La catifa voladora

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Cargol treu banya

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
Cargol bover, jo vindré també.

Allà sempre n’és festa
i el sol entra al cor
n’esclata la ginesta
tota estrellada d’or.

Allà s’hi córrer i salta
allà s’eixampla el pit
si la muntanya es alta
pugem-hi amb més delit!

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
cargol bover, jo vindré també.

Allà hi baten les ales
pinsans i gafarrons
allà hi canten cigales
que en saben mil cançons
la xica farigola
floreix arreu, arreu
com més se la capola,
perfuma més el peu!

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
Cargol bover, jo vindré també.

El dibuix representava uns infants que asseguts a terra entonaven la cançó, mentre uns cargols grandiosos enfilaven muntanya amunt lentament, constantment amb l’esperança de trobar “allí dalt” la ginesta estrellada d’or, el sol que entrant al cor donarà la recompensa a tots els esforços. Perquè… així és la vida.

El Sr. Magí i la Sra. Paca eren un matrimoni feliç. Bé, entre ells dos, s’ho recordaven sovint, semblava que els fos necessari refrescar la memòria dient-s’ho l’un a l’altra. Si em permeteu la comparació us diré que en assegurar llur “felicitat” era com si donessin corda a un rellotge vell, que hom es col·loca a l’orella i escolta si encara camina…

El Sr. Magí, doncs, de tant en tant deia beatífic:

– Quina sort vam tenir de trobar aquesta torreta amb jardinet. Imagina’t que visquéssim en una escala de pisos! Tot el dia saludant: ara l’un, ara l’altre… Imagina’t que ara truca la veïna del davant preguntant si tens julivert, si els deixes un moment el diari, si han vingut a mirar el comptador de la llum… imagina’t.

Efectivament, per al Sr. Magí tot eren fantasmes dels quals, sortosament, ells n’havien prescindit, “monstres” mig éssers humans, mig no, que potser els haguessin demanat un favor. Trucades inoportunes a la porta, de les quals ells, benauradament, se n’havien alliberat!

Quanta imaginació, el Sr. Magí. Realment, li havien encertat el nom.

I la Sra. Paca?

Feina tenia a tirar persianes avall, a córrer cortinetes. Això sí: deixant una mica d’escletxa per aposentar el seu “observatori”.

– Fixa’t Magí. Aquests vailets de la torre del costat ja tornen a jugar a pilota. Com els vingui a parar al jardí, no els la torno. Si truquen, fem veure que no…

Riiiiiing! No va poder acabar la frase: la Sra. Paca, llucava, com fent puntetes, dos infants trucaven primer breument, però després…

El Sr. Magí mormolava:

– Maleducats! Apa, fort! Jo trucaria més! Sembla que el timbre tingui pega; no desenganxaran els dits, no!

Ben junts, incòmodes, mig ajupits en el seu racó, sentint dintre seu la cremor de la gran victòria del seu egoisme, van veure per fi com els dos germanets se n’anaven amb la cua entre les cames.

En aquella torreta sols trucaven les persones inevitables: els cobradors.

– Ui, ui, ui, -deia en to desconfiat el Sr. Magí- Això que el banc et pagui les coses. He! Si fan el viu ja els pots anar al darrere, ja… Ves si miraran pels meus interessos com miro jo. Mira que n’ha viscut de segles, la humanitat, sense tantes combinacions… Així hem anat a parar!

La Paca se’l mirava embadalida. Si enlloc de frívols concursos de bellesa, en fessin de “marits espavilats” ella (que també tenia imaginació) ja veia al seu home amb una “banda” creuant-li el cos, un ceptre a la mà, i potser corona i tot. És que s’havia de veure lo atinador que era!

També… oh atreviment! Algun cop trucava un pobre.

– Mangantes, ganduls, vaja xollo us munteu… Res, a treballar.

I tant! A treballar! Que ell havia criat moltes varices a les cames, dempeus tot el dia fent d’adroguer! Ni un mos podria menjar-se en pau:

– Magí, m’he quedat sense fideus!

– Magí, en anar a fer el cafè…

I porta cap amunt, i rialleta de conill als llavis. Que la parròquia és sagrada, i ell no es podia estar de permetre el luxe d’engegar les desmemoriades a fregir espàrrecs.

En resum: que truquessin perquè venien a mirar-li els comptadors era natural. Que li vinguessin a cobrar els rebuts era desagradable, però no pretenia que els regalessin l’aigua o la llum “perquè eren tan guapos”.

De vegades, s’avorrien tant, se sabien tant de memòria, que discutien per qualsevol fotesa:

– Qui veus? Qui és? Deixa-m’hi posar, dona. Enretira’t. T’enganxes a l’escletxa i no em deixes veure res…

Em preguntareu si anaven a comprar. És clar que sí. I ben d’horeta. El soterrani el tenien curull encara de “coses que s’aguanten”, les havien emmagatzemat abans de liquidar la botiga. Les torretes del voltant encara no s’havien obert quan ells sortien i anava la mar de bé, no trobaven “persona humana” com deia la Sra. Paca.

(Continuarà)

+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

La Nina

La nina tan fina, que més que joguina semblava una dona,
i així feia nona tancant els ulls blaus
tan dolços i suaus!

Un dia volia saber d’on venia que així enraonava
i els ulls aclucava,
per veure-la endins, vaig fer-la a bocins.

Prou la pago cara
que ja no diu ara:
“papà-mamà, papà-mamà”

La meva nineta,
la meva il·lusió
és morta, pobreta
que Déu la perdó!

És morta, pobreta
que Déu la perdó!

El gravat representava fidelment el drama de la nena de la cançó: esgarrifada per la trencadissa en veure la nineta esquarterada, la visió era irresistible i amb la maneta es tapava els ulls. A terra, els ullets de la nineta seguien mirant-la com sempre, sense fer-li cap retret.

I… comença la història:

La meva filla de vuit anys arribà tota corpresa d’una excursió feta amb l’Escola al Museu Arqueològic de Tarragona:

• Mare, hem vist una nineta que té més de dos mil anys!

Efectivament: si mirem la fotografia de la nina en qüestió, es veu molt ben conservada i si no estigués protegida per la vitrina del Museu, a qualsevol nena les manetes se n’hi anirien deleroses de jugar-hi!

Si pensem en l’alegria de la nena que la tenia en els seus braços… Si un aparell mesurés els sentiments amb aquests fòtils que calculen els anys de les mandíbules dels homes prehistòrics, veurien que la sensibilitat d’aquella nena romana era idèntica a la de les nostres criatures.

Coneixia una nena de pagès que mai no havia tingut cap nina. No vull dir amb això que li manquessin els jocs. En aquell poble, com en tots, les aptituds dels infants no tenen distinció de sexe i a tirar la pedra més lluny, enfilar-se als arbres més amunt o a empaitar els gossos, no quedava enrere la nostra protagonista. Però una senyora de Barcelona li regalà una nina de drap. Amb els cabells de debò i ulls de vidre brillant i preciosos.

La nena, ja no tenia tant afany per anar amb la colla, aquella nina li tenia el cor robat, les estones ocupades. Aquelles manetes barroeres van aprendre a acariciar, a pentinar i a fer trenes… I l’anomenava Rosó. Tanta vida veia en la Rosó, que a la “mare” li va passar pel cap una tarda d’estiu que segurament hauria de tenir set.

La galleda de l’entrada sempre estava plena d’aigua. L’entrada era com aquelles dels dibuixos: grandiosa, amb eines de fusta de treballar al camp, forcs d’alls penjats, tomacons, una gerra grossa amb olives i la porta tremenda i pesada amb un forat a baix perquè hi passessin els gats. Ah! El forat també servia per deixar-hi “amagada” la clau. Una clauota com un martell de grossa, com la que duia la imatge de Sant Pere.

Tornem a la set de la Rosó i la voluntat de la nena per fer-li passar. Cada tarda, en arribar el pare del camp, la mula s’abeurava en aquella galleda de zenc lluenta i neta. Pel mateix procediment fou submergida la Rosó de cap al recipient. Però… Quin xiscle la seva mestressa quan veié en treure-la que unes conques buides i negres se la miraven insistentment! Els ulls amb la mullena s’havien desenganxat i havien caigut dins del cap. La pobra criatura, plena de sorpresa i esgarrifada, llençà la nina i corregué espantada sense comprendre què havia passat.

El misteri de la nina… L’Elisenda, la meva filla gran, es casà i de les nines s’emportà la més atrotinada, la que ni tancava els ulls i els cabells eren bonys fets al cap pintats de marró i que simulaven rinxols.

Però… els diàlegs que hi havia entre “mare i filla”, entre aquells ulls sempre esbatanats de la nineta i els ulls lluents i amorosos de l’Elisenda! És que s’havia creat tanta comunicació, tanta entesa, que només podia resumir-se en una frase pronunciada amb fermesa:

• M’enduc la Maria! – Digué quan s’estava emportant les coses cap a la seva futura llar!

La Maria mai va tenir un disc a dintre demanant petons ni dient que tenia son… La Maria mai tancà els ulls, però dormia al costat de la seva “mare” tota  la nit. Tampoc li creixia el cabell, però la fantasia de la nena li veia la més preciosa cabellera. Ni caminava amb piles. Ni les necessitava: uns braços amorosos l’agombolaven i la portaven d’una banda a l’altra.

Quan jo li cantava a l’Elisenda la trista cançó de la nena que trencà la nina per veure com podia dir “papà-mamà”, els ulls de la menuda s’humitejaven. Si ni calien les cordetes per fer parlar a la nina! Si ella era feliç amb uns diàlegs a mitja veu que eren un monòleg de tendresa!

Però… potser ara sí que ho ha entès. Perquè en fer-nos grans ens tornem realistes i furguem per aclarir el que i el com de les coses. I trenquem la joguina més estimada pensant que descobrirem el misteri. I un cop a trossos veiem amb desencís que a dintre poca cosa hi havia, que el més important no era la joguina, l’objecte o persona… Sinó la nostra il·lusió…!

********

Teresa Casas Bayer

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Tinc son…

“Veig una mare traient la son d’uns ulls blaus al matí”

August Strindberg, El guant negre. Acte quart: la mansarda del conservador.

Tinc son, tinc son, anem al llit
els ulls se’m tanquen, santa nit!
Tinc son, tinc son, anem al llit
Tinc son, tinc son, noneta non.

Baixarà l’Àngel de la nit
i d’estrelletes m’omplirà el coixí.
Tinc son, tinc son, anem al llit
Tinc son tinc son, noneta non!

La música era talment un bressoleig, una finesa que invitava a aclucar els ulls, a respirar rítmicament, a oblidar-ho tot i reposar.

El dibuix era el d’un infant que dormia plàcidament, al seu costat l’Àngel de la nit li omplia d’estels el coixí. No puc afegir res més. El dibuix era tota la cançó.

Diu que els ratpenats senten sons que mai l’orella humana podrà percebre. Jo faig ara la comparació paral·lela: qui no s’ha passat una estona mirant com dorm un infant, desconeix unes sensacions espirituals que cap més vivència podrà produir-li.

Un infant dormint és el símbol de la confiança en tot el que l’envolta, la seguretat en el seu petit món que per a ell és enorme perquè és tot el que té!

Quan era petita, a les Escoles Franceses cantàvem una cançó molt bonica:

Un follet puja a la làmpada del menjador i mentre sopen els nens petits, d’un saquet que porta a l’espatlla treu grapadets de sorra i els la tira als ulls- Els infants es defensen tancant-los, però de mica en mica, ja els clouen del tot!

Deliciós privilegi de l’infant a qui res no pot entorpir el son…

Shakespeare ens fa veure com el remordiment impedeix a Maceth tornar a dormir, mai més! I aquella frase terrible: “Macbeth, has perdut el son!” sona i ressona en el seu interior com maledicció fantasmal, fins que mor…

Un dia, vaig veure anunciat en una farmàcia un disc que té gravats els batecs del cor. L’anunci garantia que l’infant s’adormia fàcilment escoltant aquell ritme.

Jo, que estic a cavall entre l’inici de l’aviació i he viscut el moment de trepitjar la lluna, penso, no obstant això, que malgrat tots els moviments sistòlics del disc, l’infant té dret a tenir la seva mare ben a prop i a sentir una bonica melodia que el bressi en els inefables moments que els seus ulls reben la sorra d’un follet trapasser.

Totes les nadales del món tenen gairebé un argument comú: la Mare de Déu bressant i cantant per adormir l’Infant.

Contemplant la cova d’un pessebre, des del més sofistica, elaborat per un professional, fins al més senzill, aquella claror de celístia, aquella austeritat, el repòs del Nen… Tothom està silenciós uns instants. I és que ho necessitem tant, tenir dins l’esperit un trosset de la pau d’aquell Infant que ha vingut a portar-nos-la!

Hi ha una estrofa preciosa del poeta Ricardo de León. Ell desitja que tot el món trobi aquest estat “utòpic de pau”, emmirallant-se en el Nadó de Betlem:

Cuidao, mucho cuidao.
Silencio! No hagais ruido.
Todo es cuna, todo es nido,
y el mundo entero reposa
como la imagen piadosa
de un Niño Jesús dormido.

Teresa Casas Bayer

Il·lusració Herbert Becker© Enter a caption

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Cavall de cartró

No hi ha al món, cavallet bon minyó
com el meu cavallet de cartró:
té la crin estarrufada,
l’ull alerta i el pèl roig
ni renilla, ni s’enfada,
ni s’espanta ni fa el boig.

Mossegar, mai de la vida!
Tirar coses? – Això mai!
Quan l’agafo per la brida
segueix dòcil com un xai

L’altra tarda que hi jugava
fent-lo córrer massa fort
una roda li saltava
i ara el pobre, va tort.

Però com que és brau i jove
vaig dur-lo a cal ferrer
ell, que tants cavalls adoba
que m’adobi el meu també!

El dibuix era un ferrer cepat davant la fornal. L’home mirava amb simpatia el nen que li ensenyava una rodeta, amb la mà estirada, com demanant-li que li ferrés el cavall. Al costat, un cavall de cartró damunt la plataforma de fusta on sols hi havia tres rodetes esperava dignament la reparació.

Qui pot comprendre l’ànima de l’infant sentint-se cavaller damunt del seu cavall de cartró? I quan en un bri de crueltat infantil el destrueix perquè n’està cansat o la pobra bèstia ensenya les taques del cartró un cop caiguda la pintura, o potser ja no té un ull o a la crinera no li queden a penes pèls?

L’Oriol i el Daniel eren dos germans ben avinguts. Tenien 9 i 7 anys. Llur caràcter tan diferent els complementava. El gran necessitava manar i dirigir i l’altre s’estimava més obeir i trobar els jocs organitzats de bell antuvi pel seu germà.

S’avenien tant, que fins i tot estaven sempre malalts tots dos alhora. Bé… això és per dir-ho d’una forma més maca! La veritat està en el que deia el doctor Freixas: “Si els microbis no fossin microbis sinó ratapinyades que volessin pel pis, tindríem més cura a separar els malalts dels sans”.

Un dia de Reis, asseguts al llit, voltats de contes, papers i llapis de colors per totes bandes -com les illes ho estan amb l’aigua- trucaren a la porta. Eren els avis: cada un duia un cavall de cartró, però quins cavalls! Eren imponents i formidables. Cinc pisos havien pujat a peu els avis amb aquelles baluernes. I els transport dels “animalons” no havia estat pas més fàcil! Amb els braços mig fora del taxi aguantant fort, les mans quasi sense tacte del fred!

El pare quedà perplex quan obrí la porta del pis:

– On aneu, topant de cap en una i altra soca? Però… amb això heu anat pel món?

Els dos vellets només estaven pendents del parell dels vailets, que ja cavalcaven:

– Al llit, fills meus, que tornareu a recaure! I les recaigudes…! – Blasmaven els avis.

Res, allò fou una il·lusió feta realitat, un conjunt de genet i cavall de cartró enfront l’un de l’altre.

– Aneu amb compte! No caigueu…! Procureu..!

El pare intervingué i allí ja no hi havia apel·lació.

– Al llit ara mateix! Dies us sobraran per jugar-hi!

I va ser veritat: arribaren del col·legi i… cap a la “quadra”.

Aquella imaginació de l’Oriol… Aquella bonhomia del Daniel!

La mare ja ho deia comentant-ho amb els avis: “No hi havia fills”. Però… nafra, pelada o cop que sofrien els equins, és clar, allí quedava. No és que hi anessin les mosques, no… però la veritat és que el Galant i el Furiós feien pena. Però s’aguantaven tots dos tibants encara damunt la plataforma de fusta i un dia que l’àvia insinuà treure’ls amb les escombraries, rebé les negatives més contundents de llurs amos.

Ai l’as…! Un dia, els ulls vius i escorcolladors de l’Oriol s’aturaren contemplant un camió de repartiment de carn. Aquells homes amb un gran drap a l’esquena tacat de sang, doblegats sota el pes de mig be o unes costelles o una cuixa de vedella trontollant, la pell tibada i blanquinosa gairebé transparent… i aquelles lletres vermelles com un mata-segells gegantí, el van emocionar.

Arribà a casa i es tancà amb son germà al quarto on els llits plegables els permetien una certa llibertat de moviments, i allí començà la tortura dels poltres.

En un moment donat, la mare, corpresa per tant de silenci, obrí la porta lentament i guaità, tornant a fer nostres les paraules de la Vaca cega (tal i com havia fet el pare al saludar els avis) ara hi afegirem: “reculà afrontada”. Davant d’ella, com en un ritu d’una estrafolària religió, els dos nois, amb una tovallola a l’esquena, traslladaven les cuixes i les paletilles dels esquarterats cavalls! Els altres trossos també esperaven torn per ser col·locats en el caixó de fusta on hi havia les joguines jubilades. Cap de sencera, és clar.

“*”*”*”*”*”*”*”*”*”*”

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

[…]

Minuet (II)

Havien passat uns dotze anys. Jo treballava aleshores d’infermera nocturna en una clínica. A casa no hi havia pare i jo era la gran de molts germans. Mai se’m va acudir que renunciar a les diversions que veia que tenien les noies de la meva edat, fos una cosa meritòria. S’havia de fer i res més.

Se m’havien negat les revetlles i totes les festes que eren l’única excusa perquè una noia sortís de nit. Jo sí que hi sortia, i cada dia. Era el meu pa!

A l’Avinguda del Tibidabo hi vivia una amiga que de petites anàvem plegades a les Escoles Franceses. Amb més o menys freqüència sempre ens havíem anat relacionant, però amb més intensitat quan la guerra.

A casa seva (val la pena explicar aquesta anècdota) s’hi van instal·lar un metge d’hospitals militars. Aquest senyor i la seva família… i sacs de menjar, MENJAR! En aquell temps que a casa demanàvem a la veïna que no llencés les pellofes de les faves!!

Un dia, vaig anar a la torre a veure la meva companya. El seu parlar era graciosíssim i ambdues distrèiem les cabòries amb unes xerrades divertides que de vegades interrompien les sirenes avisant el bombardeig. A l’altra banda de la grandiosa casa, s’hi estava el metge amb els seus. La família coneguda meva, allí en aquelles habitacions no se’ls havia perdut res.

Però un dia, la meva confident em digué: “treu-te les sabates, al rebost hi ha un sac de llet en pols!”. Amb el cor ocupant-me tot el cos entràrem en aquell recinte atapeït de minestra. Fou una mil·lèsima de segon, ella ensorrà la mà dintre el sac, la tragué plena de la llet cobejada i me la posà ràpidament a la boca. En sortir vam quedar aterrides: fora el passadís s’acostava la senyora del doctor. No s’adonà d’on veníem i en passar pel nostre costat ens va dir “Hola”. Jo li vaig respondre quasi sense alè: “Bon dia”.

La llet en pols que tantes angoixes ens havia costat, sortí disparada de la meva boca i em diexà la cara blanca com un pierrot. La dama seguí passadís enllà, aliena a la meva tragèdia. Aquestes situacions són les que fan d’un amic l’alter ego. Ella tenia la monomania que jo no vivia, que no sabia res de res, i jo veia que era veritat que hi patia.

Per tant no és d’estranyar l’alegria que vaig proporcionar-li un dia que em vaig “soltar el pelo” com diuen els castellans i acceptar acudir a un ball de Carnaval que ella i el seu germà organitzaven.

Una companya meva em feia de grat la substitució… I per primer cop en la vida, el meu cos sentí el contacte d’unes sedes, velluts i farbalans. La disfressa era de la meva amiga, ella ho organitzava i ho solucionava tot.

Era un vestit de Pompadour, afavoridor i imponent. En entrar en el vestíbul, m’esperava una sorpresa: el seu germà, un xicot ben plantat i educadíssim, m’agafà de la mà dreta, enretirà el peu esquerre un xic enrere i amb la mà del mateix cantó en el dors, em feu una magnífica reverència. M’he descuidat de dir que ell anava fent joc amb el meu vestit: perruca blanca amb bucles, casaca, en fi, una parella que m’envaí d’alegria.

Pendent de mi tota la nit, posats en el tràngol d’aquella barreja d’èpoques entre napoleons, mexicans, pirates, gitanos, bandits i odalisques, tot ho veiem com a través d’un vidre glaçat on els que ens envoltaven es movien distants, lluny del nostre món de fantasia que jo no havia mai assaborit…

A cau d’orella jo sentia la música i la lletra del meravellós minuet d’Apel·les Mestres, i era per mi superior a les estridents melodies d’aquelles congues, fox-lents, o altres músiques de furiosa actualitat.

No ho semblava des del carrer que aquella sumptuosa torre tingués per la banda del darrere un magnífic jardí preciós, ubèrrim, fantàstic. En aquell moment tots dos ens l’estàvem mirant. Era cert: amb el brogit ni sentíem gairebé el que ens dèiem. I teníem tants desitjos de què parlar!

Però ràpidament vaig notar que em prenien pel braç. Era l’amfitriona que m’arrencava amb brusquedat de l’entrada del paradís. Em portà de pressa al rebedor. La grandiosa lluna de la cornucòpia m’ensenyà una dona jove amb perruca alta i rinxols, un vestit de somni i un ventall de blonda a les mans. Era jo! I… qui ha estat lleig als vint-i-dos anys?

Davant meu, una senyora amb sabatilles i cara anguniosa desentonava del nostre ambient de serpentines música i guirigall. Era la veïna de la torre del costat, a qui la meva amiga havia tingut la delicadesa de preguntar si la festa molestaria al seu marit perquè estava bastant greu. Vaig col·legir que s’hi havia quedat a fer-los companyia i al preguntar-li si es tornaria a disfressar de Pompadour, ella digué que no, que enguany aquesta disfressa la lluiria una amiga estimada de tota la vida que era infermera. Les converses vénen rodades i, ves per on, en el subconscient de la capficada senyora, una frase dita sense importància, hi quedà ben emmagatzemada.

La pobra, em mirava suplicant. El practicant acabava de telefonar-li que li era impossible anar a posar la penicil·lina al malalt. En aquell moment la penicil·lina, cal recordar que s’injectava cada tres hores. Naturalment, vam travessar els dos jardins: un príncep de contes de fades, una odalisca amb vels i pantalons bufats al turmell, i jo, veritable Venta-focs formosament abillada, on el rellotge en tocar les dotze, no em portava a baixar les escales temorosa que es trenqués l’encantament, sinó a punxar un malalt!

El marit, prostrat, dormia tranquil. Mentre jo ho preparava tot dissolent la polsina en el sèrum, la senyora amorosament el cridà:
– Jaume, au, mira que et vénen a posar la injecció!

L’home primer remugà i entreobrí els ulls. Però tot seguit, amb una agilitat impròpia de la seva afecció s’incorporà, es posà dret damunt l’alfombreta del costat del llit rígid, completament desorientat. La seva dona maldava per posar-lo al llit:
-Però què fas? Et refredaràs! Que t’has tornat boig?

Jo comprenc que potser sí que, pobre senyor, no distingia si allò era realitat o un malson: estar ensopit a trenta-nou graus de febre i que et desperti la mateixa Pompadour amb la xeringa d’injeccions a la mà…!

Ja no vam tornar al saló, des de fora vam observar uns moments el vertigen dels de dins: el xampany començava a escampar els seus efectes: ballaven, reien, molts tenien la copa a la mà, altres la deixaven mig buida i després n’agafaven una altra que no era la seva…

Si riure d’aquella manera era gaudir, si esvalotar-se perdent el sentit del ridícul era tot el que jo m’havia deixat perdre… la veritat és que ja els ho regalava!

Jo, mentalment m’atrevia a renovar la lletra del Minuet: “Ací l’aire té la fragància de les roses a mig obrir…”

Que lluny tant de soroll! Les màscares, els dominós, totes les disfresses que gesticulaven sota la gran aranya de la sala.

En abandonar el jardí, confiàvem en la discreció de les roses, car, segons la poesia comenta, tant els escau guardar secrets.

– Tornem al llibre si és que vostè no està fatigat d’escoltar-me! Fa tanta estona que no el sento parlar…

El meu oient respongué:

– Ja li he dit que no pensava interrompre per no tallar-li el fil del relat. Segueixi, si li plau: dels vint-i-vuit dies de travessa al “nostre Tibet” sols n’hem consumit tres o quatre…!

– Recordo -vaig aclarir-li jo- que el llibre era acolorit tot en tons blavosos. Un blau entre turquesa i nit. Un blau que sols l’he vist en el mar des de les platges de Menorca.

·········