Un altre any, i com a record del traspàs del Joan Barril, un altre conte.

El present sempre guanya

El dia que el senyor Evangelista Vital, empresari reconegut i poeta de caps de setmana, ca complir seixanta anys, va pensar que ja començava a ser hora d’escriure les seves memòries. L’Evangelista Vital sempre havia viscut sol i no havia tingut ocasió d’explicar a ningú la seva vida. En realitat no se l’havia explicat ni tan sols a ell mateix, potser perquè explicar-se la vida l’hauria deixat instal·lat en una estranya situació de melangia. Si la vida no és altra cosa que la memòria, per què hauria renunciat a recordar?

L’endemà va decidir treballar un parell d’hores menys per dictar les seves memòries. Va pensar en contractar els serveis d’una transcriptora que recolliria les seves evocacions dites en veu alta, però un cop la va conèixer, tan professional i tan distant, va sentir vergonya i va optar per escriure les memòries ell mateix, sense cap mena d’ajuda. Escriure és fer passar el pensament en fila índia pel broc de les paraules. Ho faria així, en acabat, donaria l’original a algun editor amic i en faria una edició reduïda només per poder-la regalar a la gent més propera. Amb un parell de milers de fulls en blanc, l’Evangelista Vital va començar a pouar en els seus records i va començar la feina.

Les primeres planes van ser especialment feixugues.L’Evangelista Vital havia nascut el mateix dia en que la guerra civil s’havia acabat. L’atzar patern havia fet que la seva família fos contradictòria. El pare se n`havia hagut d’anar a l’exili. Però la mare havia decidit quedar-se, perquè els avis materns formaven part amb entusiasme del bàndol dels vencedors. Poca cosa a dir de la infantesa. Molt d’aroma d’encens i molta foscor d’església en aquells anys de plom que per ell i la seva família eren en realitat anys daurats. L’olor del midó de les planxadores i els himnes triomfals cantats de memòria i el gust de la fruita de l’estiu i de la gasolina dels privilegiats que anaven a la casa de vacances amb un exèrcit de cambreres, donzelles i tietes pietoses. Amb un parell de capítols acabava de transcriure els seus primers anys de vida.

Els anys 50 van començar amb un descobriment. Al fons d’un calaix de la tauleta de nit de la mare hi va trobar un plec de cartes que venien de Mèxic. Eren les cartes del pare que preguntava per ell i que mai li havien estat donades. Durant aquests anys de pubertat i adolescència la pila de cartes mexicanes del pare van anar engroixint-se i eren per l’Evangelista Vital un consol i la certesa que algun dia potser el seu pare tornaria o ell aniria a Mèxic i el recuperaria. Estudis amb bones notes i una universitat on va començar a induir que no tot eren flors i violes en aquest país de conquesta. Els avis materns el van posar a treballar d’aprenent en una empresa de filats. Estudis d’enginyeria. Una mica de milícies universitàries i un petó robat a la filla del comandant. L’Evangelista Vital ja havia acabat quatre capítols i no sabia què podia dir més del que ja havia escrit. L’Última carta del seu pare deia que s’havia casat amb una mexicana i que ja no el tornarien a veure.

Un capítol més per explicar com s’havia fet càrrec de l’empresa. Unes ratlles mal girbades per enunciar la venta de l’empresa. Un parell de frases per descriure la que va ser la seva promesa i dues paraules per concloure que ell no estava fet per al matrimoni. L’Evangelista Vital va veure que la seva memòria era molt minsa i que només podia explicar allò que tothom ja sabia. L’èxit empresarial el va destil·lar amb un capítol més. En cinquanta planes ja ho havia dit tot.
Va ser aleshores quan va agafar la agenda i va començar a desgranar la vida del dia abans. Ho va fer minut a minut, segon a segon. Cada instant era una experiència i moltes reflexions. Hora a hora va veure com la vida anava més de pressa que la seva capacitat de plasmar-la sobre el paper. Van trucar a la porta i ell va escriure: Han trucat a la porta. Va entrar Mort i l’Evangelista Vital es va convertir en Evangelista Mortal.

Joan Barril