Mor Mary Quant

La dissenyadora feminista que va crear la minifaldilla: va revolucionar la moda dels anys seixanta i va omplir de llibertat els armaris femenins

Quim Aranda, diari ARA 13/4/23

Se n’ha anat el símbol de tota una època. La dissenyadora britànica Mary Quant, coneguda per ser la creadora de la minifaldilla, la gran deessa de l’esperit londinenc dels Swinging Sixties (els vibrants seixanta), ha mort aquest dijous a casa seva a Surrey, als afores de Londres, als 93 anys. N’ha informat la família a través d’un comunicat. Quant i els Beatles, part de la cultura de l’alliberament dels seixanta, van ajudar a travessar els límits d’una societat llavors encara reprimida i repressora, sobretot de portes enfora. Els carrers de Londres al voltant dels barris de Kensington i Chelsea es van convertir en les millors passarel·les de les seves creacions.

Quant va ser una de les dissenyadores de moda més reconegudes del segle XX, també a escala internacional, i se la coneix per ser una gran innovadora, no només en les formes, sinó també en els materials que va utilitzar. Va obrir la seva primera botiga a la famosa King’s Road, a l’oest de Londres, el 1955, després de passar uns anys com a aprenent en una botiga de barrets. Tal com ha destacat la família, “el seu talent creatiu i la seva visió de futur van fer una contribució única a la moda britànica”.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Els ulls

Imatge: Lluís Rius

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada; que no esperdi!
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me’n ve la poca vida
que encara em resta, i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s’enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l’altura màgica del gest,
ara que el gest se’m menja mitja vida
i en cada mot vull que s’hi senti el pes
d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l’arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Miquel Martí i Pol

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Cançó de Mahalta

Màrius Torres y Mercè Figueras (1939)

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Marius Torres
(1910-1942)

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La cançó del caragol

Casa dels cargols – Barcelona

Caragol, caragol,
trau les banyes, que ix el sol.

Ningú passa la vida que passa,
el senyor de caragol,
que no paga el lloguer de la casa
i passeja per on vol.
Llix, estudia el que necessita
a les fulles d’una col,
i per dormir no necessita
marfegueta ni llençol.

Caragol, caragol,
trau les banyes que ix el sol.

La seua vida és curta
però passeja per on vol
i de gust va caient-li la baba
més lluenta que el xarol.
I de sobte la mort se presenta
en cassola o en perol
i te bullen en salsa coenta
i te xupla qualsevol.

Caragol, caragol,
per a tu ja no ix el sol.

Cançoneta de rogle – Castelló

PD: Dedicat a l’àvia Pilar, l’Artur, el Gerard i l’Andreu

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Les mans

Imatge: Lluís Rius

De l’home mire 
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes, 
mans de xiquet que es faran grans. 
Mans que en la nit busquen 
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes; 
mans fines que manen matar. 
Mans tremoloses, eixutes, 
mans tremoloses, 
mans dels amants.

De l’home mire 
sempre les mans.

Mans tan dures 
dels que passen fam. 
Mans tan pures 
de quan érem infants.

De l’home mire 
sempre les mans.

Raimon

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Línies dures

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974)


Exposició a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili del 3 de febrer al 2 de juliol 2023


© Fons Fotogràfic F. Català-Roca / Arxiu Històric del COAC

El 1985, Carles Martí i Xavier Monteys van publicar un article titulat «La línia dura», amb el qual presentaven el número de comiat de la revista 2C. Aquest text feia un recorregut pel treball d’un grup d’arquitectes —Hannes Meyer, Hans Wittwer, Mart Stam, Johannes Duiker o Evan Owen Williams, entre d’altres— que durant els anys trenta, en el si del moviment modern, van prioritzar els problemes constructius enfront de les justificacions estètiques. Martí i Monteys van encunyar fins i tot una nova categoria per referir-se a aquests autors i a les seves obres, als quals van denominar «l’ala radical del racionalisme».

Parafrasejant el títol d’aquell article, podríem aventurar que, entre 1949 i 1974, es va dur a terme a Barcelona un conjunt de propostes des del camp de l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme que, vistes en perspectiva, constitueixen «línies dures» respecte a les tendències hegemòniques de cada període, una mena de tradició no sempre subratllada —potser pendent de recuperar-se en el futur— que ofereix tres trets essencials: l’intent d’obrir les disciplines a uns nous usos col·lectius i uns paradigmes que evolucionessin les retòriques formals de cada moment; la superació del projecte com a simple metodologia teòrica i la seva transformació en eina amb la qual comprendre i millorar l’esfera pública; l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives, models preformatejats o solucions exemplaritzants.

Aquesta mostra reuneix 29 casos d’estudi ordenats cronològicament i reconstruïts mitjançant documents, textos i imatges que, en la seva majoria, s’ensenyen per primera vegada dins d’un context expositiu.

Línies dures. Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974) comença i acaba amb una mateixa preocupació pels llocs i les condicions en què viuen les classes subalternes locals, és a dir, comença amb el concurs sobre El Problema de la Vivienda Económica en Barcelona (1949) i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB), el qual donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció tecnicopolítica oficial de reestructuració de la zona litoral.

L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències diferents —degudament senyalitzades— de l’editorial Gustavo Gili, fet que permet entendre la seva morfologia arquitectònica original. Per acabar, s’ha seleccionat una sèrie d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura. Aquest reportatge, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar de fotografies que s’inscriuen dins dels actes commemoratius pel centenari del naixement del fotògraf.

Entitat Organitzadora : Centre Obert d’Arquitectura, La Virreina

Lloc: Edifici de l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili. C/ Rosselló 87-89, Barcelona

Demarcació : COAC

Data inici : Divendres, 3 febrer, 2023

Data fi : Diumenge, 2 juliol, 2023

Horari: de dimarts a diumenge d’11 h a 20 h. Dilluns i 24 de juny tancat.

Publicat dins de Barcelona | Deixa un comentari

“Tururut!”: vint interjeccions genuïnes

Jordi Badia i Pujol – VilaWeb

El català té una munió d’interjeccions per a expressar sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat… · Fem una tria de les més genuïnes, amb el propòsit de preservar-les.

La lliçó de les interjeccions és aquella part de la gramàtica que ni a l’escola ni a l’institut gairebé mai no s’arriba a estudiar, segurament perquè no s’hi dóna prou importància. Però, si ho observem bé, ens adonarem que les interjeccions constitueixen un tret genuí de la llengua, fonamental en el català col·loquial, i que, per tant, no el podem deixar perdre.

La llista d’interjeccions o locucions interjectives és molt llarga. N’hem seleccionades una vintena que expressen tota mena de sentiments, sensacions o intencions: sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat, desmentiment, oferiment… Som-hi.

Aire!

Per a dir o desitjar que algú se’n vagi, es fa servir l’expressió aire! (No et vull veure més. Aire!). De vegades es completa dient: aire, que vol dir vent! En un to no tan agressiu, també fem servir passa! o tira! Per una altra banda, l’exclamació aire! la fan servir també els sardanistes o els caramellaires per anunciar un fragment amb ritme més intens.

Alça!

Si volem indicar sorpresa, admiració o incredulitat, la interjecció més freqüent és alça!, que podem arrodonir d’una manera ben expressiva: alça, Manela! (Alça, Manela! Quin pentinat més estrambòtic que t’has fet).

Àngela!

Heus ací una de les interjeccions amb més variants. Àngela! serveix per a manifestar l’acord o la conformitat absoluta amb alguna cosa que s’ha dit; equival a això mateix! (—Recordes com es diu? —Vicenç. —Àngela!). El diccionari Alcover-Moll ens informa que a la Catalunya oriental i al Rosselló diuen Àngela! tot sol; al Vallès, a l’Empordà i a Mallorca, Àngela Maria!a Llofriu també diuen Àngela Vidal!i a Valls, Àngela beneïda!

Arruix!

L’expressió més clara per a allunyar algú és aquesta: arruix! (Fora de casa meva! Arruix!). Segons alguns diccionaris, es fa servir per foragitar el bestiar, sobretot l’aviram, però també s’adreça a les persones.

Bo!

L’exclamació bo! té molts significats. Per una banda, pot servir per a indicar l’aprovació d’alguna cosa. A més, també expressa una sorpresa desagradable (Bo! Ara s’ha espatllat la bicicleta). I, encara, és sinònim de xo!, per a aturar un cavall o una mula. No el confonguem amb bona!, per a assenyalar l’encert o l’enginy d’algú.

Ca!

La interjecció ca! serveix per a desmentir (A les vuit? Ca! Es llevarà més tard, home). Abans s’hi afegia una cua: ca, barret! No fa gaires anys, ca! era molt usat i va anar essent arraconat per culpa de la interferència de l’expressió castellana ¡qué va!, totalment inadmissible en la nostra llengua. 

Calla!

L’expressió calla! és molt versàtil. Per una banda, serveix per a manifestar sorpresa, però també la fem servir quan ens ve una cosa a la memòria (Calla! Ara que ho dius…). I encara, és clar, per a ordenar a algú que calli, però en aquest cas no és una interjecció, sinó una forma verbal d’imperatiu.

Coi!

Si obríem la capsa dels renecs, n’hi trobaríem una munió, i ens adonaríem fins a quin punt és inútil aquest omnipresent joder, agafat de l’espanyol. Ací volem destacar eufemismes com ara coi (Estigues quiet, coi!) o codony, per no dir cony. D’una manera semblant, diem collinscollonacollinsescordons…, per no dir collons.

Ecs!

En català el fàstic o la repugnància s’expressen amb la interjecció ecs! (Ecs, quin fàstic!). Segons el diccionari, també existeix la variant ec!

Ep!

La interjecció ep! té unes quantes funcions. Serveix per a cridar algú (Ep, noi! Vine!). També es fa servir per a cridar l’atenció (Ep! No te’n descuidis!), i també per a avançar una objecció, una rectificació, etc. (Ep! Això va al revés). També es fan servir epa! i epa-la!, tot i que no surten als diccionaris.

Home! 

La interjecció home! pot tenir molts significats. Per exemple, pot denotar persuasió (Home, estigues amb nosaltres una mica més!), o bé afecte (No cal que et disculpis, home). També indica dubte o reserva (Home, vols dir?) o bé disconformitat (Home, no hi estic d’acord). I encara hi podem afegir impaciència (Va, home, no t’encantis) i sorpresa (Home, quina alegria que hagis vingut!). En algun d’aquests casos també es fa servir dona! si l’interlocutor és de sexe femení.

Jas!

Una interjecció força antiga que es fa servir per a oferir a algú que prengui alguna cosa (Jas, tres euros per comprar-te llaminadures). Hi ha la variant nyas!, amb aquest mateix significat. Però quan es completa dient nyas, coca! més aviat manifestem estranyesa o bé l’alegria perquè algú hagi tingut una contrarietat.

Noi!

Noi! o renoi! es fan servir per a expressar admiració o sorpresa (Noi, quina elegància! Renoi, quin treball més ben fet!).

Punyeta!

Una expressió que denota enuig és punyeta! (Feu el favor de callar, punyeta!). També expressa contrarietat (Punyeta, l’he perduda!), o bé sorpresa (Punyeta, què dius, ara?).

Tururut!

Quan diem tururut! expressem la desaparició d’una cosa o bé la frustració d’una esperança (Quan ja ens pensàvem que havíem guanyat, tururut!). Es completa de més d’una manera: tururut sant Pere!, tururut pa amb oli! i tururut viola! Hi ha expressions semblants, com ara bona nit i tapa’t! o bona nit, caragol!

Vatua!

Una altra expressió per a indicar sorpresa, indignació o enuig és vatua! (Vatua! Quina mala sort!). Es completa de moltes maneres. Per exemple, vatua Déuvatua denavatua l’ollavatua món

A més de les interjeccions, en català tenim un bon reguitzell de locucions interjectives, és a dir, una combinació de més d’un mot que equival a una interjecció. Vegem-ne quatre.

Alto les seques!

La locució alto les seques! la fem servir quan volem aturar alguna cosa en un diàleg, sobretot una argumentació o un raonament (Alto les seques! No continuïs, que vas errat). Diuen que l’expressió va néixer en una fonda on un client havia demanat mig plat de mongetes seques. El cambrer va cridar a la cuina alguna cosa com ara: “Mitja de seques per a un home que no té gana i es porta el pa!” El client, avergonyit i ofès, se’n va anar. I el cambrer va tornar a cridar: “Alto les seques, que el senyor se’n va!”

I ara!

La locució i ara! sol tenir dos significats. Per una banda, denota sorpresa per una acció o una dita inesperada (Això t’ha dit? I ara!). Per una altra, es fa servir per dir que no a una petició sorprenent (Tant que ens ha perjudicat i vol que li donem suport? I ara!).

Justa la fusta!

Una exclamació per a expressar precisió o exactitud és justa la fusta! (Sí, senyor, l’has encertada: justa la fusta!). De vegades s’escurça i es diu tan sols justa!

La mare del Tano!

Per acabar, una altra exclamació que denota sorpresa, indignació, esglai, etc. és la mare del Tano! (La mare del Tano, com m’has espantat!). De vegades s’allarga: la mare del Tano quan era gitano. Hi ha qui diu que els tanos eren els venedors de tripa i menuts del carrer dels Sagristans de Barcelona, i els deien així perquè tenien l’advocació professional a sant Gaietà. Segons que sembla, com que molts dels venedors eren gitanos, la locució es va completar d’aquesta manera.

Publicat dins de Català | Deixa un comentari

Civada

Civada [c. 1075; del llatí. cĭbāta, participi de cibare ‘alimentar, donar pinso al bestiar’}

En un primer cop d’ull resulta curiós que la civada catalana sigui l’avena castellana i, per contra, la cebada castellana sigui l’ordi català.

Des de temps antics, en la zona més mediterrània, els pagesos de l’Imperi Romà alimentaven els animals amb Avena sativa, que es va anomenar civada (del verb llatí cibare, ‘alimentar’) per la seva funció alimentària. A Castella, en canvi, ho feien amb Hordeum hexasticum (el nostre ordi), al qual, com que alimentava, ‘cebaba’, els animals, van anomenar cebada.

Així doncs, la causa que justifica donar el mateix nom a cereals diferents, és la funció que tenien tots dos d’alimentar els animals.

Extret de Garbells de llengua – CAL

Publicat dins de Etimologies | Deixa un comentari

40è aniversari mort Josep Lluís Sert

L’eminent arquitecte i urbanista barceloní Josep Lluís Sert i López (1902-1983) de qui aquesta mateixa setmana es commemoren els quaranta anys de la mort, s’havia destacat en el corrent de l’arquitectura racionalista i moderna dins i fora del nostre país. Així, en l’àmbit local, va ser un dels artífexs del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que va exercir una important tasca social amb la construcció d’escoles, hospitals i habitatges obrers. I en l’àmbit mundial, va treballar intensament en el think tank que va representar el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), amb Le Corbusier com a figura més destacada.

La derrota republicana a la guerra del 1936-1939 va obligar Sert a anar-se’n a l’exili i començar un periple que el va dur fins als EUA, on va establir la residència i va desenvolupar dues de les seves facetes més prolífiques: la d’urbanista –amb obra important en molts països, de l’Amèrica del Sud al Llevant– i la de docent –fou degà de l’Escola de Graduats de Disseny de la Universitat Harvard del 1953 fins a la jubilació, el 1968, i més tard hi fou nomenat professor emèrit i doctor honoris causa.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Idus martiae

Així es coneixia a Roma la data del 15 de març: l’idus de març.

Els idus eren dies de bons averanys o presagis i corresponien als 15 de març, 15 de maig, 15 de juliol i 15 d’octubre, així com els dies 13 de la resta dels mesos de l’any.

L’idus de març, en els calendaris més antics, eren els dies que corresponinen a la primera lluna plena de l’any nou, ja que aleshores l’any començava el mes de març.​

A l’idus de març de l’any 44 AC, un grup de prohoms romans van assassinar a Juli César a cops de daga. Volien evitar la concerntració de poder per part del dictador. Però van aconseguir just el contrari, ja que poc després César August es va proclamar emperador.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari