La sra. Dolores era la responsable de les cambreres i el personal subaltern de l’Escola, també actuava com a portera, i a més exercia d’ogre, ja que controlava a tothom.

Era una dona grassoneta i baixeta, cabell canós i pentinada amb el típic monyo recollit sense ni un cabell fora de lloc. Portava sempre l’uniforme de les cambreres net i polit. Era puntual, ordenada i metòdica, a més d’exigent i terriblement rondinaire, cosa que la feia ser molt temuda per a totes les nenes. Esbroncava a tort i a dret, sense cap tipus de mirament.

A les cuineres i cambreres les feia anar de bòlit i les controlava la feina: neteja d’aules, jardins, patis, menjador, cuina… Les renyava sense cap tipus de mirament quan no portaven l’uniforme correcte o no feien bé la seva feina. Recordo haver vist més d’una cambrera plorar després d’haver parlat amb ella.

A les alumnes ens controlava al milimetre com de netes estaven les bates, si portavem els botons cordats, i sobre tot el cabell recollit en una cua de cavall. Quan no compliem aquestes premises t’emportaves una solemne reprimenda o càstig. No cal dir que ella era la responsable de fer-te fer les feines extres quan et deixaves la bata a casa.

Era capaç d’interrompre una classe per recriminar a alguna de nosaltres qualsevol cosa: potser t’havia vist des de les finestres de l’antic menjador que llençaves un paper a terra, o que t’enfilaves al banc, o que anaves a la placeta… Les mestres mai la desautoritzaven però notàvem que a vegades no compartien amb ella la seva opinió.

Quan ens tocava fer la cantina amb ella era un moment francament delicat ja que a la més mínima et podia caure una bona esbrocada… Malgrat això si ho feies bé també t’ho deia pero sense mostrar la menor satisfacció a la seva cara.

No recordo haver-la vist riure mai… Durant molt anys ho vaig atribuir al seu nom: pobreta quin dolor dir-se’n!