La catifa voladora

(A partir del llibre Moments femenins de la humanitat de Pilar Godayol)

Isabel de Villena (1430-1490)

És una de les escriptores religioses medievals més rellevants. Nascuda al País Valencià el 1430 i filla il·legítima d’Enric de Villena es quedà òrfena als 4 anys i passà la seva infantesa a la cort valenciana de la reina Maria de Castella, qui la va inclinar cap a la vocació religiosa, i als quinze anys entrà de novícia al convent de les Clarisses de València, monestir  de la Trinitat, on anys més tard esdevingué l’abadessa.

El que fa d’Isabel de Villena una dona rellevant per la seva època és l’escriptura de Vita Christ. Segons va posar en relleu Maria Mercè Marçal “és una obra de dona, conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més, feminista, adjectiu que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora i a una obra del segle XV”.

Va escriure aquest llibre a petició de les monges i tracta de la vida de Crist sota una mirada femenina, la protagonista és Maria, i també inclou altres personatge femenins com Magdalena, la samaritana, la cananea, l’adúltera, Marta i Maria, Anna… fins i tot Eva. Sembla que Isabel de Villena vol recuperar Eva i Magdalena, dos símbols de dones pecadores davant dels corrents missògins de l’època que les dibuixava com a responsables de la caiguda dels valors humans.

Isabel de Villena defensa la dignitat del gènere femení i converteix la vida de Crist en una apologia de les dones. Hi ha qui considera aquest llibre com ginecocèntric: escrit per una dona, dirigit a dones, amb protagonistes femenins, difós per a una abadessa i a petició d’una reina. I tot això al segle XV!

(A partir del llibre Moments femenins de la humanitat de Pilar Godayol)

Cristine de Pisan (1364-1430)

Cristine de Pisan és considerada la primera  escriptora professional francesa. Nascuda el 1364 a Venècia, s’instal·là a París de ben petita, quan el seu pare esdevingué conseller reial de Carles V de Valois, qui concedí el privilegi que Chistine fos educada com una princesa.
[…]
Amb 15 anys es casà amb un jove notari del rei. Quan morí el rei, la seva família caigué en desgràcia i el 1389 la pesta s’endugué el jove marit, que la deixà víuda amb tres criatures, la més petitona morí amb pocs dies. […] Davant la nova situació que havia d’afrontar, va decidir tancar-se al seu estudi i començar a escriure per dotar a la família de recursos. No es volia convertir en una vídua desemparada i plorosa, es posà a estudiar i escriure, gairebé sempre encàrrec.

[…]
La seva obra més famosa La ciutat de les dames i sorgeix com una resposta al tractat misògin de difusió estesa a l’època Les lamentacions de Matheòle.  A La ciutat de les dames Christine de Pisan venç l’androcentrisme i sexisme de l’època […] posa sobre la taula una colla de qüestions i de debats totalment en voga sis-cents anys després: la  importància de reconstruir una genelogia històrica de les dones, la necessitat de recuperar les nostres mares intel·lectuals, els arguments a favor i en contra del matrimoni, la vàlua de la castedat i la virginitat, la violaació, la necessitat  de posseir un espai íntim per a escriure, el vincle entre la independència i la creació, la igualtat d’oportunitats entre els hores i les dones, el valor de l’educació de les dones, etc.

Christine de Pisan construieix una ciutat per a nosaltres, “dones de totes les condicions”, perquè siguem “felices” […] Hi ha tants edificis i tantes torres per a construir-hi, com noms de dones per a descobrir.

(A partir del llibre Moments femenins de la humanitat de Pilar Godayol)

Safo (segles VII i VI aC)

La poeta grega Safo va néixer a Eressos, a la costa meridional de l’illa de Lesbos, però pràcticament sempre va viure a Mitilene, durant els segles VII i VI aC. Va camppondre poesia lírica, recollida segles més tard per lletrats alexandrins en nou llibres. És la poeta més rellevant de l’antiga Grècia i Roma. Només ha sobreviscut un terç de la seva obra.

[…]
Segurament ha estat una de les dones que ha fet vessar més tinta al llarg de la història d ela humanitat, per escandalosa, per transgressora, per haver estimat, per ser la primera poeta occidental.

[…]
Safo separa individualitat i col·lectivitat i construeix un jo que canta i plora, desitja i enveja, estima i odia.

[…]
Els poemaris de Safo versen majoritàriament sobre l’amor: els llaços que l’autora nua amb les donzelles; les lamentacions, perquè una d’elles fuig i es fa amiga d’una nois ordinària i rústega; els comiats, qua alguna es casa; els consols, quan troba a faltar l’amiga més volguda; l’estimació del germà i la filla. En la seva obra l’amor és representat amb tots el matisos. Tot plegat, mots que obren les portes de la poesia universal en clau femenina.

(A partir del llibre Moments femenins de la humanitat de Pilar Godayol)

Artemisa Gentileschi (1593-1652)

Autorretrat d’Artemisa Gentileschi

Filla d’un famós pintor caravaggista afincat a Roma va haver d’obrir-se espai al món de la pintura, no pogué entrar mai a l’acadèmia de les arts i oficis de Roma, perque no admetien a dones. Tot i així el seu pare la formà segons els criteris artístics de llum i ombres del barroc i des de molt jove pintà quadres de figures de dones poderoses, així el 1610 pintà Susana i els vells on Susana s’enfronta a uns vells que, per edat i per posició social, se suposa que han de ser justos i rectes però resulta que són lascius i malvats, mentre ella continua essent honrada. Amb 17 anys Artemisa demostrà dominar les tècniques pictòriques i alhora transmetre el desassossec que l’ambient masclista dels col·legues del pare li transmetria en aquells primers moments d’iniciació a la pintura.

El 1612  va ser violada per un col·laborardor del deu seu pare i després d’un llarg judici  es casà amb un altre home i va va marxar a viure a Florència. Aquests fets l’acompanyarien personalment i professionalment tota la vida. Durant aquesta època  va plasmar una colla de personatges feminins de la història i la Biblia: Judit, Ester, Betsabé, Susana, Maria Magdalena, Marta i Maria, Santa Cecília, Cleopatra, Lucrècia, Venus, Minerva i Galatea, eren les seves germanes: les unes amb destins fràgils, les altres dramàtics i fatídics, aquestes dones eren una se de sola, eren ella mateixa.

El 1616 va ser admesa a l’Acadèmia del Disseny de Florència. Això li permeté contacte directe amb la cort dels Mèdici. Augmentaren els seus encàrrecs i els seus quadres, signats sota el nom de Lomi, adquiriren  color, sofisticació i precisió.

El 1618, el seu marit li recriminà que no era una esposa com les altres: sempre estava tancada al taller, que gastava massa en materials… Així que Artemisa decidí marxar de casa  i finalment aconseguí la custòdia de la seva filla. Tornà a Roma on era coneguda per la seva obra i intel·ligència. Les seves pintures d’heroïnes continuaven sent el tema principal: Lucrècia i Cleopatra…

El 1630 marxà a Nàpols on seguí pintant,  impresssionada pel color de les postes de sol, el  color del cel, l’aigua… El 1638 rebé una carta del seu pare des de Londres demanant-li que l’ajudés a enllestir els fescos que estava fent, el pare moriria mesos més tard, i ellà va acabar de pintar els frescos. Tornà a Napols dos anys més tard, ciutat que no se’n mogué fins que el 1652 va morir.

La darrera obra que pinta fou una segona versió de Susana i els vells.

La vida d’aquesta pintora barroca és un exemple de resiliència: superació a les adversitats.