La catifa voladora

Quan feia cinquè, i amb l’inici de les obres a l’Escola, ens van proposar fer natació ja que al no tenir pati les hores de Gimnàstica havien minvat.

De fet jo havia après a nedar anant a la platja amb la família, un bon dia que ens deviem deixat el flotador… aquell dia vaig descobrir que si movia les cames com si anés en bicicleta m’aguantava. A partir de llavors mai més vaig posar-me flotador.

Aquell curs vaig fer el primer curset de natació i va ser a la piscina que hi havia a l’Escola Municipal Ignasi Iglesias al barri de Sant Andreu. Actualment a l’espai de la piscina hi ha una pista poliespotiva un cop van fer la reforma fa uns anys.

Anar a la piscina ens obligava dinar una mica abans de l’una del migdia per donar temps a fer la digestió. Un autocar ens recollia i anàvem fins allà, on feiem una hora de natació.

Vaig aprendre a fer crowl, braça, esquena… L’avorrit que podia ser fer series amb el suro fent peus… A vegades també ens capbussavem i ens feien recollir anelles del fons de la piscina. A l’acabar sempre ens deixaven una estona d’esbarjo.

No recordo quant temps va durar aquests cursets, potser un any més, dos… No sé.

Allà va ser on vaig descobrir la natació un esport que sempre m’ha acompanyat durant tota la vida…

Encara que ara pugui semblar rar, durant molts anys el sistema de calefacció a l’Escola, a més del calor humà, eren unes boniques salamandres negres que estaven en un racó de classe, i que funcionaven amb carbó i tacs llenya.

Pel matí dels dies freds d’hivern les cambreres encenien les estufes, de manera que a l’entrar a classe notaves la classe lleugerament caldejada. Durant el dia s’anava escalfant i a la tarda allò no hi havia qui ho parés: d’haver tingut rodes, segur que la salamandra hagués començat a donar voltes per la classe.

Mantenir l’estufa encesa era tot un art, de manera que era un càrrec que només podien ostentar algunes nenes, ja que calia posar la quantitat exacta de carbó i llenya. Hi havia qui en posava massa i l’ofegava o qui se n’oblidava i l’estufa s’apagava… Haviem d’entrar els tacs de fusta per la boca rodona de l’estufa i a vedades costava una mica ja que la boca era massa estreta i quedava encallat, aleshores havies de donar cops amb un altre tac de fusta.

Amb una galleda de zinc anavem a la carbonera a buscar carbó i tacs de fusta. Era una missió un tant complicada i costosa ja que entre pujar, carregar el carbó i la llenya i baixar, amb tots els riscos que comportava fer-ho per aquelles escales, podies estar ben bé més de mitja hora. Això si no t’entrenies com feia jo amb la Margarida, o la Ruth,  o la Carme… que jugavem a passar sobre els tacs de fusta evitant els “cocodrils” que hi havia, ja ja…  Alguna vegada ens havia caigut una bona bronca de la sra. Dolores o de la mestra si quan arribavem tard a classe i a més si l’estufa ja estava apagada.

El dia que omplien la carbonera apareixein per l’escola un homes carregats amb unes gavetes negres plenes de carbó. La cara, les mans, els braços i la roba estaven negres.

Els dies de pluja el carbó i els tacs de fusta es tapaven amb una lona, però tot i així estaven humits i costava molt treure la humitat per tal que poguessin cremar bé. Per això els apropavem a la salamandra i veiem com desprenien el vapor.

A vegades tiravem les peles de les taronges o mandarines i la classe quedava tota perfumada. Encara ara quan en un foc hi tiro les peles i em ve l’olor, evoco els dies d’hivern a l’Escola…

L’educació física es limitava a la Gimnàstica que impartia la srta. Adoración Segura-Palomares, que pels matins treballava en una oficina i per la tarda es posava un xandall impecable blau marí o blanc i es calçava una bambes blanques.

Al patí ens feia córrer, fer taules de gimnàstica, salts en aparells com el potro, el plinton, barra d’equilibri, cèrcols, cordes, tombarelles, rodes, verticals… Si plovia aleshores anavem a la sala de Música a fer quelcom no tant mogut.

He de reconèixer que per mi no exisita més esport que aquesta Gimnàstica. A casa els meus germans paracticaven atletisme però això formava part d’una altra cosa. El futbol, el bàsquet, el tennis o la natació eren activitats esportives alienes i que no tenien punts de connexió amb les verticals-pont, o els equilibris sobre la barra que feiem a l’Escola.

Els contactes de la srta. Adoración van fer que les noies més espabilades poguessin participar a campionats de Gimnàstica Rítmica i Esportiva. I alguns dissabtes pel matí anaven a entrenar al gimnàs que hi havia al soterrani d’un edifici del carrer Maestro Nicolau.

Ja els darrers cursos van incorporar-se noves mestres que ens van ampliar l’Educació Fisica i vam passar a fer iniciació esportiva a més de la clàssica Gimnàstica.

Amb la implantació de la Segona Etapa i els nous espais a l’Escola va aparèixer l’aula de Pretecnologia que ocupava l’espai de l’antiga cuina. Reconec que em va costar molt aprendre aquell nom i entendre que hi fariem allà.

Per començar era una aula en la que hi havia uns taulells grans i alts i uns tamborets giratoris. També hi havia uns marbres i una pica amb aigua. Prestatges… Però què era la Pretecnologia?

La veritat és que amb el sr. Gubianas continuavem fent dibuix a la nostra classe i no recordo fer ús de l’aula de Pretecnologia a l’hora de dibuix o fer alguna altra tècnica.

Alguna vegada amb la Teresa Oncins quan haviem de fer algun experiment de Física o Química anavem a l’aula de Pretecnologia: el pèndol, el circuit elèctric, mescles i dissolucions… Era això la Pretecnologia?

També era un lloc de reunió quan haviem de fer treballs en grup o assajar quelcom fora de les hores de classe.  Com que no teniem vestuaris a vegades també la feiem servir per canviar-nos a l’hora d’anar a gimnàstica.

Vaig marxar de l’Escola sense saber quina era la finalitat de l’aula de Pretecnologia tret de ser un espai  polivalent. Potser és això la Pretecnologia?

La sra. Dolores era la responsable de les cambreres i el personal subaltern de l’Escola, també actuava com a portera, i a més exercia d’ogre, ja que controlava a tothom.

Era una dona grassoneta i baixeta, cabell canós i pentinada amb el típic monyo recollit sense ni un cabell fora de lloc. Portava sempre l’uniforme de les cambreres net i polit. Era puntual, ordenada i metòdica, a més d’exigent i terriblement rondinaire, cosa que la feia ser molt temuda per a totes les nenes. Esbroncava a tort i a dret, sense cap tipus de mirament.

A les cuineres i cambreres les feia anar de bòlit i les controlava la feina: neteja d’aules, jardins, patis, menjador, cuina… Les renyava sense cap tipus de mirament quan no portaven l’uniforme correcte o no feien bé la seva feina. Recordo haver vist més d’una cambrera plorar després d’haver parlat amb ella.

A les alumnes ens controlava al milimetre com de netes estaven les bates, si portavem els botons cordats, i sobre tot el cabell recollit en una cua de cavall. Quan no compliem aquestes premises t’emportaves una solemne reprimenda o càstig. No cal dir que ella era la responsable de fer-te fer les feines extres quan et deixaves la bata a casa.

Era capaç d’interrompre una classe per recriminar a alguna de nosaltres qualsevol cosa: potser t’havia vist des de les finestres de l’antic menjador que llençaves un paper a terra, o que t’enfilaves al banc, o que anaves a la placeta… Les mestres mai la desautoritzaven però notàvem que a vegades no compartien amb ella la seva opinió.

Quan ens tocava fer la cantina amb ella era un moment francament delicat ja que a la més mínima et podia caure una bona esbrocada… Malgrat això si ho feies bé també t’ho deia pero sense mostrar la menor satisfacció a la seva cara.

No recordo haver-la vist riure mai… Durant molt anys ho vaig atribuir al seu nom: pobreta quin dolor dir-se’n!