La primera referència de la sardana  com a ball rodó i dansa mesclada, apareix sobre el segle XVI a la Crònica del rei Pere el Cerimoniós.

Diuen que la forma rodona de la sardana és d’origen religiós i segurament és una dansa dedicada als deus solars. El fet de donar-se les mans és un signe de solidaritat i unitat entre els dansaires, en la rotllana tothom pot entrar-hi sense exclusió de classes, edat o sexe.

En un inici es ballava dins dels temples, tot i que després van estar prohibides, poc a poc es va popularitzar. En un principi la sardana era curta però no va ser fins la Renaixença que no va arribar fins el seu màxim esplendor.

Pep Ventura i el seu equip: Miquel Pardàs (coreògragf) i Andreu Toron (luthier) foren els veritables creadors i impulsors de la sardana com a dansa de Catalunya.

Pep Ventura reformà la cobla, la música de sardana i la va dotar de melodies populars. La cobla està formada per 11 músics:

Flabiolaire i tamborí
Dues tibles
Dues tenores
Dues trompetes
Un trombó
Dos fiscorns
Un contrabaix

La seva amistat amb Anselm Clavé va fer que introduís música popular a la de la sardana i per aquest motiu arrelà aviat com a simbol de Catalunya.

Miquel Pardàs dansaire i coreògraf expert en danses populars va escriure el Mètode per aprendre a ballar sardanes llargues.

Andreu Toron va dissenyar la tenora com una variant de l’oboè i aviat esdevingué l’instrument bàsic de la cobla.

Hi ha força poetes catalans que han dedicat part de la seva producció a escriure sardanes, i algunes han estat musicades per grans compositors: l’Empordà (Joan Maragall-Enric Morera, Per tu ploro (Joan Maragall-Pep Ventura), l’Emigrant (Jacient Verdaguer-Amadeu Vives), la Santa Espina (Angel Guimerà-Enric Morera), les Fulles seques(Angel Guimerà-Enric Morera)…