M’han enviat aquest bonic resum del 2016 i m’agradaria compartir-lo amb vosaltres amb permís del Carles Capdevila, una gran persona, que parla de sentiments i emocions com com pocs.
’16 coses que he après (i compartit) el 2016′, el resum de l’any de @CarlesCapde al @diariAra
http://interactius.ara.cat/llistes/16-coses-que-he-apres-aquest-2016-carles-capdevila
Desitjo us agradi, i us desitjo bon 2017! Un any primer.
Centenari de les versions d’‘Els Pastorets’ de Josep M. Folch i Torres i Ramon Pàmies
La Vanguardia
Josep Playà Maset
25 Desembre 2016
Quan es parla de les tradicions cristianes, una de les més representatives a Catalunya és la d’Els Pastorets. Qui no ha sentit a parlar d’en Lluquet i en Rovelló? O de les converses d’aquests dos rabadans amb en Satanàs i en Llucifer? Els Pastorets es representen des de l’edat mitjana, però fa cent anys es van renovar i van agafar una nova embranzida que explica que actualment se’n facin a tot Catalunya 240 representacions al voltant dels dies de Nadal, a càrrec de 60 grups, amb participació d’unes 6.600 persones, entre actors, cantaires, músics i tècnics. Aquest any entre la primera representació a Ulldecona, l’11 de desembre, i la darrera, el 12 de febrer, al Vendrell, hi hauran passat uns 60.000 espectadors. “En el nostre món, dispers i egoista, apressat i destraler (…) Els Pastorets contenen una colla de valors –i no necessàriament els estrictament religiosos– que, encara ara, són fonamentals a la base de la nostra sociologia cultural”, ha escrit Joaquim Vila Folch.
Enguany és a més una temporada especial perquè se celebren els cent anys de l’estrena de la versió de Josep M. Folch i Torres al Coliseu Pompeia de Barcelona. I l’editorial La Galera ha reeditat Els Pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús de Folch i Torres, en edició revisada pel seu fill Ramon Folch i Camarasa. Sobre l’origen d’aquesta obra s’acaba de publicar també Els Pastorets de Folch i Torres de Carme Tierz (Ed. Mediterrània). El llibre explica com al principi aquesta es feia a l’interior de les esglésies i era interpretada pels mateixos sacerdots, amb pastors i ovelles per tal d’explicar el Misteri de Nadal al poble inculte. El protagonisme del pastors i el seu caràcter còmic va fer que les representacions es traiessin de les esglésies. Sembla que no és fins al 1887 quan apareixen els primers Pastorets en català, els del pare Miquel Saurina. De fet sembla que van servir també per la versió que Frederic Soler, Pitarra, va estrenar al Romea el 1891. La seva versió protagonitzada pels pastors Garrofa i Pallanga va ser censurada per l’Església, no només pel to considerar massa groller, sinó també per l’heterodòxia dels duels verbals entre Satan i Sant Miquel. Però a nivell popular va triomfar fins a l’arribada de la versió de Folch i Torres, un encàrrec dels caputxins, que el va haver de fer en tan sols vuit dies.
Però aquest any és també el centenari de l’estrena a Mataró, a la Sala Cabanyes, d’una altra versió: L’estel de Natzaret, de Ramon Pàmies. Fa pocs dies, a Mataró també es va presentar el que es considera el manuscrit més antic d’Els Pastorets a Catalunya: un text de 1766 Lo acte del Naxament del Niño Jesús, altrament anomenat Los Pastorets signat per Manuel Verdaguer, mestre mataroní. Es tracta d’un llibre en castellà que segueix la tradició dels antics Autos del Nacimiento del segle XVII, però amb anotacions en català. El llibre (ara a l’arxiu de Santa Maria de Mataró) es pot veure ara al Museu de Mataró a l’exposició Qui sóc vull contar-vos…, que commemora el centenari de les representacions. L’exposició presenta partitures originals, cartells d’aquests anys, vestuari i decorats antics, fotos d’època, un teatrí original. Però alhora es poden sentir gravacions de les representacions i fragments de diàlegs i musiques.
L’historiador Héctor López ha localitzat un document que podria contenir la referencia més antiga d’Els Pastorets a Catalunya: un decret de 1678 del bisbe de Barcelona, Alonso de Sotomayor, que prohibeix representacions durant diverses festivitats, i cita Els Pastorets el dia de Nadal.
El centenari del text de Folch i Torres es tanca amb un estudi de Carme Tierz i la reedició de l’original
Foto de dimonis dels Pastorets (c.1933), utilitzada per al cartell de l’exposició del Museu de Mataró
La taula de Nadal
Per Pilar Rahola
La Vanguardia 25 i 26 /12/2016
Un any que vaig fer un d’aquests articles de Nadal en què elogiava les virtuts de la festa, un amic em va dir: “No parlaries amb tanta passió del Nadal si haguessis patit una absència”. Vaig pensar que tenia raó, que el simbolisme del Nadal podia congriar les alegries, tant com aprofundir les penes i, sens dubte, feia més feridores les absències. Quan vaig perdre el pare, aquella frase va adquirir un sentit complet, perquè era cert, aquell Nadal tenia un deix de tristesa que foradava amb fúria les ànsies de felicitat i ens tenyia d’un halo de nostàlgia pregona. Certament, quan la mort d’éssers estimats ha colpit una família, aquestes dates poden ser un territori costerut i hostil.
Tanmateix, si m’ho permeten, voldria donar-li la volta al raonament, amb la prèvia de respectar –com no pot ser altrament– la manera que cadascú té de viure el dolor per l’absència. Tal vegada és la pròpia experiència i, com a pròpia, és intransferible, però crec que el Nadal és una excusa inversa, un gran moment per donar lloc i espai i llum als que han deixat. Cal temps, no cal dir-ho, i el temps no sempre juga a favor, però si el dolor
El Nadal és justament el millor moment per tornar a seure a taula la gent estimada que hem perdut s’ha apaivagat una mica, amb el bàlsam que la vida atorga –a vegades malgrat nosaltres mateixos–, aleshores crec que el Nadal és justament el millor moment per tornar a seure a taula la gent estimada que hem perdut. D’una altra manera, amb un llenguatge vaporós i intangible que va més enllà de les raons i les paraules, relligats tots els presents en una complicitat de sentiments, memòria i vida compartida. El dia que podem tornar a gaudir del Nadal amb els nostres estimats absents, aconseguim viure’ls d’una altra manera, com si el cercle de l’absència es tanqués i donés pas a la presència calma. Amb sinceritat, crec que la força del Nadal, amb el devessall de vida familiar que atorga, és capaç d’aquests miracles que assenten les emocions ferides i ens permeten seguir el camí.
Algú va dir que el Nadal és una gran conspiració de l’amor, i si així es percep, segur que tota absència retorna, troba el seu lloc i ens acompanya. En homenatge a aquesta bella conspiració d’amor, acabo l’article amb el poema Nadala de Miquel Martí i Pol.
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons de la mula i el bou
i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser
de saber-nos germans de l’infant i de tots
en la nit de la gran meravella.
Bon Nadal a tots, als que hi són i als que sempre hi seran, encara que hagin marxat…
Pilar Rahola
La Vanguardia 25 i 26 /12/2016
Pessebre de casa la Roser i el Ramon
Oh Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.
Cor que vols, cor què desitges,
visc en tu, que tota plaus;
tes noies tenen ulls negres,
tes cases tenen ulls blaus.
Si jo et desitjo, sols a mitges,
dóna’m una flor ben lleu,
dóna’m una margarida,
ull de sol, ales de neu.
Josep Carner (1884-1970)
PD: Dedico aquesta entrada a l’Olívia que hem anat a visitar l’exposició de Ramon Casas al Cau Ferrat i hem passsejat prop del mar gaudint d’un dia esplèndit. Ha estat un bàlsam per la meva ansietat.
Un altre any, i com a record del traspàs del Joan Barril, un altre conte.
El present sempre guanya
El dia que el senyor Evangelista Vital, empresari reconegut i poeta de caps de setmana, ca complir seixanta anys, va pensar que ja començava a ser hora d’escriure les seves memòries. L’Evangelista Vital sempre havia viscut sol i no havia tingut ocasió d’explicar a ningú la seva vida. En realitat no se l’havia explicat ni tan sols a ell mateix, potser perquè explicar-se la vida l’hauria deixat instal·lat en una estranya situació de melangia. Si la vida no és altra cosa que la memòria, per què hauria renunciat a recordar?
L’endemà va decidir treballar un parell d’hores menys per dictar les seves memòries. Va pensar en contractar els serveis d’una transcriptora que recolliria les seves evocacions dites en veu alta, però un cop la va conèixer, tan professional i tan distant, va sentir vergonya i va optar per escriure les memòries ell mateix, sense cap mena d’ajuda. Escriure és fer passar el pensament en fila índia pel broc de les paraules. Ho faria així, en acabat, donaria l’original a algun editor amic i en faria una edició reduïda només per poder-la regalar a la gent més propera. Amb un parell de milers de fulls en blanc, l’Evangelista Vital va començar a pouar en els seus records i va començar la feina.
Les primeres planes van ser especialment feixugues.L’Evangelista Vital havia nascut el mateix dia en que la guerra civil s’havia acabat. L’atzar patern havia fet que la seva família fos contradictòria. El pare se n`havia hagut d’anar a l’exili. Però la mare havia decidit quedar-se, perquè els avis materns formaven part amb entusiasme del bàndol dels vencedors. Poca cosa a dir de la infantesa. Molt d’aroma d’encens i molta foscor d’església en aquells anys de plom que per ell i la seva família eren en realitat anys daurats. L’olor del midó de les planxadores i els himnes triomfals cantats de memòria i el gust de la fruita de l’estiu i de la gasolina dels privilegiats que anaven a la casa de vacances amb un exèrcit de cambreres, donzelles i tietes pietoses. Amb un parell de capítols acabava de transcriure els seus primers anys de vida.
Els anys 50 van començar amb un descobriment. Al fons d’un calaix de la tauleta de nit de la mare hi va trobar un plec de cartes que venien de Mèxic. Eren les cartes del pare que preguntava per ell i que mai li havien estat donades. Durant aquests anys de pubertat i adolescència la pila de cartes mexicanes del pare van anar engroixint-se i eren per l’Evangelista Vital un consol i la certesa que algun dia potser el seu pare tornaria o ell aniria a Mèxic i el recuperaria. Estudis amb bones notes i una universitat on va començar a induir que no tot eren flors i violes en aquest país de conquesta. Els avis materns el van posar a treballar d’aprenent en una empresa de filats. Estudis d’enginyeria. Una mica de milícies universitàries i un petó robat a la filla del comandant. L’Evangelista Vital ja havia acabat quatre capítols i no sabia què podia dir més del que ja havia escrit. L’Última carta del seu pare deia que s’havia casat amb una mexicana i que ja no el tornarien a veure.
Un capítol més per explicar com s’havia fet càrrec de l’empresa. Unes ratlles mal girbades per enunciar la venta de l’empresa. Un parell de frases per descriure la que va ser la seva promesa i dues paraules per concloure que ell no estava fet per al matrimoni. L’Evangelista Vital va veure que la seva memòria era molt minsa i que només podia explicar allò que tothom ja sabia. L’èxit empresarial el va destil·lar amb un capítol més. En cinquanta planes ja ho havia dit tot.
Va ser aleshores quan va agafar la agenda i va començar a desgranar la vida del dia abans. Ho va fer minut a minut, segon a segon. Cada instant era una experiència i moltes reflexions. Hora a hora va veure com la vida anava més de pressa que la seva capacitat de plasmar-la sobre el paper. Van trucar a la porta i ell va escriure: Han trucat a la porta. Va entrar Mort i l’Evangelista Vital es va convertir en Evangelista Mortal.
Joan Barril
I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
III
El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
Joan Maragall (1860-1911)
En el sisè aniversari de la mort del meu pare, el recordo amb aquest bonic poema
L’espera
Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.
Joan Margarit
La primera referència de la sardana com a ball rodó i dansa mesclada, apareix sobre el segle XVI a la Crònica del rei Pere el Cerimoniós.
Diuen que la forma rodona de la sardana és d’origen religiós i segurament és una dansa dedicada als deus solars. El fet de donar-se les mans és un signe de solidaritat i unitat entre els dansaires, en la rotllana tothom pot entrar-hi sense exclusió de classes, edat o sexe.
En un inici es ballava dins dels temples, tot i que després van estar prohibides, poc a poc es va popularitzar. En un principi la sardana era curta però no va ser fins la Renaixença que no va arribar fins el seu màxim esplendor.
Pep Ventura i el seu equip: Miquel Pardàs (coreògragf) i Andreu Toron (luthier) foren els veritables creadors i impulsors de la sardana com a dansa de Catalunya.
Pep Ventura reformà la cobla, la música de sardana i la va dotar de melodies populars. La cobla està formada per 11 músics:
Flabiolaire i tamborí
Dues tibles
Dues tenores
Dues trompetes
Un trombó
Dos fiscorns
Un contrabaix
La seva amistat amb Anselm Clavé va fer que introduís música popular a la de la sardana i per aquest motiu arrelà aviat com a simbol de Catalunya.
Miquel Pardàs dansaire i coreògraf expert en danses populars va escriure el Mètode per aprendre a ballar sardanes llargues.
Andreu Toron va dissenyar la tenora com una variant de l’oboè i aviat esdevingué l’instrument bàsic de la cobla.
Hi ha força poetes catalans que han dedicat part de la seva producció a escriure sardanes, i algunes han estat musicades per grans compositors: l’Empordà (Joan Maragall-Enric Morera, Per tu ploro (Joan Maragall-Pep Ventura), l’Emigrant (Jacient Verdaguer-Amadeu Vives), la Santa Espina (Angel Guimerà-Enric Morera), les Fulles seques(Angel Guimerà-Enric Morera)…
De El llibre del Te d’Okakura Kauzo, us adjunto el fragment que fa referència a l’arribada del te a Europa, pag 12.
El primer esment escrit del te a Europa el trobem, segons diuen, en la narració d’un viatger aràbic, que explica com, després del 879, les principals fonts d’ingressos de la ciutat de Canton eren constituïdes pels drets sobre la sal i el te. Marco Polo parla de la destitució d’un ministre de finances xinès per haver augmentat arbitràriament els impostor sobre el te. Va ser en l’apoca de les grans descobertes quan Europa va començar d’informar-se millor de les coses de l’Extrem Orient. A darreries del segle setzè, els holandesos escamparen la veu que a l’Extrem Orient hom feia una beguda deliciosa amb les fulles d’un arbust. Els viatgers Giovanni-Batista Ramsio (1559), L. Almeida (1576), Mafferro (1558), Tareira (1610) també parlen del te. En aquest últim any, vaixell de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals dugueren a Europa el primer te, que va ser conegut a França l’any 1636, i arribà a Russia el 1638. El 1650, Inglaterra l’acollí i en parla com d'”una excel·lent beguda aprovada per tots els metges xinesos, que els xinesos anomenen txa, i les nostres nacions tal, alias tee”
Més informació del te a Europa
Es diu que el te va arribar a Europa gràcies als holandesos que a principis del segle XVII van portar, primer des del Japó el te verd i més tard des de la Xina. Des d’Holanda va passar a Alemanya, França i Anglaterra, on es va popularitzar. Els anglesos es van fer amb el comerç del te i van fundar la Companyia d’Indies.
En el segle XIX el comerciant de te Thomas Lipton va perfeccionà el negoci de te i va començar a vendre mescles de te que estaven empaquetades amb el seu nom.
Els russos van començar a beure te en el segle XVII, però el seu consum no es va extendre fins a principis del segle XIX.
Són grans bebedors de te negre i te verd, que acostumen a prendre sense llet i sucre, tot i que abans de començar a prendre’l es posen a la bona un terròs de sucre o una cullerada de melmelada.
A totes les llars ruses es troba el samovar un estri per escalfar l’aigua, d’origen mongol. A la part inferior hi ha un recipient metàl·lic on s’escalfa l’aigua, i mitjançant un tub, l’aigua ascendeix fins la tetera on es prepara la infusió.
L’hivern passat vaig descobrir la marca de tes rusos Kusmi Tea, el seu refinament en el gust et fa adonar que en els tes també existeix el luxe. Establerta a Sant Petersburg el 1867 ara ja a les principals ciutats del món. Les seves tendes són com joieries.
La catifa voladora 