La sta Montserrat era una gran parvulista i malgrat patir una hemiplègia a la part dreta del cos exercia de mestra excel·lentment. Tenia algunes dificultats per caminar, escriure, aplaudir… però per una nena de 4 anys que acaba d’arribar a l’Escola el que més li preocupava era la berruga peluda que tenia a la part inferior de la cara.

Malgrat la seva disminució física ens explicava coses, ens feia obrir els ulls, ens educava en valors, en respecte, ens feia cantar, recitar, explicar coses, fer comèdia… i alguna que altra vegada ens queia algun bolet metre et deia No siguis beneita.

Recordo que cada dilluns pel matí ens preguntava que haviem fet el cap de setmana: i quan alguna de nosaltres no sabia dir-li on havia anat, aleshores deia que no haviem de ser maletes, que haviem d’anar pels llocs amb els ulls oberts i saber on anàvem: el nom del poble, el nom del riu o de la muntanya. Aquests expressió de no ser maleta em va colpir, i ha estat la raó que sempre em fixi per allà on vaig ja sigui al barri, la ciutat, o aqulasevol altre indret de la geografia catalana o del món.

El que m’amoinava més era quan passava revista de les bates, o el mucadors, o les ungles; sobre tot això darrer: les haviem de portar netes i polides, ben tallades… Jo aleshores me les mossegava i a vegades m’havia caigut algun reprimenda.

A més era la mestra de Català i totes passavem per la seva classe a aprendre a llegir i escriure: les primeres lliçons del llibre Beceroles eren l’apostrof, els plurals en –es, i l’accentuació en català.