Fi del concert: Comiat

La noia dels cabells de lli - portada

Comiat

No, aquest conte no estava en el llibre d’Apel·les Mestres, però és una història amb tanta poesia i tendresa que la crec capaç de no desentonar de tot amb el repertori anterior.

Seguíem tots dos gairebé en la mateixa postura del començament, potser una mica hipnotitzats: ell per la curiositat d’escoltar-me i jo per l’esforç immens que em representava anar posant en ordre un trencaclosques mig oblidat de cançons, dibuixos, circumstàncies i anècdotes, tenint cura que tot plegat no resultés monòton sinó agradable per al meu oient.

  • Estic acabant el meu “índex”… El llibre que tant intensament li he comentat ja ha tombat la seva darrera plana. A més: quantes hores fa que som ací?
  • El pacte de no mirar el rellotge l’hem de complir fins al nostre comiat -digué el meu company amb to quasi imperatiu- I perdoni que no li he preguntat cap vegada si estava cansada de parlar, cuito a dir-li que jo escoltant-la he passat una estona breu, ràpida, inoblidable… Sembla que clareja, la lluna ja no destaca tant. Tornarem a veure’ns algun dia? -preguntà ell, afirmà, millor dit.
  • Què vol que li contesti! L’experiència m’ensenya que a vegades hi ha desenganys si retrobem una persona fora de l’escenari que li havia atorgat aquella peculiar situació. El nostre marc ha estat aquest: primer el concert, després el tema de pregona bellesa que ens hem trobat com un privilegi sorprenent i inesperat, mai més el tindrem a l’abast!

La meva resposta potser fou una mica dura, però realista. Ell semblà que no volia claudicar:

  • Ens veurem en altres concerts, n’estic segur. Però és veritat, cap més tindrà el llarg epíleg del d’aquesta nit, immersa en emocions difícilment repetibles.

Les notes dels primers compassos del Preludi de Debussy tornaren a commoure’m. L’amic, feia unes hores inconegut, es posà dret tot prenent amb la mà esquerra l’aparellet lluent i pla que havia aconseguit un perfecte enregistrament.

El moment era tens, inexplicable. Dempeus  un davant de l’altre.

La lluna era un plat d’argent damunt unes tovalles esteses de color blau cel. Els nostres rostres tenien l’expressió de quan veus en l’altre un vell amic, aquest és el miracle de la comunicació!

Vaig agafar-li el braç dret i sense adonar-me’n tenia la seva mà entre les meves. Tan freda que em va causar una esgarrifança. Me la vaig apropar als llavis, poc a poc, amb veritable unció, amb respecte. Els ulls plens de llàgrimes l’anaven humitejant. Mentre passava per la memòria aquell soldadet que tornà amb la mà morta, de la guerra…

L’esquartarament dels cavalls… La nina esbotzada… Però també el record del jardí i les roses… I el nen que per fi ja sabia qui eren els Reis (*)… El nen Jesús adormit… L’explosió de claror i ginesta dalt de la muntanya que cada u ha de pujar amb optimisme…

Amb delicadesa ell agafà la mà xopa de tants records i la tornà al seu lloc. Havia deixat el magnetòfon minúscul damunt del banc, del “nostre banc”, les notes de La noia dels cabells de lli  rajaven subtilment de l’aparell.

Ell el prengué i començà a allunyar-se. Les tecles agudes del piano vibraven cada vegada més distanciades de mi.

Tan lleus que gairebé no se sentia res…
Tan lleus, que jo ja no sentia res…

FI

(*) Aquest darrer conte es publicarà la Nit de Reis del 2021

Aquesta entrada ha esta publicada en Extra d'estiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s