Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

[…]

Cargol treu banya II

L’únic parent que tenien era un nebot. Ja havien intentat guanyar-se’l, fer-se’l seu, ja, però era un xicot impossible.

Gràcies a Déu allà no s’hi perdia gaire. Ho havia fet feia anys de venir sovint a veure’ls, quan morí la germana de la Paca, la mare del noi. Però fill meu, “allò” era un huracà, un terremoto que en deia en Magí.

– Tia, de frontispici, deixi’m tirar les persianes amunt!!

I tot dient “deixi’m”, ja les havia aixecat.

Un instant! Exagerat el xicot! Oh, i a banyar-nos! A ofegar-nos, voldràs dir, cap de trons, un pom de l’escala tens per cap, Francesc. Poc es podia pensar que ta tia quan et posà el seu nom arribessis a ser tan diferent d’ella!

– Oncle Magí, per què no anem a banyar-nos? Vostè que té cotxe, d’ací a Castelldefels és un instant!

Sí, sí, es veu que la Sra. Paca en apadrinar el nadó i atorgar-li el seu patronímic havia volgut també traspassar-li els seus efluvis d’antipatia, cor agre, manca del sentit de l’humor, espessor i altres virtuts, de les quals ella n’estava tan cofoia.

Sort que de mica en mica, la tromba del Francesc, el cabra boja de nebot, anà distanciant les vistes. De vegades semblava que en Magí s’ho passés bé recordant a la seva dona les males estones provocades pel parent:

-Tu… Recordes aquell dia que els d’aquí el costat es barallaven per la bicicleta i s’escometien a trompades? Quan vaig veure el “teu” nebot que anava a descompartir-los…! I com rebia, ell també, el beneit! Fort, pensava jo, aprendràs de cop a posar-te a redemptor, Don Quijote de pega!

-Sí -responia la Paca-. Però l’endemà vingué la Sra. Mercè a donar-nos les gràcies. Diu que si no s’hi posa en Francesc, s’haguessin matat!

– Doncs si que s’haguessin matat, recasquinpace -responia en Magí amb un català disfressat i un llatí d’oïdes.

-Sí, Magí, sí, tens raó.

I tornava a veure’l dalt del pòdium de vencedor victoriós, i estarrufat com un gall dindi. Quin marit! Quina clarividència, senyor!

Un dia, la Sra Paca va obrir una altra escletxa. No per xafardejar a fora, sinó en els seus sentiments plens crostes. Ni sap com va ser: estava estenent la roba dalt del terradet, i aquell aire fresc… potser una flauta que se sentia de lluny assajant el Santa nit, qui sap si les rialles dels infants de la torre del costat que tenien vacances i esmorzaven en una tauleta sota una parra esplomissada i ella podia contemplar-los a pleret…

Quan fou la darrera vegada que vingué en Francesc? Ah, sí, ja recordo! Va ser al·lucinant! Mentre, anava rumiant com posar les agulles d’estendre a unes tovalles blanquíssimes que feien encara olor de lleixiu. Va ser horrorós. Sí, ens vam discutir, ens vam barallar, com es va posar! És un maleducat, no ens tenia respecte de res… Va dir… Sí, que semblaven DOS CARGOLS tancats a la closca. Que ja podia tronar i ploure, que el món, que la fam, que si els infants desnodrits. Què deia…? Si no l’enteniem! Oh, i torna-hi amb lo dels cargols… Aquests mitjons no sé ni per on sargir-los.

La Sra. Paca anava estenent, barrejant l’avui, el present, amb la filípica del nebot.

-Ara mateix, s’acosta Nadal. Sí que estem bé en Magí i jo solets, sí…

Però l’any passat, en Francesc fins i tot em va fer plorar, em va emocionar. Va trucar i en entrar ja cantava a crits el Fum-fum-fum. I va aixecar totes les persianes i va desembolicar un paquetot que portava i en va treure unes figures de pessebre i damunt el bufet en un moment el va fer, amb molsa i tot! I ens deia: canteu, canteu, és Nadal! És ben boig. No obstant això, em sembla que en Magí també estava content d’aquella invasió.

Però vam quedar disgustats. En anar-se’n em va fer un petó i em demanà que li telefonés. Ja em pot esperar assegut que li telefoni assegut. On he d’anar a telefonar? Ja ho diu en Magí: “Quin invent més nefast, el telèfon! Se’t posa a casa, t’interromp quan menges, té dret a fer-te aixecar del llit… Fora el telèfon!”.

I fora telèfon. Era veritat que no el necessitaven, MAI.

El cove ja era buit. La Sra. Paca baixava amb recança les escales. En entrar al menjador va veure en Magí, amb la porta mal ajustada del bany, com s’afaitava. Amb la cara plena de bromera destacaven uns llavis prims i vermells.

-Magí… no sé… com que he pensat que s’acosta Nadal, que allò d’en Francesc va ser una criaturada. Estarem molt sols…

Ai, el Sr. Magí semblà més gall dindi que mai. De poc no es fa un estropell amb la navalla.

-Ja baixes del burro…? A aquell poca-solta vols convidar? Tu mateixa, al cap i a la fi és de la teva banda.

Per una intuïció -no en va feia tants anys que vivien juntets- la Sra. Paca comprengué que en Magí desitjava, tant o més que ella, que aquell raig de llum d’en Francesc tornés a aquelles parets grises i silencioses. De puntetes sortí per la porta del jardí i s’atreví a anar a la torre del costat.

Com si implorés una gràcia de caritat, demanà si li deixaven telefonar. La Sra. Mercè, somrient, l’acompanyà cap dins… Fora el jardí, els infants feien rotllana amb nens d’altres veïns i cantaven a ple cor: “Cargol treu banya, puja a la muntanya!”

La Sra. Paca, instintivament es posà ambdues mans als costats del front. Potser sí que ella en aquell moment trencava la muralla de bava que obstruïa la seva closca i espiritualment dues antenes començaven a adonar-se que fora d’ells hi havia vida, alegria, cançons, nens i una senyora afectuosa assenyalant un aparell que acabaria de fer el miracle:

-Aquí té el telèfon, Sra. Paca. Vostè mateixa, jo vaig al jardí, que ara em tocava parar a mi.

+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•+•