Els paletes i la gràcia de Déu

Visita d'obres reflexos

Prova d’estanqueitat al Molí de Sant Jordi

Estem fent obres i recordo la dita que fa mesos em va dir la meva cosina Diana:

Els paletes sempre estan en gràcia de Déu…..

El dia que van arribar després de gairebé un any més tard de l’acordat vam exclamar:

– Gràcies a Déu que han arribat!

Les feines sempre duren més del previst: les pluges torrencials del novembre, l’huracà Glòria i la COVID 19… Ara la pols i el soroll i … El ferrer que no acaba l’escala i les baranes, el fuster que no posa les portes, el lampista que no instal·la els inodors, la companyia de l’aigua que no fa l’escomesa…

Esperem amb ganes poder dir ben aviat:

– Gràcies a Déu que marxen!!!

 

PD: Dedicat  al Ramon i a la a la Diana, ambdós arquitectes i coneixedors del ram dels paletes i altres treballadors de l’obra.

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

Carnestoltes i roses: Minuet (I)

Minuet

Il·lustració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Minuet (I)

Oh marquesa si és cert com diuen,
que balleu com un serafí,
si volguéssiu fer-me la gràcia
de ballar un minuet amb mi!

No sentiu? Com el preludien
la viola i el violí
el saló s’omple de parelles
molt millor s’estarà al jardí

Allà l’aire té la fragància
de les roses a mig obrir
el passeig sota el clar de la lluna,
no és ben cert que el preferiu?

I si un cas arribeu a caure
mon braç us farà de coixí
la caiguda serà el preludi
d’un record, molt dolç per a mi!

No temeu… Si algú ho ha de veure,
són les roses a mig obrir
i les roses, són molt discretes
i a ningú ho tornaran a dir…

Aquesta cançó tan delicada, tan subtil, no hi era en el llibre del qual li parlo. També és d’Apel·les Mestres, aquest minuet és molt conegut. Però ara m’ha vingut a la memòria el primer cop que la vaig sentir, i em sembla que també val la pena fer-ne una mica d’història que acabarà com en un bonic conte d’amor.

De petita jo era una nena de les que es deia “pot anar a tot arreu”. “Tot arreu” eren precisament els llocs on un infant ha d’estar atent, quiet, una mica encarcarat. Reconec que aquesta inhibició de les meves actituds pròpies d’un infant no m’enutjava gaire: als nou anys assistia habitualment amb el meu pare als concerts de l’Orfeó Català perquè ell n’era soci. Curiosament, al Palau de la Música aleshores l’anomenaven l’Orfeó Català. Escoltava els solos de la Pepeta Fornés en el Cant dels ocells o l’agut impressionant de la Mort de l’escolà quan la veu ja semblava de vidre, de cristall fet sonar amb les ungles, en el moment que l’ànima de l’infant entra al cel…

De vegades, moltes vegades, els ulls se m’omplien de llàgrimes. Recordo que aleshores, del meu interior emocionat, sortia l’infant i jugava: aclucava lentament els ulls i entre pestanyes i llàgrimes ho veia tot distorsionat, un xic fantasmagòric. La noia de sota el salze semblava que es movia fent-se la trena “a sos rics cabells d’or”, o el cavall de l’altra banda emprenia una carrera amb aquelles potes que pengen, que penjaven damunt els cantaires. Mentrestant, la lluna s’aixecava, veia les monges ballar la sardana, i els deia amorosa: “Balleu, balleu!”.

Molts diumenges al matí, el meu oncle, que era el saxo de la Banda Municipal, se m’emportava als concerts del Palau de Belles Arts. Els que fa anys que vivim a Barcelona ja sabem que ara hi ha els Jutjats Municipals. El meu oncle amb l’uniforme de músic i l’estoig de l’instrument a la mà, se’m representava com una autoritat. La gorra de plat, els pantalons amb una ratlleta de dalt a baix… El tiet tenia la paciència d’agafar el Solfeo de los solfeos i iniciar-me de tant en tant en aquelles rodonetes i taques negres que damunt de cinc ratlles, feien “dir” tantes coses als músics.

La Banda la dirigia el mestre Ricard Lamote de Grignon. La peça del repertori que a mi més m’agradava i tenia la sort que la repetien molt sovint era l’Andante de la 5a simfonia de Beethoven. Jo estava pendent si el flautista es recordaria de fer aquelles notes ràpides que acaben la frase. Aquell senyor em feia patir: espolsava l’instrument, hi passava un drap, tombava el cap. “Ara no ho tocarà!” pensava jo que de cor sabia tota la melodia inefable andante.

Però sí, quan tota l’orquestra ja havia fet les vegades pertinents aquell “fa sol la sol” ell, el músic, com si baixés d’una altra galàxia prenia entre els dits la flauta i responia com un ocell “fa sol la sol”. I aleshores TOTS li corroboràvem: “fa sol la sol, sol sol sol”. En acabar els braços contundents del Mestre, semblava que els abraçava amorosament a TOTS.

El meu padrí, tampoc tenia fills. Com que jo podia anar a “tot arreu”, de vegades -meravelloses vegades- el meu “arreu” era els Jocs Florals.

L’entrada de la reina de la festa vestida com una núvia amb el ram a la mà dreta i agafant-se amb l’altra al braç del poeta que havia obtingut la Flor Natural… L’aire curull pels acords vibrants del profeta o la Marxa pontifical m’infonia tanta emoció que aquella noia preciosa i somrient, reina de la festa, jo estava segura que ja no podia desitjar res més.

En un d’aquestes vetllades una cantatriu ens obsequià amb melodies de Toldrà, Pich i Santasusagna i Apel·les Mestres. D’Apel·les Mestres cantà el cèlebre minuet. La lletra m’obrí un món que començava a “pressentir”.

Per què, si la Marquesa relliscava, ell n’estaria content…?

Què era el que havien de callar les roses…?

[…]

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Ahir va morir Juan Marsé

img_msancho_20170724-112957_imagenes_lv_propias_1500888584704-kaHC-U482391793541MrD-992x558@LaVanguardia-Web

La meva vida infantil està lligada al barri del Guinardó… Ja d’adolescent vaig descobrir que Juan Marsé era l’escriptor del barri i  havia ambientat la majoria de les seves novel·les al Guinardó i al Carmel… en el mateix moment que jo passejava per la Ronda Guinardó,  anava a l’escola Parc del Guinardó, Mare de Déu de Montserrat, anava al Park Güell fins el Carmel, o als Cañones…

Ahir va morir Juan Marsé, i la seva obra perdura sobre la seva vida.

Publicat dins de Calaix de Sastre, Obituari | Deixa un comentari

Derrota: Els soldadets

soldadets 1

Il·lusració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

Els soldadets

Els soldadets, quan se’n van a la guerra
passen formats i uniformats
ben estirats i arrenglerats:
arma a la dreta! Arma a l’esquerra!
Ai… quina enveja que em fan els soldats
quan se’n van a la guerra!

Els soldadets, al tornar de la guerra
tornen cansats i espellifats,
caps embenats, peus encoixats,
quanta destrossa, quanta desferra!
Ai… quina pena que em fan els soldats
Al tornar de la guerra!

El dibuix eren uns infants primer valents i agosarats, representant l’anada al combat. L’altra estampa la desgraciada imatge del retorn de la guerra: les carones acusaven el fatic, les mutilacions, el sofriment…

La mà inútil i immòbil dins de la butxaca del meu oient, posà davant meu totes les vivències esgarrifoses i terribles d’una guerra per mi ja imaginada quan era petita a través de la cançó.

I al començament de la meva adolescència  la guerra real, viscuda en carn viva, sortosament sense conseqüències tràgiques per mi, al contrari de la mà del meu company de records. Però sí amb tota la brutalitat d’uns interrogants que em deixaven l’ànima pengim-penjam.

L’estació del poble… Amb trens curulls de soldats, els crits i acudits propis de llur joventut. Estirant els braços per donar-nos la mà a les noies… I aquell moment d’anar-se’n el tren, com diu el poema “talment com la carn s’arrenca de l’ungla”; quan dolorosament hom pressentia que l’aire quedava dens de desitjos, que per a molts dels que s’absentaven, mai més podrien ser realitat…

Rebre una carta amb l’adreça de l’amic estimat, retornada perquè “ell” morí al front, absurdament, sense cap motiu que t’ho aclareixi…

I cap ànima bessona per poder comunicar tant de dolor, tant drama, perquè tothom té el seu, de dolor, i li vessa per tot arreu!

… passen formats i uniformats,
tornen cansats i espellifats…

Els que tornen… Déu meu!

Teresa Casas Bayer

Soldadets 2

Il·lusració Herbert Becker©

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

56 anys sense Frida Kahlo

kahlo_frida_1

Avui fa 56 anys moria a Coyoacàn, Mèxic, la pintora Frida Kahlo als 47 anys d’edat. La seva vida va estar marcada per un tràgic accident que va viure de jove i que la va fer passar pel quiròfan 39 vegades. La seva obra gira al voltant de la seva vida i sofriment i amb una forta influència dels artistes indígenes mexicans.

 

He llegit la seva biografia dues vegades i sempre m’ha corprès la seva valentia i resiliència per tirar endavant davant de situacions tan adverses. Una dona avançada al seu temps.

Publicat dins de Dones, Efemèrides, Obituari | Deixa un comentari

Petit incís: El senyor trobadís, que era una mica trobador

Petit incís

Il·lusració Herbert Becker©

Conte extret del llibre de contes  La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015

El senyor trobadís, que era una mica trobador

Si agafeu el tramvia blau, em sembla que és la segona parada, trobareu els jardins municipals de “La font del racó”.
Prop de l’entrada hi veureu un petit monòlit amb un medalló de coure. Els infants s’hi amaguen darrere, s’hi enfilen i el fan servir de “toc” mentre xisclen i s’empaiten.
Ja ho saben aquests nens qui és el de l’efígie del medalló?
Tenen idea que morí cec, “ell” que havia dibuixat la llum, cantat a la “ginesta estrellada d’or”? Els han dit mai que “ell” tan pacífic en els seus escrits, poesies i contes, l’enterraren precisament el 19 de juliol del 1936 mentre començava la guerra? Aquesta guerra de la qual parlen llurs pares i avis amb un “abans” o un “després” quan han d’anomenar-la?
Coneixen els nostres fills per què sota la dedicació del petit monument hi diu…

“A Apel·les Mestres
amic dels Infants
els ocells i les flors”?

Sí, m’ha agradat fer aquest petit incís ja que en sortir del concert era una delícia caminar aquell capvespre d’estiu i ho vaig fer seguint les darreres vies del tramvia que resten actives a Barcelona: les de l’inefable tramvia blau. Necessitava moure’m, i després d’acceptar l’acolliment del jardí vaig adonar-me que seia en el pedrís sense altre sorollet que el de la font que raja dessota el monòlit que he descrit fa uns moments, i el piular dels darrers ocells que anaven a jóc.
Ben bé així, per ser fidels a la veritat, aquests no eren exclusivament els sons que jo percebia: tot baixant, anava sentint uns passos darrere meu: ferms però no ràpids, com si procuressin no avançar-me. I el meu astorament pujà de to quan en endinsar-me en el jardí potser inconscientment per desviar el meu seguidor, una mica inquietant, les petjades enlloc d’allunyar-se m’atraparen i es van parar ensems que les meves!
A poca distància, assegut també en el pedrís, mirant fixament el rajolí de la font, el meu veí en la recent audició es treia de la butxaca esquerra un aparell pla i lluent, petit com un encenedor, el premia i s’engegava una melodia, eren els imperceptibles acords finals de La noia dels cabells de lli…!
En veure els meus ulls sorpresos, l’home em feu un petit somriure, com si em demanés perdó.
La meva espontaneïtat gairebé infantil, que tantes bufetades físiques adés i morals ara ja gran m’ha proporcionat, sorgí amb veu increpadora:
– Vaja… s’ha enregistrat el concert, pel que veig hi ha disfrutat una mica…
– No sols he disfrutat – respongué educadament – sinó que és dels més preciosos que he sentit. I pensi, senyora, que per poc que pugui de concert de piano no me’n deixo perdre cap.
I afegí aixecant les celles i movent el cap com si esbandís una vivència desagradable:
– Sóc un pianista frustrat, jo. És la meva tristesa.
– Frustrat? – Vaig repetir amb estranyesa. – I per això no aplaudia…? Ha arribat un moment que estava més pendent de les seves mans que de les del concertista, li ho prometo!
L’home tancà l’aparell que havia fet de música de fons al nostre estrany diàleg, premé els llavis abans de parlar i barbotejà:
– Mai podré aplaudir… Va ser la guerra… Fatalment la mà dreta me la van salvar, però la tinc morta. Veu? Sempre la porto a la butxaca.
I amb un somriure dramàtic afegí:
– És com un guant bla, inconsistent, que ni sé com li van creixent les ungles…

Em trasbalsà. Ara jo no sabia com enfilar la conversa. M’era molt violent tornar al tema de la mà esguerrada.
De sobte, se m’acudí:
– Si no té tard, voldria demanar-li… I si tornéssim a escoltar el concert…? No crec que per ací se’ns molesti gaire. A aquestes hores no se li acut a ningú anar a passejar pel parc…
– Amb aquesta intenció que vostè em demana he entrat jo, -m’interrompé ell amb alegria- No crec disposar d’un lloc més idoni per a la solitud i el silenci.
Vam apropar-nos. El nostre esperit esponjat i receptiu pel regal innegable de la música ens feia batre el cor talment la troballa de dos adolescents. La lluna plena ens donava la claror justa per no distreure la confidència. Les nostres fesomies repujades pel burí dels anys, adquirien una indefinible joventut.
Vaig ser jo novament qui trencà el mutisme. Li vaig comentar els pensaments que m’havien envaït feia pocs instants: del monòlit i els infants d’ara que esbojarrats juguen al seu voltant… I nosaltres, ambdós infants aleshores i que tant havíem rebut del Poeta.
Com si li parlés d’un vell i estimat amic, entusiasmat em respongué:
– Però, de qui em parla…! A Apel·les Mestres l’he llegit, l’he cantat i quants cops m’han embadalit els seus inconfusibles dibuixos.
El tema de conversa sorgia apassionat. Ell afegí:
– Tinc un llibre dibuixat per ell que ara celebra el seu centenari! Són els Contes d’Andersen. És de l’any 1881, de la Biblioteca “Arte y Letras” que potser ja no existeix. Hi ha alguns gravats al boix que són dignes de posar-se en un marc. Cada conte, a més de les il·lustracions pròpies, té la sanefa que és una miniatura admirable i un detall com un medalló al final. El conservo com una relíquia.

En aquesta època que la paraula “pressa” sembla el malefici d’un déu que vol castigar el nostre deliri de velocitat, ens vam trobar l’un al costat de l’altre, tàcitament desitjant allargar la conversa i dient alhora una frase que, afirmativament quasi mai es pronuncia: TENÍEM TEMPS!
La cara del meu interlocutor anava perdent aquell rictus de tristesa mentre jo deia:
– No li ha passat en alguna vegada que, o perquè ha mirat malament el rellotge, o una persona a qui esperava l’avisa que no pot venir, i s’ha trobat amb unes hores de més, com un regal que no té preu? S’ha fixat en l’atractiu que té aquest temps inesperat on ningú ens espera, ni cap dels nostres sap on som, ni a penes sabem nosaltres on hem anat a parar caminant poc a poc? Sembla com si miréssim els altres amb superioritat, pensant: Aneu corrent, figuretes ridícules disparades com de pel·lícula de cel·luloide ranci, que jo no faig tard enlloc: ves per on, m’he trobat una safata plena de la joia que no hi ha diners per comprar-la: TEMPS!!!

L’amic rigué de gust:
– Sap que té una fantasia tremenda? Ara, jo per no quedar malament li vull explicar una anècdota llegida en el llibre El desconegut Tibet. La hi puc contar fil per randa perquè m’agrada molt explicar-la: Italo Balbo, viatger empedreït, baixà de l’avió a Gadames i va preguntar als indígenes que havien acudit a rebre’l: Quant temps necessiteu per fer el viatge des de Tripoli?. Els interpel·lats respongueren: “Vint-i-vuit dies”. “Doncs jo he vingut en tres hores!”, respongué Balbo. I els natius, astorats preguntaren: “Què has fet doncs durant els altres vint-i-set dies?” Ells vivien quan viatjaven. Ell només volava.

Se’m va acudir en acabar d’escoltar-lo que aquelles hores que teníem al davant, les podíem transformar en els nostres “vint-i-vuit” dies parlant sobre aquell tema realitat-fantasia que tant ens plaïa als dos.
Dels contes meravellosos on una nena s’escalfa encenent llumins, amb els peuets glaçats damunt la neu… On un aneguet menyspreat per la llucada, s’enfonsa en el llac i es converteixen en un cigne àgil i blanquíssim… On la deessa cruel de les geleres dels Alps s’enamora de Rudy, l’agosarat alpinista i li envia el seu aliat el diabòlic vertigen perquè el trasbalsi i el faci sucumbir al fons de l’abisme…
Com la clara d’ou va creixent a mesura que es treballa, així passava amb la nostra comunicació.
Un cop exhaurit el tema del seu llibre dels Contes d’Andersen, jo en vaig proposar un altre:
– Jo també tenia el meu llibre estimat. Però no solament dibuixat, sinó escrit i amb la música de cada conte d’Apel·les Mestres.

Amb insistència demanà que li expliqués tot el que jo recordava i m’assegurà que per no trencar el fil dels meus records no faria cap comentari fins que jo esgotés el meu relat.

I… sense mirar ambdós en cap moment el rellotge, en un ambient magnífic de pau i serenor, em vaig llençar dins el pou de les remembrances trencant les teranyines de la meva memòria:
– La meva infantesa passà moltes estones contemplant un llibre gran, però no gaire gruixut. Era el llibre del qual li parlava fa uns moments. Tot era del nostre estimat autor. Ara no recordo l’ordre dels contes, bé, eren poesies amb argument que la vida, curiosament, m’ha anat repetint. Per aquest motiu, sempre he tingut present aquelles estrofes, aquells dibuixos, aquella música. Han estat per mi com una faula, amb la seva moralitat i tot. Per contar-los, ho faré en aquest ordre: començaré per la poesia, li explicaré després com era el dibuix i veurà com surt un tros de vida on es veu emmirallada la situació en la qual, en cada vers, ens vol fer participar el Poeta.

Com una història que ha sorgit del conte…
O… qui sap si com un conte, que s’ha fet història…!

En les cases on viu molta gent, com era la meva, perquè som molts germans, de vegades desapareixen objectes i mai ningú en sap la raó. Crec que hi ha sinceritat en les excuses… Però el fet és real. El llibre Apel·les Mestres, malgrat haver-ho regirat tot, mai més l’he vist! Per això li deia que ara aniré traient els records tal com surtin, procurant ser-los-hi fidel i amb la mateixa cura que es treuen els ous d’un cistell ple de palla. En realitat, així és ja el meu cap ple de cabells blancs!

Teresa Casas Bayer

Publicat dins de Extra d'estiu | Deixa un comentari

Ratafia

Ratafia [1803; del fr. ratafia, mot crioll de les Antilles franceses d’origen incert]

La ratafia, aquest licor aromatitzat amb el suc de diverses fruites, serveix també per brindar.

El nom ens ve de les Antilles franceses, del segle XVII. Se’n donen moltes explicacions, del seu origen. Una de molt curiosa és la de Mossèn Cinto Verdaguer. Ve a dir que allí es ratificaven els pactes convidant les parts a beure aquest licor i que el van anomenar ratafia, un escurçament de l’expressió llatina Rata fiat res que vol dir justament això que es feia en brindar: «Que sigui ratificat el pacte». La tradició i la paraula van arribar fins a Europa. A Catalunya ens ho hem pres molt sàviament i productiva i hi ha moltes comarques que n’elaboren, amb moltes variants d’ingredients i de gust.

Extret de Garbells de llengua CAL

Publicat dins de Calaix de Sastre, Etimologies | Deixa un comentari

Adéu a Ennio Morricone

ennio

El compositor italià Ennio Morricone va néixer el 10 de novembre del 1928 i ha mort  avui 6 de juliol de 2020 als 91 anys.

Va arribar a composar més de 500 bandes sonores al llarg de la seva vida, títols com: Cinema Paradiso, Novecento, Once upon a time in America, Mission…  El 2006 va rebre un Òscar honorific en reconeixement de la seva obra i el 2016 va rebre un ÒScar a la millor banda sonora pel film The Haterful Eight.

La música de La muerte tenia un precio  amb aquell llarg xiulet avui sona més trista. Gràcies Ennio pel teu art, descansa en pau.

 

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

La relíquia

 

Faune

Faune al Jardí de Bomarzo – Itàlia

La relíquia

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Beneïda l’hora
que m’ha duït aquí.
La font qui no vessa,
la font qui no plora,
me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir
que dins el misteri
de l’ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.

De l’aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.

Ningú sap com era
que entre l’esponera
de l’hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d’antiga olivera.

Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora
i venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
de l’hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d’un món esbocat…
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover (1854 – 1926)

Publicat dins de Calaix de Sastre, Poemes | 2 comentaris

Joan Vinyoli a Aiguablava

No recordo d’on he tret aquest fragment que retrata a Joan Vinyoli, un poeta que m’agrada…

untitled

Un Joan Vinyoli familiar és el que ens recorda Judit Pujadó, que parla amb el més petit dels fills del poeta: Raimon Vinyoli, qui recorda les passejades que cada diumenge feien a Barcelona, i a l’estiu, a Begur, tot i que alguna vegada s’havien apropat fins al puig son Ric o fins a Pals. Quan Vinyoli era a Begur, no es perdia mai uns determinats moments, “sagrats”, diu Pujadó: “Quan arribava en Roman a l’embarcador d’Aiguablava amb la seva barca d’un verd preciós, allò era sagrat. Aquesta és la gran història, el moment que en Roman aturava el motor i la barca arribava empesa pel seu propi impuls i en Roman saltava a terra. El meu pare s’aixecava per aquesta escena, o per anar a veure el capvespre, i d’allà sortien els poemes”, explica en Raimon.

Begur encara es recorda de Vinyoli, i és per això que des del 2009 hi ha uns plaques commemoratives del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort als llocs que ell freqüentava.

https://visitbegur.cat/cultura/ruta-poetica-vinyoli-begur/

 

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari