Zeugma (II)

Vicenç Viaplana

Acabem l’any amb un nou conte d’Emma Martí i Casas

Primer premi Homilies d’Organyà – Lletres de dones – 2021

Zeugma

(Continuació)

Malgrat que s’ha demanat festa, el dia de Sant Jordi s’aixeca ben d’hora. Arriba al quiosc quan encara és tancat. S’acomoda en un banc de la plaça esperant que obrin i que la furgoneta reparteixi els feixos de publicacions. Quan ho fa, és la primera a comprar el diari. Encara dreta, fulleja neguitosa el suplement farcit de propostes literàries, recomanacions de llibres i d’un munt d’itineraris que uneixen els punts on diferents autors firmaran les obres. La Zeugma localitza on l’Epítet signarà exemplars del títol recentment editat a la llibreria La Metàfora a les dotze. Aquest és el recull de tots els articles publicats al diari. Hi podria anar deambulant i li demanarà que n’hi dediqui un. Per fi troba la pàgina del veredicte. Han concursat 357 originals, un èxit, i veu publicada la composició completa:primer la fantàstica part de l’Epítet Diacrític, que sap de memòria. Després una segona partd’algú altre. “Oh! Quina llàstima!” No ha guanyat, però està cofoia d’haver participat i el més important que l’Epítet li hagi llegit la narració, encara que hagi estat per descartar-la. Ara els uneix alguna cosa més! A continuació del relat hi ha un editorial, pel propi Epítet on donarà consells de com redactar millor. La Zeugma ho troba engrescador. Encara és d’hora i queda molt per l’àngelus. Es dirigeix a la granja La Síncope i es fa fer un bon entrepà i una beguda per encarar un matí replet d’ofertes i esdeveniments literaris.

Després de triar, s’asseu a costat de la finestra i mentre espera l’esmorzar començarà a llegir la crònica. Per entretenir-se i instruir-se, prendrà apunts. Agafa el bolígraf de dins la bossa i un parell de tovallons de paper li servirà per enumerar les propostes de l’autor.

Un pròleg diu:

Avui diada de Sant Jordi, el nostre guardonat Epítet Diacrític ens obsequiarà amb un reportatge on hi descobrireu tot de suggeriments per millorar l’estil. Escriure no és fàcil, però qualsevol que tingui ganes i s’hi esmerci una mica, ho pot aprendre. Farà un resum amb exemples dels principals errors literaris.

Com evitar la mala literatura  per Epítet Diacrític

Una mala literatura és el resum de tics que es poden millorar dins un manuscrit. Tot i que podem usar, en algun cas, algun d’aquests errors per emfatitzar l’estil, hem d’evitar-los. N’enumero a continuació alguns d’aquests:

  • Revisar ortografia. No és pot enviar en un concurs un manuscrit en faltes. Però cal tenir en conte que no tot ho ratifica el corrector informàtic.
  • Revisar la puntuació. Quan un escriu, ha de ser precís, amb els signes. Hem de ser, curosos, si cal un punt, cal. Si no, fora. Per, millorar aquest fet, podem llegir: el manuscrit, en veu alta. Això ens ajudarà a fer-li una entonació: i veurem on cal o: no descansar.
  • Evitar repetició de paraules. Com a solució existeix el diccionari de sinònims. Fa molt mal als ulls veure com es van repetint les paraules en un manuscrit. Podeu fer servir el buscador d’una paraula repetida i canviar-la dins del manuscrit.
  • Defugir la utilització de vocables exageradament interminables o finalitzats en -ment. Perfeccionarem el manuscrit substancialment reemplaçant-los ràpidament.
  • Preferentment cal desestimar la utilització de les proposicions descomunalment allargassades. Aquesta característica, i l’emprament de subordinades, ocasiona que el lector es pugui desorientar, ja que segons aquest procediment, amb interposicions prolongades, pot extraviar l’argument del manuscrit i el coacciona haver de reiterar la lectura, cosa que menyspreem i en qualsevol conseqüència denunciem la qual cosa permetria fer una interpretació més diàfana, instantània i alhora motivadora que no fastiguegi al llegidor.
  • Renunciar a les cacofonies. És un so desagradós, especialment el que resulta de la insistència d’uns fonemes iguals o semblants i de la col·lisió de certs mots, de la reiteració de síl·labes o de l’associació dels sons discordants i dissonants.
  • Monotonia. Pobresa de paraules dins el manuscrit, que és la repetició de les mateixes paraules en el manuscrit, per un vocabulari pobre.

La Zeugma fa un glop, aprofita per fer una llambregada general fins al final i llegeix l’encapçalament dels punts que segueixen a continuació.

  • Evitar mots jòquer, mots buits o de fàcil contingut.
  • Passar dels plors a les rialles de forma exagerada i directa.
  • Canvi de narrador o punt de vista que desorienti al lector.

Va directament a l’epíleg.

  • A continuació us incloc uns exemples que són el resum dels errors que he enumerat. Segur que els sabreu detectar.

Acte seguit la Zeugma fa un crit. “Aaaaaah!” Veu amb horror que el passatge que cita el Diacrític com a model erroni, és un tros del relat que ella va enviar. Com? La sang li bull. No s’ho acaba de creure, per això vol prosseguir.

Unes frases més tard ja en té prou. Aquest prepotent de Diacrític li ha caigut de tot arreu. Ha agafat la redacció de la Zeugma i l’ha dividit en fragments posant-los d’exemple en la crònica. No el suporta. No li estranya que la parella el deixés! “Què es pensa, que m’ha d’aigualir el dia de festa? Ni parlar-ne!” S’aixeca de la taula, paga i surt de La Síncope disposada a tafanejar per totes les parades de volums al carrer. Com a premi s’auto-regalarà la rosa.

Sense adonar-se ha transcorregut el matí i els passos la porten prop de la llibreria La Metàfora. Allí veu una llarga fila de gent i se situa al final. “Sí, faré cua i li etzibaré una bona pentinada al bufat del Diacrític!”

La renglera avança a poc a poc i, malgrat estar cada cop més enfurismada, va re-llegint la crònica. L’agafaria pel coll i li diria: “Ets un aixafa-guitarres, un esgarriacries, un assassina-il·lusions, un podreix-esperances. I sí, són paraules llargues. Ara curtes: pòtol, cregut, pedant i un aprofitat. I ara les torno a repetir totes seguides! Aixafa-guitarres, esgarriacries, assassina-il·lusions, podreix-esperances, pòtol, cregut, pedant i aprofitat.”

Mentre va fent jocs de paraules indignada i examinant el reportatge, li queden poques persones davant i moltes darrera. S’adona que totes porten la publicació de l’Epítet a la mà perquè el signi. Ella és l’única que no. Serà la primera vegada a la història de la literatura, que algú fa la cua per cantar-li quatre de fresques a l’autor en una taula de Sant Jordi.

Ara, ja només té una persona al davant.

—El pròxim. —diu el presumptuós escriptor.

La Zeugma agafa el suplement del diari li posa al davant i li etziba:

—Això és indignant!

—Perdó? Porta l’exemplar per signar-lo?

—Escolti’m. Veu aquest article?

—Com diu? Sí és meu, i…?

—L’informo que soc l’autora del conte que vostè ha disseccionar per complet i casualment he vist que està imprès íntegrament a la gasetilla. Per la qual cosa exigeixo…

—No s’ho prengui malament senyora…

—Senyoreta. Que no m’ofengui? Tan curt és vostè d’idees que no és capaç ni de buscar exemples propis de mala literatura? Potser té una mica massa poca inventiva! Sàpiga que he repassat cadascun dels punts, he vist que vostè ha comès l’errada que defineix en tots els apartats i no crec que ho hagi fet expressament, ho dic per falta de imaginació.

—No sé.. ara que ho…

—Miri jo soc de números, de tota la vida. L’expert en lletres és vostè o sigui que exigeixo el meu premi ja que la meva narració ha sortit íntegrament publicada. Desordenada, mutilada, castrada però completa.

El Diacrític mira el butlletí i diu:

—Ostres…! Doncs…, potser sí que té part de raó —pren un llibre on a la contraportada hi ha la seva foto. L’obra i anota alguna cosa a la primera pàgina—. Un moment.

—Ah! Com? —diu la Zeugma mentre espera expectant.

—Tingui, això és per vostè, per les molèsties causades. Ara prego que se’n vagi i ho llegeixi amb calma. Amb molta calma. Miri quina cua de gent hi ha. I demano que em perdoni i espero que…

—Ja veurem —interromp—. Marxo perquè no tinc res més a dir! —agafa l’exemplar i fa mitja volta.

—El següent! —crida l’Epítet.

“Vaja, m’ha ventilat ràpid i se m’ha tret de sobre, però s’ha disculpat”, pensa mentre surt de La Metàfora. A la cantonada, pren el llibre i abans de desar-lo a la bossa el fulleja.

Només hi ha escrita una línia amb una lletra maldestra i tinta blava que hi diu: sis-cents trenta, trenta, zero u, quaranta-nou.

Ella llegeix: “ 630 30 01 49 ” , i somriu.

FI

Emma Martí i Casas

Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix de Sastre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s