Petit incís: El senyor trobadís, que era una mica trobador

Petit incís

Il·lusració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

El senyor trobadís, que era una mica trobador

Si agafeu el tramvia blau, em sembla que és la segona parada, trobareu els jardins municipals de “La font del racó”.
Prop de l’entrada hi veureu un petit monòlit amb un medalló de coure. Els infants s’hi amaguen darrere, s’hi enfilen i el fan servir de “toc” mentre xisclen i s’empaiten.
Ja ho saben aquests nens qui és el de l’efígie del medalló?
Tenen idea que morí cec, “ell” que havia dibuixat la llum, cantat a la “ginesta estrellada d’or”? Els han dit mai que “ell” tan pacífic en els seus escrits, poesies i contes, l’enterraren precisament el 19 de juliol del 1936 mentre començava la guerra? Aquesta guerra de la qual parlen llurs pares i avis amb un “abans” o un “després” quan han d’anomenar-la?
Coneixen els nostres fills per què sota la dedicació del petit monument hi diu…

“A Apel·les Mestres
amic dels Infants
els ocells i les flors”?

Sí, m’ha agradat fer aquest petit incís ja que en sortir del concert era una delícia caminar aquell capvespre d’estiu i ho vaig fer seguint les darreres vies del tramvia que resten actives a Barcelona: les de l’inefable tramvia blau. Necessitava moure’m, i després d’acceptar l’acolliment del jardí vaig adonar-me que seia en el pedrís sense altre sorollet que el de la font que raja dessota el monòlit que he descrit fa uns moments, i el piular dels darrers ocells que anaven a jóc.
Ben bé així, per ser fidels a la veritat, aquests no eren exclusivament els sons que jo percebia: tot baixant, anava sentint uns passos darrere meu: ferms però no ràpids, com si procuressin no avançar-me. I el meu astorament pujà de to quan en endinsar-me en el jardí potser inconscientment per desviar el meu seguidor, una mica inquietant, les petjades enlloc d’allunyar-se m’atraparen i es van parar ensems que les meves!
A poca distància, assegut també en el pedrís, mirant fixament el rajolí de la font, el meu veí en la recent audició es treia de la butxaca esquerra un aparell pla i lluent, petit com un encenedor, el premia i s’engegava una melodia, eren els imperceptibles acords finals de La noia dels cabells de lli…!
En veure els meus ulls sorpresos, l’home em feu un petit somriure, com si em demanés perdó.
La meva espontaneïtat gairebé infantil, que tantes bufetades físiques adés i morals ara ja gran m’ha proporcionat, sorgí amb veu increpadora:
– Vaja… s’ha enregistrat el concert, pel que veig hi ha disfrutat una mica…
– No sols he disfrutat – respongué educadament – sinó que és dels més preciosos que he sentit. I pensi, senyora, que per poc que pugui de concert de piano no me’n deixo perdre cap.
I afegí aixecant les celles i movent el cap com si esbandís una vivència desagradable:
– Sóc un pianista frustrat, jo. És la meva tristesa.
– Frustrat? – Vaig repetir amb estranyesa. – I per això no aplaudia…? Ha arribat un moment que estava més pendent de les seves mans que de les del concertista, li ho prometo!
L’home tancà l’aparell que havia fet de música de fons al nostre estrany diàleg, premé els llavis abans de parlar i barbotejà:
– Mai podré aplaudir… Va ser la guerra… Fatalment la mà dreta me la van salvar, però la tinc morta. Veu? Sempre la porto a la butxaca.
I amb un somriure dramàtic afegí:
– És com un guant bla, inconsistent, que ni sé com li van creixent les ungles…

Em trasbalsà. Ara jo no sabia com enfilar la conversa. M’era molt violent tornar al tema de la mà esguerrada.
De sobte, se m’acudí:
– Si no té tard, voldria demanar-li… I si tornéssim a escoltar el concert…? No crec que per ací se’ns molesti gaire. A aquestes hores no se li acut a ningú anar a passejar pel parc…
– Amb aquesta intenció que vostè em demana he entrat jo, -m’interrompé ell amb alegria- No crec disposar d’un lloc més idoni per a la solitud i el silenci.
Vam apropar-nos. El nostre esperit esponjat i receptiu pel regal innegable de la música ens feia batre el cor talment la troballa de dos adolescents. La lluna plena ens donava la claror justa per no distreure la confidència. Les nostres fesomies repujades pel burí dels anys, adquirien una indefinible joventut.
Vaig ser jo novament qui trencà el mutisme. Li vaig comentar els pensaments que m’havien envaït feia pocs instants: del monòlit i els infants d’ara que esbojarrats juguen al seu voltant… I nosaltres, ambdós infants aleshores i que tant havíem rebut del Poeta.
Com si li parlés d’un vell i estimat amic, entusiasmat em respongué:
– Però, de qui em parla…! A Apel·les Mestres l’he llegit, l’he cantat i quants cops m’han embadalit els seus inconfusibles dibuixos.
El tema de conversa sorgia apassionat. Ell afegí:
– Tinc un llibre dibuixat per ell que ara celebra el seu centenari! Són els Contes d’Andersen. És de l’any 1881, de la Biblioteca “Arte y Letras” que potser ja no existeix. Hi ha alguns gravats al boix que són dignes de posar-se en un marc. Cada conte, a més de les il·lustracions pròpies, té la sanefa que és una miniatura admirable i un detall com un medalló al final. El conservo com una relíquia.

En aquesta època que la paraula “pressa” sembla el malefici d’un déu que vol castigar el nostre deliri de velocitat, ens vam trobar l’un al costat de l’altre, tàcitament desitjant allargar la conversa i dient alhora una frase que, afirmativament quasi mai es pronuncia: TENÍEM TEMPS!
La cara del meu interlocutor anava perdent aquell rictus de tristesa mentre jo deia:
– No li ha passat en alguna vegada que, o perquè ha mirat malament el rellotge, o una persona a qui esperava l’avisa que no pot venir, i s’ha trobat amb unes hores de més, com un regal que no té preu? S’ha fixat en l’atractiu que té aquest temps inesperat on ningú ens espera, ni cap dels nostres sap on som, ni a penes sabem nosaltres on hem anat a parar caminant poc a poc? Sembla com si miréssim els altres amb superioritat, pensant: Aneu corrent, figuretes ridícules disparades com de pel·lícula de cel·luloide ranci, que jo no faig tard enlloc: ves per on, m’he trobat una safata plena de la joia que no hi ha diners per comprar-la: TEMPS!!!

L’amic rigué de gust:
– Sap que té una fantasia tremenda? Ara, jo per no quedar malament li vull explicar una anècdota llegida en el llibre El desconegut Tibet. La hi puc contar fil per randa perquè m’agrada molt explicar-la: Italo Balbo, viatger empedreït, baixà de l’avió a Gadames i va preguntar als indígenes que havien acudit a rebre’l: Quant temps necessiteu per fer el viatge des de Tripoli?. Els interpel·lats respongueren: “Vint-i-vuit dies”. “Doncs jo he vingut en tres hores!”, respongué Balbo. I els natius, astorats preguntaren: “Què has fet doncs durant els altres vint-i-set dies?” Ells vivien quan viatjaven. Ell només volava.

Se’m va acudir en acabar d’escoltar-lo que aquelles hores que teníem al davant, les podíem transformar en els nostres “vint-i-vuit” dies parlant sobre aquell tema realitat-fantasia que tant ens plaïa als dos.
Dels contes meravellosos on una nena s’escalfa encenent llumins, amb els peuets glaçats damunt la neu… On un aneguet menyspreat per la llucada, s’enfonsa en el llac i es converteixen en un cigne àgil i blanquíssim… On la deessa cruel de les geleres dels Alps s’enamora de Rudy, l’agosarat alpinista i li envia el seu aliat el diabòlic vertigen perquè el trasbalsi i el faci sucumbir al fons de l’abisme…
Com la clara d’ou va creixent a mesura que es treballa, així passava amb la nostra comunicació.
Un cop exhaurit el tema del seu llibre dels Contes d’Andersen, jo en vaig proposar un altre:
– Jo també tenia el meu llibre estimat. Però no solament dibuixat, sinó escrit i amb la música de cada conte d’Apel·les Mestres.

Amb insistència demanà que li expliqués tot el que jo recordava i m’assegurà que per no trencar el fil dels meus records no faria cap comentari fins que jo esgotés el meu relat.

I… sense mirar ambdós en cap moment el rellotge, en un ambient magnífic de pau i serenor, em vaig llençar dins el pou de les remembrances trencant les teranyines de la meva memòria:
– La meva infantesa passà moltes estones contemplant un llibre gran, però no gaire gruixut. Era el llibre del qual li parlava fa uns moments. Tot era del nostre estimat autor. Ara no recordo l’ordre dels contes, bé, eren poesies amb argument que la vida, curiosament, m’ha anat repetint. Per aquest motiu, sempre he tingut present aquelles estrofes, aquells dibuixos, aquella música. Han estat per mi com una faula, amb la seva moralitat i tot. Per contar-los, ho faré en aquest ordre: començaré per la poesia, li explicaré després com era el dibuix i veurà com surt un tros de vida on es veu emmirallada la situació en la qual, en cada vers, ens vol fer participar el Poeta.

Com una història que ha sorgit del conte…
O… qui sap si com un conte, que s’ha fet història…!

En les cases on viu molta gent, com era la meva, perquè som molts germans, de vegades desapareixen objectes i mai ningú en sap la raó. Crec que hi ha sinceritat en les excuses… Però el fet és real. El llibre Apel·les Mestres, malgrat haver-ho regirat tot, mai més l’he vist! Per això li deia que ara aniré traient els records tal com surtin, procurant ser-los-hi fidel i amb la mateixa cura que es treuen els ous d’un cistell ple de palla. En realitat, així és ja el meu cap ple de cabells blancs!

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Ratafia

Ratafia [1803; del fr. ratafia, mot crioll de les Antilles franceses d’origen incert]

La ratafia, aquest licor aromatitzat amb el suc de diverses fruites, serveix també per brindar.

El nom ens ve de les Antilles franceses, del segle XVII. Se’n donen moltes explicacions, del seu origen. Una de molt curiosa és la de Mossèn Cinto Verdaguer. Ve a dir que allí es ratificaven els pactes convidant les parts a beure aquest licor i que el van anomenar ratafia, un escurçament de l’expressió llatina Rata fiat res que vol dir justament això que es feia en brindar: «Que sigui ratificat el pacte». La tradició i la paraula van arribar fins a Europa. A Catalunya ens ho hem pres molt sàviament i productiva i hi ha moltes comarques que n’elaboren, amb moltes variants d’ingredients i de gust.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Calaix de Sastre, Etimologies | Deixa un comentari

Adéu a Ennio Morricone

ennio

El compositor italià Ennio Morricone va néixer el 10 de novembre del 1928 i ha mort  avui 6 de juliol de 2020 als 91 anys.

Va arribar a composar més de 500 bandes sonores al llarg de la seva vida, títols com: Cinema Paradiso, Novecento, Once upon a time in America, Mission…  El 2006 va rebre un Òscar honorific en reconeixement de la seva obra i el 2016 va rebre un ÒScar a la millor banda sonora pel film The Haterful Eight.

La música de La muerte tenia un precio  amb aquell llarg xiulet avui sona més trista. Gràcies Ennio pel teu art, descansa en pau.

 

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

La relíquia

 

Faune

Faune al Jardí de Bomarzo – Itàlia

La relíquia

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Beneïda l’hora
que m’ha duït aquí.
La font qui no vessa,
la font qui no plora,
me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir
que dins el misteri
de l’ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.

De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.

Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d’antiga olivera.

Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora
i venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d’un món esbocat…
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover (1854 – 1926)

Publicat dins de Calaix de Sastre, Poemes | 2 comentaris

Joan Vinyoli a Aiguablava

No recordo d’on he tret aquest fragment que retrata a Joan Vinyoli, un poeta que m’agrada…

untitled

Un Joan Vinyoli familiar és el que ens recorda Judit Pujadó, que parla amb el més petit dels fills del poeta: Raimon Vinyoli, qui recorda les passejades que cada diumenge feien a Barcelona, i a l’estiu, a Begur, tot i que alguna vegada s’havien apropat fins al puig son Ric o fins a Pals. Quan Vinyoli era a Begur, no es perdia mai uns determinats moments, “sagrats”, diu Pujadó: “Quan arribava en Roman a l’embarcador d’Aiguablava amb la seva barca d’un verd preciós, allò era sagrat. Aquesta és la gran història, el moment que en Roman aturava el motor i la barca arribava empesa pel seu propi impuls i en Roman saltava a terra. El meu pare s’aixecava per aquesta escena, o per anar a veure el capvespre, i d’allà sortien els poemes”, explica en Raimon.

Begur encara es recorda de Vinyoli, i és per això que des del 2009 hi ha uns plaques commemoratives del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort als llocs que ell freqüentava.

https://visitbegur.cat/cultura/ruta-poetica-vinyoli-begur/

 

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Preludi: La noia dels cabells de lli

Pianista

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

La noia dels cabells de lli

Les tecles agudes del piano s’enfonsaven poc a poc sota els àgils dits del concertista.
Tan lentament, que gairebé no se sentia res.
Tan lentament, que gairebé no sentíem res.

Així i tot, desitjàvem que continuessin abaixades, polsades, perquè el so, la música, ja la teníem a dins. Tots.
Eren els acords finals del vuitè Preludi de Debussy La noia dels cabells de lli. Hom diria que l’auditori era buit, malgrat ple de gom a gom. Cap estossec, cap crepitar d’un programa consultat en un moment inoportú.
La connexió entre pianista i públic era tan intensa com si per una estranya telepatia aquells dits els mantinguéssim abaixats tots nosaltres.
De cop i volta, en un gest quasi de ballet, s’enretiraren les mans com en un miracle de suavitat i delicadesa. Com els d’una mare, que fent puntetes, deixa el fill adormit.

Uns aplaudiments generosos, necessaris per haver, per poc, aguantat el respir aquells segons intensos que havien precedit, premiaven el jove concertista que dempeus lleugerament inclinat, ens mirava somrient.
Realment n’hi havia prou per compensar picant de mans tot el que ell ens havia fet sentir  amb les seves?
Fou aleshores quan de reüll vaig adonar-me que el meu veí no aplaudia. Romania amb la mà dreta a la butxaca. Era un home d’uns seixanta anys, correctament abillat. Com que no feia cap comentari amb la noia que seia a l’altra banda, vaig deduir que anava sol.

El concert continuà. L’execució de les peces era pura delícia. La joventut de l’intèrpret m’obria molts interrogants:
Quantes hores d’estudi…?
Quantes renúncies i sacrificis per aconseguir aquella tècnica?
I, quant cultiu de vida interior per traspassar-nos les seves emocions?

De mica en mica, però, el meu interès pel concert anava perdent punts. El meu enigmàtic veí no aplaudia cap partitura. Tant se valia que fos de Bach, Chopin, Granados, Debussy o Mompou. Es veia ben clar que a aquell home no li agradava res!

La meva obsessió era cap al final de les melodies comprovar si aquelles mans premiarien l’intèrpret. No fou així, i la meva inquietud arribà al grau de fer-me l’efecte que el concertista, en saludar-nos, s’adonava del contrast i mirava de reüll cap a la nostra banda!

En acabar-se aquell regal meravellós, jo tenia unes ganes enormes de felicitar-lo, però d’entre el públic s’aixecà un matrimoni i ràpidament entrava per la porta del costat de l’escenari. No vaig voler trencar l’encís del moment que els pares abraçarien emocionats llur fill, i malgrat no tenir ningú que m’esperes a casa, gairebé amb recel, vaig abandonar l’auditori.

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

51 anys d’Stonewall Inn

 

Cada 28 de juny es commemoren els aldarulls d’Stonewall Inn que es van esdevenir el 1969, avui fa 51 anys, a partir dels quals es va articular l’alliberament de les persones gais, lesbianes, trans, bisexuals, intersexuals, queer i altres identitats socialment oprimides.

Per a tots els que van lluitar per la seva dignitat i pels que encara avui ho fan un record.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre, Efemèrides | Deixa un comentari

L’Alfàbrega

alfàbrega

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llança flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les alfàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d’un nuvi esdevenidor:
escabelleu les alfàbregues
perquè facin més olor.

L’alfàbrega escabellada
és un encenser violent;
que al llançar la flaire enlaire
augmenta l’encantament.

Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se’n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!

I en el matí d’aures blanes
l’alfàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llança flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant,
que es van alçant!

Joan Maragall

Publicat dins de Calaix de Sastre, Poemes | 1 comentari

Contes d’estiu…

La noia dels cabells de lli - portada

El dia 22 de juliol del 2015, 92è aniversari de la nostra mare, va ser ella qui ens va fer un regal. Ens donà a cadascun dels fills un sobre gruixut, amb la condició que miréssim a casa el contingut.

Quina va ser la nostra sorpresa quan vam obrir el paquet i vam trobar-nos un dossier amb tot de fulls fotocopiats escrits a màquina amb algun dibuix intercalat.

A mesura que anàvem passant els fulls, vam anar descobrint que el que la mare ens havia fet arribar era un dossier amb un conjunt de contes que ella havia escrit feia un munt d’anys, i dels quals en coneixíem ben poc l’existència.

Poc a poc vam anar llegint els contes i ens vam delectar amb els dibuixos fets pel seu consogre, el Herbert Becker.

Un cop acabada la lectura, va ser quan va sorgir la idea de regalar-li entre tots a ella “l’edició” en llibre del que ens havia fer arribar.

Entre les mans teniu el que la mare ens va lliurar en format de fotocòpies i ara som nosaltres els qui li regalem a ella el seu propi llibre de contes.

Esperem que el disfruteu!

Cinc anys més tard, i amb permís de la meva mare, publico els seus contes a La Catifa Voladora com a Extra d’estiu, desitjo que us agradin…

Vull agrair a l’Andreu la transcripció que va fer dels contes i a la Susana per la maquetació del llibre.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Extra d'estiu | Deixa un comentari

Juny luctuós

Avui que comença l’estiu, s’acaba l’estat d’Alarma i ja tanquem el confinament que va començar poc abans d’estrenar la primarera…

Amb pocs dies de diferència han mort tres artistes catalans: Pau Donès, Rosa M Sardà i Carlos Ruiz Zafón, tots tres de càncer.

A tots ells un record per la seva aportació a la cultura del nostre país.

Pau Donés

Pau Donés, compositor, músic i cantant de Jarabe de Palo. La seva Flaca va fer que fos un dels temes més escoltats a finals dels 90.

rms

Rosa M Sardà, actriu còmica i dramàtica, presentadora i directora de teatre. Les seves interpretacions al teatre, cinema i TV han estat excel·lents.

Carlos-ruiz-zafon

Carlos Ruiz Zafón autor del llibre que va aconseguir enganxar a la lectura a molta gent que habitualment no llegia. I és que la seva novel·la La sombra del viento amb més de 15 milions d’exemplars venuts està considerada la novel·la espanyola més difosa després del Quixot.

Publicat dins de Confinament 2020, Obituari | Deixa un comentari