Carnestoltes i roses: Minuet (II)

Minuet

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

[…]

Minuet (II)

Havien passat uns dotze anys. Jo treballava aleshores d’infermera nocturna en una clínica. A casa no hi havia pare i jo era la gran de molts germans. Mai se’m va acudir que renunciar a les diversions que veia que tenien les noies de la meva edat, fos una cosa meritòria. S’havia de fer i res més.

Se m’havien negat les revetlles i totes les festes que eren l’única excusa perquè una noia sortís de nit. Jo sí que hi sortia, i cada dia. Era el meu pa!

A l’Avinguda del Tibidabo hi vivia una amiga que de petites anàvem plegades a les Escoles Franceses. Amb més o menys freqüència sempre ens havíem anat relacionant, però amb més intensitat quan la guerra.

A casa seva (val la pena explicar aquesta anècdota) s’hi van instal·lar un metge d’hospitals militars. Aquest senyor i la seva família… i sacs de menjar, MENJAR! En aquell temps que a casa demanàvem a la veïna que no llencés les pellofes de les faves!!

Un dia, vaig anar a la torre a veure la meva companya. El seu parlar era graciosíssim i ambdues distrèiem les cabòries amb unes xerrades divertides que de vegades interrompien les sirenes avisant el bombardeig. A l’altra banda de la grandiosa casa, s’hi estava el metge amb els seus. La família coneguda meva, allí en aquelles habitacions no se’ls havia perdut res.

Però un dia, la meva confident em digué: “treu-te les sabates, al rebost hi ha un sac de llet en pols!”. Amb el cor ocupant-me tot el cos entràrem en aquell recinte atapeït de minestra. Fou una mil·lèsima de segon, ella ensorrà la mà dintre el sac, la tragué plena de la llet cobejada i me la posà ràpidament a la boca. En sortir vam quedar aterrides: fora el passadís s’acostava la senyora del doctor. No s’adonà d’on veníem i en passar pel nostre costat ens va dir “Hola”. Jo li vaig respondre quasi sense alè: “Bon dia”.

La llet en pols que tantes angoixes ens havia costat, sortí disparada de la meva boca i em diexà la cara blanca com un pierrot. La dama seguí passadís enllà, aliena a la meva tragèdia. Aquestes situacions són les que fan d’un amic l’alter ego. Ella tenia la monomania que jo no vivia, que no sabia res de res, i jo veia que era veritat que hi patia.

Per tant no és d’estranyar l’alegria que vaig proporcionar-li un dia que em vaig “soltar el pelo” com diuen els castellans i acceptar acudir a un ball de Carnaval que ella i el seu germà organitzaven.

Una companya meva em feia de grat la substitució… I per primer cop en la vida, el meu cos sentí el contacte d’unes sedes, velluts i farbalans. La disfressa era de la meva amiga, ella ho organitzava i ho solucionava tot.

Era un vestit de Pompadour, afavoridor i imponent. En entrar en el vestíbul, m’esperava una sorpresa: el seu germà, un xicot ben plantat i educadíssim, m’agafà de la mà dreta, enretirà el peu esquerre un xic enrere i amb la mà del mateix cantó en el dors, em feu una magnífica reverència. M’he descuidat de dir que ell anava fent joc amb el meu vestit: perruca blanca amb bucles, casaca, en fi, una parella que m’envaí d’alegria.

Pendent de mi tota la nit, posats en el tràngol d’aquella barreja d’èpoques entre napoleons, mexicans, pirates, gitanos, bandits i odalisques, tot ho veiem com a través d’un vidre glaçat on els que ens envoltaven es movien distants, lluny del nostre món de fantasia que jo no havia mai assaborit…

A cau d’orella jo sentia la música i la lletra del meravellós minuet d’Apel·les Mestres, i era per mi superior a les estridents melodies d’aquelles congues, fox-lents, o altres músiques de furiosa actualitat.

No ho semblava des del carrer que aquella sumptuosa torre tingués per la banda del darrere un magnífic jardí preciós, ubèrrim, fantàstic. En aquell moment tots dos ens l’estàvem mirant. Era cert: amb el brogit ni sentíem gairebé el que ens dèiem. I teníem tants desitjos de què parlar!

Però ràpidament vaig notar que em prenien pel braç. Era l’amfitriona que m’arrencava amb brusquedat de l’entrada del paradís. Em portà de pressa al rebedor. La grandiosa lluna de la cornucòpia m’ensenyà una dona jove amb perruca alta i rinxols, un vestit de somni i un ventall de blonda a les mans. Era jo! I… qui ha estat lleig als vint-i-dos anys?

Davant meu, una senyora amb sabatilles i cara anguniosa desentonava del nostre ambient de serpentines música i guirigall. Era la veïna de la torre del costat, a qui la meva amiga havia tingut la delicadesa de preguntar si la festa molestaria al seu marit perquè estava bastant greu. Vaig col·legir que s’hi havia quedat a fer-los companyia i al preguntar-li si es tornaria a disfressar de Pompadour, ella digué que no, que enguany aquesta disfressa la lluiria una amiga estimada de tota la vida que era infermera. Les converses vénen rodades i, ves per on, en el subconscient de la capficada senyora, una frase dita sense importància, hi quedà ben emmagatzemada.

La pobra, em mirava suplicant. El practicant acabava de telefonar-li que li era impossible anar a posar la penicil·lina al malalt. En aquell moment la penicil·lina, cal recordar que s’injectava cada tres hores. Naturalment, vam travessar els dos jardins: un príncep de contes de fades, una odalisca amb vels i pantalons bufats al turmell, i jo, veritable Venta-focs formosament abillada, on el rellotge en tocar les dotze, no em portava a baixar les escales temorosa que es trenqués l’encantament, sinó a punxar un malalt!

El marit, prostrat, dormia tranquil. Mentre jo ho preparava tot dissolent la polsina en el sèrum, la senyora amorosament el cridà:
– Jaume, au, mira que et vénen a posar la injecció!

L’home primer remugà i entreobrí els ulls. Però tot seguit, amb una agilitat impròpia de la seva afecció s’incorporà, es posà dret damunt l’alfombreta del costat del llit rígid, completament desorientat. La seva dona maldava per posar-lo al llit:
-Però què fas? Et refredaràs! Que t’has tornat boig?

Jo comprenc que potser sí que, pobre senyor, no distingia si allò era realitat o un malson: estar ensopit a trenta-nou graus de febre i que et desperti la mateixa Pompadour amb la xeringa d’injeccions a la mà…!

Ja no vam tornar al saló, des de fora vam observar uns moments el vertigen dels de dins: el xampany començava a escampar els seus efectes: ballaven, reien, molts tenien la copa a la mà, altres la deixaven mig buida i després n’agafaven una altra que no era la seva…

Si riure d’aquella manera era gaudir, si esvalotar-se perdent el sentit del ridícul era tot el que jo m’havia deixat perdre… la veritat és que ja els ho regalava!

Jo, mentalment m’atrevia a renovar la lletra del Minuet: “Ací l’aire té la fragància de les roses a mig obrir…”

Que lluny tant de soroll! Les màscares, els dominós, totes les disfresses que gesticulaven sota la gran aranya de la sala.

En abandonar el jardí, confiàvem en la discreció de les roses, car, segons la poesia comenta, tant els escau guardar secrets.

– Tornem al llibre si és que vostè no està fatigat d’escoltar-me! Fa tanta estona que no el sento parlar…

El meu oient respongué:

– Ja li he dit que no pensava interrompre per no tallar-li el fil del relat. Segueixi, si li plau: dels vint-i-vuit dies de travessa al “nostre Tibet” sols n’hem consumit tres o quatre…!

– Recordo -vaig aclarir-li jo- que el llibre era acolorit tot en tons blavosos. Un blau entre turquesa i nit. Un blau que sols l’he vist en el mar des de les platges de Menorca.

·········

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s