Acabem l’any amb un nou conte d’Emma Martí i Casas

Primer premi Homilies d’Organyà – Lletres de dones – 2021

Zeugma (I)

La Zeugma Pleonasme és comptable. De tota la vida els números han estat la seva passió. Va néixer en un dia i una hora precisa. Va començar a comptar abans que a parlar. Un àbac tronat del besavi va ser la joguina preferida. Al parvulari, va descobrir-hi la teoria de conjunts. Aquells cercles amb dibuixos dins la fascinaven: així va aprendre a sumar i restar. Després s’empassà les taules de multiplicar. “És màgic!”, pensava. Va memoritzar-ne fins la taula del vint. A la pubertat, va creure que l’àlgebra era un joc de caràcters per tenir-los entretinguts. Fins que la mestra va comentar que el mot provenia de l’àrab i que els seus orígens es troben a l’antiga Babilònia. Un petit desengany que va saber reconduir gràcies a la combinatòria i la probabilitat. A l’institut va triar ciències pures. A la universitat, va llicenciar-se en exactes. Ara treballa al departament de comptabilitat de la multinacional Palíndrom S.A.

En canvi, les lletres han sigut un calvari. Va trigar a parlar, a llegir, a escriure. Assignatures com llengües i literatura, eren per ella una tortura. Però gràcies a l’habilitat pels nombres, bescanviava amb els companys resultats d’exercicis matemàtics per redaccions de cap de setmana, comentaris de text, arbres semàntics i sinopsis de llibres.

De sempre, ha pensat que “Vocals i consonants són indisciplinades, manipuladores, confuses, infidels i deslleials. Se’n van amb el primer que passa, es barregen i es combinen entre elles sense tenir cap ordre. Una Sodoma i Gomorra que les xifres no professen.

“Començant pel fet que poden ser majúscules o minúscules, això ja els confereix un caràcter adúlter i acabant per un detall que no suporto quan llegeixo: les cursives. Aquest tipus de grafia raquítica i ridícula, que vincla cap la dreta, amb desequilibri constant, difícil de llegir que s’usa per…, per què nassos la posen enmig d’un text si només serveix per fer-se veure? Si únicament estigués marcada una paraula, encara. Però quan el que està en cursiva és un paràgraf, o més, ningú se n’ha adonat que costa molt de llegir? Que has de forçar la vista, torçar el cap i empetitir els ulls? Que quan aixeques la mirada veus el món escanyolit i guerxo? A part, el mateix nom “cursives”, les delata. Són cursis! I el significat de cursiu?.

”cursiu -iva adj. [LC] [RE] Ràpid i sovint superficial.

“Resumint, com els pets: no serveixen per res. Si us plau, algú podria convocar una manifestació, o un partit polític, en contra seva i abolir-les?

“Un altre fet execrable: les excepcions. Per què quan hi ha una norma, existeix un fet sobrenatural que fa que no s’apliqui? Imaginem-nos el mateix concepte però amb les xifres. Si en qualsevol operació matemàtica les empréssim, seria el caos! Per exemple a la taula del 7 que diguéssim 7 per 7, 49, excepte el 9: el resultat seria 4? O després d’un nombre, hi hagués un salt numèric per una maleïda excepció. O si en un resultat senar, s’hagués de convertir en parell, o multiplicar-ho per 1000, en un cas en concret. Oi que seria impensable? On es poden denunciar les desafortunades excepcions i (després d’un judici, òbviament), empresonar-les i se’ls puguin aplicar la pena de mort?”

En canvi, aquell rigor dels números mai l’ha decebut. “No són ni majúsculs ni minúsculs, sense excepcions i ni molt menys cursius”. Les xifres no l’han abandonat com el darrer nòvio que ha tingut, que d’un dia per altre la va plantar per una veïna que ella mateixa li havia fet classe d’aritmètica! “Ja ho tenen això els nombres de ser honestos, previsors, perseverants, meticulosos i fins i tot fidels”. Per aquest motiu tota la vida n’ha estat envoltada, mai l’han fallat.

Però…

Però ara que té a prop la crisi dels quaranta, està interioritzant una mutació. Ella no ho vol admetre i gairebé de forma imperceptible, (potser per una sobre-saturació d’ordre numèric?) i d’una manera inexorable, comença a sentir una lleu curiositat per l’enemic: les lletres. Concretament per un grup de grafies que s’uneixen en paraules dins d’una composició impresa cada diumenge.

Tot va començar un dia al dentista, a la sala d’espera. El mòbil es quedà sense bateria, i no va tenir més remei que agafar una revista de la pila. Era el suplement endarrerit del diari La Síntesi de diumenge. Allí hi va llegir un relat del famós autor Epítet Diacrític. El va trobar enginyós.

El següent diumenge, com aquell qui no vol la cosa, va comprar La Síntesi. I a partir d’aquell dia, la Zeugma espera el dia del Senyor per aixecar-se ben d’hora, anar al quiosc i llegir en la publicació, l’article. Aquest escriptor, de gran nom i renom, deixa cada festiu l’excepcional petja en una columna rectangular a la pàgina 12 que la Zeugma llegeix i rellegeix mentre assaboreix el calòric esmorzar, la sobretaula del dinar, el dolç berenar, el frugal sopar i acaba reposant damunt la tauleta de nit abans de tancar el llum. Durant la setmana se l’emporta dins la bossa, al costat de la calculadora científica i el raspall de dents, per fer-li un cop d’ull en qualsevol moment.

La Zeugma està convençuda que és l’autor de la seva vida i per Sant Jordi s’obsequiarà amb el primer llibre que va escriure. De fet, ella no ho vol admetre, però s’hi ha obsessionat una mica. Ha començat per esbrinar-ne el seu rastre. Investiga a internet quines obres ha publicat, quins premis ha guanyat, quines crítiques l’han mossegat, quines classes d’escriptura literària imparteix. A les xarxes socials llegeix tots els seus comentaris, ressenyes, tuits, informes, respostes, esmenes i notes. Fins i tot, no ho pot evitar, ha conegut alguna xafarderia a la premsa rosa. Com aquell escàndol en què el guardonat columnista Epítet Diacrític s’ha vist involucrat. La reputada ex-agent literària (i ara també ex-esposa) va abandonar-lo per un autor novell amb un gran i endurit poder de seducció, manllevant-li un manuscrit. Hi va haver un judici, sort que un veí tafaner va testificar a favor de l’articulista. L’home del sobreàtic va explicar que aquell estiu havia fet moltíssima calor i regava les plantes sovint. Des de dalt veia el Diacrític, de l’àtic, com es passava un munt d’hores teclejant l’ordinador a la terrassa amb els auriculars posats. Mentrestant la futura ex-dona només feia que banyar-se, prendre el sol (per cert, molt lleugera de roba) i mantenint amb el mòbil eternes converses pujadetes de to que el veí seguia fil per randa. L’home amb la mànega tibada a la mà s’escandalitzava i deia: “Que malament està el mon!”

A principi d’abril, el suplement La Síntesi fa la següent convocatòria relacionada amb Sant Jordi:

Concurs literari de mig relat. L’escriptor Epítet Diacrític escriurà el principi d’un conte i els participants l’hauran concloure.

Dates. La recepció dels contes finalitzarà el dia 18 d’abril.

Veredicte: el dia 23 d’abril, Sant Jordi.

Narració premiada: la que surti impresa a la publicació especial de Sant Jordi.

Premi. Un menú degustació per dues persones al restaurant L’Anàfora (êêê Michelin).

Jurat. El membre principal del tribunal serà el propi Epítet Diacrític i 4 treballadors de La Síntesi. L’empleat més jove, el més vell, el més antic i el més novell.

Nombre de paraules: màxim és dues-centes cinquanta, 250.

“Dues-centes cinquanta? 250?”, pensa la Zeugma. “Deuen ser moltes o poques? Ja en són de complicades les lletres que per cal·ligrafiar un nombre han de gastar 20 caràcters però teclejat en números només en són 3 ”.

La il·lusió que ell la pugui llegir, en cas que s’hi presentés, i l’avaluï encoberta per l’anonimat, fa que pugui considerar que pot permetre’s el luxe d’intentar construir una narració.

Per primer cop en molt temps, no dorm bé deliberant què fer. Ella, que tota la vida ha estat de símbols numèrics! “Escriure o no escriure, heus aquí la raó. O era qüestió? Maleïts sinònims!”.

En arribar el diumenge, surt imprès el mig conte del Diacrític i ella s’enamora d’aquella retòrica inacabada. Comença un llarg tràngol per convèncer-se que la gent pot canviar, que no passa res per fer el salt (momentàniament) a les xifres, que no els serà infidel del tot. Que no cal ser sempre homo-numèrica tota la vida, i un pot evolucionar a hetero-literal.

Aquets soliloquis psicològics d’autocompassió li ofeguen la poca imaginació que té i la deixen ben seca d’idees. Ella bé s’asseu davant l’ordinador, amb un full de word buit, trepitja el teclat sense obtenir-ne res. Transcorregut un temps prudencial, una o dues hores llargues, prem la icona x i tanca el document sense desar canvis. Cap entrada. Ara ja sap què és la síndrome del full en blanc de l’escriptor, tot i que ella no ho és. Trist oi? És com un coitus interruptus sense coitus. Al llarg de la vida, l’única literatura que ha redactar, a part de la llista de la compra, han sigut les diferents contrasenyes que guarda escrupolosament en un paper amagat al calaix de la tauleta de nit, cap per avall. Al damunt, al costat del llum, dorm el fidel retall del diari amb la part del text que rellegeix diversos cops al dia i que s’endú sempre amb ella. Però res la il·lumina, està desesperada, els dies van relliscant i no se li acut cap idea.

Un matí a la feina, l’envien al departament d’Hisenda a fer unes gestions trimestrals tedioses. Ha coincidit que al centre de la capital hi ha una vaga d’un sector que es queixa amb raó. El col·lapse de vehicles de la ciutat és caòtic. El responsable de la Zeugma li demana que vagi passejant a la delegació i quan acabi es prengui el dia lliure. Caminant per la ciutat saturada de cotxes i clàxons, amb el ritme de les passes, va gestant una idea. No pot evitar que, en cada gambada feta, aquest pensament creixi, es confirmi, se sedimenti. Quan arriba a l’organisme oficial, només vol seure a la sala d’espera per agafar el bolígraf i traçar quatre línies. Però avui, malgrat el caos circulatori infernal, a l’oficina no hi ha ningú esperant i passa directament al taulell per gestionar la documentació. Així que acaba el tràmit s’acomoda, per fi, a les cadires desertes i allí comença a buidar el pap. “Quin lloc més curiós la musa m’ha bufat la inspiració!” De moment només ha escrit el títol i el vigilant l’avisa. “Com diu? Hora de plegar? Avui acaben abans degut a la vaga. Però si no tenen relació amb el sector. I com que ningú ve a fer tràmits, tanquen. No estan acostumats!”.

No l’han deixat treballar. Marxa empipada cap a casa xino-xano. De camí perfecciona un munt de detalls més. Així que arriba, amb els peus desfets, obre l’ordinador i vomita, gairebé de memòria, la continuació del relat del prestigiós Epítet.

La Zeugma es desperta de nit sobresaltada. Ha somiat que el termini ha vençut. Agafa el retall del diari i es llegeix la convocatòria de nou. “Buf! Quin esglai! Només ha estat un malson”. Però observa una cosa que ara li ve de nou “250 paraules. 250 paraules…, paraules?” Obre l’ordinador i amb terror veu que s’havia malfixat. El comptador que ella mirava era erroni. Estava calculant caràcters no mots! “Em passa per llegir en diagonal! Això els nombres no ho fan!”

Aquella matinada queda adormida damunt de l’ordinador intentant refer el text per reconduir el relat. Però s’adorm damunt del teclat prement la tecla … amb el nas, cosa que fa que vagi escrivint pàgines i pàgines de punts un darrera l’altre com formigues.

Per fi, l’últim minut del darrer dia del tancament de la convocatòria, envia per correu electrònic el seu mig conte. Reconeix que no acaba de ser molt bo, com la primera part de l’estimat Epítet. Ara que han compartit afició reconeix que no és feina fàcil. L’admira i fins i tot el comença a trobar molt guapo! Està complaguda però exhausta. Feina feta. Ha presentat la primera obra en un concurs literari, ella l’enamorada dels números! “Ai si l’avi de l’àbac em veiés…”, pensa. Repeteix aquesta frase en veu alta i diu: “Sembla un embarbussament!”

Emma Martí i Casas

(Continuarà)