Ara fa 20 anys l’euro entrava en circulació. De fet uns anys abans ja era present a les transaccions financeres, però a partir del 1 de gener del 2002 les monedes i bitllets d’euro van començar a córrer als nostres caixers, moneders, botigues… Uns dies abans els bancs van dedicar a canviar una bosseta amb una quantitat fixa d’euros: bitllets i algunes monedes. El mateix dia de Cap d’Any vaig anar a un caixer a treure diners: euros, recordo anar al forn de la Pepi a comprar pa i al vespre anar al cinema amb els nois.
Recordo com de content i entusiamat estava el meu pare, va canviar a l’euro automàticament tot i els seus 80 anys! Durant molts temps encara feiem el canvi d’euros a pessetes i a l’inrevés. Per aquesta tasca van aparèixer tot tipus de calculadores, taules conversores en cartronets, calendaris per tal de poder fer el canvi.
També recordo quan el meu cap ens va ensenyar els bitllets de 5, 10, 20, 50, 100, 200 i 500. Em sembla que aquell cop va ser quan en vaig veure un.
Vivim en la queixa i el plany constant, davant tantes dificultats, estem tant malament… Hem perdut el record de tots els obrers que van morir sense saber que la seva sang milloraria al vida dels treballadors. De totes les dones que van plantar cara al masclisme brutal i no sabien que ara ja es considera un crim. De tota la gent que va ser assassinada per la terra i la seva defensa, sense saber que els joves ara lluiten per una nova vida diferent i sostenible. De tantes que van lluitar contra la dictadura i van ser torturades sense tenir gaires escletxes d’esperança. De la gent que mor sense vacunes a molts llocs del món, mentre aquí podem menystenir-les. De la gent explotada per les economies poderoses. De les dones maltractades i que són les que fan moure el món. De la gent que no pot escollir més que misèria. Per tota aquesta gent i la que vindrà, no tenim cap dret a queixar-nos i menys a no persistir. Així ho demano per a mi, aquest 2022.
Enric Canet – Escolapi que treballa al Casal d’infants del Raval i viu a la Mina
Acabem l’any amb un nou conte d’Emma Martí i Casas
Primer premi Homilies d’Organyà – Lletres de dones – 2021
Zeugma
(Continuació)
Malgrat que s’ha demanat festa, el dia de Sant Jordi s’aixeca ben d’hora. Arriba al quiosc quan encara és tancat. S’acomoda en un banc de la plaça esperant que obrin i que la furgoneta reparteixi els feixos de publicacions. Quan ho fa, és la primera a comprar el diari. Encara dreta, fulleja neguitosa el suplement farcit de propostes literàries, recomanacions de llibres i d’un munt d’itineraris que uneixen els punts on diferents autors firmaran les obres. La Zeugma localitza on l’Epítet signarà exemplars del títol recentment editat a la llibreria La Metàfora a les dotze. Aquest és el recull de tots els articles publicats al diari. Hi podria anar deambulant i li demanarà que n’hi dediqui un. Per fi troba la pàgina del veredicte. Han concursat 357 originals, un èxit, i veu publicada la composició completa:primer la fantàstica part de l’Epítet Diacrític, que sap de memòria. Després una segona partd’algú altre. “Oh! Quina llàstima!” No ha guanyat, però està cofoia d’haver participat i el més important que l’Epítet li hagi llegit la narració, encara que hagi estat per descartar-la. Ara els uneix alguna cosa més! A continuació del relat hi ha un editorial, pel propi Epítet on donarà consells de com redactar millor. La Zeugma ho troba engrescador. Encara és d’hora i queda molt per l’àngelus. Es dirigeix a la granja La Síncope i es fa fer un bon entrepà i una beguda per encarar un matí replet d’ofertes i esdeveniments literaris.
Després de triar, s’asseu a costat de la finestra i mentre espera l’esmorzar començarà a llegir la crònica. Per entretenir-se i instruir-se, prendrà apunts. Agafa el bolígraf de dins la bossa i un parell de tovallons de paper li servirà per enumerar les propostes de l’autor.
Un pròleg diu:
Avui diada de Sant Jordi, el nostre guardonat Epítet Diacrític ens obsequiarà amb un reportatge on hi descobrireu tot de suggeriments per millorar l’estil. Escriure no és fàcil, però qualsevol que tingui ganes i s’hi esmerci una mica, ho pot aprendre. Farà un resum amb exemples dels principals errors literaris.
Com evitar la mala literatura per Epítet Diacrític
Una mala literatura és el resum de tics que es poden millorar dins un manuscrit. Tot i que podem usar, en algun cas, algun d’aquests errors per emfatitzar l’estil, hem d’evitar-los. N’enumero a continuació alguns d’aquests:
Revisar ortografia. No és pot enviar en un concurs un manuscrit en faltes. Però cal tenir en conte que no tot ho ratifica el corrector informàtic.
Revisar la puntuació. Quan un escriu, ha de ser precís, amb els signes. Hem de ser, curosos, si cal un punt, cal. Si no, fora. Per, millorar aquest fet, podem llegir: el manuscrit, en veu alta. Això ens ajudarà a fer-li una entonació: i veurem on cal o: no descansar.
Evitar repetició de paraules. Com a solució existeix el diccionari de sinònims. Fa molt mal als ulls veure com es van repetint les paraules en un manuscrit. Podeu fer servir el buscador d’una paraula repetida i canviar-la dins del manuscrit.
Defugir la utilització de vocables exageradament interminables o finalitzats en -ment. Perfeccionarem el manuscrit substancialment reemplaçant-los ràpidament.
Preferentment cal desestimar la utilització de les proposicions descomunalment allargassades. Aquesta característica, i l’emprament de subordinades, ocasiona que el lector es pugui desorientar, ja que segons aquest procediment, amb interposicions prolongades, pot extraviar l’argument del manuscrit i el coacciona haver de reiterar la lectura, cosa que menyspreem i en qualsevol conseqüència denunciem la qual cosa permetria fer una interpretació més diàfana, instantània i alhora motivadora que no fastiguegi al llegidor.
Renunciar a les cacofonies. És un so desagradós, especialment el que resulta de la insistència d’uns fonemes iguals o semblants i de la col·lisió de certs mots, de la reiteració de síl·labes o de l’associació dels sons discordants i dissonants.
Monotonia. Pobresa de paraules dins el manuscrit, que és la repetició de les mateixes paraules en el manuscrit, per un vocabulari pobre.
La Zeugma fa un glop, aprofita per fer una llambregada general fins al final i llegeix l’encapçalament dels punts que segueixen a continuació.
Evitar mots jòquer, mots buits o de fàcil contingut.
Passar dels plors a les rialles de forma exagerada i directa.
Canvi de narrador o punt de vista que desorienti al lector.
Va directament a l’epíleg.
A continuació us incloc uns exemples que són el resum dels errors que he enumerat. Segur que els sabreu detectar.
Acte seguit la Zeugma fa un crit. “Aaaaaah!” Veu amb horror que el passatge que cita el Diacrític com a model erroni, és un tros del relat que ella va enviar. Com? La sang li bull. No s’ho acaba de creure, per això vol prosseguir.
Unes frases més tard ja en té prou. Aquest prepotent de Diacrític li ha caigut de tot arreu. Ha agafat la redacció de la Zeugma i l’ha dividit en fragments posant-los d’exemple en la crònica. No el suporta. No li estranya que la parella el deixés! “Què es pensa, que m’ha d’aigualir el dia de festa? Ni parlar-ne!” S’aixeca de la taula, paga i surt de La Síncope disposada a tafanejar per totes les parades de volums al carrer. Com a premi s’auto-regalarà la rosa.
Sense adonar-se ha transcorregut el matí i els passos la porten prop de la llibreria La Metàfora. Allí veu una llarga fila de gent i se situa al final. “Sí, faré cua i li etzibaré una bona pentinada al bufat del Diacrític!”
La renglera avança a poc a poc i, malgrat estar cada cop més enfurismada, va re-llegint la crònica. L’agafaria pel coll i li diria: “Ets un aixafa-guitarres, un esgarriacries, un assassina-il·lusions, un podreix-esperances. I sí, són paraules llargues. Ara curtes: pòtol, cregut, pedant i un aprofitat. I ara les torno a repetir totes seguides! Aixafa-guitarres, esgarriacries, assassina-il·lusions, podreix-esperances, pòtol, cregut, pedant i aprofitat.”
Mentre va fent jocs de paraules indignada i examinant el reportatge, li queden poques persones davant i moltes darrera. S’adona que totes porten la publicació de l’Epítet a la mà perquè el signi. Ella és l’única que no. Serà la primera vegada a la història de la literatura, que algú fa la cua per cantar-li quatre de fresques a l’autor en una taula de Sant Jordi.
Ara, ja només té una persona al davant.
—El pròxim. —diu el presumptuós escriptor.
La Zeugma agafa el suplement del diari li posa al davant i li etziba:
—Això és indignant!
—Perdó? Porta l’exemplar per signar-lo?
—Escolti’m. Veu aquest article?
—Com diu? Sí és meu, i…?
—L’informo que soc l’autora del conte que vostè ha disseccionar per complet i casualment he vist que està imprès íntegrament a la gasetilla. Per la qual cosa exigeixo…
—No s’ho prengui malament senyora…
—Senyoreta. Que no m’ofengui? Tan curt és vostè d’idees que no és capaç ni de buscar exemples propis de mala literatura? Potser té una mica massa poca inventiva! Sàpiga que he repassat cadascun dels punts, he vist que vostè ha comès l’errada que defineix en tots els apartats i no crec que ho hagi fet expressament, ho dic per falta de imaginació.
—No sé.. ara que ho…
—Miri jo soc de números, de tota la vida. L’expert en lletres és vostè o sigui que exigeixo el meu premi ja que la meva narració ha sortit íntegrament publicada. Desordenada, mutilada, castrada però completa.
El Diacrític mira el butlletí i diu:
—Ostres…! Doncs…, potser sí que té part de raó —pren un llibre on a la contraportada hi ha la seva foto. L’obra i anota alguna cosa a la primera pàgina—. Un moment.
—Ah! Com? —diu la Zeugma mentre espera expectant.
—Tingui, això és per vostè, per les molèsties causades. Ara prego que se’n vagi i ho llegeixi amb calma. Amb molta calma. Miri quina cua de gent hi ha. I demano que em perdoni i espero que…
—Ja veurem —interromp—. Marxo perquè no tinc res més a dir! —agafa l’exemplar i fa mitja volta.
—El següent! —crida l’Epítet.
“Vaja, m’ha ventilat ràpid i se m’ha tret de sobre, però s’ha disculpat”, pensa mentre surt de La Metàfora. A la cantonada, pren el llibre i abans de desar-lo a la bossa el fulleja.
Només hi ha escrita una línia amb una lletra maldestra i tinta blava que hi diu: sis-cents trenta, trenta, zero u, quaranta-nou.
Acabem l’any amb un nou conte d’Emma Martí i Casas
Primer premi Homilies d’Organyà – Lletres de dones – 2021
Zeugma (I)
La Zeugma Pleonasme és comptable. De tota la vida els números han estat la seva passió. Va néixer en un dia i una hora precisa. Va començar a comptar abans que a parlar. Un àbac tronat del besavi va ser la joguina preferida. Al parvulari, va descobrir-hi la teoria de conjunts. Aquells cercles amb dibuixos dins la fascinaven: així va aprendre a sumar i restar. Després s’empassà les taules de multiplicar. “És màgic!”, pensava. Va memoritzar-ne fins la taula del vint. A la pubertat, va creure que l’àlgebra era un joc de caràcters per tenir-los entretinguts. Fins que la mestra va comentar que el mot provenia de l’àrab i que els seus orígens es troben a l’antiga Babilònia. Un petit desengany que va saber reconduir gràcies a la combinatòria i la probabilitat. A l’institut va triar ciències pures. A la universitat, va llicenciar-se en exactes. Ara treballa al departament de comptabilitat de la multinacional Palíndrom S.A.
En canvi, les lletres han sigut un calvari. Va trigar a parlar, a llegir, a escriure. Assignatures com llengües i literatura, eren per ella una tortura. Però gràcies a l’habilitat pels nombres, bescanviava amb els companys resultats d’exercicis matemàtics per redaccions de cap de setmana, comentaris de text, arbres semàntics i sinopsis de llibres.
De sempre, ha pensat que “Vocals i consonants són indisciplinades, manipuladores, confuses, infidels i deslleials. Se’n van amb el primer que passa, es barregen i es combinen entre elles sense tenir cap ordre. Una Sodoma i Gomorra que les xifres no professen.
“Començant pel fet que poden ser majúscules o minúscules, això ja els confereix un caràcter adúlter i acabant per un detall que no suporto quan llegeixo: les cursives. Aquest tipus de grafia raquítica i ridícula, que vincla cap la dreta, amb desequilibri constant, difícil de llegir que s’usa per…, per què nassos la posen enmig d’un text si només serveix per fer-se veure? Si únicament estigués marcada una paraula, encara. Però quan el que està en cursiva és un paràgraf, o més, ningú se n’ha adonat que costa molt de llegir? Que has de forçar la vista, torçar el cap i empetitir els ulls? Que quan aixeques la mirada veus el món escanyolit i guerxo? A part, el mateix nom “cursives”, les delata. Són cursis! I el significat de cursiu?.
”cursiu -iva adj. [LC] [RE] Ràpid i sovint superficial.
“Resumint, com els pets: no serveixen per res. Si us plau, algú podria convocar una manifestació, o un partit polític, en contra seva i abolir-les?
“Un altre fet execrable: les excepcions. Per què quan hi ha una norma, existeix un fet sobrenatural que fa que no s’apliqui? Imaginem-nos el mateix concepte però amb les xifres. Si en qualsevol operació matemàtica les empréssim, seria el caos! Per exemple a la taula del 7 que diguéssim 7 per 7, 49, excepte el 9: el resultat seria 4? O després d’un nombre, hi hagués un salt numèric per una maleïda excepció. O si en un resultat senar, s’hagués de convertir en parell, o multiplicar-ho per 1000, en un cas en concret. Oi que seria impensable? On es poden denunciar les desafortunades excepcions i (després d’un judici, òbviament), empresonar-les i se’ls puguin aplicar la pena de mort?”
En canvi, aquell rigor dels números mai l’ha decebut. “No són ni majúsculs ni minúsculs, sense excepcions i ni molt menys cursius”. Les xifres no l’han abandonat com el darrer nòvio que ha tingut, que d’un dia per altre la va plantar per una veïna que ella mateixa li havia fet classe d’aritmètica! “Ja ho tenen això els nombres de ser honestos, previsors, perseverants, meticulosos i fins i tot fidels”. Per aquest motiu tota la vida n’ha estat envoltada, mai l’han fallat.
Però…
Però ara que té a prop la crisi dels quaranta, està interioritzant una mutació. Ella no ho vol admetre i gairebé de forma imperceptible, (potser per una sobre-saturació d’ordre numèric?) i d’una manera inexorable, comença a sentir una lleu curiositat per l’enemic: les lletres. Concretament per un grup de grafies que s’uneixen en paraules dins d’una composició impresa cada diumenge.
Tot va començar un dia al dentista, a la sala d’espera. El mòbil es quedà sense bateria, i no va tenir més remei que agafar una revista de la pila. Era el suplement endarrerit del diari La Síntesi de diumenge. Allí hi va llegir un relat del famós autor Epítet Diacrític. El va trobar enginyós.
El següent diumenge, com aquell qui no vol la cosa, va comprar La Síntesi. I a partir d’aquell dia, la Zeugma espera el dia del Senyor per aixecar-se ben d’hora, anar al quiosc i llegir en la publicació, l’article. Aquest escriptor, de gran nom i renom, deixa cada festiu l’excepcional petja en una columna rectangular a la pàgina 12 que la Zeugma llegeix i rellegeix mentre assaboreix el calòric esmorzar, la sobretaula del dinar, el dolç berenar, el frugal sopar i acaba reposant damunt la tauleta de nit abans de tancar el llum. Durant la setmana se l’emporta dins la bossa, al costat de la calculadora científica i el raspall de dents, per fer-li un cop d’ull en qualsevol moment.
La Zeugma està convençuda que és l’autor de la seva vida i per Sant Jordi s’obsequiarà amb el primer llibre que va escriure. De fet, ella no ho vol admetre, però s’hi ha obsessionat una mica. Ha començat per esbrinar-ne el seu rastre. Investiga a internet quines obres ha publicat, quins premis ha guanyat, quines crítiques l’han mossegat, quines classes d’escriptura literària imparteix. A les xarxes socials llegeix tots els seus comentaris, ressenyes, tuits, informes, respostes, esmenes i notes. Fins i tot, no ho pot evitar, ha conegut alguna xafarderia a la premsa rosa. Com aquell escàndol en què el guardonat columnista Epítet Diacrític s’ha vist involucrat. La reputada ex-agent literària (i ara també ex-esposa) va abandonar-lo per un autor novell amb un gran i endurit poder de seducció, manllevant-li un manuscrit. Hi va haver un judici, sort que un veí tafaner va testificar a favor de l’articulista. L’home del sobreàtic va explicar que aquell estiu havia fet moltíssima calor i regava les plantes sovint. Des de dalt veia el Diacrític, de l’àtic, com es passava un munt d’hores teclejant l’ordinador a la terrassa amb els auriculars posats. Mentrestant la futura ex-dona només feia que banyar-se, prendre el sol (per cert, molt lleugera de roba) i mantenint amb el mòbil eternes converses pujadetes de to que el veí seguia fil per randa. L’home amb la mànega tibada a la mà s’escandalitzava i deia: “Que malament està el mon!”
A principi d’abril, el suplement La Síntesi fa la següent convocatòria relacionada amb Sant Jordi:
Concurs literari de mig relat. L’escriptor Epítet Diacrític escriurà el principi d’un conte i els participants l’hauran concloure.
Dates. La recepció dels contes finalitzarà el dia 18 d’abril.
Veredicte: el dia 23 d’abril, Sant Jordi.
Narració premiada: la que surti impresa a la publicació especial de Sant Jordi.
Premi. Un menú degustació per dues persones al restaurant L’Anàfora (êêê Michelin).
Jurat. El membre principal del tribunal serà el propi Epítet Diacrític i 4 treballadors de La Síntesi. L’empleat més jove, el més vell, el més antic i el més novell.
Nombre de paraules: màxim és dues-centes cinquanta, 250.
“Dues-centes cinquanta? 250?”, pensa la Zeugma. “Deuen ser moltes o poques? Ja en són de complicades les lletres que per cal·ligrafiar un nombre han de gastar 20 caràcters però teclejat en números només en són 3 ”.
La il·lusió que ell la pugui llegir, en cas que s’hi presentés, i l’avaluï encoberta per l’anonimat, fa que pugui considerar que pot permetre’s el luxe d’intentar construir una narració.
Per primer cop en molt temps, no dorm bé deliberant què fer. Ella, que tota la vida ha estat de símbols numèrics! “Escriure o no escriure, heus aquí la raó. O era qüestió? Maleïts sinònims!”.
En arribar el diumenge, surt imprès el mig conte del Diacrític i ella s’enamora d’aquella retòrica inacabada. Comença un llarg tràngol per convèncer-se que la gent pot canviar, que no passa res per fer el salt (momentàniament) a les xifres, que no els serà infidel del tot. Que no cal ser sempre homo-numèrica tota la vida, i un pot evolucionar a hetero-literal.
Aquets soliloquis psicològics d’autocompassió li ofeguen la poca imaginació que té i la deixen ben seca d’idees. Ella bé s’asseu davant l’ordinador, amb un full de word buit, trepitja el teclat sense obtenir-ne res. Transcorregut un temps prudencial, una o dues hores llargues, prem la icona x i tanca el document sense desar canvis. Cap entrada. Ara ja sap què és la síndrome del full en blanc de l’escriptor, tot i que ella no ho és. Trist oi? És com un coitusinterruptus sense coitus. Al llarg de la vida, l’única literatura que ha redactar, a part de la llista de la compra, han sigut les diferents contrasenyes que guarda escrupolosament en un paper amagat al calaix de la tauleta de nit, cap per avall. Al damunt, al costat del llum, dorm el fidel retall del diari amb la part del text que rellegeix diversos cops al dia i que s’endú sempre amb ella. Però res la il·lumina, està desesperada, els dies van relliscant i no se li acut cap idea.
Un matí a la feina, l’envien al departament d’Hisenda a fer unes gestions trimestrals tedioses. Ha coincidit que al centre de la capital hi ha una vaga d’un sector que es queixa amb raó. El col·lapse de vehicles de la ciutat és caòtic. El responsable de la Zeugma li demana que vagi passejant a la delegació i quan acabi es prengui el dia lliure. Caminant per la ciutat saturada de cotxes i clàxons, amb el ritme de les passes, va gestant una idea. No pot evitar que, en cada gambada feta, aquest pensament creixi, es confirmi, se sedimenti. Quan arriba a l’organisme oficial, només vol seure a la sala d’espera per agafar el bolígraf i traçar quatre línies. Però avui, malgrat el caos circulatori infernal, a l’oficina no hi ha ningú esperant i passa directament al taulell per gestionar la documentació. Així que acaba el tràmit s’acomoda, per fi, a les cadires desertes i allí comença a buidar el pap. “Quin lloc més curiós la musa m’ha bufat la inspiració!” De moment només ha escrit el títol i el vigilant l’avisa. “Com diu? Hora de plegar? Avui acaben abans degut a la vaga. Però si no tenen relació amb el sector. I com que ningú ve a fer tràmits, tanquen. No estan acostumats!”.
No l’han deixat treballar. Marxa empipada cap a casa xino-xano. De camí perfecciona un munt de detalls més. Així que arriba, amb els peus desfets, obre l’ordinador i vomita, gairebé de memòria, la continuació del relat del prestigiós Epítet.
La Zeugma es desperta de nit sobresaltada. Ha somiat que el termini ha vençut. Agafa el retall del diari i es llegeix la convocatòria de nou. “Buf! Quin esglai! Només ha estat un malson”. Però observa una cosa que ara li ve de nou “250 paraules. 250 paraules…, paraules?” Obre l’ordinador i amb terror veu que s’havia malfixat. El comptador que ella mirava era erroni. Estava calculant caràcters no mots! “Em passa per llegir en diagonal! Això els nombres no ho fan!”
Aquella matinada queda adormida damunt de l’ordinador intentant refer el text per reconduir el relat. Però s’adorm damunt del teclat prement la tecla … amb el nas, cosa que fa que vagi escrivint pàgines i pàgines de punts un darrera l’altre com formigues.
Per fi, l’últim minut del darrer dia del tancament de la convocatòria, envia per correu electrònic el seu mig conte. Reconeix que no acaba de ser molt bo, com la primera part de l’estimat Epítet. Ara que han compartit afició reconeix que no és feina fàcil. L’admira i fins i tot el comença a trobar molt guapo! Està complaguda però exhausta. Feina feta. Ha presentat la primera obra en un concurs literari, ella l’enamorada dels números! “Ai si l’avi de l’àbac em veiés…”, pensa. Repeteix aquesta frase en veu alta i diu: “Sembla un embarbussament!”
A la Lali, li agradava estar a casa l’àvia. La veritat és que allí podia fer coses que a casa seva no li eren permeses… Era la gran de cinc germanets i la mare tenia a flor de llavis una frase que la posava neguitosa: “No et fa vergonya fer aquestes beneiteries davant dels teus germanets?” , “no veus que dónes mal exemple?”. Ah, l’exemple, el ditxós exemple!
Per això s’ho passava bé a ca l’àvia: menjar les taronges xarrupant, no haver d’eixugar els coberts, ningú no li tocava les fotografies de la capsa on l’àvia en guardava un munt! No sentir aquell: “A veure? A veure?”. Ella, tranquil·la, podia contemplar-les sense que ningú els arrengués dels dits. La casa de l’àvia feia una olor especial: l’àvia torrava sovint avellanes que li enviaven del poble; tenia un pati amb unes quantes gallines i quan agafava l’ou del ponedor li feia posar a l’ull, tan tebi que donava gust! Ah, i el piano! El tiet Marcel·lí era músic i el piano sonava sota els dits de la Lali. Llàstima que les tecles no li’n fessin cas. Ella cantava, per exemple, “Què li donarem a la pastoreta”, bellugava les mans amunt i avall -com veia que feia l’oncle-, i en canvi… la música no s’hi assemblava gent! Misteri.
Bé, vet aquí que un dia sorgí la mala notícia. Resulta que la tieta Mercè havia posat una botiga i, com que el fill petit estava molt delicat de la panxeta, la solució fou que durant una llarga temporada anés a viure a ca l’àvia.
La Lali no s’ho acabava de creure. La destronaven, li agafaven el seu reialme, ho tenia clar. L’àvia ho explicà a la mare: el Nil necessita una vigilància especial, i la Mercè, amb la botiga, no pot preocupar-se del seu règim; se li ha de pesar tot; veurem si me’n surto.
“Ara, Lali, no vindràs tant a dinar, ja veus que…”.
Sí, sí, és clar que ho veia. Potser si hagués eixugat els coberts, ajudat a treure la pols, l’àvia hauria vist que ella, la Lali, era molt necessària. Però… ara pagava l’haver estat tan gandulassa… No es podia adormir. Les llàgrimes li relliscaven i queien damunt el coixí.
I arribà Nadal. L’àvia va telefonar-los que anessin a veure el pessebre que havia fet per al Nil. l’àvia, sembla mentida, com si no tingués cap més nét: quan els anava a veure t’havies d’empassar les gracietes del menut: si s’havia acabat les patates, si havia dormit bé, fins i tot (perdoneu) com feia la cacona. Era així. La Lali, aquell nano no el podia païr. Prou que la mare li feia sermons: “Nena, t’agradaria a tu que et punxes cada dia? Pobret Nil! No ho veus que el tiet viatjant i la tieta Mercè amb la botiga no poden cuidar-lo com l’àvia fa? Ets molt pesada!”.
El pessebre del Nil era normal. L’àvia havia fet el que havia pogut, però el menut ho ensenyava, orgullós, amb la seva llengua de drap: “Els paztors porten gallinez i ouz al nen Desúz i el mirall éz el riu…”. L’àvia afegia: “Tant de temps que no havia fet cap pessebre i hi he posat molta sorra; n’he comprat massa, però l’he posada tota”.
Aleshores, a la Lali se li va ocórrer la gran venjança. Es tornarien micos, però ella s’hauria cobrat l’amarguesa de la seva iniqua foragitada del seu paradís “avial”. i les figuretes, en un moment que l’àvia havia girat cua, van desaparèixer totes. En un instant, com si un mal vent hi hagués passat sense compassió. La Lali anà a acomiadar-se de l’àvia que donava el dinar al Nil (les hores de menjar eren exactes) i tornà a casa amb un rau-rau… una cremor al pit, una sensació d’alegria barrejada amb penediment… Com que no sabia definir-ho, va dir als pares que no es trobava bé i es va ficar al llit.
Al cap de dues hores, el timbre del pis va posar-li els cabells de punta. Era l’àvia, esbufegant de pujar les escales amb el petit a coll. La Lali es tapà amb el cobrellit, ben a les fosques… Però el llum s’obrí i el pare, la mare, l’àvia, el Nil amb la boca ben oberta plorant… Allò era una acusació terrible: “On has posat les figuretes?”. L’àvia repetia: “És que ha estat un moment; m’he tombat i ja no hi eren! Fins ara que he estat buscant-les! Digues, digues!”. La Lali aclarí el misteri, no hi havia altre remei: “Són allí mateix, àtia… Les he ensorrat… les he tapades”.
La Lali ara és la Sra. Eulàlia, i els seus néts sempre li demanen que expliqui aquesta trapaceria de quan tenia nou anys…
Tinc la gran sort que a casa ens agraden les verdures de qualsevol forma: crues, bullides, cruixents, estofades, al forn, al caldo… i sobretot purés i cremes. Acostumo a fer-ne durant tot l’any ja sigui fredes a l’estiu com calentones a l’hivern i és que una crema de verdures sempre apeteix.
Hi ha les cremes clàssiques de carbassa, carbassó, pastanaga, bleda, espinacs, porro, patata, xampinyons… i també les més agosarades de bròquil, coliflor, api, carxofa, nap, pèsols, moniato, remolatxa, ceps…
La base de la majora és fer un sofregit de ceba i afegir-hi la verdura protagonista, una mica d’aigua i una pastilla de caldo de verdures, sempre potencia el sabor. Jo les cuino a l’olla de pressió i en un moment ja estan cuites. A continuació les trinxo a la batedora i afegeixo una mica d’oli o mantega i si cal una mica de crema de llet, segons, però poca.
M’agrada coure-les per separat i descobrir el color, la textura i sobre tot el gust individual de cadascuna d’elles. Molts cops les serveixo també per separat en el mateix plat i les combino de forma que poden quedar com un trencaclosques de colors i sabors molt divertit.
Segur que impressionareu a la resta de comensals!
És una bona ternativa per un primer plat ara que venen festes i el menjar és el protagonista.
La banda sonora de la meva adolescència i joventut torna a veure’s sacsejada amb la mort ahir de Ramon Muntaner, el cantautor de Cornellà.
Cançons tan emblemàtiques com la Cançó de carrer, El ball dels cent mil diumenges,La meva amiga com un vaixell blanc… així com la banda sonora de la pel·lícula La Plaça del Diamant són el seu llegat: la seva música resta en el nostre record.
Continuem amb una petita selecció de palíndroms en castellà. Per saber- ne més es pot consultar la web d’en Víctor Carbajo (http://www.carbajo. net/varios/pal.html) i el seu treball 232232 Palíndromos españoles.
Ojo! corre poco perro cojo Roma le aviva el amor Roza las alas al azor Sam, nos sometemos: son más ¡Y él alababa la ley! Yo de todo te doy Yo social y laico soy Sí, si toses es eso: tisis Sólo dí sol a los ídolos Sonreí, Bogart no cede contra gobiernos Son robos, no solo son sobornos Yo dono rosas, oro no doy Yo, hada, no bebo nada hoy Eso lo dirá mi marido, lo sé ¡Sí, a por todas! Arrasad otro país
(…)
Extret de MAT 2 MATerials MATemàtics Volum 2021, treball no. 2, 23 pp. ISSN: 1887-1097 Publicació electrònica de divulgació del Departament de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
Celebrem el Dia Mundial del Voluntariat donant veu a una de les nostres voluntàries més veteranes, la Belén Borràs qui, a més, ha batut el record de participació d’enguany: ha participat en 40 espigolades!
“He après la capacitat immensa que té un grup de persones involucrades en un mateix objectiu i a valorar profundament la feina dels nostres pagesos.”
Belén, avui parlem amb tu ja que ets l’espigoladora que més vegades ha vingut a espigolar aquest any. Un total de 40, que es diu ràpid!Com has rebut la notícia?
Doncs he rebut la notícia amb total sorpresa! “Jo? De debò? Ostres, que bonic!” Molt agraïda i contenta, amb un somriure a la cara!
Parla’ns una mica de tu. On vius, a què et dediques, quines són les teves passions…?
Tinc 47 anys, soc arquitecta i visc a Pineda de Mar des de finals del 2014. Hi vaig arribar en un moment molt complex de salut que m’impediria treballar durant mesos. De fet, Serveis Socials va evaluar que jo estava en un moment d’exclusió social i vaig arribar a ser receptora d’aliments de la Creu Roja.
Així que vaig reduir costos de vida respecte a la ciutat, buscant el contacte directe amb la natura. Soc mar i muntanya! M’encanta la natura, viatjar, caminar, nedar, l’esport i sense música no puc viure. També soc una amant de la cuina i de tot tipus d’expressió creativa (escriure, dibuixar, la fotografia, reciclar mobles…).
Com vas conèixer la nostra iniciativa? Havies sentit mai abans la paraula espigolar? Què et va empènyer a participar-hi?
En arribar a Pineda vaig buscar activitats i, en un grup de ioga, una noia em va parlar d’Espigoladors. En tornar a casa vaig investigar sobre la iniciativa i vaig enamorar-me del projecte a l’instant. Vaig sentir: jo vull formar-hi part!
No havia sentit mai la paraula espigolar fins que vaig anar a la meva primera espigolada, al maig del 2015. La Mireia Barba -cofundadora de l’entitat- em va passar a buscar amb la furgoneta d’Espigoladors i vam anar als camps d’un productor de Mataró a collir cebes tendres. Un camp infinit de cebes i cinc espigoladores. Passades les tres hores d’espigolar, cap de les cinc va voler marxar i ens vàrem quedar dues hores més fins acabar el camp. Quina energia preciosa, quina canya un grup de persones juntes que senten el mateix! Veure la furgo plena de cebes, pensant en les persones que les menjarien! Vaig tornar a casa feliçment esgotada, satisfeta, contentíssima de l’equip, de les persones que ho vàrem fer possible! I amb ganes d’una nova espigolada!
Què t’emportes de les espigolades en què has participat?
M’enduc un munt de coses precioses! M’enduc als espigoladors i espigoladores: a TOTS, grans i petits (m’encanta veure als petits al camp), al grup, al bon rotllo que es genera entre tots i totes mentre fem feina, els riures, el compartir…
He après la capacitat immensa que té un grup de persones involucrades en un mateix objectiu i a valorar profundament la feina dels nostres pagesos amb totes les dificultats que tenen diàriament. A ser conscient del problema que pateixen amb les pèrdues d’aliments, quelcom per a mi dolorós i inacceptable. A cada verdura que espigolo hi veig un ésser huma que menjarà. A qui em digui que la mongeta verda és molt cara, la convidaria a venir a collir-ne!
He pres molta més consciència i he canviat la meva manera de consumir. Ara compro de proximitat i de temporada i, a poder ser, sempre directament al pagès.
Recordes alguna espigolada en especial?
Recordo una espigolada brutal per a mi. Va ser al maig d’aquest any, a una espigolada de cols a Malgrat de Mar. Érem uns dotze espigoladors sota un cel negre molt amenaçador. Portàvem només uns 20 minuts espigolant quan el cel se’ns va caure a sobre. Xops, molt xops, plens de fang i fred, i la pluja s’intensificava més i més! Vam decidir parar i aixoplugar-nos a esmorzar, a l’espera que deixés de ploure.
Cap de nosaltres va pensar en marxar! Fins que tant esperar, amb més fred, la pluja va reduir una miqueta i tots ens vàrem dir: ja estem xops, només és aigua, anem a espigolar les cols! Vàrem espigolar els dos camps: dues furgos plenes fins a dalt i tots més contents que un gínjol! Amb les furgos ja carregades el sol va aparèixer!
Completa la frase: “Hem de recuperar la cultura de l’aprofitament perquè…”
Hem de recuperar la cultura de l’aprofitament perquè el sistema de producció i de consum actual es insostenible. Crec que hem d’anar a un consum i producció sostenible i responsable, on es redueixin les emissions de CO2, el consum de l’aigua, els costos del transport i els excedents.
No us passa que quan aneu a comprar, per exemple, porros, us pregunten: “Tallo la part verda?” No, no, no! Tot el porro és comestible i aprofitable!
Ja per acabar, voldries enviar algun missatge als voluntaris i voluntàries amb qui has compartit espigolades?
Què voleu que els digui jo als espigoladors i espigoladores que ells no sapiguen? Jo us diria a tots que som gent molt bonica, amb ganes de canviar les coses, amb l’entusiasme de formar part del canvi! Jo diria que som collonuts! Felicitats espigoladores i espigoladors! Ens veiem als camps a per més aventures!
La catifa voladora 