Cotxe [1559; de l’hongarès Kocsi (szerkér) ‘(carruatges) de Kocs’, poble entre Györ i Budapest, on a l’edat mitjana es fabricaven carruatges per a tot Europa]
El nom de cotxe, encara que no ho sembli perquè ens resulta molt usual, fa referència a una vila. Se’n troben moltes a les quals passa el mateix, que provenen de noms de ciutats, zones geogràfiques, llocs o països. Així, podem beure un xerès, que és el nom d’una ciutat andalusa. O podem abrigar-nos amb un jersei, que és el nom d’una illa atlàntica. O canviar una bugia del cotxe, que és el nom d’una ciutat algeriana. O fumar-nos un caliquenyo, que és un cigar que sembla que es va fabricar antigament a la bonica ciutat de Cali, a Colòmbia. O tastar una maionesa, una salsa provinent de Maó. I moltes més.
Sembla que, a partir del segle XVI, es coneixen uns carruatges estirats per cavalls i fets a Kósice, una ciutat d’Hongria. Potser duien una placa amb el nom de la ciutat que els fabricava i la gent els va anomenar així, tot llegint la marca que duien. Fins i tot l’anglès ha incorporat aquest mot i anomena coach i no car les carrosses portades per cavalls. En l’actualitat coaching vol dir precisament conduir, preparar, entrenar algú per obtenir un habilitat o una destresa.
Catástrofe del Prestige: 20 años desde que las costas gallegas se tiñeron de negro
El suceso fue uno de los desastres medioambientales más grandes y costosos de la historia no solo española, sino también a nivel mundial.
Si hay un momento de la historia que Galicia no olvidará jamás es cuando, en noviembre de 2002, una marea tóxica y densa cubrió su maravillosa costa verde y azul tiñéndola de negro debido al accidente del buque petrolero Prestige, que navegaba por aguas atlánticas cuando se vio inmerso en un temporal.
En ese momento se consideró el tercer accidente más costoso de la historia, solo por detrás de la desintegración del transbordador espacial Columbia (2003) y el accidente nuclear de Chernóbil (1986). Así, la limpieza del vertido y el sellado del buque tuvieronun coste de 12.000 millones de euros.
Del Mayday a la primera mancha de fuel
El 13 de noviembre de 2002 un buque que cargaba 77.000 toneladas de fuel se vio envuelto en un temporal. Tras notar un fuerte golpe, el capitán solicitó Mayday a los servicios de rescate españoles.
El barco se encontraba a unos 50 kilómetros del cabo Fisterra cuando comenzó a sufrir pérdidas de fuel. Horas después el petróleo llegó a la costa de Muxía; la catástrofe ecológica no había hecho más que empezar.
Comezó el día 14 de noviembre con las tareas de remolcado del buque, que continuaba dejando un rastro de fuel sobre las playas ubicadas entre Fisterra y Touriñán. Las probabilidades de que el barco se partiese en dos eran cada vez más altas y evidentes.
Continuaron durante varios días las maniobras para el alejamiento del buque de la costa gallega. Pero el 19 de noviembre sucedió lo que tanto se temía: el petrolero se partió por la mitad. Estaba entonces a poco más de 200 km de la de la costa de Fisterra, justo a la altura de las paradisíacas Islas Cíes.
Más de 11.000 toneladas de fuel bañan Galicia
Todo lo que podía salir mal, salió aun peor: la principal mancha negra de 11.000 toneladas de fuel alcanzó rápidamente la costas atlánticas afectando a más de 2000 kilómetros, desde el norte Portugal hasta las Landas de Francia. La zona más afectada fue Galicia, dónde causó una grave crisis medioambiental, política y económica.
A principios de diciembre, ante el incesante vaivén del petróleo, se prohibe una de las principales actividades de la zona costera de Galicia, la pesca, justo a las puertas de las fiestas navideñas, lo cual supuso grandes pérdidas económicas además de la aparición de pescadores y mariscadores furtivos. Cabe destacar que estas restricciones no se levantarían por completo hasta septiembre del año siguiente.
El chapapote, una palabra que por desgracia fue tredingtopic durante meses, se pegaba a todo lo que se encontraba en su camino expansivo: rocas, arenas de las playas… y por supuesto a la fauna marina, siendo también las aves las más afectadas, junto con tortugas, delfines y focas. Varios expertos predijeron que serían miles los animales que sufrirían las consecuencias del vertido durante años, siendo las aves las más afectadas. Y así fue: de las 23.000 aves que se recogieron solo 6000 seguían con vida. Pese a las labores de recuperación, solo sobrevivieron al paso de los días 600 ejemplares.
Nunca Máis: la resistencia y resiliencia de los gallegos
Es entonces cuando la población gallega, una vez más, se une para luchar con sus propias manos contra la catástrofe que estaba inundando el litoral de chapapote. Se crea así el movimiento NuncaMáis, una ola de solidaridad que tenía como objetivo limpiar las zonas afectadas, además de reclamar responsabilidades medioambientales, judiciales y políticas.
Se estima que más de 20.000 voluntarios de toda España se acercaron al territorio gallego durante esas fechas para ayudar. A finales de diciembre ya hay recogidas más de 25.000 toneladas gracias a la población.
Este movimiento solidario en masa se denominó “marea branca”, como símbolo metafórico contra la marea negra de fuel y también en referencia a los equipos de protección que usaban los voluntarios. Pese a los equipos de protección (ropa ajustada, máscaras, guantes, botas…) el SERGAS concretó que hubo casi 1.500 personas atendidas por diversas patologías como irritación ocular, dificultades respiratorias, cefaleas, náuseas, vómitos y demás consecuencias relacionadas con la toxicidad de los vertidos.
Presente y futuro del Prestige
Fuentes ecologistas afirman que aun están presentes los efectos del vertido de 2002 en las costas gallegas, puesto que aun quedan capas de chapapote bajo la arena y en el fondo marino. Además, sigue habiendo miles de toneladas en el pecio, hundido a 62 millas de la costa y a unos 3.500 metros de profundidad.
Si bien no se ha vuelto a repetir una catástrofe medioambiental de esta magnitud en aguas atlánticas, el riesgo de que un desastre similar se pueda repetir es alto. ¿Por qué? Principalmente por el impacto que genera el uso de combustibles fósiles y el incesante tránsito de buques con mercancías peligrosas cerca de las cosas. La plataforma Nunca Máis asegura que, aunque se han logrado avances en cuanto a seguridad marítima, todavía queda mucho por hacer para que sucesos como el del Prestige no se repitan.
El pintor i vidrier sabadellenc d’adopció Joan Vila-Grau ha mort aquest divendres 11/11 als 90 anys, segons han confirmat fonts de la Sagrada Família. Va ser director de l’Institut del Vitrall de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Va rebre l’any 2010 la Creu de Sant Jordi.
Entre les seves obres, destaquen els vitralls de la Sagrada Família, els corresponents als finestrals de la Resurrecció (2002), de la Llum (2003), de l’Aigua (2004), de la Nativitat (2005), incolors (2006), de les capelles absidals (2009), de la Vida (2009) i de la Pobresa (2010). També va deixar el seu segell a la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1968, 1970 i 1990).
Vila-Grau va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona del 1950 al 1955, any que ho va abandonar per dedicar-se professionalment a la pintura. Interessat per la renovació de l’art litúrgic, va ser un dels membres destacats de la nova etapa del grup Ars Sacra, del qual formà part del 1960 al 1974.
Consisteix en crear paraules afegint prefixos o sufixos a paraules existents. Per exemple, afegint anti i trans- a sistema i gènere creem antisistema i transgènere. També ho fem a partir de manlleus. Afegint -ejar a tuit i xat obtenim tuitejar i xatejar. Alguns d’aquests neologismes ja són al diccionari normatiu, com transgènere, i d’altres encara no, com antisistema, xatejar o tuitejar.
COMPOSICIÓ
Consisteix en crear paraules noves unint paraules ja existents. Es pot fer a partir de paraules catalanes (rentaplats), però també a partir de mots grecollatins. Paraules ara molt utilitzades als mitjans s’han format per aquest procediment, com ara feminicidi, que prové d’unir les arrels dels mots llatins femina (dona) i caedere (matar).
SINTAGMACIÓ
És el procés pel qual un grup de mots (o sintagma) passa a ser una unitat lèxica i a tenir, per tant, un sentit específic. Van des de creacions populars que abans eren molt vives en els registres col·loquials, com esperit de vi (alcohol) o argent viu (mercuri), fins a neologismes creats no fa gaire, com empresa pantalla, llapis de memòria, prova pilot o menjar porqueria.
CANVI SEMÀNTIC
Es produeix quan una paraula canvia de significat, guanya significats o en perd. Ha passat amb arrova: era una unitat de pes (avui ja no ens serveix) però ara és el símbol identificador de les adreces electròniques. Un altre exemple seria el verb socialitzar, que amb el pas del temps ha anat guanyant significats: de “transferir propietats a l’Estat” a “difondre socialment un fet” i, actualment, per influència de l’anglès, a “mantenir relacions socials amb altres membres d’un grup o d’una societat”.
MANLLEU DIRECTE
És un element lingüístic d’una altra llengua que s’integra amb un grau d’adaptació més o menys gran segons el cas. Avui dia els més habituals són els anglicismes, pel predomini mundial d’aquesta llengua en tot tipus d’àmbits (comercial, mediàtic, tecnològic, esportiu, etc.) N’hi ha una gran varietat. Alguns els hem adaptat al nostre sistema fonològic (ral·li, càmping, clúster, dúmping) i d’altres no (whisky, playback, bestseller). La pressió és tan forta que de vegades adoptem els manlleus encara que tinguem una manera pròpia de referir-nos al mateix, com passa amb container/ contenidor, esponsoritzar/patrocinar, etc. És en aquests casos quan ens hem de plantejar si té sentit integrar-los.
CALC
És la traducció literal d’un terme d’una altra llengua. En certa manera, és un manlleu amagat. Ratolí (de l’ordinador) en seria un exemple: és la traducció de l’anglès mouse, una metàfora (la de l’animal i l’aparell) que en català també pot funcionar (és universal: de fet, s’ha imposat en moltes llengües). Però, per exemple fusteria metàl·lica (del francès menuiserie métallique, a través del castellà carpintería metálica) no funciona, perquè fusteria no s’adiu semànticament amb l’adjectiu metàl·lica. El Termcat proposa tancaments metàl·lics.
Avui dia de Tots Sants i demà Sants Difunts, un record pels que ens han precedit.
Rescatant el sentit d’aquest dia d’entre les insulses carabasses i falses teranyines, proposo un brindis pels que ja no hi són. Pels avis, pares, tiets, cosins, germans … Pels amics i amors que se’n van anar tan de matinada..Ya són pols d’estrelles però mantenen les seves llars en el nostre cor. A tots i cada un d’ells, un càlid record i tres paraules: gràcies, perdó, us estimo. Pels que no estan amb nosaltres. Pels que falten i van deixar la seva absència escrita en records. Per aquells que van deixar de mirar els nostres ulls i nosaltres els seus, per aquells que el cor els va fallar i van deixar d’escriure notes a la partitura de la nostra vida. Per aquells que van prometre ser feliços i van morir lluitant per aconseguir-ho, per aquells que no van arribar a ser-ho i per aquells que van morir amb un somriure a la cara després d’anys, i milers de records viscuts.
Recordem-nos veritablement d’ells, els Sants de les nostres vida.
Encara que parcial, avui és una data interessant astrologicament: de les 11:33 fins les 12:42 es podrà veure un eclipsi parcial de sol als Països Catalans.
Durant 1 hora i 10 minuts la Lluna s’interposarà entre el Sol i la Terra tapant una petita porció del 3,51%
És molt important que si el volem veure fem servir els filtres solars per evitar cremades a la còrnia.
Extret de Vilaweb – Ras i curt – Jordi Badia i Pujol – 10.07.2021
De ‘tros de quòniam’ a ‘gamarús’, de ‘pet bufat’ a ‘torracollons’ · Inventari de renecs i insults, per a no haver de copiar de cap llengua.
Fotografia: Andrea Piacquadio (Pexels)
No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant, i també batall, en indrets com ara Menorca (pronunciat batai). I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers.
Els renecs també han canviat molt. Fa quaranta anys hi havia una diferència rotunda entre allò que deien els homes, per una banda, i les dones i la mainada per una altra. Un home podia dir mecàgum Déu i una dona o un nen –o un home benparlat, que també n’hi havia– havien de dir mecàsum, mecàsum l’ou, mecàsum cent o, a tot estirar, mecàsum dena. Els homes deien fotre i les dones, fúmer, fótxer o fumbre. Els homes deien hòstia i collons, i les dones ospa o ospedrer i cordons o cordills o collins. Els homes, carall i cony i les dones, caram i coi, conxo o codony. Si eres malparlat deies la mare que el va parir, però segons les circumstàncies ho canviaves per qui el va matricular o qui el va parracar…
Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).
I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.
Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…
En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.
També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).
I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…
Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:
El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.
La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.
La poca condícia, la deixadesa i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.
Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.
Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.
I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.
La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.
Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.
La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.
Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada.
I després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).
En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau.
Hi ha força paraules comunes que provenen de noms de persones, s’anomenen epònims. Per exemple: linxar, leotards, silueta, xovinista, etc. Una d’aquestes és la guillotina. Vés per on la guillotina va ser considerada, des de l’inici de la seva invenció, com una màquina ‘humanitària’. Es considerava que els condemnats a mort morien instantàniament i sense sentir res, atesa la rapidesa amb què es feia el tall. Va ser proposada per Joseph-Ignase Guillotin (1738-1814) a l’Assemblea Nacional Francesa, que la va aplicar de manera majoritària a partir de la Revolució francesa de 1789. També es va considerar igualitària perquè —distintament dels usos anteriors— passaven per ella, sense cap distinció, tots els condemnats, rics i pobres, nobles i plebeus. Tot i que el metge Guillotin no la va inventar —des de feia segles hi havia instruments de funcionament semblant— se la va anomenar amb el seu nom a partir de l’aplicació general durant i després de la Revolució Francesa.
La catifa voladora 