Esquifidesa i despreniment: Cargol treu banya (I)

Cargol treu banya

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Cargol treu banya

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
Cargol bover, jo vindré també.

Allà sempre n’és festa
i el sol entra al cor
n’esclata la ginesta
tota estrellada d’or.

Allà s’hi córrer i salta
allà s’eixampla el pit
si la muntanya es alta
pugem-hi amb més delit!

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
cargol bover, jo vindré també.

Allà hi baten les ales
pinsans i gafarrons
allà hi canten cigales
que en saben mil cançons
la xica farigola
floreix arreu, arreu
com més se la capola,
perfuma més el peu!

Cargol, treu banya, puja a la muntanya
Cargol bover, jo vindré també.

El dibuix representava uns infants que asseguts a terra entonaven la cançó, mentre uns cargols grandiosos enfilaven muntanya amunt lentament, constantment amb l’esperança de trobar “allí dalt” la ginesta estrellada d’or, el sol que entrant al cor donarà la recompensa a tots els esforços. Perquè… així és la vida.

El Sr. Magí i la Sra. Paca eren un matrimoni feliç. Bé, entre ells dos, s’ho recordaven sovint, semblava que els fos necessari refrescar la memòria dient-s’ho l’un a l’altra. Si em permeteu la comparació us diré que en assegurar llur “felicitat” era com si donessin corda a un rellotge vell, que hom es col·loca a l’orella i escolta si encara camina…

El Sr. Magí, doncs, de tant en tant deia beatífic:

– Quina sort vam tenir de trobar aquesta torreta amb jardinet. Imagina’t que visquéssim en una escala de pisos! Tot el dia saludant: ara l’un, ara l’altre… Imagina’t que ara truca la veïna del davant preguntant si tens julivert, si els deixes un moment el diari, si han vingut a mirar el comptador de la llum… imagina’t.

Efectivament, per al Sr. Magí tot eren fantasmes dels quals, sortosament, ells n’havien prescindit, “monstres” mig éssers humans, mig no, que potser els haguessin demanat un favor. Trucades inoportunes a la porta, de les quals ells, benauradament, se n’havien alliberat!

Quanta imaginació, el Sr. Magí. Realment, li havien encertat el nom.

I la Sra. Paca?

Feina tenia a tirar persianes avall, a córrer cortinetes. Això sí: deixant una mica d’escletxa per aposentar el seu “observatori”.

– Fixa’t Magí. Aquests vailets de la torre del costat ja tornen a jugar a pilota. Com els vingui a parar al jardí, no els la torno. Si truquen, fem veure que no…

Riiiiiing! No va poder acabar la frase: la Sra. Paca, llucava, com fent puntetes, dos infants trucaven primer breument, però després…

El Sr. Magí mormolava:

– Maleducats! Apa, fort! Jo trucaria més! Sembla que el timbre tingui pega; no desenganxaran els dits, no!

Ben junts, incòmodes, mig ajupits en el seu racó, sentint dintre seu la cremor de la gran victòria del seu egoisme, van veure per fi com els dos germanets se n’anaven amb la cua entre les cames.

En aquella torreta sols trucaven les persones inevitables: els cobradors.

– Ui, ui, ui, -deia en to desconfiat el Sr. Magí- Això que el banc et pagui les coses. He! Si fan el viu ja els pots anar al darrere, ja… Ves si miraran pels meus interessos com miro jo. Mira que n’ha viscut de segles, la humanitat, sense tantes combinacions… Així hem anat a parar!

La Paca se’l mirava embadalida. Si enlloc de frívols concursos de bellesa, en fessin de “marits espavilats” ella (que també tenia imaginació) ja veia al seu home amb una “banda” creuant-li el cos, un ceptre a la mà, i potser corona i tot. És que s’havia de veure lo atinador que era!

També… oh atreviment! Algun cop trucava un pobre.

– Mangantes, ganduls, vaja xollo us munteu… Res, a treballar.

I tant! A treballar! Que ell havia criat moltes varices a les cames, dempeus tot el dia fent d’adroguer! Ni un mos podria menjar-se en pau:

– Magí, m’he quedat sense fideus!

– Magí, en anar a fer el cafè…

I porta cap amunt, i rialleta de conill als llavis. Que la parròquia és sagrada, i ell no es podia estar de permetre el luxe d’engegar les desmemoriades a fregir espàrrecs.

En resum: que truquessin perquè venien a mirar-li els comptadors era natural. Que li vinguessin a cobrar els rebuts era desagradable, però no pretenia que els regalessin l’aigua o la llum “perquè eren tan guapos”.

De vegades, s’avorrien tant, se sabien tant de memòria, que discutien per qualsevol fotesa:

– Qui veus? Qui és? Deixa-m’hi posar, dona. Enretira’t. T’enganxes a l’escletxa i no em deixes veure res…

Em preguntareu si anaven a comprar. És clar que sí. I ben d’horeta. El soterrani el tenien curull encara de “coses que s’aguanten”, les havien emmagatzemat abans de liquidar la botiga. Les torretes del voltant encara no s’havien obert quan ells sortien i anava la mar de bé, no trobaven “persona humana” com deia la Sra. Paca.

(Continuarà)

+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Esquifidesa i despreniment: Cargol treu banya (I)

  1. LOLA ABELLÓ PLANAS ha dit:

    M’agrada el conte, quan continuarà?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s