Avui fa 45 anys, el 20 de setembre de 1977, la revista satírica El Papus patia un atemptat de l’extrema dreta. Van enviar un paquet bomba a la redacció que va provocar17 ferits i matà al conserge de l’edifici de la cèntrica plaça Castella a Barcelona. La revista va rebre el suport de la professió (s’edità un àlbum de suport), i no va deixar d’editar-se fins a 1987, quan les vendes havien baixat molt.
Els errors han estat sovint font de noves paraules. Per exemple, el Papa de Roma és diu així, Papa, no perquè tingui un nom familiar com el de papa o mama. Se’n diu perquè les lletres P A P A són un acròstic de la signatura que hi havia al final dels documents que emetia com a bisbe de roma i pontífex: Petrus Apostolus, Pater Amantisimus. Per abreujar es posava P.A.P.A.
Doncs la paraula bigoti també és una equivocació. Fins al segle XVI es parlava de mostatxo. Però a l’època dels reis Carles I i Felip II va canviar a ‘bigoti’.
L’expressió saxona Bye Gode («Per Déu!») era usada com a jurament en diversos llocs de l’Europa dels segles XVI i XVII, etapa històrica en què Espanya governava els Països Baixos. Se suposa que els militars deien aquesta imprecació o jurament en moments d’una certa tensió i que l’acompanyaven amb una estirada nerviosa dels pèls del mostatxo. Els militars espanyols, que convivien amb els dels Països Baixos, van atribuir l’expressió Bye God al gest d’estirar-se el mostatxo i després al mostatxo mateix , al qual van començar a anomenar bigote. Finalment, el canvi va passar al català ‘bigoti’. Ha succeït moltes vegades: un petit error d’interpretació fa néixer un mot nou.
Extret de: Paraules viatgeres – Jordi Esteban
La mort del Joan Ollé m’ha fet retrobar els arxius sonors de les Encícliques que feia al final del programa del Cafè de la República i que tenia desats a un racó de l’ordinador.
Per això obro una nova categoria, on aniré publicant-ne algunes. Desitjo que us agradin tant com a mi.
Gràcies Joan!
PD: El Joan Ollé va dedicar al Pepe Rubianes una Enciclica el dia que es va morir. Ara l’afegeixo a l’entrada que jo vaig fer al 10è aniversari de la seva mort.
A finals de les vacances d’estiu del 72 es van celebrar el Jocs Olímpics de Munic. Uns mesos abans havia vist una exposició de les instal·lacions: estadis i pavellons futuristes, aparcaments, vila olímpica… i el logo i els pictogrames dels esports: quin dissenys tan sintètics i clars a la vegada. Tot em semblava modern, net, clar, lluminós i lluny de la foscor i la caspa del franquisme que encara vivíem immersos.
També recordo perfectament el 5 de setembre de 1972, avui fa 50 anys, quan el grup palestí Setembre Negre va assaltar la Vila Olímpica de Munic i onze membres de l’equip olimpic d’Israel van ser presos com hostatges i posteriorment assassinats.
Potser va ser la primera paraula que vaig sentir la paraula terrorisme, i vaig sentir terror. La foto d’aquella persona encaputxada al balcó encara m’esgarrifa.
Jordi Badia i Pujol – Publicat a Vilaweb 09.02.2021
Observacions i consells pràctics per a superar les dificultats dels pronoms febles, un apartat de la gramàtica que no és tan difícil com diuen · Amb aquestes recomanacions i una mica d’esforç ens en podrem sortir
La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?
Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:
1. “Vaig dir-lis que no cridessin”
El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.
2. “S’ho direm”
En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).
Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.
3. “T’emportes dos i pagues un”
Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.
Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.
4. “La pilota, no els hi donaré pas”
Observem aquestes cinc frases:
(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc
Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:
(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc
Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:
(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc
5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”
Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:
(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré
Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:
(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré
Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.
6. “De tomàquet, no n’hi donaré”
Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:
(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan
La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:
(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres
Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n:
(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan
No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.
Joan la teva mort, igual que la del teu gran amic Joan Barril, m’ha sorprès.
Durant molt de temps al Cafè de la República escoltava les teva Encícliques carregades sovint de poesia, altres de novetats, altres de sarcasme… Encara recordo la que em vas dedicar un dia.
Desitjo que allà on siguis et retrobis amb el Joan i junts pogueu tornar a fer el Cafè de la República que tantes bones estones havieu compartit.
Avui soc jo la que et dono les gràcies: Gràcies Joan!
PD: He trobat un munt d’Encícliques. Aniré penjant-les, i així poder gaudir de la seva veu i sabidura.
Bartleby, l’escrivent és una de les narracions més originals i commovedores de la història de la literatura. Melville va escriure aquest relat a mitjans del segle XIX, però per ell no sembla haver passat el temps. Ens explica la història d’un copista peculiar que treballa en una oficina de Wall Street. Un dia, de cop i volta, deixa d’escriure emparant-se en la seva famosa fórmula: «Preferiria no fer-ho».
Ningú sap d’on ve aquest escrivent, prefereix no dir-ho, i el seu futur és incert perquè prefereix no fer res que alteri la seva situació. L’advocat, que és el narrador, no sap com actuar davant d’aquesta rebel·lia, però alhora se sent atret per una actitud tan misteriosa. La seva compassió cap a l’escrivent, un empleat que no compleix cap de les seves ordres, fa d’aquest personatge un ésser tan estrany com el mateix Bartleby.
El llibre és il·lustrat per Javier Zabala, Premi Nacional d’Il·lustració 2005.
Poema Cadaqués de Carles Riba dedicat al meu bon amic Ramon Martínez mort el 19/8/22 a Cadaqués.
Cadaqués MCMLIII
Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d’ells i no em coneixen:
són meus i van errants,
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m’ha fet gran i feble.
¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
¿Què hi respondries tu,
l’infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
que el somni tingui risc
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrere.
¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l’aigua fa el seu pur
començament de perdre’s.
Carles Riba (1893-1959)
Extret de Garbells de llengua CAL
L’origen de la paraula espelma és recent. Si volem mantenir una estança il·luminada sense fer servir llums elèctrics, en necessitarem segurament alguna. És ben sabut que una espelma està formada per una metxa, el ble, envoltada d’una substància que es consumeix lentament amb la flama. Aquesta substància pot ser la cera, provinent de les abelles, la glicerina, o l’esperma de balena, una pasta extreta del crani i el dors de les balenes i anomenada així perquè té una viscositat semblant al semen. El fet que moltes candeles hagin estat elaborades amb esperma de balena ha estat la causa que s’anomenessin espelmes, amb aquest petit canvi de consonant, que fa la paraula menys comprometedora.
Bugia: [1284; de l’àrab Buǧîa, Buǧâya, nom de la ciutat algeriana de Bugia, d’on a l’edat mitjana s’importaven simis i cera]
Avui, una bugia no és altra cosa que una peça indispensable dels motors d’explosió. La guspira que encén la benzina s’obté d’aquest invent. Tots n’hem vist alguna, sobretot els que tenim més edat. Abans, bugia era sinònim d’espelma, candela. El nom li ve de la cera amb què estaven fetes. A l’Edat mitjana, una ciutat mediterrània i algeriana, Béjaïa (o Bugia en català), que és a l’est de la capital, Alger, es dedicava a l’exportació de cera per tota la mar Mediterrània. Era una cera molt bona i preuada. La gent, quan volia comprar una espelma de qualitat, demanava una bugia, de manera semblant a com nosaltres demanem un xerès, que també és, de fet, el nom d’una ciutat.
El jardí de te de la família Hayashi, es troba a l’extrem sud del Japó, concretament a Kyushu, al costat del grup volcànic de Kirishima. Shutaro Hayashi pertany ja a la cinquena generació del jardí de te de la família, i treballa principalment juntament amb el seu pare Osamu i el germà d’Osamu, els altres membres de la família també participen al negoci familiar. La conversió de l’agricultura convencional a l’agricultura ecològica va ser impulsada per la generació del pare de Shûtarô.
Una de les especialitats de la família Hayashi, és que no només produeixen una o dues varietats de Sencha de primera collita, sinó que produeixen una impressionant gamma de primeres collites de Sencha de diferents tipus i graus. La majoria d’aquests tipus es produeixen utilitzant varietats d’arbustos individuals com Asatsuyu, Yabukita o Kanaya Midori. Un exemple molt clar de la qualitat de la primera collita de la família Hayashi, és el seu Kirishima Tennen Gyokuro, que està compost al 100% de les fulles de te de la varietat de l’arbust Asatsuyu, que van ser mantinguts a l’ombra al voltant de dues setmanes abans de la collita.
La catifa voladora 