Divendres en llevem molt d’hora i anem cap Iguazú. Arribem d’hora: encara hi ha fanals encesos al carrer. Fa molt fred, tot i que ens havien dit que faria calor.

De l’aeroport anem a les cascades d’Iguazú, una meravella de la Natura en majúscules. La primera visió de les casades és IM-PRES-SIO-NANT! Mare meva quin espectacle: desenes i desenes de salts d’aigua caient més de 80 metres i aixecant una quantitat d’aigua pulveritzada que ho mulla tot, la vegetació es precipita amb l’aigua, el riu amb braços i braços d’aigua llisa que cau… La pega és que fa molt fred ja que el dia és tapat i fa molta humitat. No hem pogut veure els magnífics arcs de Sant Martí que s’hi fan. Tot i així el passeig per selva i les passeres del riu ja han valgut la pena.

El millor ha estat l’estona que al peu de la cascada he estat meditant, mentre l’aigua pulveritazada em mullava lleument la cara i poc a poc em xopava la resta de la roba: abric pantalons, guants… Ha estat una estona de pau… En aquesta estona he tingut un pensament pels que vull: els nois, l’Artur, els pares, la resta de la família i els amics, i en especial l’oncle Josep que va morir fa un any i sempre ens parlava d’Iguazú com un lloc amagat al mig de la selva. M’he sentit per una estona la mestressa del món. Serà una imatge que recordaré i evocaré aquesta pau durant el curs estigui amoinada, trista, preocupada: ha estat com carregar piles. Els que s’han mullat de valent han estat els nois que amb una llanxa han anat pel riu Iguazú al peu de la cascada.

L’endemà des del costat Brasiler contemplem tota la magnificència de les Catarates d’Iguaçú.

Violant – agost 2010