A partir de 3r. de primària, un cop al mes anàvem al Palau de la Música Catalana de Concert, dins del cicle que Joventuts Musicals muntava per a les escoles de Barcelona.

Hi anavem en autocar que ens recollia a la placeta del “nen de l’aro”. Aquell dia totes ens posavem el nostre millor vestit, deixavem la cartera a l’escola i agafavem un bolset i anàvem de concert.

Allà al Palau de la Música assegudes a la platea escoltàvem concerts de músics que interpretaven tot tipus de música. Hi havia cicles més classics, altres més moderns, altres més temàtics… Va ser allà on per primer cop vaig sentir parlar del Jazz. Recordo un any que vam acabar cantant una inacabable cançó on apreixien tots els personatges de còmic mentre els convidàvem a passar entrar a casa d’algú i feien fum de les tristors! El cantant un noi amb ulleres de miop i cabell estofat ens dirigia.

El darrer concert de la temporada es feia al Palau Nacional de Montjuïc on s’ajuntaven totes les escoles que havien participat durant el curs en el Cicle de concerts. Un any al final de cada concert mensual preparavem una estrofa d’una cantata La petita venedora de llumins de Joan Llongueres i a la sala oval del Palau i sota la cúpula vam poder entornar finalment:

Oh neu del cel quan caus benefectora […]
També  ets cruel i et tem aquell que enyora el cobricel […]
Somriu pensant en la dolça calor que tant enyora […]

A més de la formació musical que rebies, el més important era l’educació implícita que envoltava tota aquesta activitat: sortir de l’escola ordenadament, anar pel carrer, pujar i baixar de l’autocar, entrar al Palau de la Música, asseure’s correctament i estar durant un hora i poc més assegudes a la cadira, restar amb silenci… A vegades hi havia alumnes d’altres escoles que la  liaven, o parlaven, o menjaven xiclet, cosa terminantment prohibida a l’escola. Quan tornaves a l’escola ja havia passat el matí, ja que arribaves just a l’hora de dinar. El pitjor que et podia passar éra que per alguna qüestió et castiguessin sense anar-hi…