La Madoli i la formació teatral

Un any va aparèixer per l’Escola una dona de mitjana edat molt peculiar: era rossa tenyida, ulls amb eyeliner negre, llavis pintats, ungles pintades, anava sempre en pantalons, fumava i parlava sempre en castellà. Si calia deia paraules que mai s’havien escoltat a l’escola.  La veritat és que era molt diferent a la resta de mestres que teniem. Es deia Ma. Dolores Iglesias i es feia dir Madoli, tal qual, sense el senyoreta al davant que deiem a totes les mestres.

La Madoli era funcionària de l’Ajuntament, treballava al Negociat de Multes, però era una apassionada del Teatre i va aconseguir poder fer uns tallers de teatre a algunes escoles Municipals i Instituts. Durant dos o tres cursos ens va donar classes de teatre i interpretació.

Ens va ensenyar a interpretar i actuar, a expressar sentiments a descobrir qui erem i que feiem, ens feia vibrar, ens feia estar vives en una societat que durant els darrers anys del franquisme encara estava adormida. Ens feia relaxar, parlar, cridar, moure’ns, tocar-nos a noslatres mateixes i les unes amb les altres, ens feia plorar, riure… Amb ella vam descobrir escriptors clàssics i actuals, i sobre tot els poetes.

Qualsevol obra que muntessis amb ella esdevenia un show important ja que tenia la virtut que tothom que volia podia participar-hi.

El primer curs amb ella vam preparar un final de curs un muntatge del poeta català Salvador Espriu, i que repetiem nonòtament: He mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra, o l’Assaig de càntic al temple… El muntatge i la posta en escena no era res senzill i molt atrevit pel moment que estavem vivint: sortiem totes de negre amb un escut amb les quatre barres al pit!

A una altra classe va fer El Reino de Bongo-bongo una simpàtica comèdia ambientada a un poblat de l’Àfrica negra on va fer maquillar integrament a totes les nenes com si fossin natives!

Un altre any per Nadal vam preprar l’obra Amahl y los visitantes nocturnos, que va ser un èxit. En aquesta representació feia intervenir nenes de diferents cursos, motiu pel qual tota l’escola estava descontrolada i la Madoli no era de la simpatia de totes les professores, ja que quan haviem d’assajar les classes quedaven a mitges.

Un altre curs va aconseguir que fessim un parell d’obres de gran format: La Tia de Carlos, una divertida comèdia d’embolics i La Ciudad alegre y confiada de Jacinto Benvante amb els alumnes de l’Institut Jaume Balmes. A l’escola treballavem la nostra part i alguns dies a la tarda i els dissabtes pel matí anàvem al Jaume Balmes a assajar conjuntament. Per a nosaltres hi havia un doble alicient: el teatral i els nois amb els que haviem de compartir la obra. Les dues obres es van estrenar al Palau de Congressos de Montjuic el 28 de maig del 1975.

El curiós del cas és que en totes les obres que vam fer tot el vestuari, atrezzo, pentinat i maquillatge anava a càrrec d’ella. Tenia un fons de vestuari que era la seva passió i aconseguia que l’Ajuntament de Barcelona, li subvencionés una part, a canvi s’assegurar-se que els vestits estaven en condicions quan havien de fer alguna comèdia a l’Ajuntament.

La Madoli, vivia amb les seves germanes i sovint ens convidava a casa on en les presentava, i elles sabien més de nosaltres que nosaltres mateixes. Pel seu caràcter contestari i incorformista es va guanyar l’enemistat de molta gent i va retornar al Negociat de Multes de l’Ajuntament de Barcelona allà al carrer Aragó i va ser allà el darrer cop que la vaig veure, més vella, però igual de rossa i fumant, i amb aquells ulls que quan et miraven no et deixaven indiferent. I és que totes les noies que la vam conèixer no va deixar a cap indiferent.

PD Dedico aquesta entrada a l’Elisenda  i al Jordi, segur que per ells la Madoli els va representar més que fer algunes  classes de teatre.

La Montserrat Freixes em recorda que un dia va portar a l’Escola a l’actriu Mari Carmen Prendes a parlar de l’ofici d’actriu i ens va enseyar algunes tècniques per memoritzar, per parlar amb públic, per actuar… tota una lliço magistral.

Aquesta entrada ha esta publicada en Escola Parc del Guinardó. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a La Madoli i la formació teatral

  1. Elisenda ha dit:

    Quin nivel de detall, ets una encicloèdia!! M’ha agradat molt recordar aquella época de “revolució” a l’escola. La veritat és que la Madoli va ser com una finestra oberta. I personalment, la tinc en molta estima. Gràcies Violant.
    Elisenda

  2. Carme Ventura ha dit:

    Com no! recordar a la Madoli es tornar a aquells anys on la seva aparició en escena entre nosaltres a l’escola va èsser una revolució! i un obrir-nos als ulls a un altre món totalment desconegut i on moltes de nosaltres vàrem descobrir que hi havia fora de les nostres fronteres altres maneres d’entendre i de viure la vida.
    Una de les coses que més m’impressionava d’ella era la llibertat amb que es movia, parlava i vestia i el que em va marcar per sempre es el fet de que trobava la bellesa arreu, a cadascuna de nosaltres, fossim com fossim, trobava que teniem quelcom d’especial! i aixó sempre em va semblar meravellós!
    Gràcies Violant per fer-nos reviure aquest records amb tant detall i nitidesa.
    Em té impressionada la teva memòria!!!
    Un petó inmens!!
    Carme

    • Violant Martí ha dit:

      Carme

      És veritat això que dius de la bellesa de cadascuna de nosaltres. A mi també em va marcar en moltes coses de la seva personalitat.

      Petons preciosa

      Violant

  3. Margarida ha dit:

    És brutal Violant, com ens fas recorodar coses que deviem tenir amagadetes en algún recó del cervell. Quan ho relates, impressiona la quantitat d’imatges que exclaten dins el cap.
    No paris

    • Violant Martí ha dit:

      Margarida

      Tu ets la culpable de tot aquest esclat de records… El teu sobre amb alguns records em va fer obrir aquell bagul que tenia tancat i oblidat.

      Gràcies a tu.

      Violant

  4. Pep Padró Maneus ha dit:

    Jo sóc un dels privilegiats i privilegiades que va estrenar ‘La ciudad alegre y confiada’ aquell maig de 1975. Amb 15 anys, un bigoti postís i unes botes llarguíssimes que jo mateix vaig anar a buscar a Damaret, vaig tastar la mel dels aplaudiments al Palau dels Congressos. El meu personatge era Publio, el mercenari. En Canals feia El Magnífico (Crispín), en Torras l’Arlequí… i, si no em falla la memòria, en Jordi Pérez feia de Lauro. L’obra va tenir tal èxit entre els pares que van haver de llogar la Sala Villaroel per fer-ne una segona representació.
    També recordo un tal Amadeu fent ‘La tía de Carlos’, on també feia de la seva tia, o sia, es traves-tia: tota una sensació en aquells temps.
    I unes hostaleres entramaliades, l’Eulàlia Obach, la Mireia Lleó.. No crec que precisament jo fos un alicient per a elles, en canvi elles em semblavem maravelloses, màgiques en els seus papers…
    La Madoli era un autèntic tornado. Es feia càrec de tot i de tots, sempre tenia un detall per a cadascú malgrat la seva tasca ingent, vivia i feia viure el teatre amb una energia que et transportava, amb l’ajut de les ales de la teva imaginació adolescent.
    Crec que va viure, durant la seva joventut, alguna experiència dura i frustrant, i sempre deia: ‘… entonces me miré al espejo y me pregunté: ¿arruguita o gusanito? y me respondí: arruguita, por supuesto!’ Això demostrava la seva actitud vital i positiva.
    Uns cinc anys després vaig passar per l’Institut Balmes i encara la hi vaig trobar preparant una obra amb en Jordi. Ja no la vaig tornar a veure. Però avui, gràcies a la seva llavor, estic altra vegada en un grup de teatre.

    • Violant Martí ha dit:

      Pep

      Et recordo a tu i tota la colla del Balmes. Jo feia de Colombina junt amb la Carme Ventura que feia de Girasol. Ens ho vam passar molt be i vam aprendre molt. La Maoli una gran dona.
      M’alegro que gràcies la Catifa Voladora hagim contactat

      Una abraçada

      Violant
      (Abans Yolanda Martí)

      • Jorge López Calzada ha dit:

        M’he quedat de pedra al veure l’enorme memòria que teniu. Sóc Jorge López Calzada i vaig representar El Desterrado a La Ciutat alegre i confiada. També recordo aquella època amb molt d’afecte. ¿Potser seria possible reunir el màxim nombre dels que varem participar i recordar en un sopar l’experiència?

        Ja direu si us sembla bona idea.

        Jorge López

  5. Carme Ventura ha dit:

    Hola Jorge i tots/es que passegem per la Catifa Voladora! Hem sembla un proposta estupenda el de reunir-nos els que i vam participar, jo m’apunto!!
    Una abraçada
    Carme Ventura (Girasol)

    • Violant Martí ha dit:

      Ep jo també m’hi apunto…

      Buscaré el programa de la comèdia, l’escanejaré i el penjaré per anar recuperant els noms de tots els que hi vam intervenir.

      Petons

      Violant (Colombina)

      • Jorge López Calzada ha dit:

        Hola a tots,

        A veure si tenim sort i reunim al maxim de gent.!!!

        Jorge

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s