El Parvulari corresponia a les nenes de 4 i 5 anys,  hi havia entre 15 i 20. A més de la mestra, la srta. Montserrat Ollé hi havia una mainadera.

El Parvulari ocupava l’aula inferior de l’edifici esquerre. La classe tenia taules rodones amb cadires petites, una pissarra de guix que podia girar, un armari blanc alt de 6 portes i un parell de d’armaris més baixos que tenien calaixos i prestatges on desàvem els llibres, fulls, colors…

Tot i ser una classe per a nenes petites, a apart del tamany de les taules i cadires no tenia cap caràcterística que la fes especial.

L’horari que feiem era de 9:00 del matí a 6:00 de la tarda i a vegades a mitja tarda hi havia alguna que s’adormia sobre la taula i la resta seguiem fent les notres tasques com si res.

A mig matí sortiem al pati abans que ho fessin els altres cursos i jugavem al sorral que hi havia, i aprofitant les rajoles del pati feiem xarranques o pisets. Amb els garrofers ens feiem cases, hi havia racons que eren molt selectes i molt buscats.

A l’armari blanc, el de les 6 portes, hi havia els dibuixos  i els números de la cançó Quan tres oques van al camp. Cada dia cantàvem aquesta canço mentre assenyalavem la porta corresponent, i una de nosatres tenia l’honor de fer-ho dreta just al costat de la porta corresponent.

Al Parvulari cantvem moltes cançons que aprenies a mida de sentir-les cantar a les grans de la classe: Vora voreta de la mar hi ha una donzella, el Cavall, Tinc un mocador de fil i cotó… En aquesta darrera haviem de treure el mucador que totes portavem a la butxaca i anar fent els gestos correponents. La meva mare ens cosia el mucador a una beta per no perdre’l i aleshores  era més complicat fer la coreografia: també pots d’ell si vols un farcell…

Entre l’armari blanc i darrere la porta hi havia el racó de la paperera, en un racó hi havia l’estufa de carbó i llenya que haviem d’anar alimentant, a vegades s’pagava i la classe s’aturava fins que la mestra o alguna cambrera venia a encendre-la de nou. Més gran vaig saber aquell tipus d’estufes es deien salamandres. En un altre racó hi havia els penjadors amb el nom de cadascuna on penjàvem l’abric, la bossa de l’esmorzar…

Al mig de cada taula rodona hi havia un cistell de mimbre ple de pinyols d’albercoc que ens servien per comptar. Encara ara quan a l’estiu menjo albercoc no deixo de pensar que el seu pinyol em va ajudar a aprendre a sumar i restar. Com també els palillos, ara escuradents, que la unió de deu palillos mitjançant un nuset ens servien per entendre que era una desena i deu desenes una centena, i quan arribaves a deu centener: el miler i alhores ja ho sabies tot!

A vegades la mestra repartia un trosset de paper quadriculat que haviem d’anar pintant quadret a quadret ja fos lliurement o fent alguna senefa determinada.

Als calaixos de la classe guardàvem els encaixos, unes peces geomètriques metàl·liques de formes diferents: tant internes com externes. Triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons, cercles… ens ajudaven a entendre el dins i fora de la figura. Recordo que pesaven molt i si te’n queia un al peu et podia fer mal.

També hi havia el calaix de les tisores on les guardàvem totes i abans de fer-es servir erem advertides de tots els perills que podiem incórrer en cas de no fer-les servir acuradament. Retallavem tot tipus de papers: blanc i llis, de colors, de quadrets… i el que més m’agradava era fer serell: gruixiut al principi, finet a mida que tenies més destresa amb les tisores.  A vegades feiem tepetes a partir d’anar plegant el paper i fer talls i foradets en determinats plecs, al obrir-ho de nou apareixia un bonic tapete.

Hi havia un calaix ple de lletres: majúscules i minúscules inclús algunes tenien la superficie rugosa. Aquestes lletres eren per resseguir: ja fos amb el dit o sobre d’un paper amb el llapis i anar confegint una paraula escrita amb una caligrafia perfecta.

En un altre calaix hi desavem les boles de plastilina. Cada inici de curs ens feien comprar una barra de plastilina blanca que modelàvem i apreniem a fer formes, dibuixos… a vegades ho pintàvem. Qua la bola esdevenia de color grisós obriem una nova barra.

En una porteta d’aquestes armariets més petits hi guardavem totes les coses de pintura, un hule rodó protegia la taula de la pintura. La pintura estava en uns pots grans i mitjançant una espàtula es posava certa quantitat en unes càpsules de porcellana. Un pot de vidre amb aigua servia per esbandir els pinzells. Com que a la classe no hi havia cap aixeta, haviem d’anar a buscar-la a la font, i això representava que quan la mestra t’enviava a canviar l’aigua podia esdevenir tota una excursió.

Teniem llibres de contes que miràvem i remiràvem i que la mestra ens llegia mentre ens ensenyava les il·lustracions.

A l’armari blanc a més dels dibuixos i números de la cançó hi  guardàvem unes estores de pita circulars que ens servia per asseure’ns a terra ja fos a la classe com al patí. També hi guardàvem unes pissarretes negres individuals i quan venia el bon temps sortiem al pati amb les estores a fer classe. Hi havia una porta de l’armari que no s’obria quasi mai, només quan venia algun empleat per la lectura del comptador de llum.

A la classe hi havia alguns racons alguns de fixos tot l’any i d’altres que variaven segons l’època de l’any. Començàvem el curs amb el dels Fruits de Tardor, on cada setmana hi havia 3 o 4 nenes que havien de portar fruites: pomes verdes, grogues, vermelles, raïm, moniato, castanyes i la reina: la magrana que ja venia coronada. A l’hivern preparàvem el Pessebre amb tot el que pot tenir un pessebre: la cova amb les figures del naixement, les muntanyes, rius, pont, llac, casetes, l’anunciata, els xais… i lluny els reis mags. Al fons un paper blau ple d’estrelles que dibuixavem nosaltres guarnien el pessebre. A vegades hi posavem paper de xarol o cel·lofan, o platejat o daurat per donar més importància a un raconet.  A la primavera quan sortiem a passejar pel parc feiem el racó de les flors i les plantes: tallavem tiges de ginesta, mimosa, de romaní i espígol, una branca de pi, de xiprers, alzines, baladres i sobretot de garrofer amb les seves inconfusibles garrofes i llurs llavors. A l’estiu no recordo quin racó feiem…

Així que una nena s’incorporava al parvulari li donaven una carpeta de gomes. A fora amb una lletra perfecta posaven el nom enganxat amb un paper planc. Aquella carpeta hi desavem dibuixos, senefes, quadrets pintats, quartilles, treballs fets amb les tisores, serells…

La Marta Marin em comenta que llegint aquestes ratlles li ha vingut l’olor de les pells de taronja que la mestra posava al braser…