La taula de Nadal
Per Pilar Rahola
La Vanguardia 25 i 26 /12/2016

Un any que vaig fer un d’aquests articles de Nadal en què elogiava les virtuts de la festa, un amic em va dir: “No parlaries amb tanta passió del Nadal si haguessis patit una absència”. Vaig pensar que tenia raó, que el simbolisme del Nadal podia congriar les alegries, tant com aprofundir les penes i, sens dubte, feia més feridores les absències. Quan vaig perdre el pare, aquella frase va adquirir un sentit complet, perquè era cert, aquell Nadal tenia un deix de tristesa que foradava amb fúria les ànsies de felicitat i ens tenyia d’un halo de nostàlgia pregona. Certament, quan la mort d’éssers estimats ha colpit una família, aquestes dates poden ser un territori costerut i hostil.

Tanmateix, si m’ho permeten, voldria donar-li la volta al raonament, amb la prèvia de respectar –com no pot ser altrament– la manera que cadascú té de viure el dolor per l’absència. Tal vegada és la pròpia experiència i, com a pròpia, és intransferible, però crec que el Nadal és una excusa inversa, un gran moment per donar lloc i espai i llum als que han deixat. Cal temps, no cal dir-ho, i el temps no sempre juga a favor, però si el dolor

El Nadal és justament el millor moment per tornar a seure a taula la gent estimada que hem perdut s’ha apaivagat una mica, amb el bàlsam que la vida atorga –a vegades malgrat nosaltres mateixos–, aleshores crec que el Nadal és justament el millor moment per tornar a seure a taula la gent estimada que hem perdut. D’una altra manera, amb un llenguatge vaporós i intangible que va més enllà de les raons i les paraules, relligats tots els presents en una complicitat de sentiments, memòria i vida compartida. El dia que podem tornar a gaudir del Nadal amb els nostres estimats absents, aconseguim viure’ls d’una altra manera, com si el cercle de l’absència es tanqués i donés pas a la presència calma. Amb sinceritat, crec que la força del Nadal, amb el devessall de vida familiar que atorga, és capaç d’aquests miracles que assenten les emocions ferides i ens permeten seguir el camí.

Algú va dir que el Nadal és una gran conspiració de l’amor, i si així es percep, segur que tota absència retorna, troba el seu lloc i ens acompanya. En homenatge a aquesta bella conspiració d’amor, acabo l’article amb el poema Nadala de Miquel Martí i Pol.

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons de la mula i el bou
i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser
de saber-nos germans de l’infant i de tots
en la nit de la gran meravella.

Bon Nadal a tots, als que hi són i als que sempre hi seran, encara que hagin marxat…

Pilar Rahola
La Vanguardia 25 i 26 /12/2016

Pessebre de casa la Roser i el Ramon