Joguines trencades: Cavall de cartró

Cavallet de cartro

Il·lusració Herbert Becker© Enter a caption

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Cavall de cartró

No hi ha al món, cavallet bon minyó
com el meu cavallet de cartró:
té la crin estarrufada,
l’ull alerta i el pèl roig
ni renilla, ni s’enfada,
ni s’espanta ni fa el boig.

Mossegar, mai de la vida!
Tirar coses? – Això mai!
Quan l’agafo per la brida
segueix dòcil com un xai

L’altra tarda que hi jugava
fent-lo córrer massa fort
una roda li saltava
i ara el pobre, va tort.

Però com que és brau i jove
vaig dur-lo a cal ferrer
ell, que tants cavalls adoba
que m’adobi el meu també!

El dibuix era un ferrer cepat davant la fornal. L’home mirava amb simpatia el nen que li ensenyava una rodeta, amb la mà estirada, com demanant-li que li ferrés el cavall. Al costat, un cavall de cartró damunt la plataforma de fusta on sols hi havia tres rodetes esperava dignament la reparació.

Qui pot comprendre l’ànima de l’infant sentint-se cavaller damunt del seu cavall de cartró? I quan en un bri de crueltat infantil el destrueix perquè n’està cansat o la pobra bèstia ensenya les taques del cartró un cop caiguda la pintura, o potser ja no té un ull o a la crinera no li queden a penes pèls?

L’Oriol i el Daniel eren dos germans ben avinguts. Tenien 9 i 7 anys. Llur caràcter tan diferent els complementava. El gran necessitava manar i dirigir i l’altre s’estimava més obeir i trobar els jocs organitzats de bell antuvi pel seu germà.

S’avenien tant, que fins i tot estaven sempre malalts tots dos alhora. Bé… això és per dir-ho d’una forma més maca! La veritat està en el que deia el doctor Freixas: “Si els microbis no fossin microbis sinó ratapinyades que volessin pel pis, tindríem més cura a separar els malalts dels sans”.

Un dia de Reis, asseguts al llit, voltats de contes, papers i llapis de colors per totes bandes -com les illes ho estan amb l’aigua- trucaren a la porta. Eren els avis: cada un duia un cavall de cartró, però quins cavalls! Eren imponents i formidables. Cinc pisos havien pujat a peu els avis amb aquelles baluernes. I els transport dels “animalons” no havia estat pas més fàcil! Amb els braços mig fora del taxi aguantant fort, les mans quasi sense tacte del fred!

El pare quedà perplex quan obrí la porta del pis:

– On aneu, topant de cap en una i altra soca? Però… amb això heu anat pel món?

Els dos vellets només estaven pendents del parell dels vailets, que ja cavalcaven:

– Al llit, fills meus, que tornareu a recaure! I les recaigudes…! – Blasmaven els avis.

Res, allò fou una il·lusió feta realitat, un conjunt de genet i cavall de cartró enfront l’un de l’altre.

– Aneu amb compte! No caigueu…! Procureu..!

El pare intervingué i allí ja no hi havia apel·lació.

– Al llit ara mateix! Dies us sobraran per jugar-hi!

I va ser veritat: arribaren del col·legi i… cap a la “quadra”.

Aquella imaginació de l’Oriol… Aquella bonhomia del Daniel!

La mare ja ho deia comentant-ho amb els avis: “No hi havia fills”. Però… nafra, pelada o cop que sofrien els equins, és clar, allí quedava. No és que hi anessin les mosques, no… però la veritat és que el Galant i el Furiós feien pena. Però s’aguantaven tots dos tibants encara damunt la plataforma de fusta i un dia que l’àvia insinuà treure’ls amb les escombraries, rebé les negatives més contundents de llurs amos.

Ai l’as…! Un dia, els ulls vius i escorcolladors de l’Oriol s’aturaren contemplant un camió de repartiment de carn. Aquells homes amb un gran drap a l’esquena tacat de sang, doblegats sota el pes de mig be o unes costelles o una cuixa de vedella trontollant, la pell tibada i blanquinosa gairebé transparent… i aquelles lletres vermelles com un mata-segells gegantí, el van emocionar.

Arribà a casa i es tancà amb son germà al quarto on els llits plegables els permetien una certa llibertat de moviments, i allí començà la tortura dels poltres.

En un moment donat, la mare, corpresa per tant de silenci, obrí la porta lentament i guaità, tornant a fer nostres les paraules de la Vaca cega (tal i com havia fet el pare al saludar els avis) ara hi afegirem: “reculà afrontada”. Davant d’ella, com en un ritu d’una estrafolària religió, els dos nois, amb una tovallola a l’esquena, traslladaven les cuixes i les paletilles dels esquarterats cavalls! Els altres trossos també esperaven torn per ser col·locats en el caixó de fusta on hi havia les joguines jubilades. Cap de sencera, és clar.

    “*”*”*”*”*”*”*”*”*”*”

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s