50 anys de la prohibició de l’Estaca

LlLl

Lluis Llach al Palau dels Esports 1976

 

El 13 de desembre de 1969, avui fa 50 anys, en un recital de Lluís Llach al Palau de la Música la censura franquista havia prohibit cantar l’Estaca, això no va ser motiu perque fos el públic qui la cantés acompanyats  de la guitarra i el piano.

L’Estaca és una de les primeres cançons de l’artista i la peça més emblemàtica de Lluis Llach. A través d’una metàfora, la cançó diu que tothom és necessari per poder tombar l’Estaca. La idea ha estat ben compresa tant a Catalunya com a la resta del món. Allà on hi ha un poble oprimit es canta l’estaca.

 

Publicat dins de Efemèrides | Deixa un comentari

Greu i incurable malatia

WhatsApp Image 2018-11-16 at 16.03.45Un any més en l’aniversari de la mort del Joan Barril un conte corrent.

Greu i incurable malatia

Aquell home no semblava ni neguitós ni deprimit. Més aviat feia goig. Correctament vestit, elegant però informal, i una mirada densa com el mercuri. La infermera va cridar el seu nom a la sala d’espera del Centre d’Atenció Primària, i ell es va aixecar i va entrar al consultori. Va veure que a la porta hi havia un nom: doctora Anna Algèsica i, efectivament, allà s’estava, fent veure que repassava la seva fitxa.

– Fidel Pacient, és vostè?

– Doncs sí. El mateix.

– És extrany- va dir la doctora Algèsica-. A l’ordinador no em surt cap Pacient. I pel nom no em surt cap Fidel. Segur que aquest és el seu CAP?

En Fidel Pacient no va voler entrar en el curiós joc de paraules que s’estava covant allà mateix i va repenjar.se amb els colzes sobre la taula de la doctora Anna Algèsica.

– Miri, no es tracta de començar a buscar quina extranya malaltia tinc. Només he vingut perquè vostè em doni la baixa.

La doctora Anna Algèsica va aixecar la mirada de l’ordinador.

– Miri, Sr. Pacient. Si vostè diu que li doni la baixa sense cap altra explicació el primer que faré serà demanar-li que es despulli sense cap explicació. Tots dos som aquí per fer la nostra feina. Deixi’m fer la meva correctament i vostè faci la seva de la millor manera possible. Què li passa, senyor Pacient? Digui’m símptomes, senyor Pacient. I si no en té, inventi-se’ls. Però faci un esforç.

– A vostè això no li importa. Jo només vull que em doni la baixa.

I la doctora, que tenia el dia divertit, anava ajudant-lo.

– Les baixes no es donen d’aquesta  manera. Digui’m: li fa mal el cap? Potser té síndrome de fatiga crònica? Que tus? Li costa respirar? Aquests dies el pol·len està descontrolat. Hi ha algun antecedent hereditari de qualsevol cosa a la seva família? Jo no li puc donar la baixa així com així. Si vol la baixa m’haurà d’explicar la seva vida.

I en Fidel Pacient va començar. S’explicava amb una veu profunda. Respirava quan havia de respirar. Una infantesa feliç. Uns estudis brillants. Un reconeixement social intens en un altre país. Uns pares que van morir més aviat del que tocava, però això ja ho sap, doctora, sempre és massa aviat per la mort. I en Fidel Pacient explicant els seus èxits esportius, perquè era evident que sota aquell vestit elegant però informal hi havia un cos en plena forma. Com li agradava aquell home, va pensar l’Anna! I després, el seu currículum sentimental.

– Ja ho sap, doctora, quan trobem la dona de la nostra vida sempre és massa tard i aleshores hem d’acabar competint amb marits i amb el temps i viure com bandolers i això no és vida, sap, doctora? I jo vinc a demanar-li la baixa no pas per no haver d’anar a treballar, perquè jo no vull ser un assalariat de ningú ni un enamorat dependent de ningú. Doni’m la bauxa per retirar-me de la circulació, doctora.

I la doctora Anna Algèsica, que ja feia una hora que estava embadalida davant aquell príncep blau, inflant la cua del consultori. I les infermeres que devien pensar que el tal Fidel Pacient era un cas clínic enorme i que calia anar desviant els pacients de la sala d’espera a d’altres metges menys ocupats. Un silenci dens al consultori: Fidel Pacient implorava. I Anna Algèsica sentia l’esgarrapada de molts gats a la panxa. Potser era el moment de fer un cop de cap.

– Et donaré la baixa- li va dir a en Fidel Pacient.

– I quina malaltia hi posaràs?

– Hi posaré fractura de cor. Jo mateixa m’encarregaré d’arreglar-lo.

I la doctora Anna Algèsica va sortir del seu despatx i va anar al despatx del costat per dir-li al metge que li donés la baixa.

–  A tu, Anna? Què et passa? Si estàs perfectament.

I l’Anna Algèsica li va dir que tenia la intuïció d’una vella i coneguda malaltia de la qual acabava d’encomanar-se feia una hora.

– Necessito aquesta baixa sense preguntes. Em sembla que és més greu del que em pensava.

En Fidel i l’Anna se’n van anar plegats i encara no s’han curat.

Joan Barril

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Pluja

 

Detalle-de-Habitación-de-hotel-de-Edward-Hooper

‘Habitació d’hotel’ d’Edward Hopper –  Thyssen-Bornemisza

Pluja (fragment)

Acabava de donar el darrer retoc a la cambra. Anà fins a la porta i mirà quin efecte feia. Havia rentat les cortines del finestral a la nit i les havia planxades al matí. Feien bonic emmidonades. Eren de color crema amb pics verds, partides en dues i guarnides amb un volant. Una llaçada verda les retenia a banda i banda.
Sota els vidres hi havia el divan amb les dues butaques de vellut gris. A la tauleta, un gerro blau de porcellana amb roses. L’armari bretó, immens, acabat d’encerar, brillava; enfront, l’escriptori amb els llibres ben arrenglerats, amb el tinter net i el secant rosa bombó, sense una taca de tinta.
Tot havia estat escrupolosament rascat, desempolsegat, fet nou.
Damunt la caixa de núvia, a la dreta de la porta, una ampolla de cristall plena de conyac i dues copes lluïen. A la cuina, minúscula i esclatant de blancor, una plata de pastissos escampava perfum i dintre de la nevera hi havia sis gelats, tres de crema i tres de maduixa.
Tot estava en ordre.
Marta es dirigí cap al dormitori que amb una petita cambra de bany completava el seu pis. Quin vestit es posaria?
I si es posés una bata? La blava: amb el cos i les butxaques brodades de flors blanques i la faldilla princesa. Es trobava tan bonica quan duia aquella bata, tan temptadora, que pensà: «Si passa alguna cosa en tindrà culpa la bata.» Després tenia una brusa de tul i de puntes que encara no havia estrenat… Es decidí per un vestit marró, camiser, amb un cinturó ample, d’antílop, cobert de claus daurats. Es rentà la cara i els braços, es pentinà curosament, però no es maquillà. Escollí les mitges més transparents i unes sabates d’antílop.
Perfum. Un darrer cop d’ull al mirall per damunt l’espatlla i tornà a la cambra de les grans cortines. S’assegué.
Era d’hora. Les tres, tot just. Com que estava cansada d’haver-se barallat amb la pols tot el matí, aprofitaria l’estona per reposar, car ell no vindria fins a les quatre. Era la primera vegada que l’Albert venia a casa seva… I estava nerviosa. S’aixecà i anà fins a l’escriptori a triar un llibre per deixar sobre la tauleta. Quin? Potser Shakespeare? Bella guerrera! Cap compliment de soldat per a la seva dona no pot ésser més patèticament pur. Com quan Antoni en morir diu «Egipte» a Cleòpatra i dona amb aquest mot la mesura de tota la grandesa d’una reina. Potser l’Albert en veure a l’abast de la mà un llibre massa solemne pensaria: «És una esnob.» En el fons tant li feia, però hi renuncià i sense pensar-s’hi gaire més agafà Du côté de chez Swann i el posà al costat de les roses.
Tornà a asseure’s. Amb el cap sobre el respatller de la butaca, se sentí sola. Molt sola. I buida. Com si la il·lusió amb què esperava Albert s’hagués fos i res no la pogués substituir.

Mercè Rodoreda
(1908-1983)

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Lledoners

lledoners.jpeg

Des de fa un temps he après a identificar els lledoners i m’he adonat que són uns dels arbres més abundants a Barcelona. Molts carrers de Barcelona tenen lledoners ja que són arbres que creixen depressa i tenen la fulla caduca que no es tan gran com la dels plataner d’ombra.

Avui quan he sortit a passejar amb l’Andreu hem pogut comprovar que els lledoners han perdut la fulla, sembla que tot s’hagin posat d’acord.

El lledoner té un tronc dret, d’escorça llisa i grisenca i la capçada arrodonida i densa, molt ramificada. Les flors són poc vistoses omplen l’arbre i es transformen més tard an fruits: els lledons, de mida semblant al prèsol, comestibles i dolços i de color negre quan són madurs.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

El pare

IMG_20170729_140005

Un record en le 9è aniversari de la mort del meu Pare.

El pare

Em guardava un lloc al seu costat
en un tren que es perdia a l’horitzó

El recordo acostant-se, indefens, al final.
Però, amb trajo i corbata,
semblava encara com si estés manant.
Tenia molta por. Molta. I en canvi,
transmetia una nova dignitat
agafant, elegant, l’últim revolt.

Sento el perill passant vora els miralls.
I en el pedregal trist de la infantesa,
amagat, l’escurçó del seu amor.

Joan Margarit

Publicat dins de Gràcia, Obituari | Deixa un comentari

La trista història de la princesa Poniegú

Avui he escoltat a la ràdio la Cançó de bres per a una princesa negra i he recordat quan anys enrere la cantava a la coral de Gràcia.

Dorm, dorm, petitona, dorm
Que en draps de fosca blava
T’embolcalla la lluna negra
Tan negra com tu.

La nit teixeix corrandes
Quan pensa en tu.
Te les canta, les canta la mare
Poniegu.

Quan el vent, quan el vent
quan el vent arribi
Naixeran als teus ulls
Plors de bambú.

Dorm, dorm, petitona, dorm
Que en draps de fosca blava
T’embolcalla la lluna negra
Tan negra com tu.

La nit teixeix corrandes
Quan pensa en tu.
Te les canta, les canta la mare
Poniegu.

He pensat que seria bonic compartir-la a la Catifa i he trobat aquest Blog que explica la història. http://coralsorissons.blogspot.com/2015/01/la-trista-historia-de-la-princesa.html

La ‘Cançó de bres per a una princesa negra’ és una bella composició del músic mallorquí Antoni Rodríguez i Sabanes a partir d’una lletra original de l’escriptor Gabriel Janer Manila, també nascut a Mallorca, i forma part de la seva novel·la ‘El palau de vidre’. La cançó va adreçada a la princesa Poniegú, sobre la qual pesa una maledicció com a càstig pel desafiament que el seu pare, el soldà, havia llençat contra el vent del desert abans del seu naixement. Quan la princesa compleix set anys, el vent se l’emporta i ningú no la torna a veure mai més: només podrà ser alliberada si un príncep és capaç de portar-li la flor negra dels boscos. El protagonista de la novel·la, Sulayman, escolta aquesta història mentre camina a través del desert com un de tants immigrants que després aconseguirà arribar a Europa, on malviurà marginat i perseguit. Malgrat això, no oblida el conte de la princesa Poniegú, i la màgica flor negra es converteix per a ell en el símbol d’una vida millor. 

I seguint buscant he trobat aquesta meravella d’interpretació pel Cor La Fontana i l’Orquestra Barcelona Filharmonia a l’Església de Sant Ildefons el 22 de Maig de 2010. Direcció de Mercè Cano amb Daniel Antolí al piano.

https://www.youtube.com/watch?v=bJvmoq1VpU4

I descobreixo cantant els amics Lluís i Griselda. I si m’hi fixo més també hi ha Angels, l’Anna, el Climent i en Jordi que vaig conèixer a l’excursió a la Fageda del Retaule dels Ports!

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La fageda del Retaule

Lo pare faig.jpg

La tardor ja és aquí, i qué millor que poder gaudir del canvi de color dels boscos.

Fa uns dies vaig anar d’excursió amb uns amics als Ports i guiats de la mà de la Rosa de Tortosa vam passejar per la zona de la Cova de Vidre i la Fageda del Retaule.

La fageda del Retaule està ubicada sota les cingleres de Vallcaneres i barranc del Retaule, és la  fageda més meridional de l’Europa continental: està formada per grans arbres que lluiten per sobreviure en condicions molt adverses, ja que el faig és un arbre de latituds fredes i humides.

Faig.jpg

Pare Faig a la Fageda del Retaule, Montsià

L’exemplar més espectacular és lo Pare Faig, un faig monumental de més de 250 anys, 25 metres d’alçada i 4 metres de perímetre. Es troba situat en pendent i això permet veure les arrels entrellaçades de formes sinoses que amb el temps l’acció de la pluja ha deixat al descobert.

Més informació:

http://www.rutesapeu.com/lo-faig-pare/

http://visitalasenia.es/ruta/ruta-de-la-fageda-del-retaule-i-el-faig-pare-per-la-fou/

 

 

 

Sota lo Pare Faig els amics els amics van entonar el  Signore delle cime, de Giuseppe Marzo. Francament emocionant…

https://www.youtube.com/watch?v=FbDsxYg5OgM

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari