Los Angeles 14/10/1990

Estimats tots,

Ja fa quatre dies que vaig arribar a LA i avui és el primer moment que tinc per escriure una mica. Espero que tot vagi molt bé per casa.

Respecte el meu periple començaré pel viatge.

Em vau deixar al Prat i després de creuar la duana vaig esperar el meu vol. A les vuit del matí sortiem de BCN. A l’avió ens van donar un esmorzar… Dues hores més tard i després d’una becaina vaig arribar a London. Havia de canviar d’avió i de terminal: cap problema. Tot estava molt ben senyalitzat. A les 12:15 sortia cap a LA. L’avió era immens: un d’aquells de deu persones per fila i jo estava a la fila 52! El vol de London-LA va anar passant: amb onze hores es poden fer moltes coses: dormir, llegir, escoltar el casset, mirar les pel·lícules que et posen, beure, menjar, avorrir-te… tornar a dormir, menjar, beure… En fi, tot això és el que vaig fer.

Quan faltaven dues hores per arribar em vaig aixecar del seient i per una finestreta de l’avió vaig veure tot el Gran Cañon del Colorado, quina visió tan meravellosa! Jo no sabia què era, i després m’ho van dir. En mig del desert vaig veure Las Vegas, també m’ho van dir. Poc a poc ens acostavem a LA, havent enderrarit vuit hores els rellotges. Això significava que tot i ser les 23:00h de la nit pel nostre cos, a fora feia al sol de les 15:00h del migdia.

Un cop arribàrem a LA, pasadíssos, escales mecàniques, tapíssos… I al final la duana. Jo ja estava tota arrugada del viatge. Em va tocar un agent de policia que no em va posar cap pega. Després de recollir les bosses i no poder pendre cap carret portamaletes per no tenir ni una moneda, vaig anar cap a la sortida. Va ser l’estona més pesada. Hi havia una rampa i s’havia de pujar i jo amb els dos embalums. Lluny vaig veure l’Artur. Vaig deixar una bossa a terra i li vaig donar l’altra. Després vaig anar a recollir l’altra bossa i vaig poder saludar-lo. Més endavant, tot passat la barrera ens vam trobar: jo estava mig zombie: la son, el cansament, el viatge, l’avió… i sobre tot les emocions:  la seva presència em semblava que era un somni. Sort que estava molt content i va carregar les maletes. Una gran bandera americana i la foto de Tom Bradley l’alcalde de LA em donaven la benvinguda.

Ja a casa m’esperava un ram de flors, i una copa d’un xampany californià més dolent que el pebre! Aviat vaig menjar: no sé si sopar, esmorzar o sopar: una amanida i un fricandó boníssim, i fruita. Vam estar xerrant fins tard.  Després d’estar 27 hores “dempeus” i vestida vaig anar a dormir… Sort que no em vaig anar a dormir de seguida sinó hagués estat fotut!

Us estimo

Violant