L’uniforme que portàvem les nenes de l’Escola Parc del Guinardó era tan important que bé mereix un capítol especial.
La Bata, com tothom deia, era tota una institució a l’Escola, ja que era quelcom més que una peça de roba que ens uniformitzava a totes i ens protegia, ja que havia d’estar sempre neta, polida, cosida i amb tots els botons cordats. Les nenes de primària la portàvem neta els dilluns pel matí i el dimecres a la tarda en l’emportàvem a casa per rentar i repassar, i dijous pel matí la tornàvem a portar altre cop fins divendres. Les nenes de parvulari la portaven cada dia a casa per rentar-la, per tant calia tenir un parell, ja que no sempre s’eixugava…
Oblidar-se la bata era fatal: a més de rebre la reprimenda de la teva professora, rebies la de la sra. Dolores, i si erets reincident et castigava durant el matí a fer “treballs forçats”: recollir papers del pati, escombrar les escales, ajudar a la sra. Dolores en allò que hagués de menester, donar un cop de mà a alguna cuinera… La veritat és que ja procuraves per totes no deixar-te-la a casa. Una cosa que des de sempre em va impressionar és que era la meva responsabilitat portar la bata: no valia dir: – És que la meva mare s’ha oblidat! o No la tenia neta! o Estava mullada! Les germanes grans eren responsables que les petites la portessin, i els demanaven explicacions. Hi havia nenes que de forma habitual se la deixaven i pobres estaven estigmatitzades.
La bata era ratllada: blanca i blava, i amb els botons al darrere. Les ratlles havien de tenir un gruix determinat i si alguna en portava una amb ratlles més amples era amonestada, i si es podia canviar la canviava. Recordo que la meva Mare va descobrir que a El Corte Inglés tenien de bata de les Teresianes que era blanc i marró, però que també existia un model en blanc i blau de no sé quina escola i que era la que volien a l’Escola, de manera que quan n’havia de comprar alguna era una bona excusa per anar a El Corte Inglés de la plaça Catalunya, tota una modernitat per l’època. A mi em feien enveja les nenes que la seva mare o àvia els feia la bata que lluïen amb molt d’orgull.
Com que els botons estaven a la part posterior, era impossible cordar-se-la una mateixa, motiu pel qual sempre havies de demanar ajuda a alguna companya. D’aquesta manera hi havia matins que es feia una fila de nenes cordant-se la bata les unes a les altres: era com un trenet…
Era aconsellable portar el nom brodat a la part superior esquerra de la bata. La meva mare va optar per posar el cognom, així quan ens l’anàvem passant entre les germanes no hi havia cap problema. A mi em fastidiava portar el cognom, però era millor això que portar una bata amb el nom d’alguna germana gran.
Com ja he dit la bata havia de tenir tots els botons cosits i havien d’estar cordats. La sra. Dolores era inflexible amb aquesta qüestió i revisava l’estat de la bata sovint. Si jugant al pati et feies un estrip t’arrencaven un botó, o botons, ja et podies espavilar a cosir-los abans que et veies la sra. Dolores.
Totes les bates havien de tenir una tira per penjar-la al penjador de la classe i el nom complet dins, de manera que en qualsevol moment es pogués identificar. Les bates perdudes senes propietari passaven a formar part d’un banc de bates que te la deixaven el dia que que te l’oblidaves després d’haver fet el càstig corresponent, segons el grau de reincidència que tinguessis.
A l’estiu podiem portar bates de màniga curta on haviem tallat les mànigues, així evitar pujar les mànigues que feia poc polit. Rares vegades podiem a anar sense bata: potser algun dia de festa especial.
Amb l’arribada de l’EGB van entrar un munt de nenes que provenien d’altres escoles i durant una època se’ls va permetre de forma excepcional que portessin l’uniforme de l’altra escola, però amb el temps es va anar uniformitzant.
El sr. Gubianes, va proposar posar una mica de color als uniformes, i per aquest motiu i aprofitant les obres i nous cursos es va ampliar el ventall dels models de les bates: ara podien ser de quadrets de colors blau, vermell, verd i groc i el més important cordades al davant!
La Marta Ventura em recorda que també era obligat portar un mocador cosit amb una beta ben llarga a la butxaca… i la Margarida Juvés remarca que si estaves encostipada i tenies mocs, els portaves guardats de dilluns a dimecres o de dijous a divendres a la butxaca.
A més de la bata hi havia un altre uniforme: el que portàvem a Gimnàstica: un bombatxos blaus, un niqui blanc de màniga curta i les bambes blanques finetes. Els dies que feia fred, a més podiem portar un xandall blau marí.
Primera bata de la Yolanda Martínez.
Em comenta que la seva mare li feia les bates! I encara la guarda…
Model nou de la bata, aquesta és de la Carmen Izquierdo.
La catifa voladora 