Un any va aparèixer per l’Escola una dona de mitjana edat molt peculiar: era rossa tenyida, ulls amb eyeliner negre, llavis pintats, ungles pintades, anava sempre en pantalons, fumava i parlava sempre en castellà. Si calia deia paraules que mai s’havien escoltat a l’escola. La veritat és que era molt diferent a la resta de mestres que teniem. Es deia Ma. Dolores Iglesias i es feia dir Madoli, tal qual, sense el senyoreta al davant que deiem a totes les mestres.
La Madoli era funcionària de l’Ajuntament, treballava al Negociat de Multes, però era una apassionada del Teatre i va aconseguir poder fer uns tallers de teatre a algunes escoles Municipals i Instituts. Durant dos o tres cursos ens va donar classes de teatre i interpretació.
Ens va ensenyar a interpretar i actuar, a expressar sentiments a descobrir qui erem i que feiem, ens feia vibrar, ens feia estar vives en una societat que durant els darrers anys del franquisme encara estava adormida. Ens feia relaxar, parlar, cridar, moure’ns, tocar-nos a noslatres mateixes i les unes amb les altres, ens feia plorar, riure… Amb ella vam descobrir escriptors clàssics i actuals, i sobre tot els poetes.
Qualsevol obra que muntessis amb ella esdevenia un show important ja que tenia la virtut que tothom que volia podia participar-hi.
El primer curs amb ella vam preparar un final de curs un muntatge del poeta català Salvador Espriu, i que repetiem nonòtament: He mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra, o l’Assaig de càntic al temple… El muntatge i la posta en escena no era res senzill i molt atrevit pel moment que estavem vivint: sortiem totes de negre amb un escut amb les quatre barres al pit!
A una altra classe va fer El Reino de Bongo-bongo una simpàtica comèdia ambientada a un poblat de l’Àfrica negra on va fer maquillar integrament a totes les nenes com si fossin natives!
Un altre any per Nadal vam preprar l’obra Amahl y los visitantes nocturnos, que va ser un èxit. En aquesta representació feia intervenir nenes de diferents cursos, motiu pel qual tota l’escola estava descontrolada i la Madoli no era de la simpatia de totes les professores, ja que quan haviem d’assajar les classes quedaven a mitges.
Un altre curs va aconseguir que fessim un parell d’obres de gran format: La Tia de Carlos, una divertida comèdia d’embolics i La Ciudad alegre y confiada de Jacinto Benvante amb els alumnes de l’Institut Jaume Balmes. A l’escola treballavem la nostra part i alguns dies a la tarda i els dissabtes pel matí anàvem al Jaume Balmes a assajar conjuntament. Per a nosaltres hi havia un doble alicient: el teatral i els nois amb els que haviem de compartir la obra. Les dues obres es van estrenar al Palau de Congressos de Montjuic el 28 de maig del 1975.
El curiós del cas és que en totes les obres que vam fer tot el vestuari, atrezzo, pentinat i maquillatge anava a càrrec d’ella. Tenia un fons de vestuari que era la seva passió i aconseguia que l’Ajuntament de Barcelona, li subvencionés una part, a canvi s’assegurar-se que els vestits estaven en condicions quan havien de fer alguna comèdia a l’Ajuntament.
La Madoli, vivia amb les seves germanes i sovint ens convidava a casa on en les presentava, i elles sabien més de nosaltres que nosaltres mateixes. Pel seu caràcter contestari i incorformista es va guanyar l’enemistat de molta gent i va retornar al Negociat de Multes de l’Ajuntament de Barcelona allà al carrer Aragó i va ser allà el darrer cop que la vaig veure, més vella, però igual de rossa i fumant, i amb aquells ulls que quan et miraven no et deixaven indiferent. I és que totes les noies que la vam conèixer no va deixar a cap indiferent.
PD Dedico aquesta entrada a l’Elisenda i al Jordi, segur que per ells la Madoli els va representar més que fer algunes classes de teatre.
La Montserrat Freixes em recorda que un dia va portar a l’Escola a l’actriu Mari Carmen Prendes a parlar de l’ofici d’actriu i ens va enseyar algunes tècniques per memoritzar, per parlar amb públic, per actuar… tota una lliço magistral.
La catifa voladora 
Quin nivel de detall, ets una encicloèdia!! M’ha agradat molt recordar aquella época de “revolució” a l’escola. La veritat és que la Madoli va ser com una finestra oberta. I personalment, la tinc en molta estima. Gràcies Violant.
Elisenda
Elisenda
M’agrada que t’hagi agradat i més poder-ho compartir amb tu i la resta d’amigues.
Petons
Violant
Com no! recordar a la Madoli es tornar a aquells anys on la seva aparició en escena entre nosaltres a l’escola va èsser una revolució! i un obrir-nos als ulls a un altre món totalment desconegut i on moltes de nosaltres vàrem descobrir que hi havia fora de les nostres fronteres altres maneres d’entendre i de viure la vida.
Una de les coses que més m’impressionava d’ella era la llibertat amb que es movia, parlava i vestia i el que em va marcar per sempre es el fet de que trobava la bellesa arreu, a cadascuna de nosaltres, fossim com fossim, trobava que teniem quelcom d’especial! i aixó sempre em va semblar meravellós!
Gràcies Violant per fer-nos reviure aquest records amb tant detall i nitidesa.
Em té impressionada la teva memòria!!!
Un petó inmens!!
Carme
Carme
És veritat això que dius de la bellesa de cadascuna de nosaltres. A mi també em va marcar en moltes coses de la seva personalitat.
Petons preciosa
Violant
És brutal Violant, com ens fas recorodar coses que deviem tenir amagadetes en algún recó del cervell. Quan ho relates, impressiona la quantitat d’imatges que exclaten dins el cap.
No paris
Margarida
Tu ets la culpable de tot aquest esclat de records… El teu sobre amb alguns records em va fer obrir aquell bagul que tenia tancat i oblidat.
Gràcies a tu.
Violant
Jo sóc un dels privilegiats i privilegiades que va estrenar ‘La ciudad alegre y confiada’ aquell maig de 1975. Amb 15 anys, un bigoti postís i unes botes llarguíssimes que jo mateix vaig anar a buscar a Damaret, vaig tastar la mel dels aplaudiments al Palau dels Congressos. El meu personatge era Publio, el mercenari. En Canals feia El Magnífico (Crispín), en Torras l’Arlequí… i, si no em falla la memòria, en Jordi Pérez feia de Lauro. L’obra va tenir tal èxit entre els pares que van haver de llogar la Sala Villaroel per fer-ne una segona representació.
També recordo un tal Amadeu fent ‘La tía de Carlos’, on també feia de la seva tia, o sia, es traves-tia: tota una sensació en aquells temps.
I unes hostaleres entramaliades, l’Eulàlia Obach, la Mireia Lleó.. No crec que precisament jo fos un alicient per a elles, en canvi elles em semblavem maravelloses, màgiques en els seus papers…
La Madoli era un autèntic tornado. Es feia càrec de tot i de tots, sempre tenia un detall per a cadascú malgrat la seva tasca ingent, vivia i feia viure el teatre amb una energia que et transportava, amb l’ajut de les ales de la teva imaginació adolescent.
Crec que va viure, durant la seva joventut, alguna experiència dura i frustrant, i sempre deia: ‘… entonces me miré al espejo y me pregunté: ¿arruguita o gusanito? y me respondí: arruguita, por supuesto!’ Això demostrava la seva actitud vital i positiva.
Uns cinc anys després vaig passar per l’Institut Balmes i encara la hi vaig trobar preparant una obra amb en Jordi. Ja no la vaig tornar a veure. Però avui, gràcies a la seva llavor, estic altra vegada en un grup de teatre.
Pep
Et recordo a tu i tota la colla del Balmes. Jo feia de Colombina junt amb la Carme Ventura que feia de Girasol. Ens ho vam passar molt be i vam aprendre molt. La Maoli una gran dona.
M’alegro que gràcies la Catifa Voladora hagim contactat
Una abraçada
Violant
(Abans Yolanda Martí)
M’he quedat de pedra al veure l’enorme memòria que teniu. Sóc Jorge López Calzada i vaig representar El Desterrado a La Ciutat alegre i confiada. També recordo aquella època amb molt d’afecte. ¿Potser seria possible reunir el màxim nombre dels que varem participar i recordar en un sopar l’experiència?
Ja direu si us sembla bona idea.
Jorge López
Hola Jorge i tots/es que passegem per la Catifa Voladora! Hem sembla un proposta estupenda el de reunir-nos els que i vam participar, jo m’apunto!!
Una abraçada
Carme Ventura (Girasol)
Ep jo també m’hi apunto…
Buscaré el programa de la comèdia, l’escanejaré i el penjaré per anar recuperant els noms de tots els que hi vam intervenir.
Petons
Violant (Colombina)
Hola a tots,
A veure si tenim sort i reunim al maxim de gent.!!!
Jorge
…jo recordo uns jocs florals al Palau de Congresos de Montjuic. Penso que va ser la primera posada en escena fora de l’escola… mare meva, la Mònica Navinés feia de bufó tafaner i encara recordo el text de tant sentir-lo.
Caram Violant! Tens una memòria privilegiada! Així recordo a la Madoli i els moments que descrius. He volat en el temps! Gràcies!
Bon dia! Segueixo donant-li voltes als meus records amb la Madoli. Com que segueixo fent teatre, en aquests moments assajant via zoom amb els meus companys i companyes, em ve al cap tot sovint. Conservo el text que vam utilitzar per a la Ciudad, mig desenquadernat, sense les tapes i ple de ratllades i anotacions en castellà. Tu has pogut localitzar el programa de mà? Em faria molta il·lusió poder veure’l i recordar els noms d’aquells i aquelles que recordo anònimament.
Enhorabona per aquesta Catifa tan Voladora.
Una abraçada!
Bon dia. Repeteixo aquest comentari perquè, no sé com, ha desaparegut.
Bé, deia que segueixo donant voltes als meus records amb la Madoli. Com que segueixo fent teatre, tot i que via zoom amb els meus companys i companyes, em ve al cap tot sovint. Conservo el text que vam fer servir per fer La Ciudad, mig desenquadernat, sense les tapes i tot ple de guixades i indicacions en castellà. Has pogut trobar el programa de mà? Em faria molta il·lusió poder veure els nom d’aquells i aquelles que només recordo anònimament.
Enhorabona per aquesta Catifa tan Voladora.
Una abraçada!
Després d’haver-li fet unes tapes noves al text de ‘La ciudad alegre y confiada’, he llegit ‘Los intereses creados’ per situar-me i després he rellegit ‘La ciudad…’. Són dues obres fonamentalment diferents: una comèdia de picaresca i una tragèdia bastant retòrica. M’adono que la meva comprensió de l’obra en què vaig participar era limitadíssima en aquell moment, però sempre hi ha temps per aprendre si te’n dones l’oportunitat. Una abraçada.
Bon dia
Em dic Carles Ruiz i m’agrada conservar els objectes i records de temps passats.
Per casualitats de la vida, em van regalar un ventall datat durant els anys 50 i 60 propietat de la Madoli. En ell estan plasmades més de 40 dedicatories que demostren i confirmen però multiplicadament, els vostres elogis i comentaris a la mencionada, perquè és tractava segurament del seu cercle d’amics i coneguts, principalment del mòn del teatre, cine i lletres. Estic ara intentant transcriure totes aquestes dedicatories confessant-vos ha despertat en mi una gran curiositat i admiració per al personatge.
En breu el tindré expossat junt aquests escrits, homenatgeant aquesta fins ara desconeguda dona segurament molt avançada al seu temps.
Que interessant això que comentes… Si vols publicar-ho a la Catifa Voladora estaré encantada.
Pots contactar amb mi a violantmarca@gmail.com