L’orxata, la beguda vegetal que es reivindica

Article extret de MengemAra.Cat

Quan la temperatura s’enfila, l’orxata es ven a litres. Ho asseguren els elaboradors d’orxateries artesanals com El Tío Che, La Campana, La Valenciana, Sirvent –del carrer Parlament, de Barcelona–, i Fillol, a Badalona. “La gent s’ha acostumat a beure-la a l’estiu, però nosaltres voldríem vendre-la tot l’any”, afirma Xavier Fillol. Per fer més coneguda la beguda vegetal, els cinc establiments s’han inventat una ruta amb l’objectiu que la gent les visiti totes i compari els gustos. “Ningú de nosaltres revelem la recepta exacta ni tampoc acordem els preus però sí que ara hem decidit fer pinya perquè ens hem adonat que podem fer molt més junts que separats”, explica Dídac Mullor de Sirvent.

La història de l’orxata a Catalunya es remunta a finals del segle XVIII, quan se sap que es venia de forma ambulant als carrers de Barcelona. “Els elaboradors de Xixona van ser molt emprenedors”, explica Severino Cortés de La Valenciana, al carrer d’Aribau, que guarda al seu mòbil una imatge de l’orxateria que els seus avantpassats tenien a la ciutat de Tànger. És una fotografia en blanc i negre amb els familiars a la porta, vestits de negre, davant d’un establiment imponent, amb l’orxata als aparadors. “Van haver de marxar de pressa i corrents el 1905 quan es va desencadenar una crisi internacional i ho van perdre tot”, diu, però a Barcelona hi van arrelar.

Els altres orxaters, quan repassen les dates d’inici del negoci, també constaten que gairebé tots es remunten a principis del segle passat: la Sirvent de Paralment va començar el 1928, la Fillol, a Badalona, entre el 1920 (com a ambulants) i el 1929 amb establiment; La Campana, el 1900, i el Tío Che, el 1912.

Repassada la història, la Teresa Moreno, de l’orxateria Tío Che, a la rambla del Poblenou de Barcelona, subratlla que les orxates artesanals que ells venen no tenen res a veure amb les pasteuritzades de tetrabric. “Un litre de les nostres orxates està feta amb xufles d’Alboraia (País Valencià), aigua, sucre i ja està, per això s’han de consumir al cap de 24 hores d’haver-se elaborat”, diu la Teresa. Sobre la pasteurització, els elaboradors no hi tenen res en contra, com a mètode, però proposen fer un tast a casa d’una orxata artesanal i una de pasteuritzada. “Aquesta última, pel procés pel qual passa perquè es mantingui més temps, perd gust”, diu ara Laura Ferrer, de La Campana, al carrer Princesa de Barcelona. Per conservar l’artesanal, sempre es pot recórrer a la congelació, que l’aguanta bé, i després descongelar-la a la nevera unes hores abans de beure-la. “Sobretot, amb la calor, el que és molt important és que l’orxata artesanal es posi a la part més freda de la nevera, entre 0 i 4 graus”, assenyala Dídac Mullor, de Sirvent, que ens ensenya els consells de conservació que hi ha a les ampolles de vidre que fan servir per emportar-se l’orxata a casa.

L’orxata tampoc té res a veure amb la llet. Dir-ho pot semblar sobrer però els orxaters asseguren que cal dir-ho i explicar-ho. “Nosaltres ho fem constantment, perquè ens ho pregunten. Suposem que l’associen a la llet pel color blanc”, diu Xavier Fillol, que afegeix que l’orxata sense sucre fa uns anys que té més demanda. Un fet que també han notat als altres establiments. “Els orxaters de sempre la prefereixen amb sucre, però hi ha clients que ens diuen que es volen acostumar a prendre-la sense i comencen el procés demanant una barreja de mig de cada una, és a dir, mig amb sucre i mig sense sucre”, explica la Teresa Moreno, del Tío Che.

De fet, amb l’orxata es poden fer moltes barreges. Per exemple, amb gelats o amb granissats de llimona i amb cafè. I el que resulta curiós és conèixer el nom que rep cada barreja. “La barreja d’orxata i granissat de llimona pot ser una palmera, un canario, una murciana o un mig-mig segons el territori on ens trobem”, diu el Xavi Fillol. Per a d’altres, el flotador és l’orxata amb gelat de xocolata en què la bola fosca sura per sobre. Hi ha orxateries, però, en què la barreja amb gelat de xocolata rep altres noms, com el cubà. “Però al Tío Che el cubà el preparem amb llet merengada i no amb orxata”, insisteix la Teresa Moreno. Varietat per a tots els gustos.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Let July be July. Let August be August.

Deixa que el juliol sigui juliol.
Deixa que l’agost esdevingui agost.
Aprèn a ser tu, també, en la incertesa.
No has d’arreglar-ho tot.
No has de resoldre-ho tot.
Encara ets a temps de trobar la pau
per créixer en la salvatgia
de les coses inestables.

Morgan Harper Nichols

Fotografia: Lluís Rius i Font – Una estampa estiuenca

Publicat dins de Extra d'estiu, Poemes | Deixa un comentari

La Llotja de Mar es pot visitar per primera vegada i gratis

L’accés a la planta baixa serà lliure tots els dies de la setmana i en èpoques de menys activitat s’oferiran recorreguts guiats a 16 euros per poder entrar a altres espais històrics

La Cambra de Comerç de Barcelona obrirà al públic la Llotja de Mar, seu actual, perquè els ciutadans puguin descobrir un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, amb més de 700 anys d’història. A partir d’aquest dijous, l’espai es podrà visitar lliurement de dilluns a diumenge, d’11 a 17 h, sempre que l’activitat institucional ho permeti i, a més, durant períodes de menor activitat com l’estiu, Nadal o Setmana Santa també s’hi organitzaran visites guiades en col·laboració amb el grup Cases Singulars.

Situada al pla de Palau, la Llotja ha estat durant segles un dels principals centres de l’activitat comercial i institucional de Barcelona. Construïda al segle XIV, va esdevenir un símbol del poder mercantil de la ciutat i del país i després de diverses etapes històriques va recuperar el seu protagonisme amb la reforma impulsada per la Junta Particular de Comerç al segle XVIII.

L’accés gratuït es farà per l’entrada del pla de Palau i quedarà condicionat als actes que aculli l’edifici, que continua funcionant com a seu corporativa de la Cambra i com a espai per a esdeveniments. Més enllà de l’accés lliure a la planta baixa, la Cambra oferirà visites guiades per 16 euros que permetran recórrer altres espais situats a la primera planta, així com les dependències de la Reial Acadèmia de Belles Arts. Ara bé, aquestes visites es concentraran a les èpoques de l’any amb menys activitat d’empreses i institucions a l’edifici, com per exemple a l’estiu.

Publicat dins de Barcelona, Museu al carrer | Deixa un comentari

750 anys de la mort de Jaume I

  • [de les darreres disposicions testamentàries del Rei Jaume]

    E tot açò feyt, dixem a ell el pregam que ell que partís d’aquí e que faés stablir tots los castells del regne de València de vianda e d’altres coses, e que degués bé e enfortidament menar la guerra, e, asenyaladament, que gitàs tots los moros del regne e València, per ço com eren tots traÿdors e havien-nos-o donat a conéxer moltes vegades, que, nós faén bé a ells, punyaren tots temps a nós fer greuge e [a] nos decebre, si poguessen. E allò mateix farien a ell, si romanien en la terra. E encara pregam- lo, si cas se esdevenia que nós d’aquesta malaltia moríssem en l’endemig, que ell seria en establir los castells, que ell en aquella sahó no·ns tragués del regne, per ço com la terra per absència de l’infant en Pere se’n poria perdre. E, si nós moríem en aquest endemig en Algezira, que·l bisbe d’Oscha e l’altra companya que ab nós eren nos soterràssen a Sancta Maria d’Algezira o a Sancta Maria de València, segons que nós havíem ja manat. E pregam al dit infant en Pere que, la guerra finida, que ell nos feés portar, si moríem, a Sancta Maria de Poblet, on nós nos érem ja lexat.

Del Llibre dels Feyts; Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2024

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Sant Jaume, petxines i la tridacna gigas de Valldonzella

A Sant Jaume se’l representa portant una petxina perquè és el símbol clàssic dels pelegrins del Camí de Sant Jaume, l’utilitzaven com a prova d’haver arribat a Santiago de Compostel·la i servia pràcticament com a estri per beure aigua durant el viatge.

Sabies que a l’entrada de l’església de Valldonzella hi ha una tridacna gigas natural que fa de pica d’aigua beneitera i que està, muntada sobre ferro forjat?

La pica de l’aigua beneita (també anomenada beneitera), és el receptacle que conté aigua beneita amb la qual els fidels se senyen (és a dir, fan el senyal de la creu) en entrar o sortir del temple, se solen trobar a les entrades dels edificis de les esglésies.

A Catalunya, serà a partir del barroc (s.XVII-XIII) quan les piques d’aigua beneita prenen forma de petxina o fins i tot poden estar fetes amb grans petxines naturals, com la tridacna gigas que hi ha a Valldonzella.

La petxina és un símbol de regeneració antiquíssim i ha esdevingut un dels símbols universals de la feminitat creadora i regeneradora, i associada també a la lluna. En el cristianisme, la petxina esdevindrà símbol de regeneració, de renaixement, en aquest cas espiritual, lligat sobretot a la vida eterna. I serveix per recollir i abocar l’aigua de manera simbòlica en el moment del Baptisme.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Extra d'estiu, Museu al carrer | Deixa un comentari

Josep Vallverdú ha mort

El polifacètic escriptor -narrador, poeta, dramaturg, lingüista i traductor- ha traspassat aquest dimarts als 103 anys d’edat. El centenari creador del Rovelló es va acomiadar de la vida pública fa tot just sis mesos després d’una vida intensa com un dels fars culturals de Ponent i del país.

“El seu llegat ja és patrimoni de tots”

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Sobrevivir, cruzar o transcender

Per Rafa Moreno – juliol 2026

Entre la ruidosa risa del infante y la prudente risa del anciano, pués disponían del pasaje adquirido con terrenal conformidad, para un tren que sólo pareció, no discurriría por tenebrosos paisajes.

Clamando desde el primer llanto entrecortado del neonato y el último grito desgarrador del anciano, pués se les condenó con el lamento de cerrar los ojos durante la turbulencia del vuelo que los llevó sin permiso a sobrevivir, bajo la promesa de un nuevo destino.

Desde la agitación silenciada de una cuna que fué mecida por el viento, hasta el calmo reposo en un lecho que se forjó a base de desprender máscaras, cediendo a la sucesión de amaneceres, en la fuerza de guía divina, lograron despertar del sueño y descansar, tras ser espejo frente a quiénes quisieron limitar su experiencia.

Nada, todo, siempre y nunca son conceptos que no nos limitarán, si creamos el sueño, que ya vivimos.


Fotografia: Lluís Rius

Publicat dins de Res meu tot amb tu | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Joaquín Tusquets de Cabirol: La forma eloqüent

Exposició al KBr del 18 juny – 6 setembre

Joaquín Tusquets de Cabirol (Barcelona, 1904-1979) va gaudir en el seu acomodat entorn familiar d’una educació sensible a l’art i la cultura que sens dubte va contribuir a educar el seu criteri fotogràfic. Químic i industrial de professió, va trobar en la fotografia un mitjà per a reflectir una mirada lúcida, estètica i profunda del seu entorn. Les seves imatges, que ofereixen una visió única de la Catalunya de postguerra, destaquen per l’evolució des del pictorialisme cap a l’experimentació formal i tècnica, mentre que l’extraordinària qualitat de les seves còpies es deu al seu domini dels processos químics de positivat.

L’exposició, realitzada per Fundación Mapfre en col·laboració amb la Fundació Photographic Social Vision, entitat que custodia i preserva l’arxiu del fotògraf, s’inscriu en l’atenció que la programació del KBr presta de forma regular als fons de fotografia conservats en entitats catalanes.

Publicat dins de Barcelona, Extra d'estiu, Museu al carrer | Deixa un comentari

“Tomata”, “tomàquet”, “tomaca” o “tomàtiga”? Com ho dieu?

Extret de VilaWeb 26.06.26 – Jordi Badia Pujol

De segur que sabeu més d’una manera de dir “tomàquet”. El mot procedeix del castellà tomate, provinent de tomatl, originari del nahua (llengua utoasteca parlada a Mèxic). Sembla que, de primer, es va catalanitzar en tomàtec. Per una altra banda, del plural castellà tomates en va sortir la variant tomata, modificada en tomaca, segurament per dissimilació (diferenciació de la segona te respecte de la primera). La forma tomàquet pot provenir de tomàtec per metàtesi (inversió de sons), però també pot ésser fruit de la convivència de tomàtec i tomaca. Les variants tomàtiga i domàtiga són més incertes. I l’alguerès pomata sembla clar que és agafada del lugodorès pumatta.

La forma més estesa, tomata, es diu a Catalunya Nord, a les comarques de Ponent, en punts de les Terres de l’Ebre, en una bona part del País Valencià i a Eivissa i Formentera.

Tomaca abasta també una zona àmplia, que baixa del Ripollès cap a Osona i el Bages, salta al Camp de Tarragona i a una part de les Terres de l’Ebre i, més al sud, a les Comarques Centrals valencianes.

A Barcelona i en unes quantes comarques del català central –com ara la Cerdanya, el Maresme, el Vallès, el Penedès i l’Anoia– es diu tomàquet.

Tomàtiga o domàtiga es diuen a Mallorca i Menorca, llevat de Maó, on es diu tomàtec. Aquesta forma, juntament amb tomàtic, són les habituals al Berguedà, al Lluçanès i al Solsonès. 

A la Franja de Ponent es diu tomate i a l’Alguer, pomata.

Publicat dins de Català, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Barcelona i els seus rellotges

Rellotges públics en edificis, esglésies, mercats, estacions, bancs, hotels, torres i comerços

Els rellotges que s’hi mostren no són només instruments per mesurar el temps: formen part de la memòria viva de la ciutat. Conviden barcelonins i visitants a mirar més enllà del que és evident i a recordar que cada instant deixa una empremta.

Aquest audiovisual ha estat possible gràcies a les fotografies d’en Xavier i a la realització d’en Carles, amics d’infància units per una mateixa inquietud i mirada curiosa sobre tot allò que els envolta a la seva Barcelona. Aquest projecte compta també amb la valuosa col·laboració de la Laura, que hi posa veu amb la seva locució

Reportatge de Carles Porta i Xavier Porta

Publicat dins de Barcelona, Museu al carrer | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari