A Escola Parc del Guinardó tant important era la classe com el menjador, motiu pel qual totes les alumnes ens quedàvem a dinar.

Fins l’any 1972 ho vam fer al menjador de dalt que ocupavava la part superior del pabelló del mig. Era una sala amb 6 grans finestrals amb vistes sobre el pati i lluny la ciutat, i dos finestrals laterals. El menjador antic constava de  6 taules llargues i 3 de petites…

Per dues portes des del mateix menjador s’accedia a la cuina. Els fogons eren de carbó i llenya. Al mig tenia una gran taula i al fons sota les finestres hi havia les grans piques on rentaven plats. Al volant de la cuina hi havia els armaris i taulells.

Al menjador cada alumna i mestra tenia un lloc assignat i era impossible canviar. Era en el menjador on ens barrejavem tots els cursos i mestres. Quan arribava una nena nova se li assignava un lloc segons la seva edat, de manera que si era petita tenia una gran responsable que li donava un cop de mà: tallant la carn, pelant la fruita… a més d’ensenyar-li els hàbits de menjar correctament: posar-se el tovalló, plegar-lo, colzes fora de la taula, no començar fins que tothom estigués assegut… A vegades a l’inici de curs i degut a alguna baixa, hi havia algun canvi al menjador. Les mestres seien alternadament al cap de taula, l’altra extrem era ocupat per una de les grans, ja que era un lloc molt important i calia que l’ocupés algú molt responsable. A la taula del mig, una de les curtes del menjador s’hi asseia la Directora, i compartia taula amb les bones i més entremaliades. Seure’s allà era com un premi o un càstig, segons fossis.

Les cambreres paraven taula: les estovalles blanques de piqué que tenien unes marques especials de manera que es posaven sempre de la mateixa manera. La taula quedava parada amb els plats blancs amb l’escut de Barcelona, els coberts numerats: forquilla a l’esquerra, i ganivet i cullera a la dreta, un got i la bossa amb el tovalló de roba també numerats.  Cada 6 o 8 nenes hi havia al mig de la taula una pila de plats per les postres. Com que no beviem aigua per dinar les cambreres servien la llet al got que t’havia de durar durant tot el dinar si volies engolir líquid.

Els divendres havent dinat dues de les noies grans es passaven per totes les taules a mirar com de polides estaven les estovalles i donàven l’informe a la Directora. Era el pitjor moment ja que davant de tota l’Escola podies ser anomenada per la teva poca pulcritud. Hi havia tot tipus d’estratègies per amagar les taques: posar un trosset de pa, el tovalló, el braç… però a vegades era impossible dissimular. Quan s’abocava un got es posava un tovalló net per tal que empapés el líquid.

Durant el dinar les cambreres servien el primer plat, el segon i les postres. Recollien els plats bruts i eren ajudades pels caps de taula que podien aixecar-se de la taula quan hi havia certa quantitat de plats bruts. Entre el primer plat i el segon dues noies de les grans s’aixecaven i sobre la bata es posaven un devantal blanc i ajudaven a repartir l’amanida: enciam i pastanaga en rodanxes: cada dia el mateix, alguna vegada apereixien olives! i era com un bonus extra. Les pinces de repartir l’amanida eren un perfecte estri que totes miravem encisades.

Durant el dinar podies parlar amb les nenes que tenies a prop, de tant en tant alguna mestra demanava que baixessim el to de veu, però si el xibarri continuava aleshores el silenci havia de ser total. A vegades la directora o la administrativa aprofitaven l’estona del menjador per donar algun avís important a nivell d’escola.

A l’acabar de dinar algunes noies, també de les grans, durant una setmana feien menjador i consistia en ajudar a recollir el menjador quan la resta marxava. Calia acabar de recollir tots els plats, les peles de la fruita es posaven en un cubellet petit, es recollien els coberts, els gots, s’espolsaven les estovalles i es plegaven curosament, de manera que quedés l’escut de Barcelona i el número de la taula a la vista. Les bosses amb els tovallons calia ordenar-les per número i desar-ho als calaixos dels bufets que hi havia a la paret del menjador. A continuació es pujaven les cadires sobre les taules i s’escombrava, a vegades apareixia algun reste de menjar important, aleshores avisaves a la sra. Dolores o a la sta. Cabané que ho inspeccionaven i segons el lloc on estigués es feia pujar a la nena o nenes de la zona i eren sotmeses a una reprimenda important. Amb sort no arribava el divendres a orelles de la Directora, aleshores era fatal! Un cop s’havia escombrat, algunes seguien al menjador ajudant a ordenar els coberts que les cambreres acabaven de rentar amb aigua bullent, aleshores ens distribuiem les desenes i ordenàvem les culleres i forquilles que eren encaixades perfectament. Els ganivets no tenien aquesta sort i em sembla que no tenien número. Quan s’acabaven totes aquestes tasques podies anar a jugar amb la resta de companyes que ja portaven estona al pati.

Durant el dia el menjador estava buit, i algun cop s’hi anava a fer alguna classe. Potser les de Francès amb la srta. Ida que no tenia classe, i allà al voltant de la taula ens parlava i explicava coses en francès. A vegades feiem la classe a la sala de música i cantavem cançons en francès.

Després de les obres el Menjador va passar a ocupar la zona inferior del nou edifici. Era una sala molt gran amb taules rodones i caidres vermelles. Algunes taules eren més baixetes, pensades per les nenes pel nou pravulari. Al fons hi havia la nova cuina.

Un dels records més entranyables que guardo de l’hora de menjar era, mentre esperaves que tothom s’assegués, girar els teus plats i mirar si tenies pajarita o corona! Encara ara quan abans de començar a dinar giro instintivament el plat i m’apareix la simpática pajarita, faig un somriure i a l’aixecar els ulls us veig a totes al meu davant. Segur que és la màgia de la pajarita, no?