tornaré a omplir d’olors i records els jerseis de llana. El proper estiu no els portaré a rentar, així no perdré totes les olors que hi haurà impregnades i que tantes coses m’evoquen.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Revisions mèdiques

Un cop a l’any teniem la revisió mèdica. Mentre erem petites venien  un parell d’infermeres i un metge a l’Escola, i a la Sala de Música ens pesaven i medien. A més ens feien un test de la vista i l’oïda, ens miraven la dentadura, si teniem els peu plans. A vegades ens posaven alguna vacuna. Si hi havia quelcom remarcable aleshores l’escola avisava als pares i anàvem a un especialista del tema.

Recordo una passa de còlera que hi va haver a aleshores i ens van vacunar a totes, a més d’explicar-nos les precaucions que haviem de tenir, durant una temporada no ens van servir l’amanida a l’hora de dinar.

Ja de més grans la revisió mèdica es feia a una de les plantes superiors l’edifici de l’institut Municipal d’Educació que hi havia a la plaça Espanya de Barcelona. Allà hi havia un consultori mèdic: bàscula, cinta mètrica, camilla, aparell pels peus plans, rajos X, cabina per fer audiometries, saleta per mirar la vista… Recordo que en una sala fosca en feien fer pipi en una proveta i posteriorment l’analitzaven. I finalment anàvem al dentista… El dentista omplia un cartronet i peròdicament calia anar-hi, i això també et permetia fer alguna altra festa. A les noies que tenien les dents mal posades els posava uns ferros a la boca!

Anar un matí a la Revisió Mèdica era una festa ja que deixaves de fer les classes.

Un any, el metge que ens va atendre va descobrir que un munt de noies teniem problemes a la columna, de manera que va proposar a les famílies fer una gimnàstica correctiva dues tardes a la setmana. En grup marxavem de l’escola a les 5 de la tarda i amb el bus anàvem a la pl. Espanya on  hi havia un gimnàs.  Allà amb un parell d’infermeres feiem la gimnàstica correctiva, ens penjavem de les espatlleres, aixecavem saquets que pesaven, feiem politxes… segons el tipus de dolència.

Recordeu els exercicis que deiem paral·leles 1-1, paral·leles 1-2… mentre anàvem movent els braços sota la mirada atenta d’una infermera una mica remugona que ens corregia la posició.

Aquesta gimnàstica va durar un parell o tres d’anys. El millor era els viatges en bus tant a l’anar com el tornar ja que erem un grup d’unes 12 nenes. Com reiem…!!!!!

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | 2 comentaris

Olor a Espígol

Avui fa dos anys que va morir el meu Pare. Pocs dies després del seu traspàs vaig escriure aquest text:

Acabo d’enterrar el Pare i en la solitud d’un dijous ventós i fred de finals de novembre llegim, per acomiadar-nos, el poema de Carner i deixem unes branques d’espígol sobre el seu cos ja sense vida.

[…]
I quan vindrà aquell dia que el nostre fat curulla
aquell endreç per sempre que no farà cap por,
que es cremi un xic d’espigol damunt de ma despulla
i aquell estel que em veia s’adona que no hi so.

Uns dies més tard al mercat compro un test amb una planta d’espígol i cada nit abans d’anar a dormir oloro el seu perfum.

És aquesta aroma la que m’identifica amb ell: és l’olor que m’ha acompanyat tota la vida i  encara que no hi sigui tants records m’evoca.

Violant

Desembre 2010

Publicat dins de Calaix de Sastre | 2 comentaris

Futon Llit a la Travessera de Gràcia

Seguim a la Travessera de Gràcia, uns metres més enllà hi havia Futon Llit que quedava una mica més endins de la Travessera. Gosaria a dir que va ser de les primeres botigues que van fabricar futons ara fa més de 25 anys. Recordo que la penya de Magòria, escola on vaig treballar, venia aquí a comprar-se’ls i aleshores ja em vaig aficionar, i encara ara dormo sobre un d’ells i la resta de la meva família també.

Fa cosa d’un parell d’anys la botiga va tancar! Però van obrir al Torrent de l’Olla en un local que dóna a la Plaça del Diamant.

Han obert una altra al Born que la porta el fill de la mestressa, un nen que corria per la botiga quan vaig entrar-hi per primer cop.

Publicat dins de Gràcia | Deixa un comentari

Chicago: punt i final

Vam arribar a Chicago després de travessar els USA des de LA. Chicago era el final d’un llarg viatge i punt final de l’estada als USA. Acabar amb aquesta ciutat era marxar dels USA amb més bon gust de boca.

Pel viatger que arriba a Chicago sense haver viscut abans als USA ho deu trobar tot desproporcionat. El fet d’haver viscut abans et permet entendre les proporcions i distàncies urbanes. La ciutat és immensa i està banyada pel Llac Michigan.

La visita es va centrar al centre de Chicago on estan situats els edificis més emblemàtics: the Loop, South Loop/Burnham Park i el North Loop la Magnificient mile.

El més bonic de Chicago és passejar per la ciutat i descobrir l’arquitectura i l’art de la ciutat: edificis d’art decó i moderns, carrers, parcs, places, escultures, pintures… És bonic veure l’skyline de dia, de nit, fer un passeig en barca, fer una ruta amb el bus turístic, jeure a l’herba dels parcs vora el llac, banyar-se al llac, pujar als observatoris dels edificis alts, entrar i xafardejar a tendes boniques i cares, anar a l’oficina de turisme, visitar l’Art Institute o el Museu d’Història Natural… Visitar el Chicago Board Trade, el Chicago Board Options Exchange i el Midwest Stock Exchange… i abans de marxar no deixeu d’anar a la City of Chicago Store.

En quan a la restauració hi ha restaurants de tots els indrets del món: oriental i occidental, mediterranis, sud-americans, africans… L’únic que a vegades costa una mica trobar un bon restaurant ja que cal sortir de les rutes turístiques.

Edificis i llocs per visitar:

–       Grant Park
–       Olive Park
–       Lake Shore Park
–       Ohio St. Beach
–       Sears Tower
–       Art Institute of Chicago
–       Museum of Natural History
–       Adler Planetarium
–       John Hancock Center
–       Old Water tower (és horrible però s’ha de veure)
–       Tribune Tower
–       Wrigley Building
–       Marina City
–       IBM Building
–       Lake Point Tower
–       Chicago Board Trade
–       Chicago Board Options Exchange
–       Midwest Stock Exchange
–       Passejar per Oak Stret i Michigan ave. On hi ha les tendes i shooping mall més  famosos, a més és un bon lloc per no patir la sufocant calor de Chicago.

Una anècdota
Ens havien avisat que ens podiem moure per la ciutat sempre per sobre d’una avinguda, ja que a partir d’ella començava la zona conflictiva i millor no entrar-hi. Haviem de vendre el cotxe i ens van encaminar a una gran avinguda que anava cap el sud, on hi havia un munt de dealers, on era qüestió d’anar preguntant quant ens donaven pel vehicle. El cas és que sense adonar-nos vam creuar la fatídica anvinguda.

Vam entrar a un dealer de cotxes i ja vam veure que l’aspecte era una mica sinistre… però ho haviem d’intentar, fins aleshores no haviem tingut sort. Un parell de negres de dimensions exagerades ens esperaven a l’oficina mentre fumaven i miraven un reality a la tele… Van revisar el vehicle i van mostrar cert interès perl ell. Aleshores el jefe va fer un parell de trucades i va dir-nos que si l’acompanyàvem aniriem a valorar el cotxe. Ens va semblar interessant. Aleshores vam cometre un error que fins més tard no ens vam adonar: ens vam separar. L’Artur va anar amb el jefe a valorar el cotxe en una altre dealer i jo em vaig quedar en ple barri prohibit esperant ¿?

No va ser fins una estona més tard, quan l’Artur no tornava que vaig començar a sentir por. Si POR. Em vaig adonar que haviem creuat l’avinguda prohibida, que estavem en ple barri prohibit, intentant vendre el cotxe, que estava sola, en un lloc completament hostil. Passaven vehicles amb gent que em mirava i es girava per mirar-me de nou… Algú em deia quelcom. Jo només sentia el batec del meu cor. Pensava ja seria ben trist acabar la meva estada allà en aquell racó del món. I l’Artur no tornava… De sobte l’home de l’oficina no sé que em va dir. No vaig entendre res. Patia per la meva sort i la de l’Artur. Vaig començar a pensar com me’n sortiria: marxar corrent cap el nord? avisar a la polícia? caure desmaiada?… El cor cada cop bategava amb més força i la calor era més insuportable: ara si que cauria desmaida sense fingir-ho.

Aleshores girant una cantonada va aparèixer l’Artur sol sa i estalvi, conduint el cotxe! No m’ho podia creure! A tots dos se’ns va il·luminar la cara al veure’ns. Vaig entrar corre-cuita al cotxe i els dos vam dir a l’hora: hem de marxar pitant. I vam enfilar cap el nord.

L’Artur em va explicar que la seva experiència també havia estat plena d’emocions i patiment. També s’havia adonat tard del lloc on haviem arribat i de l’error de separar-nos.Havia estat fent voltes pel barri i finalment el dealer li va demanar que aturés el cotxe davant d’un edifici ruinós d’on van sortir un parell d’armaris de matrimoni amb cames i ulleres de sol que es dirigien cap el cotxe. Quan l’Artur els va veure estava disposat a donar-los les claus del cotxe i marxar corrents, però els armaris van inspeccionar el motor, les rodes, els vidres.. i van interncanviar paraules intel·ligibles entre ells. Finalment van decidir que no els interessava i que ja se’n podia tornar… Aquest cop sol. Es va perdre per aquell barri fins que va arribar a l’avinguda prohibida i allà en una cantonada em va veure.

Finalment vam vendre el cotxe a la zona permesa. El propi comprador, un cop ens va donar el xec per l’import del vehicle, ens va advertir que prenguéssim un taxi i anéssim a un banc del centre de la ciutat a cobrar-lo. Fins que no vam arribar-hi no vam estar tranquils.

Juliol 1991

Publicat dins de Viatges | 2 comentaris

Sabateria El Rey del Calzado de la Travessera

Un altea comerç digna de catàleg i que ja ha desaparescut…

Una sabateria molt especial. L’aparador era gran ple de sabates, sabatilles, xancletes, botes, bambes… Però el més impressionant era dins.

Un balcó a l’interior donava la volta a tota la botiga i donava accés al magatzem, de tal forma que les dependentes, totes dones per cert, des de baix deien a les de dalt el model de la sabata que volia la clienta, aleshores les de dalt anaven al magatzem i tornaven amb el parell de sabates que llançaven a la noia de baix. Tot un espectacle de punteria i encert. En dies de rebaixes o canvi de temporada el nombre de sabates, sabatilles que voleiaven era altíssim. Mai vaig veure fallar ni una sabata.

Publicat dins de Gràcia | Deixa un comentari

Les mestres de Segona Etapa

Amb la introducció de la Segona Etapa van entrar noves mestres: Roser Ribot, Ma. Teresa Oncins,  i Gloria Lete, i més tard Isabel Pàmies pels grups de  sisè, setè i vuitè que s’anàven estrenant a mida que anàvem creixent…

Aquestes eren mestre joves, algunes recent acabada la carrera de mestra o alguna llicenciatura, i tenien la mentalitat més oberta, amb una altra manera d’entendre l’educació i la formació. No voldria desmerèixer els valors que les altres mestres ens van transmetre.

Aquestes noves mestres que es van incorporar ens van ajudar a entendre els canvis personals i socials que s’estaven esdevenint: fi de la dictadura, obertura del país, normalització cap a una identitat… i sobre tot el creixement personal que vam viure aleshores: l’adolescència.

Com tot en la vida hi havia mestres més estrictes, més esbogerrades… de totes tinc un bon record i magrat aquell moment van saber adaptar-se als canvis i ensenyar-nos com afrontar-los, tant els personals com els del moment. Les mestres eren rigides i ens feien treballar de valent. Les noies que no superàven els cursos o be repetien o bé deixaven l’Escola i s’incorporaven en centres de formació professional, escoles d’oficis, acadèmies privades… A vegades era a mig curs.

Recordo la Teresa Oncins quen va arribar a l’Escola, just recent llicènciada en Biologia, pel seu aspecte semblava una més de nosaltres, en canvi era estricta i rígida en les classes de matemàtiques i ciències.

La Roser Ribot era més eixalabrada, ens donava les classes de llengua castellana, de Geografia i història. Durant un curs ens va fer el treball Conocimiento de mi ciudad, per conèixer millor l’entorn.

La Isabel Pàmies la va susbstituir quan la Roser Ribot va marxar per desavinences amb la Directora. Era una mestra molt agradable i de tracte molt coherent.

La Gloria Lete ens donava llengua i literatura castellana, també. Tenia una lletra quasi perfecta. Va tenir un accident de trànsit, i durant el temps que va estar de baixa no vam tenir cap susbtituta, cosa impensable ara… Feiem servir el llibre Paradima i Senda..

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | 2 comentaris

La Segona Etapa

Amb la implantació de l’EGB l’Escola va crèixer: nous edificis, més classes, més patis, més mestres, van entrar moltes noies… Nosaltres també ens feim grans i aquell creixement el vam adoptar com part nostre.

Amb les obres van entrar moltes més nenes, ja que les classes van passar a ser totes de 25 alumnes d’un mateix curs. Les  noves venien de centres que no podien aplicar l’EGB per manca d’espai, o acadèmies que tancàven.

A l’escola estrenàvem la Segona Etapa amb les classes de sisè, setè vuitè que la formàvem noies de 11 a 14 anys adolescents i els canvis del nostre cos seguien el mateix ritme que els canvis polítics i històrics que a l’any 1975 estavem vivint: la fi de la dictadura.

Entre nosaltres parlavem de tots aquests canvis: dictadura, democràcia, sexe, nois, fumar… eren temes que barrejavem. Anàvem a casa d’alguna de nosaltres a escoltar música, tocar la guitarra… a vegades els germans grans ens mostraven les novetats socials, politiques i culturals dins i fora del país.

Publicat dins de Escola Parc del Guinardó | Deixa un comentari