(A partir del llibre Moments femenins de la humanitat de Pilar Godayol)

Artemisa Gentileschi (1593-1652)

Autorretrat d’Artemisa Gentileschi

Filla d’un famós pintor caravaggista afincat a Roma va haver d’obrir-se espai al món de la pintura, no pogué entrar mai a l’acadèmia de les arts i oficis de Roma, perque no admetien a dones. Tot i així el seu pare la formà segons els criteris artístics de llum i ombres del barroc i des de molt jove pintà quadres de figures de dones poderoses, així el 1610 pintà Susana i els vells on Susana s’enfronta a uns vells que, per edat i per posició social, se suposa que han de ser justos i rectes però resulta que són lascius i malvats, mentre ella continua essent honrada. Amb 17 anys Artemisa demostrà dominar les tècniques pictòriques i alhora transmetre el desassossec que l’ambient masclista dels col·legues del pare li transmetria en aquells primers moments d’iniciació a la pintura.

El 1612  va ser violada per un col·laborardor del deu seu pare i després d’un llarg judici  es casà amb un altre home i va va marxar a viure a Florència. Aquests fets l’acompanyarien personalment i professionalment tota la vida. Durant aquesta època  va plasmar una colla de personatges feminins de la història i la Biblia: Judit, Ester, Betsabé, Susana, Maria Magdalena, Marta i Maria, Santa Cecília, Cleopatra, Lucrècia, Venus, Minerva i Galatea, eren les seves germanes: les unes amb destins fràgils, les altres dramàtics i fatídics, aquestes dones eren una se de sola, eren ella mateixa.

El 1616 va ser admesa a l’Acadèmia del Disseny de Florència. Això li permeté contacte directe amb la cort dels Mèdici. Augmentaren els seus encàrrecs i els seus quadres, signats sota el nom de Lomi, adquiriren  color, sofisticació i precisió.

El 1618, el seu marit li recriminà que no era una esposa com les altres: sempre estava tancada al taller, que gastava massa en materials… Així que Artemisa decidí marxar de casa  i finalment aconseguí la custòdia de la seva filla. Tornà a Roma on era coneguda per la seva obra i intel·ligència. Les seves pintures d’heroïnes continuaven sent el tema principal: Lucrècia i Cleopatra…

El 1630 marxà a Nàpols on seguí pintant,  impresssionada pel color de les postes de sol, el  color del cel, l’aigua… El 1638 rebé una carta del seu pare des de Londres demanant-li que l’ajudés a enllestir els fescos que estava fent, el pare moriria mesos més tard, i ellà va acabar de pintar els frescos. Tornà a Napols dos anys més tard, ciutat que no se’n mogué fins que el 1652 va morir.

La darrera obra que pinta fou una segona versió de Susana i els vells.

La vida d’aquesta pintora barroca és un exemple de resiliència: superació a les adversitats.