La sta. Marina i la formació musical

Era la mestra especialista de música. Mentre que el record del sr. Gubianes és molt viu, el d’ella és més tènue.

Era una dona relativament jove, molt riallera i portava ulleres de miop. Tocava el piano força bé. Portava sempre una jaqueta penjada de les espatlles que era la meva distracció durant la classe de música. Tot i els moviments de braços que feia, per aquesta peça no existia la força de la gravetat: ja que mai queia.

Un parell de dies anàvem ala sala de música i allà ens feia cantar alguna cançó o cànon, també ens feia fer ritmes que acompassavem amb les mans. A vegades ens ensenyava alguna dansa, res complicat.

Quan arribava el Nadal repassàvem el cançoner nadalenc que any a any sortia i a vegades introduiem una cancó nova. Preparàvem la festa de Nadal.

Les que cantaven millor formaven part del coro de veus blanques que ens permetia anar a algun concurs de cançons amb altres coros d’escoles, motiu pel qual entraves a altres centres: Pere Vila, Milà i Fontanals, Collaso Gil, Milà i Fontanals… són alguns altres centres als que haviem anat a cantar. Aleshores t’adonaves del que volia dir Escola a ple aire, ja que tot i ser escoles relativament grans i tenir una sala d’actes, cosa que nosaltres no teniem, no tenien ni els patis, ni els jardí, ni classes com nosaltres!

Les nenes de parvulari a més de cantar a classe amb la mestra també rebien la visita de la srta. Marina, a vegades a la pròpia classe, les cançons i els ritmes eren més adequats a la seva edat.

Com que anàvem al Cicle de Concerts al Palau de la Música a vegades a la classe ens feia referència al concert que anairiem a sentir, o si teniem la visita a l’escola d’algun músic també.

Respecte aquest darrer tema recordo quan va venia el Diabolus in Musica dirigits pel mestre Joan Guinjoan que posava a prova el seu talent musical amb menors de 14 anys. La seva música dissonant i abstracta sonava dins la sala de música on es barrejava amb la dolça melodia de les nostres cançons. Era un exercici important restar immòbil escoltant aquella música sota la batuta d’un música jove: autor i intèrpret que rere d’una ulleres de miop dirigia peces inacabables completament dissonants i arrítmiques. Quan finalment sonava la darrera nota i alliberades aplaudiem, aleshores encara feia algun bis per terror nostre. A l’acabar la srta Galzeran s’aixecava i amb tota la franquesa del món li deia: Guinjoan no m’ha agradat gens! Ell responia amb una tímida rialla.

Altres vegades venia alguna cobla o algun grup de cambra de l’OCB. Els músics pacientment ens explicaven les característiques dels instruments que tocaven i les peces que després interpretaven. Aquells concerts a l’escola eren fantàstics ja que et trencaven el ritme de les classes i ja de grans era una bona excusa per saltar-se alguna classe.

Un curs vam enregistrar un disc amb cançons nadalenques inèdites. Va ser una experiència molt interessant.

Aquesta és la funda del disc.

Aquesta entrada ha esta publicada en Escola Parc del Guinardó. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s