El misteri de les figuretes

A la Lali, li agradava estar a casa l’àvia. La veritat és que allí podia fer coses que a casa seva no li eren permeses… Era la gran de cinc germanets i la mare tenia a flor de llavis una frase que la posava neguitosa: “No et fa vergonya fer aquestes beneiteries davant dels teus germanets?” , “no veus que dónes mal exemple?”. Ah, l’exemple, el ditxós exemple!

Per això s’ho passava bé a ca l’àvia: menjar les taronges xarrupant, no haver d’eixugar els coberts, ningú no li tocava les fotografies de la capsa on l’àvia en guardava un munt! No sentir aquell: “A veure? A veure?”. Ella, tranquil·la, podia contemplar-les sense que ningú els arrengués dels dits. La casa de l’àvia feia una olor especial: l’àvia torrava sovint avellanes que li enviaven del poble; tenia un pati amb unes quantes gallines i quan agafava l’ou del ponedor li feia posar a l’ull, tan tebi que donava gust! Ah, i el piano! El tiet Marcel·lí era músic i el piano sonava sota els dits de la Lali. Llàstima que les tecles no li’n fessin cas. Ella cantava, per exemple, “Què li donarem a la pastoreta”, bellugava les mans amunt i avall -com veia que feia l’oncle-, i en canvi… la música no s’hi assemblava gent! Misteri.

Bé, vet aquí que un dia sorgí la mala notícia. Resulta que la tieta Mercè havia posat una botiga i, com que el fill petit estava molt delicat de la panxeta, la solució fou que durant una llarga temporada anés a viure a ca l’àvia.

La Lali no s’ho acabava de creure. La destronaven, li agafaven el seu reialme, ho tenia clar. L’àvia ho explicà a la mare: el Nil necessita una vigilància especial, i la Mercè, amb la botiga, no pot preocupar-se del seu règim; se li ha de pesar tot; veurem si me’n surto.

“Ara, Lali, no vindràs tant a dinar, ja veus que…”.

Sí, sí, és clar que ho veia. Potser si hagués eixugat els coberts, ajudat a treure la pols, l’àvia hauria vist que ella, la Lali, era molt necessària. Però… ara pagava l’haver estat tan gandulassa… No es podia adormir. Les llàgrimes li relliscaven i queien damunt el coixí.

I arribà Nadal. L’àvia va telefonar-los que anessin a veure el pessebre que havia fet per al Nil. l’àvia, sembla mentida, com si no tingués cap més nét: quan els anava a veure t’havies d’empassar les gracietes del menut: si s’havia acabat les patates, si havia dormit bé, fins i tot (perdoneu) com feia la cacona. Era així. La Lali, aquell nano no el podia païr. Prou que la mare li feia sermons: “Nena, t’agradaria a tu que et punxes cada dia? Pobret Nil! No ho veus que el tiet viatjant i la tieta Mercè amb la botiga no poden cuidar-lo com l’àvia fa? Ets molt pesada!”.

El pessebre del Nil era normal. L’àvia havia fet el que havia pogut, però el menut ho ensenyava, orgullós, amb la seva llengua de drap: “Els paztors porten gallinez i ouz al nen Desúz i el mirall éz el riu…”. L’àvia afegia: “Tant de temps que no havia fet cap pessebre i hi he posat molta sorra; n’he comprat massa, però l’he posada tota”.

Aleshores, a la Lali se li va ocórrer la gran venjança. Es tornarien micos, però ella s’hauria cobrat l’amarguesa de la seva iniqua foragitada del seu paradís “avial”. i les figuretes, en un moment que l’àvia havia girat cua, van desaparèixer totes. En un instant, com si un mal vent hi hagués passat sense compassió. La Lali anà a acomiadar-se de l’àvia que donava el dinar al Nil (les hores de menjar eren exactes) i tornà a casa amb un rau-rau… una cremor al pit, una sensació d’alegria barrejada amb penediment… Com que no sabia definir-ho, va dir als pares que no es trobava bé i es va ficar al llit.

Al cap de dues hores, el timbre del pis va posar-li els cabells de punta. Era l’àvia, esbufegant de pujar les escales amb el petit a coll. La Lali es tapà amb el cobrellit, ben a les fosques… Però el llum s’obrí i el pare, la mare, l’àvia, el Nil amb la boca ben oberta plorant… Allò era una acusació terrible: “On has posat les figuretes?”. L’àvia repetia: “És que ha estat un moment; m’he tombat i ja no hi eren! Fins ara que he estat buscant-les! Digues, digues!”. La Lali aclarí el misteri, no hi havia altre remei: “Són allí mateix, àtia… Les he ensorrat… les he tapades”.

La Lali ara és la Sra. Eulàlia, i els seus néts sempre li demanen que expliqui aquesta trapaceria de quan tenia nou anys…

Teresa Casas

Revista Lligams Número: 173 – Data: 12/1996 – Article núm: 101

Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix de Sastre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El misteri de les figuretes

  1. emma ha dit:

    Relat boníssim! molt adequat en el temps que estem.
    Moltes felicitats!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s