Curiositat i desil·lusió: La nina

La nina

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

La Nina

La nina tan fina, que més que joguina semblava una dona,
i així feia nona tancant els ulls blaus
tan dolços i suaus!

Un dia volia saber d’on venia que així enraonava
i els ulls aclucava,
per veure-la endins, vaig fer-la a bocins.

Prou la pago cara
que ja no diu ara:
“papà-mamà, papà-mamà”

La meva nineta,
la meva il·lusió
és morta, pobreta
que Déu la perdó!

És morta, pobreta
que Déu la perdó!

El gravat representava fidelment el drama de la nena de la cançó: esgarrifada per la trencadissa en veure la nineta esquarterada, la visió era irresistible i amb la maneta es tapava els ulls. A terra, els ullets de la nineta seguien mirant-la com sempre, sense fer-li cap retret.

I… comença la història:

La meva filla de vuit anys arribà tota corpresa d’una excursió feta amb l’Escola al Museu Arqueològic de Tarragona:

  • Mare, hem vist una nineta que té més de dos mil anys!

Efectivament: si mirem la fotografia de la nina en qüestió, es veu molt ben conservada i si no estigués protegida per la vitrina del Museu, a qualsevol nena les manetes se n’hi anirien deleroses de jugar-hi!

Si pensem en l’alegria de la nena que la tenia en els seus braços… Si un aparell mesurés els sentiments amb aquests fòtils que calculen els anys de les mandíbules dels homes prehistòrics, veurien que la sensibilitat d’aquella nena romana era idèntica a la de les nostres criatures.

Coneixia una nena de pagès que mai no havia tingut cap nina. No vull dir amb això que li manquessin els jocs. En aquell poble, com en tots, les aptituds dels infants no tenen distinció de sexe i a tirar la pedra més lluny, enfilar-se als arbres més amunt o a empaitar els gossos, no quedava enrere la nostra protagonista. Però una senyora de Barcelona li regalà una nina de drap. Amb els cabells de debò i ulls de vidre brillant i preciosos.

La nena, ja no tenia tant afany per anar amb la colla, aquella nina li tenia el cor robat, les estones ocupades. Aquelles manetes barroeres van aprendre a acariciar, a pentinar i a fer trenes… I l’anomenava Rosó. Tanta vida veia en la Rosó, que a la “mare” li va passar pel cap una tarda d’estiu que segurament hauria de tenir set.

La galleda de l’entrada sempre estava plena d’aigua. L’entrada era com aquelles dels dibuixos: grandiosa, amb eines de fusta de treballar al camp, forcs d’alls penjats, tomacons, una gerra grossa amb olives i la porta tremenda i pesada amb un forat a baix perquè hi passessin els gats. Ah! El forat també servia per deixar-hi “amagada” la clau. Una clauota com un martell de grossa, com la que duia la imatge de Sant Pere.

Tornem a la set de la Rosó i la voluntat de la nena per fer-li passar. Cada tarda, en arribar el pare del camp, la mula s’abeurava en aquella galleda de zenc lluenta i neta. Pel mateix procediment fou submergida la Rosó de cap al recipient. Però… Quin xiscle la seva mestressa quan veié en treure-la que unes conques buides i negres se la miraven insistentment! Els ulls amb la mullena s’havien desenganxat i havien caigut dins del cap. La pobra criatura, plena de sorpresa i esgarrifada, llençà la nina i corregué espantada sense comprendre què havia passat.

El misteri de la nina… L’Elisenda, la meva filla gran, es casà i de les nines s’emportà la més atrotinada, la que ni tancava els ulls i els cabells eren bonys fets al cap pintats de marró i que simulaven rinxols.

Però… els diàlegs que hi havia entre “mare i filla”, entre aquells ulls sempre esbatanats de la nineta i els ulls lluents i amorosos de l’Elisenda! És que s’havia creat tanta comunicació, tanta entesa, que només podia resumir-se en una frase pronunciada amb fermesa:

  • M’enduc la Maria! – Digué quan s’estava emportant les coses cap a la seva futura llar!

La Maria mai va tenir un disc a dintre demanant petons ni dient que tenia son… La Maria mai tancà els ulls, però dormia al costat de la seva “mare” tota  la nit. Tampoc li creixia el cabell, però la fantasia de la nena li veia la més preciosa cabellera. Ni caminava amb piles. Ni les necessitava: uns braços amorosos l’agombolaven i la portaven d’una banda a l’altra.

Quan jo li cantava a l’Elisenda la trista cançó de la nena que trencà la nina per veure com podia dir “papà-mamà”, els ulls de la menuda s’humitejaven. Si ni calien les cordetes per fer parlar a la nina! Si ella era feliç amb uns diàlegs a mitja veu que eren un monòleg de tendresa!

Però… potser ara sí que ho ha entès. Perquè en fer-nos grans ens tornem realistes i furguem per aclarir el que i el com de les coses. I trenquem la joguina més estimada pensant que descobrirem el misteri. I un cop a trossos veiem amb desencís que a dintre poca cosa hi havia, que el més important no era la joguina, l’objecte o persona… Sinó la nostra il·lusió…!

********

Teresa Casas Bayer

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s