Repòs i estrelles: Tinc son

Tinc son

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Tinc son…

“Veig una mare traient la son d’uns ulls blaus al matí”

August Strindberg, El guant negre. Acte quart: la mansarda del conservador.

Tinc son, tinc son, anem al llit
els ulls se’m tanquen, santa nit!
Tinc son, tinc son, anem al llit
Tinc son, tinc son, noneta non.

Baixarà l’Àngel de la nit
i d’estrelletes m’omplirà el coixí.
Tinc son, tinc son, anem al llit
Tinc son tinc son, noneta non!

La música era talment un bressoleig, una finesa que invitava a aclucar els ulls, a respirar rítmicament, a oblidar-ho tot i reposar.

El dibuix era el d’un infant que dormia plàcidament, al seu costat l’Àngel de la nit li omplia d’estels el coixí. No puc afegir res més. El dibuix era tota la cançó.

Diu que els ratpenats senten sons que mai l’orella humana podrà percebre. Jo faig ara la comparació paral·lela: qui no s’ha passat una estona mirant com dorm un infant, desconeix unes sensacions espirituals que cap més vivència podrà produir-li.

Un infant dormint és el símbol de la confiança en tot el que l’envolta, la seguretat en el seu petit món que per a ell és enorme perquè és tot el que té!

Quan era petita, a les Escoles Franceses cantàvem una cançó molt bonica:

Un follet puja a la làmpada del menjador i mentre sopen els nens petits, d’un saquet que porta a l’espatlla treu grapadets de sorra i els la tira als ulls- Els infants es defensen tancant-los, però de mica en mica, ja els clouen del tot!

Deliciós privilegi de l’infant a qui res no pot entorpir el son…

Shakespeare ens fa veure com el remordiment impedeix a Maceth tornar a dormir, mai més! I aquella frase terrible: “Macbeth, has perdut el son!” sona i ressona en el seu interior com maledicció fantasmal, fins que mor…

Un dia, vaig veure anunciat en una farmàcia un disc que té gravats els batecs del cor. L’anunci garantia que l’infant s’adormia fàcilment escoltant aquell ritme.

Jo, que estic a cavall entre l’inici de l’aviació i he viscut el moment de trepitjar la lluna, penso, no obstant això, que malgrat tots els moviments sistòlics del disc, l’infant té dret a tenir la seva mare ben a prop i a sentir una bonica melodia que el bressi en els inefables moments que els seus ulls reben la sorra d’un follet trapasser.

Totes les nadales del món tenen gairebé un argument comú: la Mare de Déu bressant i cantant per adormir l’Infant.

Contemplant la cova d’un pessebre, des del més sofistica, elaborat per un professional, fins al més senzill, aquella claror de celístia, aquella austeritat, el repòs del Nen… Tothom està silenciós uns instants. I és que ho necessitem tant, tenir dins l’esperit un trosset de la pau d’aquell Infant que ha vingut a portar-nos-la!

Hi ha una estrofa preciosa del poeta Ricardo de León. Ell desitja que tot el món trobi aquest estat “utòpic de pau”, emmirallant-se en el Nadó de Betlem:

Cuidao, mucho cuidao.
Silencio! No hagais ruido.
Todo es cuna, todo es nido,
y el mundo entero reposa
como la imagen piadosa
de un Niño Jesús dormido.

Teresa Casas Bayer

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s