L’apartament on estem està situat al districte de Westwood a prop de la UCLA, a uns 20 minuts amb bus o cotxe. Està en una zona molt tranquil·la on tot són apartaments i casetes d’un pis d’alçada. Entre mig dels apartaments hi ha moltes plantes, arbres i gespa. Això sí les construccions no segueixen cap norma ni pla d’urbanisme. La majoria son fetes amb fusta i amb una àmplia zona d’aparcament al costat, o a sota els apartaments, com el nostre.
L’apartament és el que aquí es diu one-bedroom, i consta d’un saló-menjador amb cuina americana, una habitació i un bany; un parell d’armaris molt grans. A més tenim un balconet…
L’Artur el va llogar buit i s’ha dedicat a comprar tot el necessari: llit, taula, quatre cadires, estris de cuina, roba de casa, sofà, planxa i electrodomèstics bàsics.
La cuina té de tot: neverassa, fogons, forn, rentaplats!! També tenim rentadora i secadora encara que estan en un quartet comú i accessible a tots els llogaters. Aquestes màquines funcionen amb monedes.
Com podeu veure estem com reis; tot i que això fa falta, tenir l’apartament acollidor ja que fora tot és inòspid.
Bé, us deixo, he de preparar el gaspatxo i després pollastre amb escamarlans!
Demà estem convidats a una “party”; una festa de presentació a casa d’un company de la Universitat. També anirem d’excursió a les Muntanyes; no sé quines, per aquí no se’n veu cap!
Ja fa quatre dies que vaig arribar a LA i avui és el primer moment que tinc per escriure una mica. Espero que tot vagi molt bé per casa.
Respecte el meu periple començaré pel viatge.
Em vau deixar al Prat i després de creuar la duana vaig esperar el meu vol. A les vuit del matí sortiem de BCN. A l’avió ens van donar un esmorzar… Dues hores més tard i després d’una becaina vaig arribar a London. Havia de canviar d’avió i de terminal: cap problema. Tot estava molt ben senyalitzat. A les 12:15 sortia cap a LA. L’avió era immens: un d’aquells de deu persones per fila i jo estava a la fila 52! El vol de London-LA va anar passant: amb onze hores es poden fer moltes coses: dormir, llegir, escoltar el casset, mirar les pel·lícules que et posen, beure, menjar, avorrir-te… tornar a dormir, menjar, beure… En fi, tot això és el que vaig fer.
Quan faltaven dues hores per arribar em vaig aixecar del seient i per una finestreta de l’avió vaig veure tot el Gran Cañon del Colorado, quina visió tan meravellosa! Jo no sabia què era, i després m’ho van dir. En mig del desert vaig veure Las Vegas, també m’ho van dir. Poc a poc ens acostavem a LA, havent enderrarit vuit hores els rellotges. Això significava que tot i ser les 23:00h de la nit pel nostre cos, a fora feia al sol de les 15:00h del migdia.
Un cop arribàrem a LA, pasadíssos, escales mecàniques, tapíssos… I al final la duana. Jo ja estava tota arrugada del viatge. Em va tocar un agent de policia que no em va posar cap pega. Després de recollir les bosses i no poder pendre cap carret portamaletes per no tenir ni una moneda, vaig anar cap a la sortida. Va ser l’estona més pesada. Hi havia una rampa i s’havia de pujar i jo amb els dos embalums. Lluny vaig veure l’Artur. Vaig deixar una bossa a terra i li vaig donar l’altra. Després vaig anar a recollir l’altra bossa i vaig poder saludar-lo. Més endavant, tot passat la barrera ens vam trobar: jo estava mig zombie: la son, el cansament, el viatge, l’avió… i sobre tot les emocions: la seva presència em semblava que era un somni. Sort que estava molt content i va carregar les maletes. Una gran bandera americana i la foto de Tom Bradley l’alcalde de LA em donaven la benvinguda.
Ja a casa m’esperava un ram de flors, i una copa d’un xampany californià més dolent que el pebre! Aviat vaig menjar: no sé si sopar, esmorzar o sopar: una amanida i un fricandó boníssim, i fruita. Vam estar xerrant fins tard. Després d’estar 27 hores “dempeus” i vestida vaig anar a dormir… Sort que no em vaig anar a dormir de seguida sinó hagués estat fotut!
Em diuen que Los angeles (o més ben dit el Great Los Angeles) és un quadrat de 100km per 100km. Imagina’t. El curiós del cas és que gairebé tots els llocs són iguals. En qualsevol indret, trobes cases baixes, d’un o dos pisos, amb un petit jardinet davant. Alguna casa unifamiliar, com si fos un xalet d’una urbanització, sols que dins d’una ciutat de 10 milions d’habitants. Els carrers acostumen a ser petits i tranquils, però cada 6 o 7 carrers petits, apareix una avinguda gran amb molt de tràfic. Aquí es concentren els comerços: hipermercats, venda de cotxes de segona mà, Burger Kings… Tots ells amb els seus grans parkings (“free for the costumers”, of course). Així és qualsevol part d’aquesta ciutat, tret de certes excepcions. D’aquestes te’n parlaré en una altra carta (així mantinc l’emoció). El resultat de tot plegat és una ciutat enorme però tranquil·la, on un sempre creu que està a les afores de la ciutat encara que siguis davant de l’ajuntament, una ciutat sense personalitat, sense signes d’identitat. Potser això és l’”american way of life”. Menudo timo!
No obstant, m’he adaptat bastant bé. He fet un parell d’amics, em trobo bé al pis. I aquesta tarda arriba la Violant! Intento no pensar-hi gaire, però em fa patir que no estigui a gust, que no li agradi el lloc. I és que això és com anar a la lluna, no té res a veure amb les ciutats europees. Ara que, com ella és tan marxosa, potser acabarà fent el català llengua oficial a Califòrnia. Ja veurem!
Treballo bastant i també em diverteixo molt. La gent que un troba pel carrer ja és tot un espectacle. De qualsevol procedència: mexicans, coreans, italians, iranies, filipins, rusos, sudafricans, xinesos, suecs… i algun americanet despistat.
Van vestits absolutament informals, al pur estil californià: bermudes, una samarreta llampant i unes bambes que arribaven a mitja cama. Són unes bambes enormes, amb uns cordons que bé podrien ser cordes d’escalar, de colors increïbles: groc elèctric amb ratlles rosa. En fi, és difícil d’explicar. De vegades, no ho puc evitar i em faig un tip de riure.
Tal dia com avui del 1990, avui fa 30 anys, arribava a Los Angeles per viure-hi gairebé un any.
Des del moment que a Barcelona vaig posar el peu a l’avió sabia que estava vivint una experiència única i que l’havia d’assaborir des d’aleshores. I així va ser, recordo amb molt afecte i estima l’estada a LA.
Rètol publicitari al mig de LA, de nit l’aixeta mal tancada ens recordava que la ciutat mai dormia…
Durant tot el temps que vaig estar allà vaig escriure un munt de cartes a la família i amics. El correu postal: carta, sobre aeri i segell era el que aleshores es feia… I de les moltes que vaig escriure encara guardo les que vaig enviar als Pares, a l’Emma i a la Llum.
Obro una nova secció a La Catifa Voladora que es diu Cartes des de LA, on aniré publicant fragments de les cartes amb les impresssions de la ciutat, el continent, la gent… i com vam viure des de la llunyania els fets que s’esdevenien a Catalunya a l’inici de la dècada dels 90 del segle passat.
Amb la Diana i l’Anna ens haviem comprat tots els àlbums de les seves tires i ens els passàvem com si es tractes de droga… Ens haviem arribat a aprendre algunes tires i diàlegs de memòria i que al llarg de la meva vida els he vist reflectits en múltiples situacions…
Els seus llibres han estat traduïts a 26 idiomes i a Argentina se h’han venut més de 20 milions d’exemplars.
Avui tots diem adeu a Quino, sobre tot els teus afligits, Mafalda, Guille, Susanita, Felipe, Manolito, Miguelito i Libertad.
S’han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d’un desordre
que s’endinsa en la greu comprensió de l’hivern.
No, aquest conte no estava en el llibre d’Apel·les Mestres, però és una història amb tanta poesia i tendresa que la crec capaç de no desentonar de tot amb el repertori anterior.
Seguíem tots dos gairebé en la mateixa postura del començament, potser una mica hipnotitzats: ell per la curiositat d’escoltar-me i jo per l’esforç immens que em representava anar posant en ordre un trencaclosques mig oblidat de cançons, dibuixos, circumstàncies i anècdotes, tenint cura que tot plegat no resultés monòton sinó agradable per al meu oient.
Estic acabant el meu “índex”… El llibre que tant intensament li he comentat ja ha tombat la seva darrera plana. A més: quantes hores fa que som ací?
El pacte de no mirar el rellotge l’hem de complir fins al nostre comiat -digué el meu company amb to quasi imperatiu- I perdoni que no li he preguntat cap vegada si estava cansada de parlar, cuito a dir-li que jo escoltant-la he passat una estona breu, ràpida, inoblidable… Sembla que clareja, la lluna ja no destaca tant. Tornarem a veure’ns algun dia? -preguntà ell, afirmà, millor dit.
Què vol que li contesti! L’experiència m’ensenya que a vegades hi ha desenganys si retrobem una persona fora de l’escenari que li havia atorgat aquella peculiar situació. El nostre marc ha estat aquest: primer el concert, després el tema de pregona bellesa que ens hem trobat com un privilegi sorprenent i inesperat, mai més el tindrem a l’abast!
La meva resposta potser fou una mica dura, però realista. Ell semblà que no volia claudicar:
Ens veurem en altres concerts, n’estic segur. Però és veritat, cap més tindrà el llarg epíleg del d’aquesta nit, immersa en emocions difícilment repetibles.
Les notes dels primers compassos del Preludi de Debussy tornaren a commoure’m. L’amic, feia unes hores inconegut, es posà dret tot prenent amb la mà esquerra l’aparellet lluent i pla que havia aconseguit un perfecte enregistrament.
El moment era tens, inexplicable. Dempeus un davant de l’altre.
La lluna era un plat d’argent damunt unes tovalles esteses de color blau cel. Els nostres rostres tenien l’expressió de quan veus en l’altre un vell amic, aquest és el miracle de la comunicació!
Vaig agafar-li el braç dret i sense adonar-me’n tenia la seva mà entre les meves. Tan freda que em va causar una esgarrifança. Me la vaig apropar als llavis, poc a poc, amb veritable unció, amb respecte. Els ulls plens de llàgrimes l’anaven humitejant. Mentre passava per la memòria aquell soldadet que tornà amb la mà morta, de la guerra…
L’esquartarament dels cavalls… La nina esbotzada… Però també el record del jardí i les roses… I el nen que per fi ja sabia qui eren els Reis (*)… El nen Jesús adormit… L’explosió de claror i ginesta dalt de la muntanya que cada u ha de pujar amb optimisme…
Amb delicadesa ell agafà la mà xopa de tants records i la tornà al seu lloc. Havia deixat el magnetòfon minúscul damunt del banc, del “nostre banc”, les notes de La noia dels cabells de lli rajaven subtilment de l’aparell.
Ell el prengué i començà a allunyar-se. Les tecles agudes del piano vibraven cada vegada més distanciades de mi.
Tan lleus que gairebé no se sentia res…
Tan lleus, que jo ja no sentia res…
FI
(*) Aquest darrer conte es publicarà la Nit de Reis del 2021
L’únic parent que tenien era un nebot. Ja havien intentat guanyar-se’l, fer-se’l seu, ja, però era un xicot impossible.
Gràcies a Déu allà no s’hi perdia gaire. Ho havia fet feia anys de venir sovint a veure’ls, quan morí la germana de la Paca, la mare del noi. Però fill meu, “allò” era un huracà, un terremoto que en deia en Magí.
– Tia, de frontispici, deixi’m tirar les persianes amunt!!
I tot dient “deixi’m”, ja les havia aixecat.
Un instant! Exagerat el xicot! Oh, i a banyar-nos! A ofegar-nos, voldràs dir, cap de trons, un pom de l’escala tens per cap, Francesc. Poc es podia pensar que ta tia quan et posà el seu nom arribessis a ser tan diferent d’ella!
– Oncle Magí, per què no anem a banyar-nos? Vostè que té cotxe, d’ací a Castelldefels és un instant!
Sí, sí, es veu que la Sra. Paca en apadrinar el nadó i atorgar-li el seu patronímic havia volgut també traspassar-li els seus efluvis d’antipatia, cor agre, manca del sentit de l’humor, espessor i altres virtuts, de les quals ella n’estava tan cofoia.
Sort que de mica en mica, la tromba del Francesc, el cabra boja de nebot, anà distanciant les vistes. De vegades semblava que en Magí s’ho passés bé recordant a la seva dona les males estones provocades pel parent:
-Tu… Recordes aquell dia que els d’aquí el costat es barallaven per la bicicleta i s’escometien a trompades? Quan vaig veure el “teu” nebot que anava a descompartir-los…! I com rebia, ell també, el beneit! Fort, pensava jo, aprendràs de cop a posar-te a redemptor, Don Quijote de pega!
-Sí -responia la Paca-. Però l’endemà vingué la Sra. Mercè a donar-nos les gràcies. Diu que si no s’hi posa en Francesc, s’haguessin matat!
– Doncs si que s’haguessin matat, recasquinpace -responia en Magí amb un català disfressat i un llatí d’oïdes.
-Sí, Magí, sí, tens raó.
I tornava a veure’l dalt del pòdium de vencedor victoriós, i estarrufat com un gall dindi. Quin marit! Quina clarividència, senyor!
Un dia, la Sra Paca va obrir una altra escletxa. No per xafardejar a fora, sinó en els seus sentiments plens crostes. Ni sap com va ser: estava estenent la roba dalt del terradet, i aquell aire fresc… potser una flauta que se sentia de lluny assajant el Santa nit, qui sap si les rialles dels infants de la torre del costat que tenien vacances i esmorzaven en una tauleta sota una parra esplomissada i ella podia contemplar-los a pleret…
Quan fou la darrera vegada que vingué en Francesc? Ah, sí, ja recordo! Va ser al·lucinant! Mentre, anava rumiant com posar les agulles d’estendre a unes tovalles blanquíssimes que feien encara olor de lleixiu. Va ser horrorós. Sí, ens vam discutir, ens vam barallar, com es va posar! És un maleducat, no ens tenia respecte de res… Va dir… Sí, que semblaven DOS CARGOLS tancats a la closca. Que ja podia tronar i ploure, que el món, que la fam, que si els infants desnodrits. Què deia…? Si no l’enteniem! Oh, i torna-hi amb lo dels cargols… Aquests mitjons no sé ni per on sargir-los.
La Sra. Paca anava estenent, barrejant l’avui, el present, amb la filípica del nebot.
-Ara mateix, s’acosta Nadal. Sí que estem bé en Magí i jo solets, sí…
Però l’any passat, en Francesc fins i tot em va fer plorar, em va emocionar. Va trucar i en entrar ja cantava a crits el Fum-fum-fum. I va aixecar totes les persianes i va desembolicar un paquetot que portava i en va treure unes figures de pessebre i damunt el bufet en un moment el va fer, amb molsa i tot! I ens deia: canteu, canteu, és Nadal! És ben boig. No obstant això, em sembla que en Magí també estava content d’aquella invasió.
Però vam quedar disgustats. En anar-se’n em va fer un petó i em demanà que li telefonés. Ja em pot esperar assegut que li telefoni assegut. On he d’anar a telefonar? Ja ho diu en Magí: “Quin invent més nefast, el telèfon! Se’t posa a casa, t’interromp quan menges, té dret a fer-te aixecar del llit… Fora el telèfon!”.
I fora telèfon. Era veritat que no el necessitaven, MAI.
El cove ja era buit. La Sra. Paca baixava amb recança les escales. En entrar al menjador va veure en Magí, amb la porta mal ajustada del bany, com s’afaitava. Amb la cara plena de bromera destacaven uns llavis prims i vermells.
-Magí… no sé… com que he pensat que s’acosta Nadal, que allò d’en Francesc va ser una criaturada. Estarem molt sols…
Ai, el Sr. Magí semblà més gall dindi que mai. De poc no es fa un estropell amb la navalla.
-Ja baixes del burro…? A aquell poca-solta vols convidar? Tu mateixa, al cap i a la fi és de la teva banda.
Per una intuïció -no en va feia tants anys que vivien juntets- la Sra. Paca comprengué que en Magí desitjava, tant o més que ella, que aquell raig de llum d’en Francesc tornés a aquelles parets grises i silencioses. De puntetes sortí per la porta del jardí i s’atreví a anar a la torre del costat.
Com si implorés una gràcia de caritat, demanà si li deixaven telefonar. La Sra. Mercè, somrient, l’acompanyà cap dins… Fora el jardí, els infants feien rotllana amb nens d’altres veïns i cantaven a ple cor: “Cargol treu banya, puja a la muntanya!”
La Sra. Paca, instintivament es posà ambdues mans als costats del front. Potser sí que ella en aquell moment trencava la muralla de bava que obstruïa la seva closca i espiritualment dues antenes començaven a adonar-se que fora d’ells hi havia vida, alegria, cançons, nens i una senyora afectuosa assenyalant un aparell que acabaria de fer el miracle:
-Aquí té el telèfon, Sra. Paca. Vostè mateixa, jo vaig al jardí, que ara em tocava parar a mi.
Croissant [mot francès ‘creixent’, pastís vienès (1689) en record de la victòria contra els turcs, amb al·lusió a l’ensenya turca de la ‘mitja lluna’]
La ciutat de Viena va ser durant els segles XVI i XVII un baluard de la cristiandat, atacat diverses vegades pels turcs fins que els vienesos els van fer fora definitivament l’any 1689. Sembla que a partir d’aleshores, algun pastisser de la ciutat, per celebrar la victòria, devia elaborar una pasta que representava l’emblema dels vençuts: la mitja lluna creixent (croissant, en francès). La tradició de menjar-se’l amb el cafè o el cafè amb llet del matí es va anar estenent per França, Espanya, Itàlia…
Avui a darrera hora del vespre he rebut un missatge comunicant-me la mort del Manel, el Manel Pousa, el pare Manel. He tingut una esgarrifança: perdre al Manel és perdre una baula de la meva vida.
El conec des de fa gairebé 50 anys, aleshores jo anava a l’esplai del Club Oriols a la Parròquia de Sant Josep Oriol, i ell era el responsable de l’esplai. Ens acompanyava a les excursions de cap de setmana, a les colònies a l’estiu, a setmana santa… i es preocupava de la nostra educació com a joves i adolescents.
Recordo que quan el 1975 el van ordenar sacerdot van fer una col·lecta entre tothom i li van regalar un vespino vermell que també ens l’emportàvem de colònies, i cada matí anava a buscar el pa al poble, o a fer altres encàrrecs.
Amb ell reiem molt, era molt ingeniós i força transgressor, però a l’hora de pencar, no hi havia qui s’escaquegés amb ell. Les misses eren disteses, i començavem donant-nos la pau, a vegades ni llegia totes les lectures, l’evangeli i prou, i isi hi havia hagut un problema entre els companys en parlavem allà.
El recordo en una excursió a Sant Segimón del Montseny, que va ploure el que no està dit, no portava anorac i es va fer un impermeable amb bosses de brossa.Vam acabar tots enfangadissims i el lema era: Tots ben guarros! i no importava com de mullats i enfangats estavem tots.
A l’esplai tothom li deia el Manel, a casa ma mare em va preguntar qui era aquest Manel del qual en parlàvem les germanes i al dir-li que era el sacerdot de l’esplai, aleshores ens va dir que li haviem de dir mossèn Manel. Per a mi sempre serà el Manel. Des de fa anys ha esdevingut el Pare Manel i per allà on ha passat s’ha preocupat de dignificar la vida dels altres sobre tot els més desfavorits.
Mai ens hem perdut la pista i sempre hem estat en contacte. Des de sempre he col·laborat a les seves accions: colònies per nens, esplais, ara un club de fútbol, ara el repàs, els casals d’estiu. Recordo anar-lo a animar a les maratons que corria i fer-li l’avituallament d’una punta a una altra de Barcelona.
Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una trucada d’ell, resulta que volia trucar a unaltre i em va trucar a mi. Vam estar xerrant una estona del confinament, l’estiu… A l’acabar em va dir a principis de setembre et truco i parlem.
Los Angeles 14/10/1990
La catifa voladora 