Amistat de tardor

Fulles de pollancre

Amistat de tardor

S’han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d’un desordre
que s’endinsa en la greu comprensió de l’hivern.

 

Joan Margarit

https://www.joanmargarit.com/es/amistad-de-otono/amistat-de-tardor-2/

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Amistat de tardor

  1. Griselda Gasulla ha dit:

    Margarit, tan trist, tan colpidor, tan bell

  2. LOLA ABELLÓ PLANAS ha dit:

    Que bonic és aquest poema, potser perquè m’agrada la tardor? perquè tinc un arbre que deixa anar les seves fulles i no les recullo? Potser perquè m’agrada la poesia del Margarit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s